Pressupostos públics en sanitat a deu anys vista (segona part)

1 oct.

Joan-PonsJoan MV Pons, Responsable Avaluació AQuAS

Si a l’anterior post examinàvem l’evolució a la darrera dècada (2005-2015) del pressupost públics en sanitat i comparàvem la seva distribució segons línies principals de serveis, en aquesta segona part ho mirarem per patologies (problemes de salut) d’acord amb la Classificació Internacional de Malalties (CIM) de l’OMS que categoritza els diagnòstics segons òrgans (aparells o sistemes) o segons origen.

Sense títol

Aquí hi ha dues coses principals per comentar. D’una banda, la reducció, quant a percentatge sobre el pressupost global, de la despesa en malalties de l’aparell circulatori (que passa del 17,3% a l’11,5%) i, de l’altra, l’augment de la despesa per a l’atenció de les malalties del sistema nerviós central (SNC) i òrgans dels sentits (del 6.4% al 10.6%). En certa manera es pot interpretar que les patologies del SNC (on també s’ha d’incloure la cirurgia de cataractes, els implants coclears i els tractaments de recanalització -trombolítics o angioplàstics- a l’infart cerebral agut) han assolit el nivell que pertoca i s’acaben situant entre aquelles patologies que suposen una despesa al voltant del 10% (8,5% a l’11,5%) del pressupost global del Catsalut. Entre aquestes tenim les següents: neoplàsies, trastorns mentals (perquè aquí mai es parla de malaltia sinó de trastorns), malalties de l’aparell circulatori i malalties de l’aparell respiratori. Per sota del 8% trobaríem les malalties de l’aparell genitoruinari, de l’aparell digestiu i del sistema músculesquelètic i teixit connectiu, sense oblidar, però, les lesions i intoxicacions.

L’atenció oncològica creix, com ho fa l’atenció a les lesions i intoxicacions, l’aparell genitourinari, les malalties endocrines i metabòliques i les complicacions de l’embaràs, part i puerperi. Les especulacions interpretatives poden ser múltiples, però que sigui el lector qui les faci.

Cal fer esment, finalment, a les limitacions de tota anàlisi comparativa de dades d’aquesta mena. Pot haver-hi diferències en la metodologia, sens dubte, doncs mentre a l’article científic aquesta era explícita, les altres dades provenen d’una presentació d’un avantprojecte de pressupost (2015) i, no sols no es descriu com s’ha realitzat aquesta distribució pressupostària, sinó que en el nostre cas s’han hagut d’aplicar algunes combinacions al no ser sempre exactes les categories utilitzades, en especial pel que fa a línies i tipologia d’atenció. Una altra mancança en comparar els dos períodes és que mentre que el primer, 2005, es tracta del pressupost consolidat del CatSalut (la manera en que s’ha executat la despesa un cop es tanca l’exercici), les dades del 2015 provenen, com dèiem abans, d’un projecte de pressupost i, en el món sanitari, és ben sabut, que entre el que es projecte i el que finalment es gasta pot haver-hi un gran diferencial.

En principi, el fet d’utilitzar percentatges sobre el global de despesa, tot i suposar que hi ha una comptabilitat analítica acceptable i que les atribucions són correctes, permet esquivar qualsevol qüestió relacionada amb la inflació (i la inflació del sector salut sol ser superior a la d’altres sectors productius) o depreciació monetària (cosa que, en principi, no passa amb l’euro i per això la devaluació salarial patida). La gran limitació, però, està en l’anàlisi superficial realitzada. Caldria ara una anàlisi amb major detall que expliqués, per exemple, la reducció de la despesa a l’atenció a les malalties circulatòries (s’han acabat les patents de medicaments de gran consum que actuen sobre els factors de risc cardiovascular, canvis en incidència de la síndrome coronària aguda, augment de l’angioplàstia primària, etc.) o quin factor explica millor la reducció de la despesa en farmàcia, i quan es gira la tendència.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada