Dona i ciència: de la fotografia 51 al gràfic de la tisora. Hem avançat gaire?

28 abr.

Dolores Ruiz-Muñoz

El 15 de desembre de 2015 l’Assemblea General de les Nacions Unides va declarar l’11 de febrer com a data per a commemorar el Dia Internacional de la Dona i la Nena en la Ciència. Amb tots els dies mundials que tenim per commemorar és inevitable pensar si aquest dia era necessari, o no.

Avui, des d’aquest espai, voldríem convidar-vos a acompanyar-nos en aquesta reflexió.

Quan es tracta del tema de la discriminació de les dones en la ciència, la pregunta típica que se sol fer habitualment per evidenciar aquesta discriminació és: quantes dones científiques coneixeu? I aquí, Marie Curie sol ser una de les científiques més mencionades. Semblaria que anem bé.

Anem una mica més enllà: què passa si la pregunta la fem sobre científiques actuals? Potser ens trobem en un context on nosaltres mateixes som científiques, o estem rodejades i rodejats de científiques, i trobar uns quants noms no ens seria tan difícil.

Però… i fora del nostre entorn de feina? Sembla que ja comencem a no anar tan bé. Fora dels cercles on aquestes dones científiques es mouen sembla que la ciutadania no coneix tant les dones que fan ciència i que la icona de la Rosalind Franklin i la seva fotografia 51 segueix avui tan actual com sempre.

Imatge de la fotografia 51 del blog Centpeus de Daniel Closa (@nielo40)

Una raó per explicar la invisibilitat de la dona en la ciència la trobem en el fet que durant molts anys hi ha hagut barreres importants perquè les dones accedissin a la formació acadèmica. Les dones estaven relegades a desenvolupar únicament un treball reproductiu dintre de la societat, era pràcticament impossible que accedissin a una formació acadèmica en igualtat de condicions que els homes i era, per tant, normal que després no destaquessin com a científiques o que ni tan sols arribessin a ser-ho.

Naturalment, tot i això, hi ha hagut dones com Nettie Maria Stevens, que han pogut deixar la seva empremta. Això sí, sempre des d’un segon pla de la història de la ciència, sense el reconeixement clar que han rebut els homes científics de la seva època.

I ara? Serveix encara l’excusa del gap o desfasament acadèmic? Aquest raonament ja no és vàlid si pensem que hi ha més dones que homes estudiant carreres de ciència. Per què les dones actualment segueixen estant absents dels llocs científics de responsabilitat? Què està passant pel camí? Com pot ser que a Catalunya hi hagi més dones que homes estudiant ciència i només 2 dels 42 centres de recerca catalans estiguin dirigits per dones?

Imatge de la web Women in Science de la UNESCO

El que passa actualment es coneix com el gràfic de la tisora. Les dones es van quedant pel camí en la carrera científica. Tot i que en els últims anys la presència entre dones i homes ha tendit a convergir una mica, la diferència encara és clara i enorme, sobretot en els llocs de més responsabilitat i això és un clar reflex del sostre de cristall (o sostre de vidre), com una barrera invisible, que les dones es troben en la majoria dels àmbits del mercat laboral per arribar a llocs de responsabilitat.

Gràfic de la tisora (Mujeres y ciencia, CSIC)

Però el resultat que les dones vagin poc a poc abandonant la seva presència en la ciència va més enllà d’una qüestió d’injustícia social. A no ser que a hores d’ara encara algú pensi que ho fan per ser menys competents, i no pels entrebancs socials que van trobant-se pel camí, molt més enllà de la més que demostrada bretxa salarial, això suposa una pèrdua de talent clara per la ciència, per la societat; en definitiva, per a tothom.

Imatge de l’informe Dones, desigualtat de gèneres i desenvolupament.

Font: Carme Poveda; Observatori Dona Empresa i Economia, de la Cambra de Comerç de Barcelona.

Tal vegada això no passi a les ciències de la salut, es podria pensar. De fet, és un dels àmbits científics més feminitzats que coneixem. Segur? Només pensant en quins són els llocs que ocupen les dones en les ciències de la salut  ja queda clar que aquest àmbit no està exempt d’aquesta, diguem-ne, desfeminització del poder. De fet, les ciències de la salut és un dels àmbits on la bretxa entre dones i homes és més que present.

Ahir mateix el Ministerio de salud va iniciar una campanya dirigida a la població general per promoure la vacunació i immediatament es va generar una forta polèmica en els mitjans de comunicació. En el vídeo destaca que l’únic professional de la salut amb un uniforme que no representa la seva realitat és el de la infermera que apareix amb còfia i minifaldilla. Què va passar? Potser l’explicació la trobaríem en el fet que s’han usat imatges d’un banc d’imatges gratuït que clarament no reflecteix la realitat del nostre context actual.

Ens reservem per a una altra ocasió escriure sobre les quotes per sexe, un concepte que no està mai lliure de polèmica ni sol deixar indiferent. Però de moment sembla que potser el Dia Internacional de la Dona i la Nena en la Ciència no està de més i, sobretot, no està de més que també sigui de la Nena en la Ciència perquè elles seran les científiques del futur que esperem que aconsegueixin tancar la tisora.

Tanquem aquest apunt amb una pregunta ben senzilla: encara hi ha algú que pensi que ja hem arribat a la paritat?

Voleu llegir més sobre el tema? Esther Vizcaino va publicar Igualtat de gènere, hi guanyem tots.

Entrada elaborada per Dolores Ruiz-Muñoz, dona i científica.

Doble cobertura sanitària

20 abr.

Lluís Bohígas

La doble cobertura sanitària es produeix quan una persona que té dret a l’atenció sanitària pública disposa, a més, d’una assegurança privada de salut que li permet rebre serveis sanitaris privats. Qualsevol persona pot anar als serveis sanitaris privats pagant de la seva butxaca però només es defineix com a doble cobertura quan es disposa específicament d’una assegurança de salut privada. La població té dret a l’assistència sanitària pública perquè ha cotitzat a la seguretat social -o bé es troba en alguna de les nombroses causes en què se li reconeix el dret- i això cobreix gairebé la totalitat de la població però no tota; hi ha una part que no té dret a l’atenció pública i només disposa de cobertura privada si compra una assegurança.

Als anys 80 del segle passat els treballadors autònoms no estaven coberts per la seguretat social i la majoria tenien una assegurança privada. En aquella època era molt popular a Catalunya la Quinta de Salut l’Aliança. El ministre de sanitat Ernest Lluch va fer obligatòria l’assistència sanitària de la seguretat social per als treballadors autònoms i, de cop, molts assegurats de l’Aliança es varen trobar amb doble cobertura, alguns van deixar l’Aliança però altres hi van continuar. L’assistència pública i la majoria de les asseguradores cobreixen només una part bàsica de l’atenció dental. Si es vol una cobertura dental més àmplia es pot comprar una assegurança específica. Aquesta assegurança no es considera doble cobertura perquè no cobreix una prestació que estigui coberta públicament.

L’any 2014 la Generalitat va comptabilitzar 2.032.911 persones amb una assegurança de salut a Catalunya però no tots tenen doble cobertura. Els funcionaris de l’estat i les seves famílies poden escollir ésser atesos per la comunitat autònoma o per una asseguradora privada i el 80%, 160.815, escullen atenció privada, per tant no tenen doble cobertura. La diferència  entre el total d’assegurats i els funcionaris que han escollit la privada són  1.872.096 persones; és a dir, un 24,9% de la població té doble cobertura.

Per què un de cada quatre catalans, tot i tenir dret a l’assistència sanitària pública, compra una assegurança de salut?

Hi ha diverses raons. Per una banda, l’assegurança privada dóna accés als centres sanitaris privats i als metges en exercici lliure, que a vegades són metges que treballen al matí a un centre públic i a la tarda a un centre privat. A la tarda s’escull el metge que no s’ha pogut escollir al matí. Una altra raó és el temps d’espera. Els centres privats i els metges en exercici lliure tenen menys temps d’espera que els centres públics. I un altre argument freqüent és que els metges privats dediquen més temps a cada malalt i els centres privats disposen d’una millor atenció hotelera.

Aquestes raons són les que s’han donat habitualment per justificar que una persona es gasti més de 700€ any de mitjana en una assegurança privada per rebre uns serveis als quals té dret a la pública.

Però hi ha altres arguments, un és considerar l’assegurança com un sou en espècie i un altre és la resposta de la gent a les retallades en la sanitat pública. Algunes empreses donen als seus treballadors una assegurança privada com a complement del sou, en part per raons fiscals, però també com un incentiu a alguns treballadors i als directius. El 31,6% de les persones assegurades a Catalunya l’any 2014 els ha assegurat la seva empresa.

Durant el període 2009-2013, mentre hi havia les retallades a la sanitat pública, les assegurances de salut van pujar a Catalunya i a tot Espanya. Durant aquest període les companyies asseguradores van fer una forta pujada de tarifes però malgrat aquesta pujada i malgrat una baixada en el poder adquisitiu de les famílies, les assegurances de salut no tant sols no van baixar sinó que es van incrementar.

Les persones que tenen doble cobertura són mes dones que homes, tenen entre 45 i 64 anys, titulació universitària i pertanyen a la classe social alta segons l’enquesta de salut de la Generalitat. Així i tot, un 11% té més de 75 anys, un 10% no té estudis o els té primaris i un 11,5% pertanyen a la classe social baixa.

Les estadístiques de la Generalitat ens diuen quins serveis es paguen privadament a l’hospital. Així, per exemple, el 31% dels parts són privats i bona part de la cirurgia és privada: el 35% de la cirurgia electiva i el 25.8% de la cirurgia major ambulatòria. També són privades el 26% de les altes dels hospitals i el 21% de les urgències.

Alguns d’aquests serveis privats a l’hospital són pagats directament de la butxaca de l’usuari però la major part està finançada per les asseguradores de salut. Les estadístiques només ens donen informació dels serveis hospitalaris però es probable que la part privada sigui encara més important en les visites a metges i altres serveis.

En alguna ocasió s’ha proposat donar incentius fiscals a les persones que comprin una assegurança privada i renunciïn a ser atesos pels serveis públics. L’objectiu seria reduir les llistes d’espera a la pública. No crec que funcionés perquè la majoria de les persones que tenen doble cobertura no prescindeixen dels serveis públics, sinó que el seu objectiu és poder escollir rebre atenció privada o pública.

La doble cobertura és una dada estable del sistema sanitari català, ja existia quan l’INSALUD gestionava la sanitat pública i segueix existint ara. El nombre d’assegurats pot variar amb el temps però el fenomen és constant: una part important de la població, que s’ho pot pagar, prefereix tenir l’opció de poder escollir entre assistència pública o privada.

Actualment, una necessita de l’altra: si no hi hagués atenció privada, la pública es col·lapsaria; si no hi hagués pública, la privada seria incapaç de donar el servei que dóna i fer-ho al preu que l’ofereix. El discurs habitual és la crítica ideològica de l’altre, la pública critica la privada i viceversa. Crec que seria millor per al conjunt de la sanitat catalana que es posessin d’acord.

Post elaborat per Lluís Bohígas (@bohigasl), economista.

Un indicador per a un finançament de l’atenció primària més just

6 abr.

Cristina Colls

Recentment, el govern ha comunicat la seva voluntat d’incrementar el pes que s’atribueix al nivell socioeconòmic dels territoris a l’hora de determinar el pressupost de cada equip d’atenció primària.

Aquest fet ens convida a fer-nos una pregunta: per què és important tenir en compte la desigualtat econòmica en el finançament dels equips d’atenció primària?

La influència de les desigualtats socioeconòmiques en la salut de la població és un fet àmpliament estudiat des dels anys 60 del segle passat i del qual hi ha evidència tant en l’àmbit internacional com en el nacional.

Sabem que les persones de menor nivell socioeconòmic tenen més probabilitat de morir abans dels 65 anys i que presenten més problemes de salut tant físics com mentals al llarg de tota la seva vida. Per tant, és lògic pensar que necessiten fer un ús més intensiu dels recursos sanitaris.

També sabem que la desigualtat social es tradueix en una distribució desequilibrada de la població en el territori, concentrant els problemes socials més greus en determinats municipis o barris amb unes unes necessitats d’atenció socials i sanitàries més elevades que la resta de territoris.

És en aquest context que si es vol garantir l’equitat en l’assignació dels recursos cal posar més allà on hi ha més necessitat. Però on cal posar més recursos?

Els professionals dels equips d’atenció primària són els més propers a la ciutadania i, per tant, tenen una visió global de les necessitats sanitàries de la població del seu territori.

A més, la primària és l’àmbit de referència de les activitats preventives, del control de les malalties cròniques i des d’on es coordina bona part de l’activitat comunitària. Per totes aquestes raons és necessari que la dotació dels equips d’atenció primària tingui en compte les condicions socioeconòmiques de la població que atén.

Com podem saber quina es la situació socioeconòmica dels territoris on treballa cada equip d’atenció primària? Existeixen moltes variables que ens en donen informació indirecta (renda, ocupació, educació, condicions de l’habitatge, entre d’altres) però si volem una classificació única necessitem un únic índex que sintetitzi tots aquests aspectes; és el que anomenem un índex de privació.

Els índexs de privació han estat àmpliament utilitzats com a eina per a les polítiques socials perquè permeten establir una priorització objectiva d’àrees territorials petites de menys a més nivell socioeconòmic. El concepte “privació” fa referència a les necessitats no satisfetes com a conseqüència de la manca de recursos, no únicament econòmics.

Tots els índexs de privació es construeixen addicionant resultats de diferents indicadors socioeconòmics. El pes que s’atribueix a cada indicador pot ser teòric, és a dir, basat en la contribució que es considera que aquell indicador té sobre el fenomen de la privació; o bé resultat d’un model estadístic multivariant.

A fi de poder classificar les àrees bàsiques de salut (territoris de referència d’un equip d’atenció primària) d’acord amb el seu nivell socioeconòmic, l’AQuAS ha construït un índex anomenat indicador socioeconòmic compost que sintetitza set indicadors: població exempta de copagament farmacèutic, població amb rendes inferiors a 18.000€, població amb rendes superiors a 100.000€, població amb ocupacions manuals, població amb instrucció insuficient, mortalitat prematura i hospitalitzacions potencialment evitables.

La metodologia estadística emprada per al càlcul d’aquest indicador ha estat l’anàlisi de components principals. L’aplicació d’aquesta metodologia ha permès obtenir un mapa socioeconòmic de Catalunya.

 

L’aplicació de l’indicador socioeconòmic compost s’ha dut a terme en el marc de la redefinició del model d’assignació de recursos a l’atenció primària i ha permès identificar quins són els equips d’atenció primària que incrementaran la seva dotació pressupostària en els propers anys.

Aquest nou model d’assignació de recursos a l’atenció primària és una experiència d’aplicació de l’evidència científica a l’acció política.

Entrada elaborada per Cristina Colls.