La salut i la pobresa són hereditàries: intentem posar-hi remei?

17 maig
Anna Garcia-Altés
Anna García-Altés

En els darrers anys la pobresa infantil ha augmentat a Catalunya com a conseqüència de la crisi econòmica. Segons dades de l’Idescat de 2016 -les darreres disponibles-,i des del 2009, els infants són el col·lectiu amb un major risc de pobresa, per sobre de la població adulta i per sobre també de la població de 65 anys i més.

“Salut i pobresa infantil. Què ens diuen les dades?” va ser el nom de la conferència que es va impartir en el marc de l’Acte de celebració del Dia Mundial de la Salut 2018.

A la conferència es van posar de relleu les dades relatives als infants del darrer informe sobre els efectes de la crisi en la salut de la població publicat per l’Observatori del Sistema de Salut de Catalunya: els infants amb menor nivell socioeconòmic presenten fins a 5 vegades més morbiditat, consumeixen més fàrmacs (el triple de psicofàrmacs) que la resta de la població infantil, visiten amb més freqüència els centres de salut mental (5,9% de les nenes i un 11,4% dels nens enfront de l’1,3 i del 2,2% en les nenes i nens de major nivell socioeconòmic) i ingressen més als hospitals (45 nenes i 58 nens per cada 1.000 enfront de 13 i 26, respectivament) i especialment per causes psiquiàtriques.

L’estat de salut dels infants depèn en bona part de l’economia dels seus progenitors i els que pertanyen a famílies amb menor nivell socioeconòmic presenten més problemes de salut, un fet que pot tenir conseqüències nefastes en altres àmbits com l’educatiu i el social, i que condiciona el seu futur. Aquest fet s’agreuja en el cas dels infants que tenen discapacitats o malalties cròniques i que encara pateixen més l’impacte de la pobresa en la seva salut perque en alguns casos la seva cura requereix de productes específics que les famílies no poden comprar.

Aquest és un dels problemes que tenim ara mateix sobre la taula. Hi ha evidència científica creixent, tant des de la biologia com des de les ciències socials, de la importància dels primers anys de vida (inclosa l’exposició a l’úter) en la formació de les capacitats que promouen el benestar al llarg del cicle de vida. La infància també és un transmissor estructural de les desigualtats, tant des del punt de vista de la salut com des del vessant socioeconòmic. Els nens i nenes que pertanyen a famílies amb pocs recursos, si no s’actua, corren el risc d’arribar a adults amb pitjor salut, menor nivell educatiu i socioeconòmic que la resta.

Què podem fer? Per descomptat cal enfortir l’estat de benestar, amb reformes estructurals i institucionals que ara més que mai són necessàries. La política educativa és fonamental, sobretot reforçant l’educació primària, garantint la igualtat d’oportunitats i posant el focus en aquells infants en situacions desavantatjoses. Un cop a l’edat adulta, calen també polítiques actives de treball. I des de les polítiques de salut, tot i el seu caràcter eminentment pal·liatiu, és especialment important l’atenció primària i comunitària, i garantir l’atenció a tots els infants.

Entrada elaborada per Anna García-Altés (@annagaal).

Converses sobre gènere en el context infermer

10 maig
Marc Fortes, Núria Rodríguez-Valiente, Mercè Salvat

Com cada 12 de maig es celebra el Dia Internacional de la Infermera i en commemoració d’aquesta data tres companys de professió, la Mercè Salvat, el Marc Fortes i la Núria Rodríguez, ens hem trobat per conversar sobre la relació entre el gènere i cuidar.

Volem compartir les nostres reflexions sobre com socialment la professió s’ha relacionat amb aspectes vocacionals, altruistes, de submissió i d’invisibilitat…, en definitiva, amb els estereotips socials del gènere femení.

Durant aquesta conversa sorgeixen preguntes com per què a la nostra societat el terme cuidar està associat a la dona, per què aquest cuidar no té ni ha tingut reconeixement social quan la valoració és positiva durant els processos de salut-malaltia, com ho viuen els homes que han triat aquesta professió i, finalment, com seria possible “deconstruir” aquest constructe social i cultural.

Anem a pams.

Per què a la nostra societat el terme cuidar està associat a la dona?

És conegut que històricament i a la nostra societat patriarcal, la dona ha estat vinculada a la funció reproductora i a la cura domèstica. Aquesta cura l’hem de contemplar en el seu sentit més ampli: des de les feines rutinàries del manteniment de la llar, al guariment i manteniment de la salut de la gent gran, infants i familiars malalts. A la vegada, se li han atribuït tot un seguit de connotacions de servitud, abnegació, entrega incondicional, i en conjunt de poc valor. Per una altra banda, en aquest context, a l’home se l’ha relacionat amb la producció i el sosteniment econòmic de la unitat domèstica associat amb la professionalitat i el prestigi social.

Per què aquest cuidar no té ni ha tingut prestigi social?

Aquest constructe social profundament arrelat ha naturalitzat el fet del cuidar com allò femení, portant-ho encara més enllà amb l’assignació d’estereotips com la relació entre allò femení, el cuidar i amb la vocació-intuïció-servilisme-invisibilitat social, per a finalment, fer també l’associació simbòlica de professions fonamentades en l’atenció a les persones; aquest seria el cas de la professió infermera.  De fet, la identificació estereotipada de la professió es replica socialment i el rol infermer és una continuïtat professionalitzada de la cura domèstica (Germán, 2004).

A més a més, a aquest imaginari col·lectiu, mencionat prèviament, també li hem d’afegir la perspectiva sexo-lúdica de la professió, que malauradament continua estant present, com per exemple i entre els casos més recents,  la campanya de la grip de l’any 2017 del Ministerio de Salud i El programa Telepasión – El Musical 2017.

Quina és la vivència dels homes que han triat aquesta professió?

Aquesta és la pregunta que els infermers ens hem fet sempre: Quin problema hi ha per desenvolupar aquesta professió? Algú m’hagués qüestionat la decisió si hagués decidit ser metge o farmacèutic? Aquesta és la primera de les batalles que ha de lliurar un home que decideix dedicar-se professionalment a cuidar d’altres persones. Una batalla no pas amb ell mateix, sinó amb els prejudicis socialment establerts. Intentarem matissar breument, alguns d’aquests prejudicis:

“Per cuidar cal una sensibilitat especial que només tenen les dones”. Sembla ser que els homes són forts, no perden el temps en sensibilitats i per descomptat mai ploren. Per sort molts hem demostrat que les cures professionalitzades requereixen d’una sèrie d’habilitats que en primer lloc es poden entrenar i que en segon lloc no depenen del gènere en cap cas, o com ho exposa la politòloga Joan Tronto: “Cuidar no és més natural per a les dones, ho fan pel privilegi dels homes”

-Tal i com hem comentat abans, el constructe social diu que “els homes són el puntal econòmic de la família”. Actualment, el sou mig d’un infermer potser no permet sustentar una família, en la nostra societat actual cal fer el plantejament de la responsabilitat compartida envers la gestió familiar.

“Els homes que trien una professió d’aquest tipus, no són tan masculins”, el constructe social fa que alguns homes no desenvolupin aquestes professions perquè des de l’imaginari social es creu que es pot posar en dubte la seva masculinitat i conseqüentment, la superioritat de gènere. A més a més, aquest imaginari condueix a l’atribució de l’orientació sexual pel fet de pertànyer a aquest col·lectiu.

Com seria possible deconstruir aquest constructe social i cultural?

La “deconstrucció” d’aquest constructe social l’hauríem d’encaminar cap a la revolució d’equiparar el cuidar amb el curar, des d’una perspectiva humanitzada i no des de la perspectiva de gènere. Sense cap dubte, per cuidar és necessària una predisposició cap a la solidaritat, el compromís emocional i la flexibilitat però, aquests grans valors pertanyen a la humanitat i no a cap gènere ni a cap professió. La perspectiva de gènere per si mateixa és enriquidora i hauria de contribuir a homes i dones la condició d’igualtat al desenvolupar la professió triada independentment del seu gènere.

Per tal de “deconstruir” l’estereotip de gènere en la nostra societat patriarcal, hauríem d’aprendre que cuidar és una habilitat que tenim les persones i no té a veure amb la dicotomia del gènere (Barragán, 2009). La mirada femenina o masculina independentment del sexe és necessària per a l’abordatge històric i de futur de la nostra professió (Chamizo, 2004) i és més, pensem que caldria afegir que és necessària per a abordar el present i el futur de la societat.

En aquest sentit, les nostres propostes es dirigeixen cap a la definició d’una línia estratègica comuna proposada pels col·legis professionals sanitaris, on es promoguin els valors democràtics impregnats en el tenir cura i en el cuidar.

Entrada elaborada per Núria Rodríguez-Valiente, Marc Fortes i Mercè Salvat.

Qui parla de què a EUnetHTA?

3 maig
Marta Millaret

AQuAS està analitzant les activitats de disseminació del projecte EUnetHTA, Joint Action europea integrada per 81 organitzacions de 29 països i coordinada des del Zorginstituut Nederland d’Holanda. Es tracta de la xarxa europea d’avaluació de tecnologies sanitàries.

L’avaluació, com comentava Emmanuel Giménez en aquest post, “pot ajudar directament a la pràctica, a la gestió i a la sostenibilitat dels diferents sistemes de salut” al facilitar el millor coneixement disponible per a la presa de decisions en diferents nivells.

Justament sobre aquest tema, recentment s’ha publicat una proposta de regulació sobre avaluació de fàrmacs i productes sanitaris en el marc de la Comissió Europea que s’està debatent i perfilant per a la seva posada en funcionament.

L’objectiu del projecte EUnetHTA és facilitar la cooperació entre diferents institucions en l’àmbit de l’avaluació de tecnologies sanitàries per aprofitar experteses i coneixement útil per als sistemes sanitaris i, per tant, amb potencials beneficis per a la salut de la ciutadania. Es tracta de generar coneixement de qualitat utilitzant metodologies comunes d’una manera sistemàtica i transparent, i es tracta de fer-ho treballant col·laborativament i evitant duplicitats.

AQuAS té una forta participació en diferents grups de treball del projecte (avaluació, implementació, generació d’evidència, disseminació) i avui posarem el focus en el grup de disseminació, liderat per Iñaki Imaz de l’Instituto de Salud Carlos III de Madrid. Aquest grup de treball té com a repte comunicar més i millor què és el projecte EUnetHTA.

Per fer-ho, hi ha diferents estratègies i una d’elles és l’avaluació de la pròpia disseminació, tasca liderada per AQuAS. En aquest sentit, s’estan recollint les diferents activitats i s’ha realitzat una primera anàlisi que està previst repetir cada 4 mesos amb la idea que se’n puguin derivar recomanacions i accions concretes.

En aquesta primera fotografia s’han recollit gairebé 100 activitats. El 78% es corresponen amb activitats en reunions científiques (workshops, ponències, comunicacions orals i pòsters); el 5% són articles en publicacions científiques amb factor d’impacte en el Journal Citation Reports i la resta (17%) són altres publicacions, e-meetings i activitat en xarxes socials.

Aquesta anàlisi permetrà estudiar qui difon, què es difon, on es difon, així com el contingut i el públic majoritari a qui van destinades les activitats de disseminació en el marc del projecte EUnetHTA. Els resultats de la primera anàlisi es presentaran en la propera assemblea general del projecte a Colònia (Alemanya) a finals de mes.

Pensem que és interessant buscar la manera d’implicar i facilitar la disseminació del projecte per part de tots els seus participants per aconseguir una comunicació més activa del projecte EUnetHA. Implicar en la disseminació significa aconseguir que les persones que treballen en un projecte difonguin, al mateix temps, la seva feina i el projecte. Així tots hi surten guanyant.

Aconseguirem implicar més a tots els participants en les activitats de disseminació? Aconseguirem que la nostra avaluació serveixi per millorar? Ho anirem veient.

Entrada elaborada per Marta Millaret (@MartaMillaret).