Converses sobre gènere en el context infermer

10 maig
Marc Fortes, Núria Rodríguez-Valiente, Mercè Salvat

Com cada 12 de maig es celebra el Dia Internacional de la Infermera i en commemoració d’aquesta data tres companys de professió, la Mercè Salvat, el Marc Fortes i la Núria Rodríguez, ens hem trobat per conversar sobre la relació entre el gènere i cuidar.

Volem compartir les nostres reflexions sobre com socialment la professió s’ha relacionat amb aspectes vocacionals, altruistes, de submissió i d’invisibilitat…, en definitiva, amb els estereotips socials del gènere femení.

Durant aquesta conversa sorgeixen preguntes com per què a la nostra societat el terme cuidar està associat a la dona, per què aquest cuidar no té ni ha tingut reconeixement social quan la valoració és positiva durant els processos de salut-malaltia, com ho viuen els homes que han triat aquesta professió i, finalment, com seria possible “deconstruir” aquest constructe social i cultural.

Anem a pams.

Per què a la nostra societat el terme cuidar està associat a la dona?

És conegut que històricament i a la nostra societat patriarcal, la dona ha estat vinculada a la funció reproductora i a la cura domèstica. Aquesta cura l’hem de contemplar en el seu sentit més ampli: des de les feines rutinàries del manteniment de la llar, al guariment i manteniment de la salut de la gent gran, infants i familiars malalts. A la vegada, se li han atribuït tot un seguit de connotacions de servitud, abnegació, entrega incondicional, i en conjunt de poc valor. Per una altra banda, en aquest context, a l’home se l’ha relacionat amb la producció i el sosteniment econòmic de la unitat domèstica associat amb la professionalitat i el prestigi social.

Per què aquest cuidar no té ni ha tingut prestigi social?

Aquest constructe social profundament arrelat ha naturalitzat el fet del cuidar com allò femení, portant-ho encara més enllà amb l’assignació d’estereotips com la relació entre allò femení, el cuidar i amb la vocació-intuïció-servilisme-invisibilitat social, per a finalment, fer també l’associació simbòlica de professions fonamentades en l’atenció a les persones; aquest seria el cas de la professió infermera.  De fet, la identificació estereotipada de la professió es replica socialment i el rol infermer és una continuïtat professionalitzada de la cura domèstica (Germán, 2004).

A més a més, a aquest imaginari col·lectiu, mencionat prèviament, també li hem d’afegir la perspectiva sexo-lúdica de la professió, que malauradament continua estant present, com per exemple i entre els casos més recents,  la campanya de la grip de l’any 2017 del Ministerio de Salud i El programa Telepasión – El Musical 2017.

Quina és la vivència dels homes que han triat aquesta professió?

Aquesta és la pregunta que els infermers ens hem fet sempre: Quin problema hi ha per desenvolupar aquesta professió? Algú m’hagués qüestionat la decisió si hagués decidit ser metge o farmacèutic? Aquesta és la primera de les batalles que ha de lliurar un home que decideix dedicar-se professionalment a cuidar d’altres persones. Una batalla no pas amb ell mateix, sinó amb els prejudicis socialment establerts. Intentarem matissar breument, alguns d’aquests prejudicis:

“Per cuidar cal una sensibilitat especial que només tenen les dones”. Sembla ser que els homes són forts, no perden el temps en sensibilitats i per descomptat mai ploren. Per sort molts hem demostrat que les cures professionalitzades requereixen d’una sèrie d’habilitats que en primer lloc es poden entrenar i que en segon lloc no depenen del gènere en cap cas, o com ho exposa la politòloga Joan Tronto: “Cuidar no és més natural per a les dones, ho fan pel privilegi dels homes”

-Tal i com hem comentat abans, el constructe social diu que “els homes són el puntal econòmic de la família”. Actualment, el sou mig d’un infermer potser no permet sustentar una família, en la nostra societat actual cal fer el plantejament de la responsabilitat compartida envers la gestió familiar.

“Els homes que trien una professió d’aquest tipus, no són tan masculins”, el constructe social fa que alguns homes no desenvolupin aquestes professions perquè des de l’imaginari social es creu que es pot posar en dubte la seva masculinitat i conseqüentment, la superioritat de gènere. A més a més, aquest imaginari condueix a l’atribució de l’orientació sexual pel fet de pertànyer a aquest col·lectiu.

Com seria possible deconstruir aquest constructe social i cultural?

La “deconstrucció” d’aquest constructe social l’hauríem d’encaminar cap a la revolució d’equiparar el cuidar amb el curar, des d’una perspectiva humanitzada i no des de la perspectiva de gènere. Sense cap dubte, per cuidar és necessària una predisposició cap a la solidaritat, el compromís emocional i la flexibilitat però, aquests grans valors pertanyen a la humanitat i no a cap gènere ni a cap professió. La perspectiva de gènere per si mateixa és enriquidora i hauria de contribuir a homes i dones la condició d’igualtat al desenvolupar la professió triada independentment del seu gènere.

Per tal de “deconstruir” l’estereotip de gènere en la nostra societat patriarcal, hauríem d’aprendre que cuidar és una habilitat que tenim les persones i no té a veure amb la dicotomia del gènere (Barragán, 2009). La mirada femenina o masculina independentment del sexe és necessària per a l’abordatge històric i de futur de la nostra professió (Chamizo, 2004) i és més, pensem que caldria afegir que és necessària per a abordar el present i el futur de la societat.

En aquest sentit, les nostres propostes es dirigeixen cap a la definició d’una línia estratègica comuna proposada pels col·legis professionals sanitaris, on es promoguin els valors democràtics impregnats en el tenir cura i en el cuidar.

Entrada elaborada per Núria Rodríguez-Valiente, Marc Fortes i Mercè Salvat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.