Mendeley: de gestor de referències a eina de descobriment i visibilitat científica

25 maig

Paula Traver

La setmana passada vaig tenir el gust d’estar a Barcelona impartint un taller sobre Mendeley al personal d’AQuAS. Va tindre lloc els dies 16 i 17 de maig i van assistir un total de 20 persones entre investigadors, bibliotecaris i personal d’administració.

En aquest taller vaig explicar les funcionalitats de Mendeley, que bàsicament és un gestor de referències que ens permet gestionar la bibliografia de manera automatitzada, amb l’avantatge de ser un software gratuït, multiplataforma i que treballa al núvol. Gràcies al plugin Web Importer, podem importar automàticament referències des del navegador que utilitzem de forma habitual, de manera molt senzilla. Així, i amb altres maneres d’afegir informació, anem creant la nostra biblioteca, que no sols pot contenir referències sinó també documents en pdf que podem llegir directament gràcies al PDF Viewer. A més, Mendeley extrau les metadades d’aquests documents de manera que automàticament disposem de totes les dades en forma de referència bibliogràfica.

Vam veure totes les possibilitats que tenim per posar ordre a la nostra biblioteca i recuperar informació de manera molt intuïtiva. A continuació vaig explicar el funcionament del plugin de citació, que funciona tant per a Word com per a LliureOffice i serveix per facilitar la introducció de cites al processador de text quan estem escrivint un treball, article, llibre, informe, etc. També ens permet generar una bibliografia de manera automàtica, escollint l’estil de citació que volem utilitzar (Vancouver, APA, Havard, o l’estil concret d’una revista amb uns requeriments específics per a la bibliografia).

Mendeley desktop

Mes enllà de totes aquestes funcions que són pròpies de molts gestors (cadascun amb les seves peculiaritats), vaig voler aprofundir en la filosofia 2.0 que envolta aquesta eina, perquè la realitat és que Mendeley és més que un gestor de referències bibliogràfiques. En primer lloc, perquè la seva sola existència és fruït de la intel·ligència col·lectiva, ja que el catàleg de Mendeley està format per les referències aportades pels usuaris i es construeix entre tots. En segon lloc, perquè es fomenta la col·laboració i el treball en equip, i en tercer lloc, perquè Mendeley també és una xarxa social, on podem crear el nostre perfil d’investigadors i connectar amb altres persones.

Taller Mendeley a AQuAS – Maig 2017

Així, vam veure les possibilitats de crear grups per compartir referències i documents, que inclús poden contenir anotacions i subratllats. Una utilitat sense dubte molt interessant per als grups de recerca, tot i que en la versió gratuïta està limitat a tres usuaris als grups privats.

Quant a la funcionalitat de Mendeley com a xarxa social, vam veure la possibilitat de crear el nostre perfil com a investigadors, afegint les publicacions pròpies, que immediatament passaran a formar part del catàleg de Mendeley. Una fantàstica oportunitat per donar visibilitat a la nostra activitat científica i per tant de millorar la reputació online, fent difusió dels nostres papers o inclús compartint-los a grups on puguin ser d’interès. A partir d’aquí, podem connectar amb altres persones amb interessos semblants als nostres, i veure al “Feed” tota la seva activitat i notícies.

Per últim, també vam veure les possibilitats que tenim de descobrir informació acadèmica a Mendeley. A partir de les referències que tenim guardades a la nostra biblioteca, l’eina ens fa suggeriments d’altres referències que poden ser d’interès. També ens suggereix persones a les que seguir i ens permet buscar documents semblants als que ja tenim.

A més d’explicar de manera detallada totes aquestes funcionalitats de Mendeley, vam practicar amb exercicis als ordinadors, per tal de poder assimilar tots aquests conceptes, i la resposta dels assistents va ser molt positiva. En general, l’eina va semblar molt intuïtiva i útil, especialment per la possibilitat de treballar al núvol des de qualsevol ubicació i dispositiu, la possibilitat de disposar d’un repositori de documents i la facilitat per crear grups i treball en xarxa.

A continuació comparteix la presentació que vaig utilitzar per si a algun lector li pot servir de guia:

Per últim, agraïr a AQuAS, als assistents pel seu interès i a la Unitat de Comunicació i Documentació, per l’organització d’aquest taller.

D’esquerra a dreta i de dalt cap a baix: Maite Solans, Marta Millaret, Dolores Ruiz Muñoz, Bea Ortega, Ion Arrizabalaga, Emmanuel Giménez, Olga Martínez, Mercè Salvat, Paula Traver, Adela Zambrano, Maria José Tome, Laura Vivó

Entrada elaborada per Paula Traver (@paulatraver), documentalista en ciències de la salut i social media manager.

La Meva Salut i l’eConsulta: desplegant el model d’atenció no presencial a Catalunya

18 maig

Òscar Solans

La gestió de la informació és clau per al sistema sanitari des del punt de vista d’una major integració entre pacients i professionals de diferents nivells. La informació compartida, la transparència, l’avaluació i la readaptació dels processos assistencials han de ser línies d’actuació prioritàries amb l’objectiu de situar el pacient com a eix central de les diferents interaccions amb els professionals de diversos àmbits.

L’expansió de les tecnologies de la informació ha creat noves oportunitats perquè les persones participin activament en el monitoratge dels processos assistencials oferint una oportunitat única per facilitar la comunicació i millorar el compromís del pacient. El nou model d’atenció que proposa el Pla de Salut de Catalunya 2016-2020 està orientat a un major enfocament cap als pacients i per això s’han de desenvolupar eines que facilitin la relació entre el ciutadà i el sistema sanitari.

A Catalunya disposem, des de 2009, de la carpeta personal de salut, Cat@Salut La Meva Salut (LMS), accessible mitjançant certificat digital o utilitzant un usuari i una contrasenya que es proporcionen en el centre d’atenció primària de referència del ciutadà.

Podeu llegir aquest article publicat a la revista Annals de Medicina.

La Meva Salut és un espai digital personal, de consulta i relació, que posa a l’abast dels ciutadans -de forma segura i confidencial- informació rellevant de salut generada als centres assistencials públics de Catalunya, com ara el pla de medicació vigent, les vacunes administrades, els diagnòstics, els informes clínics, els resultats de proves i les exploracions complementàries.

Si pensem en La Meva Salut, cal dir que es tracta d’un projecte estratègic que afavoreix la participació i la corresponsabilització dels ciutadans en la prevenció i cura de la seva salut, fomentant el coneixement de les seves patologies i fent possible que participin en el procés clínic d’atenció.

La Meva Salut ofereix serveis transversals i estratègics del Departament de Salut però també permet als diferents proveïdors de salut incorporar serveis més personalitzats d’acord a les necessitats més específiques dels pacients de cada entitat i que s’homologuen a  La Meva Salut.

D’aquesta manera, La Meva Salut ofereix una única porta d’entrada al sistema de salut virtual permetent al ciutadà, que s’identifica una sola vegada, utilitzar serveis de diferents centres de manera integrada i personalitzada. Alguns d’aquests serveis, ja en funcionament, són: canvi de metge d’atenció primària, sol·licitud de visita a metge d’atenció primària i als serveis de vacunació internacional, servei de comunitats de pacients (permet crear grups de pacients per compartir opinió i tractar diferents patologies amb un administrador que sol ser un professional de salut), seguiment de pacients amb patologies cròniques, entre d’altres.

Recentment, s’ha publicat aquest article a la revista New Perspectives in Medical Records.

Els serveis transversals més destacables que ha posat a disposició el Departament de Salut són:

  • Consulta de llista d’espera quirúrgica
  • Consulta de visites i proves pendents de qualsevol proveïdor sanitari de manera integrada
  • Obtenció del carnet de donant d’òrgans
  • Consulta del document de voluntats anticipades
  • Incorporació per part del pacient de variables clíniques a la seva història clínica
  • Servei de mail segur, l’eConsulta.

Els objectius de La Meva Salut i del servei d’eConsulta s’alineen amb el Model d’Atenció no presencial del Departament de Salut, que pretén garantir, millorar i facilitar l’accés al Sistema Sanitari Català i oferir opcions d’atenció no presencial buscant més comoditat tant per als professionals com per als ciutadans en el procés d’atenció.

Dades d’accessos a La Meva Salut

 

 

 

 

 

 

 

 

L’eConsulta és una eina de comunicació no presencial asíncrona i bidireccional entre ciutadà i professional de salut que complementa l’atenció presencial. L’accés per part dels ciutadans només és possible des de La Meva Salut, en un entorn segur que garanteix la confidencialitat en la comunicació. S’autentica el ciutadà en cada accés i el professional només pot consultar i respondre des de la seva estació de treball; per tant, la informació queda registrada en els repositoris de Salut incorporant-se a la història clínica electrònica del ciutadà.

Aquest és un nou canal de comunicació àgil per resoldre consultes del ciutadà de manera virtual. Pot iniciar la conversa tant el professional com el pacient. Es facilita, així, l’accés dels ciutadans al sistema sanitari i es dóna resposta a una part de la demanda assistencial sense concertar entrevistes presencials, amb l’estalvi de tràmits i temps que això suposa per als ciutadans i els professionals.

Dades d’us de eConsulta a l’atenció primària de Catalunya*

 

 

Què aporten aquestes dues eines, La Meva Salut i l’eConsulta, al professional?

Podríem respondre aquesta pregunta de manera molt sintètica i clara:

  • Aquestes eines representen un nou model de relació amb el ciutadà on aquest és convidat a participar en el procés assistencial i, a més, el ciutadà té la possibilitat d’afegir informació (a través de La Meva Salut)
  • El nou canal de comunicació generat amb aquestes eines permet l’enviament de manera segura de notificacions, documents i, en definitiva, establir un tipus de relació no presencial amb els pacients. En models com el de Kaiser Permanent als Estats Units s’ha reduït de manera considerable el nombre de visites presencials.
  • Telemonitorització d’algunes patologies cròniques
  • Substituir visites presencials per visites virtuals com l’actualització del pla de medicació online, resultats de proves normals i seguiments d’alguns tipus de patologies

Com passa davant de qualsevol canvi, la incorporació de les tecnologies en els processos, tot i aportar beneficis clars, requereix la necessitat d’adaptació als nous usos.

Aquesta nova forma d’interacció entre pacients i sistema sanitari ha vingut per quedar-se com ha passat en altres sectors, com el de la banca, per exemple, en què han canviat els processos d’atenció de manera significativa.

D’altra banda, les tecnologies incrementen els nivells de seguretat d’accés a la informació, permeten generar alertes de resultats patològics, eines de suport a la decisió clínica, una millor autogestió d’agendes amb l’ús de l’eConsulta, substituint tasques de poc valor afegit per aquelles que necessiten una interpretació clínica i dedicació a aquells malalts que necessitin de més temps i coneixement.

El repte a Catalunya és desplegar un nou model d’atenció que promogui l’ús de serveis en línia, amb l’objectiu que -un cop implementat- això canviï fonamentalment el procés de cura en els centres sanitaris, apoderant els pacients i aconseguint una pràctica més segura.

Amb un desenvolupament acurat i el treball conjunt de professionals i ciutadans, cadascú des del seu rol, aquests serveis poden incorporar-se amb èxit en l’organització de l’atenció sanitària.

Entrada elaborada per Òscar Solans (@osolans), responsable funcional eSalut al Departament de Salut

Desigualtats socioeconòmiques en salut: algunes reflexions sobre els resultats de la primera anàlisi amb dades individuals de tota la població de Catalunya

11 maig

Guillem López Casasnovas, Anna García-Altés

L’Observatori del Sistema de Salut de Catalunya ha publicat recentement l’informe sobre els efectes de la crisi en la salut de la població. Amb aquest, l’Observatori ha publicat ja tres informes i un monogràfic.

La gran novetat de l’informe d’aquest any és que per primera vegada s’analitzen les desigualtats socioeconomiques en l’estat de la salut i la utilització de serveis sanitaris públics segons el nivell socioeconòmic de la població, utilitzant informació individual de la totalitat dels habitants de Catalunya. Amb aquest propòsit s’ha construït una classificació que té en compte tant la situació laboral de la persona com el seu nivell de renda, a partir de la informació de les prestacions econòmiques del sistema de la Seguretat Social i de la informació sobre el nivell de copagament farmacèutic de les persones.

¿Quines reflexions podem aportar?

La crisi econòmica dels últims anys ha tingut un impacte important sobre els determinants socials de la salut, limitant la renda disponible de la ciutadania i afectant les seves condicions de vida, treball i vivenda. Malgrat això, comprendre els mecanismes segons els quals les desigualtats socials incideixen en la salut poblacional, a efectes de com es poden combatre o neutralitzar de la manera més efectiva possible, a cada lloc i moment, continua sent una assignatura pendent de la nostra política social.

La simple constatació dels efectes de les crisis sobre les desigualtats de renda primer, i de salut després, no dóna pistes sobre com els elements sorgeixen i interaccionen. Algú pot pensar que la causa fonamental de les desigualtats en salut són conseqüència dels efectes de la retallada en la despesa sanitària per equilibrar la caiguda dels ingressos fiscals? Que retornant el finançament als nivells anteriors a la crisi es pot considerar l’increment de desigualtat eliminat?

Certament, alguns sistemes sanitaris europeus han mostrat una millor resistència que d’altres davant de la crisi i, entre els factors que expliquen aquesta millor resposta, hi ha per alguns autors les polítiques públiques de despesa en salut. Però, parlem de resiliència en els nivells de despesa o de sistemes que han sabut respondre millor a la crisi amb la refocalització dels recursos disponibles en cada cas, amb l’acceptació que més despesa sanitària no sempre és millor i que ara més que mai ha estat necessari prioritzar?

Estem dient, d’aquesta manera, que la inèrcia, la incapacitat d’adaptació a les conjuntures econòmiques canviants, és l’element decisiu? No és potser probable que gastant “a pinyó fix”, davant d’una reducció de recursos assistencials, no només s’empitjora la salut de la població, sinó que la fa més desigual? Són factors de demanda els decisius, com l’atur més elevat, la reducció de les expectatives de consum, els impagaments davant compromisos del passat assumits amb poc seny, l’angoixa i la pèrdua d’autoestima els vectors rellevants?

Per derivar més la desigualtat, i no només la major pèrdua de salut, encara hem d’assumir algunes hipòtesis sobre el comportament de la demanda, resultat de les elasticitats preu i renda, per poder identificar un augment en les desigualtats de salut com a resultat de la crisi econòmica.

Això podria no tenir lloc, però, si el sistema perdés universalisme, fos més selectiu, prioritzés millor les noves i majors necessitats relatives de determinats col·lectius. O en el cas que donada l’elasticidad-renda, els grups d’ingrès mig/alt abandonessin les assegurances complementàries, i amb aquest fet es veiés afectada la seva salut.

Notem que aquestes poden ser suposicions no estranyes per alguns pel fet que seguirien la mateixa lògica que la de molts analistes que enllacen resultats de salut amb consums sanitaris (no a necessitats correctament estandarditzades), atribuint majors nivells de salut a usuaris dels serveis que combinen l’accés als serveis sanitaris públics i privats.

Altres formes de protecció social com les que asseguressin uns nivells adequats de despesa sanitària pública evitant llacunes de cobertura sanitària, tant legals com de cost-oportunitat d’accés als serveis gratuït haurien de contemplar-se d’una manera molt més específica. Això pot afectar treballadors autònoms, immigrants il·legals i treballadors per compte d’altri que eviten l’absentisme per por a perdre un lloc de feina, i dels que tenen nivells inferiors de pagament directe per part de la ciutadania per fer-se càrrec dels serveis sanitaris privats alternatius.

I es que, en general, no suposa igual mecanisme de reacció un canvi en desigualtat en rentambio en desigualdad en renda per un augment addicional de l’atur (cas espanyol) que per un augment de rendes dels més rics respecte dels menys (com en el cas dels països nòrdics), o en contextos en què la pèrdua de feina redueix estrés i facilita el “jogging” com assenyala alguna literatura nord-americana.

Tot això, certament, s’ha de posar en el context de cada situació, considerar els estils de vida, valorar no per renda sinó per riquesa (la composició d’actius aquí és important atesa l’enorme caiguda dels preus dels actius, amb majors efectes en els grans patrimonis), ja sigui per individu, perceptor de renda o cap de família.

A més, tot i poder identificar els mecanismes que interaccionen en les desigualtats de salut d’arrel socioeconòmica, la prudència exigeix limitar les conclusions a un país concret, temps i lloc, amb dubtes sobre si el que es conegui del passat pugui informar amb garanties les correccions necessàries del futur.

La revisió de la literatura sobre l’impacte de les crisis econòmiques -prèvies a la crisi de  2008- en la salut de les poblacions apunta, amb totes les matisacions anteriors, a un augment de la mortalitat per totes les causes associades a l’atur, l’augment dels suïcidis -tot i que amb matisos- i a un augment dels problemes de salut mental. Les persones més afectades pels efectes de la crisi són les que pertanyen als col·lectius més vulnerables (específicament, persones amb atura de llarga durada) i els nens.

A Espanya, alguns indicadors a nivell global com l’esperança de vida o la mortalitat general no sembla que s’hagin vist afectats per la crisi econòmica recent però sí que hi ha evidències d’efectes de la crisis sobre els determinants de la salut, els canvis d’alguns estils de vida i en alguns casos d’accés als serveis sanitaris.

Més enllà de les limitacions que imposen les dades, ceteris paribus. En el futur serà molt important el seguiment de les diferents onades d’anàlisis que pugui oferir l’Observatori, a efectes d’entendre quins vectors empenyen les variacions en les desigualtats observades i en la mesura que aquestes siguin rellevants en l’abordatge polític (tal com ens recorden els treballs pioners de John Roemer, no totes les desigualtats ho són), i com abordar-los a partir de la comprensió de com operen els seus mecanismes fonamentals.

Això remarca la importància de com l’anàlisi hauria de generar més ocupació entre els estudiosos i menys una suposada preocupació de grups que en l’ús polític del tema de les desigualtats socioeconòmiques i la salut mantenen objectius propis que no sempre es corresponen amb els interessos generals.

Entrada elaborada per Anna García-Altés (@annagaal) i Guillem López Casasnovas.

El valor de la col·laboració i la participació en la Jornada Essencial 2017

4 maig

En el món de la salut, la implicació dels professionals és necessària perquè un projecte tingui èxit i arribi als centres sanitaris. El passat 21 d’abril va tenir lloc la Jornada d’implementació del Projecte Essencial sota el lema “Més no sempre és millor, evitem pràctiques de poc valor”.

Si parlem del projecte Essencial, que és una iniciativa que identifica pràctiques clíniques que aporten poc valor i promou recomanacions per tal d’evitar-ne la realització, aquesta col·laboració entre professionals es torna imprescindible i encara més si ens referim a l’atenció primària, porta d’entrada del pacient al sistema sanitari.

Una jornada dedicada a aquest projecte volíem que pogués comptar amb la participació activa dels professionals de la salut i això no semblava fàcil en una jornada on es preveia l’assistència d’unes 750 persones.

Com fer-los parlar a tots? Com escoltar les seves opinions? Com usar les noves tecnologies per aconseguir aquest repte?

La jornada va comptar amb la presència del Professor Glyn Elwin, metge, investigador i catedràtic del Dartmouth Institute for Health Policy and Clinical Practice dels Estats Units, tota una autoritat en el tema de decisions compartides.

Després es va dur a terme una taula rodona amb ponents que van parlar sobre la implementació del projecte Essencial des de la perspectiva del projecte, de l’organització, dels equips d’atenció primària i dels pacients i estava previst que el públic assistent pogués fer aquí una primera intervenció des d’un torn obert de preguntes. Fins aquí, res que no passi en altres jornades científiques.

Però què va tenir d’especial el plantejament de la jornada Essencial 2017?

Volíem innovar i fer quelcom diferent. Es va escenificar un monòleg del que pot ser el dia a dia d’una consulta d’atenció primària. Amb l’objectiu de reflexionar sobre la comunicació entre professionals de la salut i pacients van mostrar com d’importants són les habilitats comunicatives a l’hora d’explicar a un pacient per què pot ser NO necessari fer una prova o receptar un medicament.

A través de Kahoot (una eina que permet fet votacions en línia) els assistents van poder decidir en temps real les recomanacions més prioritàries per formar part del projecte Essencial. D’aquesta manera, durant la jornada es van poder votar i donar a conèixer les recomanacions seleccionades en un procés en què els professionals van ser els protagonistes.

Per acabar, el lliurament del Premi a la idea més innovadora per evitar pràctiques de poc valor en l’atenció primària formava part del programa de la jornada. El premi consisteix en un viatge al Preventing Overdiagnosis Conference d’enguany que se celebrarà a Canadà al mes d’agost. La guanyadora va ser Mariam de la Poza del CAP Doctor Carles Ribas de Barcelona amb una contribució sobre la recomanació “Més antibiòtic no sempre és millor: evitem efectes secundaris, cost innecessari i resistències antimicrobianes”. Emoció fins a l’últim moment!

Volíem que la jornada fos una bona ocasió per aprendre, participar i compartir les experiències dels diferents equips d’atenció primària. Es va tractar -pensem- d’una jornada en què els protagonistes van ser els professionals de la salut perquè són ells els que seleccionen les pràctiques de poc valor, ajuden a elaborar-les i les implementen. El projecte Essencial no seria possible sense tots aquests professionals.

Val a dir també que l’organització d’una jornada és complexa i que hi intervenen molts professionals que no sempre surten als programes. Un equip expert en comunicació i organització d’actes resulta clau per a l’èxit d’una jornada d’aquest tipus.

Entrada elaborada per la Unitat de Comunicació d’AQuAS.

Dona i ciència: de la fotografia 51 al gràfic de la tisora. Hem avançat gaire?

28 abr.

Dolores Ruiz-Muñoz

El 15 de desembre de 2015 l’Assemblea General de les Nacions Unides va declarar l’11 de febrer com a data per a commemorar el Dia Internacional de la Dona i la Nena en la Ciència. Amb tots els dies mundials que tenim per commemorar és inevitable pensar si aquest dia era necessari, o no.

Avui, des d’aquest espai, voldríem convidar-vos a acompanyar-nos en aquesta reflexió.

Quan es tracta del tema de la discriminació de les dones en la ciència, la pregunta típica que se sol fer habitualment per evidenciar aquesta discriminació és: quantes dones científiques coneixeu? I aquí, Marie Curie sol ser una de les científiques més mencionades. Semblaria que anem bé.

Anem una mica més enllà: què passa si la pregunta la fem sobre científiques actuals? Potser ens trobem en un context on nosaltres mateixes som científiques, o estem rodejades i rodejats de científiques, i trobar uns quants noms no ens seria tan difícil.

Però… i fora del nostre entorn de feina? Sembla que ja comencem a no anar tan bé. Fora dels cercles on aquestes dones científiques es mouen sembla que la ciutadania no coneix tant les dones que fan ciència i que la icona de la Rosalind Franklin i la seva fotografia 51 segueix avui tan actual com sempre.

Imatge de la fotografia 51 del blog Centpeus de Daniel Closa (@nielo40)

Una raó per explicar la invisibilitat de la dona en la ciència la trobem en el fet que durant molts anys hi ha hagut barreres importants perquè les dones accedissin a la formació acadèmica. Les dones estaven relegades a desenvolupar únicament un treball reproductiu dintre de la societat, era pràcticament impossible que accedissin a una formació acadèmica en igualtat de condicions que els homes i era, per tant, normal que després no destaquessin com a científiques o que ni tan sols arribessin a ser-ho.

Naturalment, tot i això, hi ha hagut dones com Nettie Maria Stevens, que han pogut deixar la seva empremta. Això sí, sempre des d’un segon pla de la història de la ciència, sense el reconeixement clar que han rebut els homes científics de la seva època.

I ara? Serveix encara l’excusa del gap o desfasament acadèmic? Aquest raonament ja no és vàlid si pensem que hi ha més dones que homes estudiant carreres de ciència. Per què les dones actualment segueixen estant absents dels llocs científics de responsabilitat? Què està passant pel camí? Com pot ser que a Catalunya hi hagi més dones que homes estudiant ciència i només 2 dels 42 centres de recerca catalans estiguin dirigits per dones?

Imatge de la web Women in Science de la UNESCO

El que passa actualment es coneix com el gràfic de la tisora. Les dones es van quedant pel camí en la carrera científica. Tot i que en els últims anys la presència entre dones i homes ha tendit a convergir una mica, la diferència encara és clara i enorme, sobretot en els llocs de més responsabilitat i això és un clar reflex del sostre de cristall (o sostre de vidre), com una barrera invisible, que les dones es troben en la majoria dels àmbits del mercat laboral per arribar a llocs de responsabilitat.

Gràfic de la tisora (Mujeres y ciencia, CSIC)

Però el resultat que les dones vagin poc a poc abandonant la seva presència en la ciència va més enllà d’una qüestió d’injustícia social. A no ser que a hores d’ara encara algú pensi que ho fan per ser menys competents, i no pels entrebancs socials que van trobant-se pel camí, molt més enllà de la més que demostrada bretxa salarial, això suposa una pèrdua de talent clara per la ciència, per la societat; en definitiva, per a tothom.

Imatge de l’informe Dones, desigualtat de gèneres i desenvolupament.

Font: Carme Poveda; Observatori Dona Empresa i Economia, de la Cambra de Comerç de Barcelona.

Tal vegada això no passi a les ciències de la salut, es podria pensar. De fet, és un dels àmbits científics més feminitzats que coneixem. Segur? Només pensant en quins són els llocs que ocupen les dones en les ciències de la salut  ja queda clar que aquest àmbit no està exempt d’aquesta, diguem-ne, desfeminització del poder. De fet, les ciències de la salut és un dels àmbits on la bretxa entre dones i homes és més que present.

Ahir mateix el Ministerio de salud va iniciar una campanya dirigida a la població general per promoure la vacunació i immediatament es va generar una forta polèmica en els mitjans de comunicació. En el vídeo destaca que l’únic professional de la salut amb un uniforme que no representa la seva realitat és el de la infermera que apareix amb còfia i minifaldilla. Què va passar? Potser l’explicació la trobaríem en el fet que s’han usat imatges d’un banc d’imatges gratuït que clarament no reflecteix la realitat del nostre context actual.

Ens reservem per a una altra ocasió escriure sobre les quotes per sexe, un concepte que no està mai lliure de polèmica ni sol deixar indiferent. Però de moment sembla que potser el Dia Internacional de la Dona i la Nena en la Ciència no està de més i, sobretot, no està de més que també sigui de la Nena en la Ciència perquè elles seran les científiques del futur que esperem que aconsegueixin tancar la tisora.

Tanquem aquest apunt amb una pregunta ben senzilla: encara hi ha algú que pensi que ja hem arribat a la paritat?

Entrada elaborada per Dolores Ruiz-Muñoz, dona i científica.

Voleu llegir més sobre el tema? Esther Vizcaino va publicar Igualtat de gènere, hi guanyem tots.

Doble cobertura sanitària

20 abr.

Lluís Bohígas

La doble cobertura sanitària es produeix quan una persona que té dret a l’atenció sanitària pública disposa, a més, d’una assegurança privada de salut que li permet rebre serveis sanitaris privats. Qualsevol persona pot anar als serveis sanitaris privats pagant de la seva butxaca però només es defineix com a doble cobertura quan es disposa específicament d’una assegurança de salut privada. La població té dret a l’assistència sanitària pública perquè ha cotitzat a la seguretat social -o bé es troba en alguna de les nombroses causes en què se li reconeix el dret- i això cobreix gairebé la totalitat de la població però no tota; hi ha una part que no té dret a l’atenció pública i només disposa de cobertura privada si compra una assegurança.

Als anys 80 del segle passat els treballadors autònoms no estaven coberts per la seguretat social i la majoria tenien una assegurança privada. En aquella època era molt popular a Catalunya la Quinta de Salut l’Aliança. El ministre de sanitat Ernest Lluch va fer obligatòria l’assistència sanitària de la seguretat social per als treballadors autònoms i, de cop, molts assegurats de l’Aliança es varen trobar amb doble cobertura, alguns van deixar l’Aliança però altres hi van continuar. L’assistència pública i la majoria de les asseguradores cobreixen només una part bàsica de l’atenció dental. Si es vol una cobertura dental més àmplia es pot comprar una assegurança específica. Aquesta assegurança no es considera doble cobertura perquè no cobreix una prestació que estigui coberta públicament.

L’any 2014 la Generalitat va comptabilitzar 2.032.911 persones amb una assegurança de salut a Catalunya però no tots tenen doble cobertura. Els funcionaris de l’estat i les seves famílies poden escollir ésser atesos per la comunitat autònoma o per una asseguradora privada i el 80%, 160.815, escullen atenció privada, per tant no tenen doble cobertura. La diferència  entre el total d’assegurats i els funcionaris que han escollit la privada són  1.872.096 persones; és a dir, un 24,9% de la població té doble cobertura.

Per què un de cada quatre catalans, tot i tenir dret a l’assistència sanitària pública, compra una assegurança de salut?

Hi ha diverses raons. Per una banda, l’assegurança privada dóna accés als centres sanitaris privats i als metges en exercici lliure, que a vegades són metges que treballen al matí a un centre públic i a la tarda a un centre privat. A la tarda s’escull el metge que no s’ha pogut escollir al matí. Una altra raó és el temps d’espera. Els centres privats i els metges en exercici lliure tenen menys temps d’espera que els centres públics. I un altre argument freqüent és que els metges privats dediquen més temps a cada malalt i els centres privats disposen d’una millor atenció hotelera.

Aquestes raons són les que s’han donat habitualment per justificar que una persona es gasti més de 700€ any de mitjana en una assegurança privada per rebre uns serveis als quals té dret a la pública.

Però hi ha altres arguments, un és considerar l’assegurança com un sou en espècie i un altre és la resposta de la gent a les retallades en la sanitat pública. Algunes empreses donen als seus treballadors una assegurança privada com a complement del sou, en part per raons fiscals, però també com un incentiu a alguns treballadors i als directius. El 31,6% de les persones assegurades a Catalunya l’any 2014 els ha assegurat la seva empresa.

Durant el període 2009-2013, mentre hi havia les retallades a la sanitat pública, les assegurances de salut van pujar a Catalunya i a tot Espanya. Durant aquest període les companyies asseguradores van fer una forta pujada de tarifes però malgrat aquesta pujada i malgrat una baixada en el poder adquisitiu de les famílies, les assegurances de salut no tant sols no van baixar sinó que es van incrementar.

Les persones que tenen doble cobertura són mes dones que homes, tenen entre 45 i 64 anys, titulació universitària i pertanyen a la classe social alta segons l’enquesta de salut de la Generalitat. Així i tot, un 11% té més de 75 anys, un 10% no té estudis o els té primaris i un 11,5% pertanyen a la classe social baixa.

Les estadístiques de la Generalitat ens diuen quins serveis es paguen privadament a l’hospital. Així, per exemple, el 31% dels parts són privats i bona part de la cirurgia és privada: el 35% de la cirurgia electiva i el 25.8% de la cirurgia major ambulatòria. També són privades el 26% de les altes dels hospitals i el 21% de les urgències.

Alguns d’aquests serveis privats a l’hospital són pagats directament de la butxaca de l’usuari però la major part està finançada per les asseguradores de salut. Les estadístiques només ens donen informació dels serveis hospitalaris però es probable que la part privada sigui encara més important en les visites a metges i altres serveis.

En alguna ocasió s’ha proposat donar incentius fiscals a les persones que comprin una assegurança privada i renunciïn a ser atesos pels serveis públics. L’objectiu seria reduir les llistes d’espera a la pública. No crec que funcionés perquè la majoria de les persones que tenen doble cobertura no prescindeixen dels serveis públics, sinó que el seu objectiu és poder escollir rebre atenció privada o pública.

La doble cobertura és una dada estable del sistema sanitari català, ja existia quan l’INSALUD gestionava la sanitat pública i segueix existint ara. El nombre d’assegurats pot variar amb el temps però el fenomen és constant: una part important de la població, que s’ho pot pagar, prefereix tenir l’opció de poder escollir entre assistència pública o privada.

Actualment, una necessita de l’altra: si no hi hagués atenció privada, la pública es col·lapsaria; si no hi hagués pública, la privada seria incapaç de donar el servei que dóna i fer-ho al preu que l’ofereix. El discurs habitual és la crítica ideològica de l’altre, la pública critica la privada i viceversa. Crec que seria millor per al conjunt de la sanitat catalana que es posessin d’acord.

Post elaborat per Lluís Bohígas (@bohigasl), economista.

Un indicador per a un finançament de l’atenció primària més just

6 abr.

Cristina Colls

Recentment, el govern ha comunicat la seva voluntat d’incrementar el pes que s’atribueix al nivell socioeconòmic dels territoris a l’hora de determinar el pressupost de cada equip d’atenció primària.

Aquest fet ens convida a fer-nos una pregunta: per què és important tenir en compte la desigualtat econòmica en el finançament dels equips d’atenció primària?

La influència de les desigualtats socioeconòmiques en la salut de la població és un fet àmpliament estudiat des dels anys 60 del segle passat i del qual hi ha evidència tant en l’àmbit internacional com en el nacional.

Sabem que les persones de menor nivell socioeconòmic tenen més probabilitat de morir abans dels 65 anys i que presenten més problemes de salut tant físics com mentals al llarg de tota la seva vida. Per tant, és lògic pensar que necessiten fer un ús més intensiu dels recursos sanitaris.

També sabem que la desigualtat social es tradueix en una distribució desequilibrada de la població en el territori, concentrant els problemes socials més greus en determinats municipis o barris amb unes unes necessitats d’atenció socials i sanitàries més elevades que la resta de territoris.

És en aquest context que si es vol garantir l’equitat en l’assignació dels recursos cal posar més allà on hi ha més necessitat. Però on cal posar més recursos?

Els professionals dels equips d’atenció primària són els més propers a la ciutadania i, per tant, tenen una visió global de les necessitats sanitàries de la població del seu territori.

A més, la primària és l’àmbit de referència de les activitats preventives, del control de les malalties cròniques i des d’on es coordina bona part de l’activitat comunitària. Per totes aquestes raons és necessari que la dotació dels equips d’atenció primària tingui en compte les condicions socioeconòmiques de la població que atén.

Com podem saber quina es la situació socioeconòmica dels territoris on treballa cada equip d’atenció primària? Existeixen moltes variables que ens en donen informació indirecta (renda, ocupació, educació, condicions de l’habitatge, entre d’altres) però si volem una classificació única necessitem un únic índex que sintetitzi tots aquests aspectes; és el que anomenem un índex de privació.

Els índexs de privació han estat àmpliament utilitzats com a eina per a les polítiques socials perquè permeten establir una priorització objectiva d’àrees territorials petites de menys a més nivell socioeconòmic. El concepte “privació” fa referència a les necessitats no satisfetes com a conseqüència de la manca de recursos, no únicament econòmics.

Tots els índexs de privació es construeixen addicionant resultats de diferents indicadors socioeconòmics. El pes que s’atribueix a cada indicador pot ser teòric, és a dir, basat en la contribució que es considera que aquell indicador té sobre el fenomen de la privació; o bé resultat d’un model estadístic multivariant.

A fi de poder classificar les àrees bàsiques de salut (territoris de referència d’un equip d’atenció primària) d’acord amb el seu nivell socioeconòmic, l’AQuAS ha construït un índex anomenat indicador socioeconòmic compost que sintetitza set indicadors: població exempta de copagament farmacèutic, població amb rendes inferiors a 18.000€, població amb rendes superiors a 100.000€, població amb ocupacions manuals, població amb instrucció insuficient, mortalitat prematura i hospitalitzacions potencialment evitables.

La metodologia estadística emprada per al càlcul d’aquest indicador ha estat l’anàlisi de components principals. L’aplicació d’aquesta metodologia ha permès obtenir un mapa socioeconòmic de Catalunya.

 

L’aplicació de l’indicador socioeconòmic compost s’ha dut a terme en el marc de la redefinició del model d’assignació de recursos a l’atenció primària i ha permès identificar quins són els equips d’atenció primària que incrementaran la seva dotació pressupostària en els propers anys.

Aquest nou model d’assignació de recursos a l’atenció primària és una experiència d’aplicació de l’evidència científica a l’acció política.

Entrada elaborada per Cristina Colls.

 

El PERIS i les persones: l’avaluació de la recerca des de l’AQuAS

30 març

Núria Radó, Paula Adam

La primera convocatòria d’ajuts en recerca i innovació del Pla Estratègic de Recerca i Innovació en Salut (PERIS) 2016-2020 ha prioritzat programes d’impuls del talent i de l’ocupabilitat i programes de coneixement d’excel·lència amb un pressupost de 20 milions d’euros (el pressupost total del PERIS és de 42 milions d’euros a l’any durant els propers quatre anys).

Aquesta ha estat una bona oportunitat per a la massa crítica d’investigadors en salut d’aquest país.

En aquest sentit, es van obrir, en concurrència competitiva, quatre accions instrumentals per finançar:

1) La incorporació de científics i tecnòlegs a grups de recerca del país.

2) La intensificació de professionals d’infermeria per tal d’alliberar part de la seva jornada assistencial per fer recerca.

3) Projectes de recerca orientats a l’atenció primària.

4) Grans programes al voltant de quatre temàtiques: medicina personalitzada, medicina regenerativa, recerca clínica cooperativa independent i estudis de cohorts.

Com s’han avaluat les convocatòries del PERIS per determinar quines sol·licituds són finançables?

Les bases de l’avaluació les defineixen l’ordre de bases, valgui la redundància, i les bases de cada convocatòria. Aquest és l’instrument que marca les regles del joc per determinar quins projectes o persones seran susceptibles de rebre finançament. Sempre caldrà descartar-ne alguns i triar els que, segons uns criteris determinats i els recursos disponibles, siguin considerats finançables.

Determinar quins criteris es fan servir i com es valoren és una poderosa eina de política científica per dissenyar el sistema de recerca al qual s’aspira: l’excel·lència, la temàtica, la disciplina, l’edat dels sol·licitants, la territorialitat de les organitzacions o l’impacte previst són diferents variables a tenir en compte a l’hora de determinar qui és mereixedor de poder desenvolupar la seva recerca.

 

L’equip de recerca d’AQuAS ha rebut l’encàrrec de gestionar aquest procés d’avaluació. És per això que vam acompanyar al Director General de Recerca i Innovació del Departament de Salut, el Dr. Toni Andreu, en les presentacions públiques que va fer a diversos instituts de recerca sanitària vinculats als hospitals. Ens va impressionar l’assistència a aquestes sessions informatives.

L’avaluació s’ha fet per panell d’experts involucrant a un total de 42 professionals de la recerca de tot Catalunya i Espanya. Ha estat una tasca intensa perquè s’han rebut més de 490 sol·licituds d’altíssim nivell.

Acabada l’avaluació d’aquesta primera convocatòria, mirem enrere i ens sembla més encertat que mai que el logo del PERIS tingui les persones al centre.

El logo del PERIS és coherent amb el contingut del pla ja que està efectivament dissenyat per fomentar la recerca amb les persones al centre, involucrant i motivant una gran varietat de perfils professionals.

El PERIS ha estat un catalitzador de mobilització del sistema de salut i de la recerca en salut fins i tot abans del tret de sortida, en les presentacions informatives plenes de gom a gom, i en la implicació dels ponents en els panells d’avaluació, treballant fins a altes hores de la nit.

Aquesta primera experiència ens permet recollir aprenentatges que, de ben segur, ens faran millorar en les properes edicions.

Implicar les persones de l’agència avaluadora sanitària de Catalunya (AQuAS) no ha estat difícil. Som aquí, amb ganes de contribuir en aquest projecte estratègic a través d’una eina clau per a la selecció, el retiment de comptes, l’anàlisi contínua i les oportunitats de millora, que és l’avaluació.

Long life al PERIS!

Entrada elaborada per Núria Radó (@nuriarado) i Paula Adam (@PaulaAdam4).

***Podeu consultar el Pla Estratègic de Recerca i Innovació en Salut (PERIS) 2016-2020 aquí:

 

 

Quant temps viuré? Sobre els pronosticadors…

23 març

Joan MV Pons

La robustesa, la solidesa d’una ciència (per això informalment es parla a vegades de “ciències dures” i de “ciències toves”) es troba en funció de la seva capacitat de predicció.

Una ciència no només ha d’explicar -de la manera més versemblant possible- el que passa, sinó que també hauria de predir -amb la major precisió- què passarà.

De la mateixa manera que els models economètrics (matemàtics, plens de fórmules i d’equacions) volen mostrar, amb números, com de bé s’aproximen a la realitat i, per tant, com modificant els paràmetres inicials el càlcul ens mostrarà el final que podem esperar, d’igual manera estan proliferant el que s’anomenen “calculadors de l’esperança de vida” o  “rellotges de la mort”. A Internet, d’aquestes “eines” se’n poden trobar unes quantes, de més serioses i de més divertides.

Preguntar-se quant ens queda per viure no deixa de ser una bona pregunta.

Sabem molt dels factors que influeixen en la malaltia i apropen la mort i també coneixem com el progrés (no queda clar en què, doncs no és una qüestió exclusivament mèdica) ha allargat l’esperança de vida, si més no en els països desenvolupats. I no és el mateix l’esperança de vida que la longevitat, malgrat que tot sovint es confonguin els termes.

Sabem també que els professionals de la salut, malgrat l’experiència, no l’encerten tant en el pronòstic com els models predictius estadístics que poden incorporar multiplicitat de variables. Un comentari recent al BMJ esmentava aquests factors pronòstics i els calculadors d’esperança de vida. N’inclou uns quants, dels seriosos, en la bibliografia.

Perdoneu-me la llicència però avui compartiré amb vosaltres -en clau irònica- una passejada que he fet per Internet buscant alguna d’aquestes eines pronòstiques que volen predir-nos el que ens queda de vida en aquest món.

Abaris és un d’aquests pronosticadors matemàtics, desenvolupat per “professors” de la Universitat de Pennsilvània i amb el suport de Times i The Wall Street Journal, i pot semblar dels més acurats. Té en compte el sexe (potser seria més acurat referir-se a “gènere” però “sexe” és la nomenclatura que apareix en l’aplicació), el pes i l’alçada (atenció perquè cal seleccionar el sistema mètric, altrament la informació surt en lliures i polzades), per arribar així a l’índex de massa corporal, factor pronòstic ben conegut amb una corba en U en relació a la probabilitat de morir, el nivell educatiu, l’estat civil (casat, vidu, divorciat, mai casat, separat -desconec la diferència entre el tercer i el darrer-), si ja estàs jubilat, el nivell d’ingressos (en dòlars), el grau d’exercici que fas, com és la teva salut en general, si tens diabetis i amb quins vicis convius habitualment (alcohol i tabac, bàsicament).

El programa mostra tota aquesta informació en una infografia molt bonica i després, si prems un botó, fa els càlculs pertinents. Ara, si en vols conèixer el resultat has d’enviar la teva adreça electrònica perquè t’ho enviïn. Potser algú ho farà però de moment jo no dono res i menys per la xarxa; ja ho prenen sense preguntar.

Anem a un altre pronosticador promogut per una empresa d’assegurances (qui millor!): Lifespan calculator. Aquesta eina té de bo que a mesura que vas responent ja et mostra l’esperança de vida i aleshores pots veure com va pujant i baixant segons el que responguis. Tanmateix, no pregunta ni per l’estat civil ni pel nivell d’ingressos ni d’estudis, però sí per la història familiar, la pressió arterial, l’estrès, l’exercici que fas, la dieta, si fas servir o no el cinturó de seguretat en el cotxe i els hàbits tòxics, entre d’altres dades. Aquí també has de convertir l’alçada a peus i polzades.

La seguretat social dels Estats Units també n’ofereix un de calculador però és molt més fred i no considera ni factors de risc ni factors protectors. Sols demana sexe i data de naixement i facilita l’esperança de vida segons la teva edat actual i la teva cohort de naixement. Així, jo que tinc 58 anys i 8 mesos, puc esperar 24,4 anys més de vida fins assolir els 83,1 anys d’esperança de vida estimada per la meva cohort. Val a dir que aquest calculador també fa una estimació de l’edat de jubilació.

Living to 100 és un altre pronosticador, un xic menys sofisticat, fet per un metge a nivell particular. Inclou molts més elements que els altres: nutrició, relacions socials, angoixa vital, hores de son i  els vicis de sempre. El que té d’especial és que incorpora també la ingesta de cafè i te, la contaminació atmosfèrica, l’exercici i la història familiar. Lamentablement, també envia els resultats per correu electrònic.

I encara hi ha una altra manera de buscar pronosticadors d’aquest tipus: posant ”death clock”, mai millor dit, el rellotge de la mort, a Google o a qualsevol altre cercador.

Què he trobat? Doncs que n’hi ha uns quants de força divertits per les seves pantalles humorístiques (la mort, que amb la seva dalla t’espera a la tomba, que ja està preparada). Així he arribat a The Death Clock, programa que demana la data de naixement, el sexe, l’alçada i el pes (en centímetres i quilos aquesta vegada), el país on vius, si fumes, com et veus (pessimista, optimista, neutral, suïcida) i quant d’alcohol beus. Aquest “rellotge” calcula de seguida i amb força precisió perquè aventura a dir el dia en què moriràs (amb la comicitat que ja s’entreveu del fet que surt la data gravada en una tomba). Tanmateix, sembla massa simple.

Finalment, tot i que segur que se’n poden trobar més, he trobat un altre The Death Clock molt semblant a l’anterior, també amb imatges tenebroses perquè quedi clar que entrem en un terreny força fosc. També pregunta el sexe i la data de naixement. Però aquí, en lloc de demanar per l’alcohol, pregunta pel tabac (fumador o no, sense matisos) i quant a l’estat d’ànim, considera el normal, el pessimista i l’optimista (com l’anterior), però afegeix el sàdic, cosa ben sorprenent. També demana pes i talla per calcular l’índex de massa corporal. Si et surt bé, també et diu el dia, mes i any que moriràs i et mostra, en segons, el temps de descompte.

Va ser justament usant aquest calculador que, amb molta elegància, havent posat pessimista (de mena) em va dir: I’m sorry, but your time has expired. Have a nice day (en català: “Em sap greu, però el teu temps s’ha esgotat. Que tinguis un bon dia”).

Entrada elaborada per Joan MV Pons.

Pediatria dels Pirineus, una experiència innovadora a l’Alt Urgell

16 març

Avui entrevistem Jordi Fàbrega (@jorfabrega) -director de Pediatria dels Pirineus-, una cooperativa de pediatres que compta ja amb 7 anys de vida.

Glòria Ruiz, Neus Méndez, Toñi Parra, Jordi Fàbrega

La presència de nuclis rurals de difícil accés, la llunyania respecte als grans nuclis urbans, una gran superfície, una baixa densitat de població i un cert dèficit de pediatres a la zona són les característiques de l’Alt Urgell que han donat lloc a Pediatria dels Pirineus, una iniciativa innovadora que forma part de l’Observatori d’Innovació en Gestió de la Sanitat a Catalunya (OIGS).

Observatori d’Innovació en Gestió de la Sanitat a Catalunya (OIGS)

Amb l’experiència adquirida durant aquests set anys, quines millores considereu que ha aportat el projecte?

Jo crec que el més important ha estat l’estabilitat i el fet d’assegurar el contínuum assistencial entre els nostres nens i nenes. Des de l’inici hem pogut realitzar una cobertura al 100% dels consultoris pediàtrics a primària i a l’hospital, atenció ordinària i guàrdies localitzades incloses. Aquest fet ha permès una excel·lent accessibilitat de la població, amb 100% d’èxit de cita prèvia el mateix dia i, a més, amb una alta resolució des de primària, amb un increment dels estàndards de qualitat assistencial.

Això ha comportat una disminució dràstica de les visites a urgències de l’hospital, així com dels ingressos i dels trasllats a fóra del territori. Tot i ingressar menys i, per tant, augmentant la complexitat dels nens i nenes ingressades, s’ha aconseguit fer que disminuïssin les estades mitjanes d’aquests ingressos.

El fet de mantenir el cordó umbilical amb l’Hospital Sant Joan de Déu quant a la formació dels professionals pediatres i pel que fa a la derivació dels nostres pacients ha permès augmentar, precisament, aquesta resolució dins del territori.

Així, els nens i els seus pares veuen sempre el mateix pediatre -o equip de pediatres on tots ells coneixen la seva problemàtica- i donen solucions seguint els mateixos protocols que se seguirien a l’Hospital Sant Joan de Déu.

Un altre element remarcable és que el fet d’intregrar-nos dins de la Unitat Materno Infantil de l’Alt Urgell, amb els obstetres i les llevadores, ha permès ampliar aquesta homogeneïtat en les actuacions a tot l’àmbit maternoinfantil i ha permès iniciar projectes com l’alta precoç postpart amb el seguiment conjunt pediatre/llevador i els grups de suport postpart que han tingut una excel.lent acollida entre la població.

També la pàgina web, iniciada l’any 2011, ens ha apropat a la població per poder fer divulgació de temes pediàtrics. Especialment, el consultori virtual és una eina molt emprada pels pares i mares per resoldre dubtes amb una gran agilitat i sense haver de desplaçar-se a la consulta.

Els bons resultats i els premis avalen la tasca de l’entitat que vau constituir i que ha permès garantir una atenció pediàtrica, primària i hospitalària, eficient. Quines serien les claus de l’èxit?

Jo crec que és fonamental l’autonomia de gestió, el fet de poder-nos autogestionar agendes, horaris i autocobertures, entre d’altres. Això ha facilitat adaptar la tasca assistencial a la realitat del territori i també a les realitats de cada professional, intentar conciliar la vida laboral i familiar dels professionals i, a més, permetre’n la formació continuada.

L’altre puntal clau és la relació amb un centre de primer nivell com l’Hospital Sant Joan de Déu, fet que ens assegura aquesta formació continuada i dóna solució al problema de l’aïllament professional que podem tenir les zones allunyades de les metròpolis. D’alguna manera, sentim que tenim un “germà gran” que ens ajuda quan hi ha dificultats i que ens acompanya en el camí.

Creieu que aquest model innovador d’autogestió es podria aplicar a altres especialitats mèdiques i extrapolar-lo a altres comarques?

Estic completament convençut que és un model reproduïble a gairebé tots els àmbits assistencials i territoris. Ara, és important trobar professionals disposats a donar el pas i que l’administració s’ho cregui i hi vulgui apostar.

Les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) han desenvolupat un paper fonamental des de l’inici. De totes les accions innovadores que s’han promogut des de la vostra experiència, quina ha estat la que millor ha funcionat?

Sense cap mena de dubte, la pàgina web i el consultori virtual.

La pàgina web (amb la seva part interna on tenim accés tots els professionals) és on tenim tots els protocols penjats i fa que tots treballem de la mateixa manera, incloent els metges de família que fan guàrdies en els diferents consultoris de l’Alt Urgell i que hi tenen accés.

El consultori virtual, al seu torn, permet de manera pausada i sense interrompre visites (com passa amb les sempre inoportunes trucades telefòniques) contestar dubtes dels pares. D’aquesta manera s’eviten consultes presencials que comporten temps per als pares i, sobretot, neguits.

Fa cinc anys vau obrir a la vostra pàgina web un consultori virtual adreçat als pares i tutors. Rebeu moltes consultes a través d’aquest canal?

La veritat és que no. Rebem una mitjana d’1’2 consultes al dia, repartides entre els 4 contingents pediàtrics de la comarca (pediatre i infermera de pediatria). Cal tenir present que tenim una accessibilitat molt bona a la visita presencial i que atenem un total de 3400 nens de manera que els números no poden ser gaire alts. La satisfacció de la família i del professional, respectivament, és molt bona.

La innovació ha estat el motor de la vostra iniciativa. Teniu previst implementar algun nou projecte aquest any?

Al desembre de l’any passat vam incorporar els obstetres de La Seu d’Urgell dins de la societat cooperativa. Tot i que des de l’any 2012 funcionalment estàvem treballant plegats, ara ja formen part de la cooperativa i aquest fet consolida molt el projecte.

Ara ens agradaria poder incloure també les llevadores de l’Alt Urgell perquè mitjançant alguns petits canvis, això ens permetria millorar l’atenció, sobretot en salut comunitària, actualment deficitària en el nostre territori.

D’altra banda, aquest any, el CatSalut ens ha demanat poder implementar el model a altres zones del Pirineu on tenen problemes de cobertura. Ara mateix, aquest és un dels temes que estem estudiant.

Entrevista elaborada per Neus Solé Peñalver (@neussolep).