La salut i la pobresa són hereditàries: intentem posar-hi remei?

17 maig
Anna Garcia-Altés
Anna García-Altés

En els darrers anys la pobresa infantil ha augmentat a Catalunya com a conseqüència de la crisi econòmica. Segons dades de l’Idescat de 2016 -les darreres disponibles-,i des del 2009, els infants són el col·lectiu amb un major risc de pobresa, per sobre de la població adulta i per sobre també de la població de 65 anys i més.

“Salut i pobresa infantil. Què ens diuen les dades?” va ser el nom de la conferència que es va impartir en el marc de l’Acte de celebració del Dia Mundial de la Salut 2018.

A la conferència es van posar de relleu les dades relatives als infants del darrer informe sobre els efectes de la crisi en la salut de la població publicat per l’Observatori del Sistema de Salut de Catalunya: els infants amb menor nivell socioeconòmic presenten fins a 5 vegades més morbiditat, consumeixen més fàrmacs (el triple de psicofàrmacs) que la resta de la població infantil, visiten amb més freqüència els centres de salut mental (5,9% de les nenes i un 11,4% dels nens enfront de l’1,3 i del 2,2% en les nenes i nens de major nivell socioeconòmic) i ingressen més als hospitals (45 nenes i 58 nens per cada 1.000 enfront de 13 i 26, respectivament) i especialment per causes psiquiàtriques.

L’estat de salut dels infants depèn en bona part de l’economia dels seus progenitors i els que pertanyen a famílies amb menor nivell socioeconòmic presenten més problemes de salut, un fet que pot tenir conseqüències nefastes en altres àmbits com l’educatiu i el social, i que condiciona el seu futur. Aquest fet s’agreuja en el cas dels infants que tenen discapacitats o malalties cròniques i que encara pateixen més l’impacte de la pobresa en la seva salut perque en alguns casos la seva cura requereix de productes específics que les famílies no poden comprar.

Aquest és un dels problemes que tenim ara mateix sobre la taula. Hi ha evidència científica creixent, tant des de la biologia com des de les ciències socials, de la importància dels primers anys de vida (inclosa l’exposició a l’úter) en la formació de les capacitats que promouen el benestar al llarg del cicle de vida. La infància també és un transmissor estructural de les desigualtats, tant des del punt de vista de la salut com des del vessant socioeconòmic. Els nens i nenes que pertanyen a famílies amb pocs recursos, si no s’actua, corren el risc d’arribar a adults amb pitjor salut, menor nivell educatiu i socioeconòmic que la resta.

Què podem fer? Per descomptat cal enfortir l’estat de benestar, amb reformes estructurals i institucionals que ara més que mai són necessàries. La política educativa és fonamental, sobretot reforçant l’educació primària, garantint la igualtat d’oportunitats i posant el focus en aquells infants en situacions desavantatjoses. Un cop a l’edat adulta, calen també polítiques actives de treball. I des de les polítiques de salut, tot i el seu caràcter eminentment pal·liatiu, és especialment important l’atenció primària i comunitària, i garantir l’atenció a tots els infants.

Entrada elaborada per Anna García-Altés (@annagaal).

Les infermeres de Barcelona adopten la cultura del diàleg per definir el seu futur professional

5 abr.
Glòria Novel i Núria Cuxart

Fer-se preguntes, refer les preguntes, replantejar-se com volem ser, què necessitem i com volem que la societat ens conegui i reconegui. Aquest és, sens dubte, un exercici difícil de fer com a individus però encara és més complicat fer-ho com a professió.

Posar-se d’acord no és gens fàcil. Cal entrenament, mètode i ganes de fer-ho. Amb aquestes premisses clares, des del Col·legi d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB) vam endegar el projecte RESET.

De la mà de l’empresa Diàlegs, especialitzada en mediació en salut, vam posar en marxa un procés de participació inèdit en el si de la professió infermera en què hem anat al territori a conèixer les inquietuds, les necessitats, els desitjos, les queixes i les propostes de les infermeres de Barcelona.

Un procés, que ha durat tot l’any 2017, i que ens ha aportat a la corporació l’encàrrec de les línies estratègiques que les col·legiades i col·legiats de Barcelona volen que treballem i milers d’idees que proposen processar.

La dificultat del projecte era important. A la dispersió territorial i les dificultats per aconseguir la implicació de les infermeres, s’hi sumava plantejar una dinàmica que havia de ser participativa que possibilités entorns de conversa, de discussió i de consens entre centenars d’infermeres i infermers amb realitats professionals diferents i, per tant, amb prioritats diverses.

L’empresa Diàlegs va assumir el repte de fer-ho possible a través d’un procés de 12 mesos en què es va treballar amb metodologies participatives, per tal de definir l’estat actual de la professió i el futur desitjat. El marc inspirador del projecte es va sustentar en els principis, valors i metodologies mediadores, fet que va impulsar una visió àmplia i necessàriament inclusiva de les diferències i sensibilitats del col·lectiu infermer.

El projecte RESET es va dur a terme en tres fases diferenciades: En la primera etapa es va començar amb debats oberts mitjançant cercles de diàleg. Els cercles van suposar una recollida exhaustiva d’informació molt valuosa que va servir de base per desenvolupar les següents etapes que van consistir en dues jornades de consens: una per acordar el diagnòstic de situació de la professió i una altre per definir el futur amb els objectius i línies d’acció a desenvolupar.

Com a resultats d’aquestes tres etapes del projecte RESET, es van realitzar 52 cercles de diàleg amb un total de 925 participacions, és a dir, persones que van participar una o més vegades. Es van recollir 3.762 idees i unes propostes de futur amb 9 eixos temàtics i 65 línies d’acció consensuades. El nivell de satisfacció va ser molt elevat i les participants van mostrar un alt grau d’interès en continuar en el projecte, repetint participacions al llarg de les tres etapes.

Cal dir que una de les claus de l’èxit del procés ha estat el gran nombre de persones que des dels inicis es van comprometre amb el projecte. Ens referim al que vam denominar Grup Impulsor format per 208 persones (amb representació de tot el territori, posició i sensibilitats) que van treballar des dels inicis tant en el co-disseny d’aspectes específics com en la difusió, organització dels cercles de diàleg i participació en les jornades de consens.

Més enllà dels resultats del projecte RESET, que són a la fi un compromís de canvi amb implicacions en els propers anys, ens queda un aprenentatge important, segurament extrapolable a les disciplines professionals de la salut que ens organitzem de forma col·legial. Cal seguir fent-nos preguntes des de dins i des de fora de les organitzacions col·legials per impulsar el canvi i el desenvolupament en positiu de tots els aspectes que ens cohesionen com a professionals. La continuïtat en la cultura del diàleg és un dels reptes amb més pes dels recollits en aquest emocionant procés. Així ens ho han fet saber les infermeres que han participat en el projecte RESET. I per tant, des del COIB, aquest és el compromís.

Entrada elaborada per Núria Cuxart Ainaud, directora de programes del COIB, i Glòria Novel Martí, directora fundadora de Diàlegs.

L’avaluació és encara l’assignatura pendent de les apps de salut?

22 març

Recentment s’ha publicat un article a la revista JAMA on es presenta el primer rellotge intel·ligent aprovat per la FDA per a predir atacs d’epilèpsia. Es tracta d’Embrace, un dispositiu connectat que detecta convulsions a partir del moviment i les fluctuacions elèctriques en la pell de la persona i envia un senyal d’alerta per tal de poder generar atenció mèdica.

El passat mes de febrer, es va celebrar el Mobile  World Congress a Barcelona. Entre les diferents activitats que s’organitzen al voltant d’aquest congrés, destaca l’anomenat 4 Years From Now (#4YFN18), la part del Mobile que connecta empreses, inversors i institucions per a què col·laborin en el desenvolupament de diferents idees, models de negoci i solucions tecnològiques.

El Digital Health & Wellness Summit 2018, organitzat per 4YFN Connecting Startups, el Mobile World Capital Barcelona i el Mobile World Congress amb col·laboració amb ECHAlliance, l’European Connected Health Alliance, és el punt de trobada de temes tecnològics i de salut. Aquest any, entre altres, hi van participar Neil Gomes, Maria Salido i Elena Torrente.

Neil Gomes de Thomas Jefferson University dels Estats Units va destacar que un dels reptes de l’mHealth és facilitar el feedback entre pacients i professionals de la salut.

Maria Salido, cofundadora i CEO de l’app de salut SocialDiabetes, va plantejar elements clau per a l’èxit de les apps de salut: regulació + indústria + usuaris. I molt especialment va destacar la importància dels usuaris finals. Va ser molt comentat aquí un article publicat a The Economist amb un títol provocatiu:

Elena Torrente, Coordinadora de Salut Digital a DKV, va comentar Digital Doctor, una app de salut que incopora un detector de símptomes i una eina per demanar hora al metge. Va destacar que en el perfil d’usuari de l’app hi havia més dones que homes.

En general, va haver-hi consens sobre el fet que abans del desevolupament d’una app cal fer una anàlisi d’identificació de necessitats. És a dir, el primer pas hauria de ser detectar necessitats de l’usuari i després, a partir d’aquest mapeig de necessitats, vindria el moment de desenvolupar solucions tecnològiques.

El contingut de totes les presentacions es troba disponible i també podeu llegir un recull de les principals idees destacades aquí i aquí.

Malgrat que no era el tema principal de les seves presentacions, sí que en el debat posterior es va plantejar la necessitat i conveniència de l’avaluació. Actualment, ja hi ha 320.000 apps de salut al mercat. Però… Com s’avaluen? Qui ho fa? Amb quins criteris? Podem parlar ja de prescripció segura d’apps de salut?

Tanquem el cercle amb el marc conceptual d’avaluació d’mHealth publicat a la revista JMIR mHealth and uHealth (l’any 2016 en el primer quartil en les categories “Health Care Sciences & Services” i “Medical Informatics”, respectivament, del Journal Citation Reports) amb el qual l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS) aporta la cultura de l’avaluació a aquesta realitat quotidiana on ens trobem. Cada cop hi ha més apps de salut i el debat sobre la seva avaluació continua obert.

Cap a una recerca infermera amb (més) impacte

15 març
Núria Radó

Què fa que una recerca determinada tingui un impacte a la societat més enllà de l’estrictament acadèmic i sigui, realment, transformadora? Es poden planificar tot una sèrie d’accions que, com qui segueix una recepta de cuina, ens portin directament a l’impacte social desitjat? Lamentablement, la resposta és no. L’impacte és multifactorial i depèn de tants elements i actors diversos que es fa difícil d’establir una fórmula per garantir-lo.

Ara bé, això no vol dir que el fet que hi hagi recerca que obtingui un impacte social determinat sigui un fenomen totalment aleatori i que no hi hagi cap manera de preveure’l, facilitar-lo o promoure’l. Ja fa anys, des del grup d’Avaluació de la Recerca de l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS) i amb l’ajuda i complicitat de la comunitat de pràctica internacional ISRIA vam identificar una sèrie de facilitadors de l’impacte de la recerca.

Un facilitador fonamental són les persones i els valors, cultura i capacitat de lideratge que tinguin. Dos resultats de recerca exactament iguals poden tenir impactes diferents si la capacitat de lideratge, empenta i voluntat d’arribar més enllà de l’impacte acadèmic és diferent. Però amb això tampoc n’hi ha prou. L’estratègia, organització, col·laboracions i obertura que tinguin i promoguin les institucions seran un enorme facilitador o bloquejador pels investigadors que han realitzat la recerca.

Finalment, tant les persones com les institucions requeriran de dos elements indispensables per aspirar a l’impacte: d’una banda, una comunicació propera i eficaç amb els diferents actors socials que puguin jugar un paper en traslladar els resultats de la recerca, i de l’altra, una aproximació enfocada cap a la participació de tots aquests actors clau.

Parafrasejant Confuci quan deia allò de “explica-m’ho i me n’oblidaré, mostra-m’ho i potser me’n recordaré, implica-m’hi i ho entendré”, es tracta d’implicar tots els actors necessaris per produir el canvi real i fer que la recerca sigui transformadora.

És en aquest context que neix el SARIS, el Sistema d’Avaluació de la Recerca i Innovació en Salut, un instrument estratègic que aflora del PERIS (Pla Estratègic de Recerca i Innovació en Salut 2016-2020) amb l’objectiu d’avaluar la recerca en salut de Catalunya des de la perspectiva de voler, sempre, facilitar i influir per tal que aquesta tingui un impacte més enllà de l’acadèmia. Per fer-ho, s’ha definit la motivació i la implicació dels actors com un eix determinant per al seu desenvolupament.

El mes de novembre passat vam començar un seguit de sessions participatives amb les infermeres beneficiàries de la convocatòria PERIS 2017 en la qual es va finançar un línia d’intensificació de professionals d’infermeria.

Cal destacar que estrenar aquest eix amb la recerca infermera té tot el sentit per tres motius: per una banda, una de les prioritats temàtiques del PERIS és clarament “el desenvolupament de la recerca clínica i translacional que permeti incrementar els coneixements científics i tecnològics, fent èmfasi especial en els agents de l’atenció primària i la recerca en infermeria”. A més, l’ajut PERIS 2017 d’infermeria ha estat el primer en finalitzar i era adequat adreçar-nos a elles abans que ningú.

Per últim (last but not least), l’estadi en el qual es desenvolupa la recerca infermera, amb el pacient i la seva cura al centre dels seus objectius, fa especialment adient potenciar que aquesta recerca tingui un impacte directe en la salut. Així doncs, és important que la recerca en infermeria sigui capaç de demostrar l’impacte del que fa aquest col·lectiu professional, ja que el pot situar en un avantatge comparatiu amb altres disciplines de la biomedicina. En aquest sentit, la recerca infermera és intrínsicament translacional.

La primera sessió es va desenvolupar al voltant de la identificació dels actors influents i l’apoderament de la infermera per dur a terme una comunicació efectiva que amplifiqui les interaccions productives que calen per traslladar els resultats obtinguts en beneficis de més i millor salut per als pacients.

Volem agrair infinitament la participació (predisposició i motivació) de les infermeres que, de manera voluntària i fora del seu horari laboral, van assistir-hi i van fer que la sessió tingués una gran acollida, demostrant que des d’AQuAS tenim marge d’influència per donar suport a aquells investigadors que estan motivats per afavorir l’impacte de la seva recerca.

En aquests moments ja estem preparant altres sessions que serveixin d’aprenentatge mutu entre els investigadors i els agents d’avaluació d’AQuAS.

Post elaborat per Núria Radó Trilla (@nuriarado).

Pròximament: Jornada SARIS: Participación en recerca Barcelona, 4 d’abril de 2018.

L’experiència de l’avaluació de la innovació

1 març
Clàudia Pardo

Clàudia Pardo, consultora d’innovació oberta a Induct es dedica a acompanyar les entitats del sector salut a adaptar-se a les noves necessitats del futur. Clàudia Pardo, juntament amb la Dolors Benítez, van liderar la primera edició de la formació Innova i Avalua de l’Observatori d’Innovació en Gestió de la Sanitat a Catalunya (OIGS).

És per això que avui presentem una entrevista de Clàudia Pardo d’Induct a Francesca Moya, metge especialista en reumatologia, actualment Directora de Processos i Qualitat de l’Àmbit de Servei Assistencial de Mútua de Terrassa. Volem compartir la seva experiència amb l’OIGS en el context del taller Innova i Avalua perquè pensem que pot resultar útil per a molts altres professionals.

Francesca Moya

Què destacaries de l’OIGS pel que fa a l’avaluació de la innovació?

L’observatori ha estat una palanca molt important per introduir el concepte d’innovació en microgestió i pràctiques assistencials entre els professionals i les direccions. Personalment, l’OIGS m’ha ofert la metodologia i el suport necessari per identificar possibles pràctiques innovadores i incorporar l’avaluació en el procés de desenvolupament dels projectes que els propis professionals plantegen. També m’ha servit per conèixer experiències d’altres centres, aprendre’n i fomentar la relació amb altres professionals.

Per què consideres que l’avaluació de la innovació en les pràctiques assistencials és important?

L’única manera d’objectivar una millora clínica o organitzativa posada en pràctica és avaluar-la. Això hem après en aquest curs de l’OIGS. A vegades l’interès científic dels professionals per la innovació, per incorporar noves pràctiques o tecnologies per apropar-nos a una millor atenció sanitària, pot fer que es dirigeixin recursos a pràctiques que no aporten valor i això pot tenir un alt cost, no només econòmic, sinó d’oportunitat i portar a la no equitat del sistema.

Com va sorgir la necessitat de començar avaluant les bones pràctiques assistencials que portaveu a terme al centre?

La innovació en les pràctiques assistencials és necessària per millorar-les, i la seva avaluació és imprescindible per objectivar la millora. Diria que la necessitat d’avaluar va sorgir de la curiositat i de la necessitat de conèixer si el que estem fent, les novetats que implementem i els recursos de tot tipus que hi destinem realment aporten alguna cosa rellevant als nostres clients i a l’organització. Però també hi ha un altre aspecte important, i no menor, que ens va motivar, que és el de donar visibilitat i de compartir tot allò que fem, així com reconèixer l’esforç i la contribució dels professionals que fa possible la millora del sistema de salut. L’OIGS és una eina que treballa per facilitar tot aquest procés.

Quin consell donaries a l’hora d’incorporar l’avaluació en la innovació?

En la meva experiència, crec que la primera cosa a plantejar quan vols avaluar el que s’està fent, és pensar en aquest fet des de l’inici de qualsevol dels projectes a implementar. M’explico: un dels problemes més importants que he tingut personalment en el moment de voler avaluar una pràctica, experiència o projecte, ha estat la manca de les dades necessàries, els problemes de disseny i el desconeixement de la metodologia adequada per fer-ho. Per tant, el consell seria iniciar qualsevol projecte nou planificant què és el que volem assolir i què necessitarem mesurar per saber si ho hem aconseguit. La metodologia és bàsica en el terreny de l’avaluació, i aquesta és l’expertesa d’AQuAS.

Quins són els motius que donaries al centre per apostar per aquesta àrea?

Considero que conèixer els resultats del que fem és bàsic per les nostres organitzacions per saber el valor que té, el que ens aporta, si hem de seguir fent-ho, si ho podem aplicar a altres àmbits de servei, si ho hem d’oblidar i canviar per altres pràctiques o si ho podem millorar.

Entrevista elaborada per Clàudia Pardo (@Claudiia_Pardo), Induct (@InductES).

Innova i Avalua: com incorporar l’avaluació en la innovació

22 febr.
Dolors Benítez

Incorporar la cultura de l’avaluació en les iniciatives innovadores ha estat el punt de partida i el repte des del qual l’Observatori d’Innovació en Gestió de la Sanitat a Catalunya (OIGS) ha posat en marxa la primera edició del taller formatiu Innova i Avalua, programa per formar “Agents del Canvi” amb la mirada posada en l’avaluació i en la innovació.

Quins han estat els continguts d’aquesta activitat?

  • Què és la innovació, què és l’avaluació i quin és el procés d’avaluació de l’OIGS
  • Gestió del canvi per donar eines per fomentar l’avaluació
  • Una sessió pràctica d’avaluació
  • Conceptualització d’una proposta per a implementar l’avaluació d’una iniciativa innovadora

Des de l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS) i a través de la Comunitat d’Innovació de l’OIGS, s’impulsa un procés d’avaluació que permet mesurar la qualitat metodològica de les pràctiques innovadores en el marc del sistema sanitari públic de Catalunya, oferint als professionals de la salut i a les organitzacions la possibilitat d’optar a la certificació de les experiències com un extra de qualitat.

Aquest taller ha permès posar en contacte experts en innovació amb experts en avaluació i compartir plegats coneixement per tal de millorar la qualitat de l’avaluació de la innovació.

Aquesta activitat formativa ha estat acreditat pel Consell Català de Formació Continuada de les Professions Sanitàries amb 2,0 crèdits.

L’objectiu principal ha estat formar i facilitar eines necessàries per tal de poder desenvolupar de forma adequada l’avaluació i la innovació en els centres sanitaris.

D’una banda, Cari Almazán, Cristina Colls, Núria Radó, Dolores Ruiz-Muñoz i Maite Solans, expertes de l’AQuAS en diferents disciplines, van participar-hi fent treball amb els professionals i aproximant els seus coneixements i recomanacions des del punt de vista de l’avaluació.

D’altra banda, Dani Bernard, Ignasi Clos, Xavi Olba i Clàudia Pardo, d’Induct, van aportar la seva expertesa en el camp de la innovació usant dinàmiques i tècniques com ara el user journey map  i el cubbing.

Cubbing

Amb la intenció de potenciar el nombre d’iniciatives d’innovació certificades (com dèiem, segons criteris de qualitat metodològica), així com de donar a conèixer l’Observatori com a eina de suport en l’avaluació al conjunt del sistema de salut català, l’AQuAS realitza l’acompanyament, o mentoring, a tots aquells professionals que presenten les autoavaluacions de les seves experiències però que no assoleixen la qualitat metodològica necessària per a la seva certificació.

Actualment l’OIGS esdevé un punt de referència dins del sistema de salut català, que dia a dia posa en valor l’esforç de les organitzacions compartint i difonent les seves experiències innovadores i promovent l’avaluació de la innovació.

Post elaborat per Dolors Benítez.

La informació mèdica a la premsa i la relació metge-malalt

15 febr.
Gaietà Permanyer

Durant anys m’ha semblat que no tenia una idea clara de com havia de ser la divulgació, a la premsa diària, del complex món de la medicina i la sanitat, tant de la ciència que el fonamenta com de la problemàtica i dilemes de la seva aplicació a la pràctica.

He refusat, amb rares excepcions, els oferiments que he rebut d’escriure textos sobre aquestes matèries en diaris o llibres d’àmbit no professional: no he vist gaire clar com s’havien de transmetre aquests coneixements al gran públic. Mirant retrospectivament de manera crítica aquestes recances meves, penso que han guardat relació amb el paternalisme inherent a la formació mèdica dels professionals de la meva generació: la por a una interpretació incorrecta i a conclusions aberrants de les dades divulgades per part d’un públic poc coneixedor dels seus fonaments teòrics i subtileses, només assequibles amb una formació professional. Certament, l’experiència m’ha mostrat que aquesta recança no mancava de fonament.

Però, alhora, he presenciat el predomini creixent que actualment es reconeix a l’autonomia del ciutadà i al seu dret a prendre “decisions informades”. Aquesta postura, que ha portat a definir el segle XXI com “el segle dels pacients”, reconeix el seu dret a conèixer les dades professionals rellevants per prendre decisions autònomes correctes; té un fonament innegable, però si es vol evitar que condueixi a una proliferació de dades distorsionades exigeix una notable preparació i una manca d’interessos espuris per part dels informadors. Idealment, aquests haurien de contribuir a “l’alfabetisme sanitari” d’una manera equilibrada, objectiva i poc emocional.

La tensió entre aquestes dues concepcions de la informació mèdica és paral·lela a la que existeix entre dues visions extremes de la relació metge-malalt: la paternalista clàssica (“el metge sap millor que ningú què li convé al malalt i aquest ha d’acceptar les seves decisions”) i la pròpia del “consumidor informat” amb decisions autònomes. L’extrem d’aquesta correspon a una ”imminent revolució” en la qual seria el pacient, àmpliament informat (bàsicament per la difusió de refinaments informàtics), qui prendria les decisions més pertinents per a ell.

Personalment, com tants altres, prefereixo una orientació més equilibrada: el que s’han anomenat models “interpretatiu” i “deliberatiu” de la relació metge-malalt (traducció catalana a la revista Annals de Medicina aquí i aquí) en els quals l’experiència i coneixement del primer interactuen amb el segon respectant la seva autonomia (traducció catalana a la revista Annals de Medicina aquí).

Crec que aquest dilema és paral·lel al de la informació mèdica a la premsa diària: per una banda, l’exigència social d’informar el ciutadà dels avenços en curs per tal que conegui les seves opcions o oportunitats com a “consumidor informat”; per l’altra, la temptació d’alimentar les emocions (triomfalisme o por) del lector poc preparat oferint-li una informació poc crítica, poc rigorosa o insuficient, amb el risc d’interpretació esbiaixada, distorsionada o desmesurada. L’imaginari més o menys irreal que poden tenir alguns informadors sobre els problemes mèdics i sanitaris (comú, ai, a molts professionals) es pot transmetre així directament al ciutadà i a les seves emocions i anhels.

En el cas de les notícies sobre innovacions mèdiques, m’agradaria que el ciutadà conegués quines esperances desperten les novetats, ara potser al seu abast, i la magnitud o rellevància del problema que poden alleujar o resoldre. I que fos amb llenguatge rigorós i prudent, de manera que també arribés a formar-se una opinió de la solidesa o provisionalitat de la innovació, de les seves incerteses i limitacions: no tan sols dels beneficis que li pot reportar sinó també dels seus efectes indesitjables, incòmodes o nocius, i si són gaire freqüents o probables. Dit en altres termes, m’agradaria que aquesta informació no tingués per objectiu primordial il·lusionar o atemorir el lector, o donar-li a entendre amb to triomfal que en el meravellós món de la ciència la guerra contra la malaltia ha assolit una nova victòria, especialment en mans d’investigadors locals.

Recentment he participat en una anàlisi sobre les notícies de la premsa diària publicada a Catalunya sobre innovacions mèdiques.

Encara que en aquesta anàlisi s’han trobat notícies ben documentades i descrites amb suficient detall, que podrien conduir a una informació equilibrada del lector, en moltes altres la informació era parcial o poc rigorosa i sense dades relatives als aspectes qüestionables de la innovació o als seus riscos. En resultava un missatge esbiaixat que sovint tendia a induir optimisme en el lector més que a educar-lo en el coneixement dels pros i contres de les innovacions mèdiques.

Em complauria que, en uns temps en què es reclama l’autonomia de l’usuari ben informat, la cultura sanitària i l’actitud dels mitjans de informació no equivalguessin a una relació metge-malalt paternalista. Segur que, en aquest sentit, encara hi ha feina per fer.

Entrada elaborada per Gaietà Permanyer Miralda, metge emèrit. Unitat d’Epidemiologia, Servei de Cardiologia. Hospital Vall d’Hebron de Barcelona.

Artroplàstia de maluc i genoll: quina pròtesi diu que em posaran? (segona part)

1 febr.
Olga Martínez, Xavier Mora

Continuem l’entrevista a l’Olga Martínez, tècnic del Registre d’Artroplàsties de Catalunya (RACat) i el Xavier Mora, especialista en traumatologia i cirurgia ortopèdica  i màster en biomaterials.

L’objectiu del post d’avui és saber una mica més sobre pròtesis i biomaterials usats en artroplàsties.

Amb aquest post i l’anterior hem volgut presentar les opinions d’aquests dos professionals.

Totes les pròtesis són iguals?

Xavier: No, perquè cada pacient és diferent. Per això, el cirurgià ortopèdic indicarà un tipus de pròtesi o una altra, en funció del grau d’afectació òssia, l’edat, les malalties associades i l’activitat del pacient.

Olga: Actualment, existeixen en el mercat diferents tipus de pròtesis quant al seu disseny, el material amb què estan fabricades i la forma d’ancoratge a l’os. Es poden trobar des de pròtesis per al recanvi de només una part de l’articulació fins a recanvis articulars més complexos per a situacions amb gran afectació òssia.

Com a usuària del sistema de salut: a quin hospital he d’anar perquè em posin la millor pròtesi?

Xavier: No es pot parlar de pròtesis millors o  pitjors ja que tota pròtesi per a ser implantada ha de seguir un procés d’homologació segons uns estàndards internacionals, com són els de la FDA americana i la marca CE europea, específics per a  materials que han de ser implantats en humans. De la mateixa manera, els hospitals de Catalunya estan acreditats per a poder fer aquest tipus de cirurgia.

Olga: Les pròtesis que es comercialitzen a Catalunya compleixen amb els estàndards de qualitat internacional i els hospitals públics es recolzen en l’evidència científica disponible per a la selecció de les pròtesis que presenten millors resultats segons els registres d’artroplàsties, les recomanacions de diverses institucions com el NICE (National Institute of Healthcare and Clinical Excellence) i l’ODEP (Orthopaedic Data Evaluation Panel).

Olga: A més, amb la nova legislació europea aprovada el 2016 sobre productes sanitaris implantables es vol augmentar la supervisió sobre la indústria, amb normes més estrictes i l’obligatorietat de l’avaluació clínica, alhora que s’incentiva la innovació en aquest camp.

Qui es dedica a investigar els millors materials disponibles i quins elements es tenen en compte?

Olga: Actualment, la  recerca de nous materials i tècniques de fabricació, així com el disseny i millora de nous implants protètics és multidisciplinària. És especialment important l’aportació de cirurgians ortopèdics amb els estudis de biomecànica articular i la tècnica quirúrgica. A Catalunya hi ha centres de recerca en biomaterials com ara Leitat i la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC).

Olga: Des d’AQuAS s’han elaborat i publicat informes breus sobre biomaterials (polietilè, ciments i ceràmiques i metalls) orientats als professionals que treballen en els serveis de cirurgia ortopèdica i traumatologia, amb l’objectiu d’actualitzar els seus coneixements.

Xavier: Actualment, en la fabricació de nous materials es té en compte cada vegada més la interacció de la superfície del biomaterial amb l’os, que les cèl·lules òssies puguin considerar l’implant com una estructura pròpia i així evitar la mobilització de la pròtesi perquè aquest és un dels principals problemes per al bon funcionament de l’implant.

Com han evolucionat els materials des de les primeres pròtesis fins a l’actualitat?

Olga: El descobriment de nous materials i/o els avenços tant pel que fa a les tècniques de fabricació com dels coneixements sobre biomecànica del cos humà han influenciat al llarg del temps el disseny de les pròtesis.

Xavier: Les primeres experiències amb implants articulars daten dels anys 20 del segle passat. Un dels primers intents per substituir la superfície del cap del maluc es va realitzar fabricant una cúpula metàl·lica (Smith-Petersen).

Xavier: En els últims 20 anys s’han produït avenços molt importants en relació amb la utilització de nous biomaterials, molt més segurs i amb major resistència al desgast, allargant la supervivència de l’implant en un medi biològic com el del cos humà. Juntament amb els biomaterials metàl·lics, s’utilitzen actualment biomaterials ceràmics amb bons resultats en relació amb la seva integració al teixit ossi.

Xavier: D’altra banda, la recerca en tecnologia 3D permet una tècnica quirúrgica més acurada, i en un futur es podran fabricar implants més personalitzats.

Xavier i Olga: Tots dos coincidim que cada vegada serem més a prop de l’objectiu d’una pròtesi per a tota la vida.

Artroplàstia de maluc i genoll: quina pròtesi diu que em posaran? (primera part)

25 gen.
Olga Martínez, Xavier Mora

Avui entrevistem l’Olga Martínez, tècnic del Registre d’Artroplàsties de Catalunya (RACat) i el Xavier Mora, especialista en traumatologia i cirurgia ortopèdica i màster en biomaterials, dos professionals involucrats en artroplàsties, un tema amb impacte en bona part de la ciutadania. Ens centrarem en aspectes d’indicació i pronòstic de la patologia i en el valor dels registres per a la qualitat assistencial.

En quins casos s’indica una intervenció d’artroplàstia?

Xavier: La indicació quirúrgica més important  per a realitzar una artroplàstia de genoll o de maluc és l’artrosi. L’artrosi avançada té una important repercussió social  amb una pèrdua de la qualitat de vida pel dolor, pel fet de disminuir l’autonomia personal i augmentar  la dependència de la persona afectada. A més, la pèrdua o disminució de la mobilitat pot agreujar malalties existents com la diabetis o les malalties cardíaques. És en aquestes situacions quan es fa la indicació d’una artroplàstia, que reduirà el dolor i millorarà la mobilitat articular.

Olga: En el nostre àmbit, segons les dades del Conjunt Mínim de Dades dels Hospitals d’Aguts i del Registre d’Artroplàsties de Catalunya (RACat), el principal motiu d’intervenció en artroplàsties de genoll i maluc també és l’artrosi. En el cas de maluc, les fractures del coll del fèmur són la segona causa d’indicació d’artroplàstia.

Cada dia sembla que hi ha més persones intervingudes d’artroplàstia a qui s’ha implantat una pròtesi, és una realitat?

Xavier: Sí, al voltant del 9,6% de la població espanyola pateix algun grau d’afectació d’aquesta malaltia, percentatge que augmenta en persones d’entre 70 i 78 anys fins al 33,7%. L’envelliment de la població evidencia l’augment de persones que podran ser tributàries d’una cirurgia d’artroplàstia en un futur. A nivell català, si fem una simulació amb un horitzó 2026 a partir de dades de l’Idescat, la població entre 15 i 39 anys disminuirà, mentre que la població entre 40 i 64 anys i més de 65 augmentarà (227.000 persones i 330.000 persones respectivament).

Olga: Actualment, l’artrosi de genoll té una prevalença del 10,2% i la de maluc, tot i que les dades varien d’uns estudis a altres, se situa per sota del 5% i és més freqüent en dones.

Ja fa força anys que AQuAS, l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya, gestiona el registre d’artroplàsties (pròtesis) de genoll i de maluc de Catalunya. Quin sentit té un registre d’aquest tipus?

Xavier: La supervivència i el bon funcionament d’una pròtesi, i per tant, la millora de la qualitat de vida  dels pacients, és l’objectiu de tot cirurgia ortopèdic. Tot i que un implant protètic segueix estrictes procediments de fabricació per a la seva utilització i una tècnica quirúrgica rigorosa durant la cirurgia, els resultats funcionals en el pacient s’han de valorar amb el seu seguiment des de la seva implantació. En aquest sentit, els registres d’artroplàsties poden ajudar a detectar models de pròtesi amb un mal funcionament, a curt i llarg termini, i identificar els pacients als quals s’hagi implantat aquestes pròtesis.

Olga: És el que va passar ara fa uns anys amb el model ASR, una pròtesi de maluc que algunes publicacions i registres, com el National Joint  Registry, van evidenciar un increment inusual del nombre de revisions. Això va motivar una alerta sanitària a nivell internacional i es va activar un protocol per al seguiment dels pacients.

Olga: Un dels primers fracassos protètics que van motivar la creació de registres va ser la de la pròtesi de maluc 3M Capital Hip que es va introduir el 1991 al Regne Unit com una pròtesi de preu econòmic i que després de sis anys i més de 4.600 pròtesis implantades es va estimar que implicava un risc de revisió 4 vegades superior a l’esperat, amb la dificultat que va suposar fer la traçabilitat dels implants en no existir un registre d’àmbit nacional.

Olga: Va ser a partir de la col·laboració d’AQuAS, el CatSalut i la Societat Catalana de Cirurgia Ortopèdica i Traumatologia, que l’any 2005 es va crear el Registre d’Artroplàsties de Catalunya (RACat), una eina de vigilància epidemiològica en el sistema de salut català.

Hi ha altres experiències similars de registres d’aquest tipus a altres països?

Olga: Suècia (1975) i Finlàndia (1980) varen ser els primers països en impulsar un registre nacional d’artroplàsties de caire poblacional.

Olga: Actualment, molts països han implementat aquesta eina, ja sigui a Europa, Amèrica, Oceania, etcètera, amb diferent cobertura territorial, però amb un objectiu comú: ser un instrument vàlid per a l’avaluació dels procediments d’artroplàsties i els implants utilitzats.

Com a pacient o familiar d’una persona que pateix una artrosi articular, quin seria el missatge que voldríeu transmetre a partir de la vostra expertesa?

Xavier: La primera consulta que fa el pacient és sempre pel dolor que pateix a l’articulació de maluc o de genoll al caminar, pujar i baixar escales, aixecar-se d’una cadira, dificultat al calçar-se, etcètera. L’objectiu del tractament ha de ser eliminar el dolor amb medicació, activitat física i fisioteràpia que permet millorar el 95% dels pacients. La intervenció d’artroplàstia s’hauria de considerar com  la darrera opció terapèutica. En aquest sentit, les decisions compartides entre professional i pacient són molt importants també quan parlem d’artroplàsties. Ens hem de preguntar tots si la millor opció per reduir aquest dolor és implantar una pròtesi.

Després de la intervenció d’artroplàstia, el pacient torna a fer vida normal?

Xavier: Després de la intervenció quirúrgica i una vegada finalitzat el període de recuperació funcional, es pot iniciar l’activitat normal, per la desaparició del dolor  i la millora de la mobilitat articular. En certes ocasions, les limitacions seran només respecte a activitats intenses que podrien produir una sobrecàrrega articular.

(Continuarà…)

Paisatge de tardor: la recerca a Catalunya

30 nov.
Ramon Gomis

La recerca a Catalunya -o millor dit, l’ambient en què es mouen els investigadors al nostre país- és fràgil i no és immutable. Com el paisatge, la recerca és molt sensible als canvis que en l’entorn es produeixen i cal estar amatent a aquests canvis, per tal d’aconseguir mantenir l’ambient adequat per als investigadors.

Hem de dir que, durant gairebé una dècada, la recerca -en especial la biosanitària- ha construït un canemàs, on els millors investigadors hi han desenvolupat bons projectes. El lideratge d’alguns centres i instituts de recerca, hospitals i universitats han fet un explícit esforç perquè això fos així. Accions com el programa ICREA, la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats, han contribuït de manera molt eficient a que aquestes institucions hagin pogut acollir investigadors nacionals i internacionals de la màxima vàlua, que han optat per a projectes que, si més no, han canviat alguns paradigmes. Tanmateix, hem d’estar amatents a algunes accions específiques que s’han desenvolupat recentment, com el CAPRIS, el Consell Assessor en Política de Recerca i Innovació, i que caldrà avaluar en els propers anys, no sols pel que fa a l’impacte bibliomètric, sinó també pel que pot suposar en la millora del nostre sistema de salut, en camps ben específics com la medicina de precisió, els big data i l’analítica de dades, i la innovació en salut.

Però les primaveres no són eternes, ni la plenitud de l’estiu és manté si no arriben noves primaveres. I perquè això sigui possible no n’hi ha prou en viure de les rendes dels moments sublims, cal créixer. I com?

  1. Cal incorporar, com fins ara, investigadors sèniors, alguns forans. És important, però no és suficient. Hem d’estimular la formació de joves, ben finançats i amb garanties, que si són bons tenen camí a la recerca. Això no ho fem, o ho fem amb comptagotes. Em refereixo a projectes potents de phD/MD i altres de tenure track amb avaluació posterior d’excel·lència que permetin una carrera investigadora competitiva.
  2. Invertir en infraestructures i tecnologies. Ho vam fer, però cal persistir en fer-ho i de la manera més eficient possible.
  3. Limitar la política d’instituts i centres només a aquells on la massa crítica generi l’ambient perquè els millors projectes hi siguin possibles. Tancar aquells centres que no compleixin aquests requisits.
  4. Proposar grans programes interdisciplinaris que afavoreixin la recerca de frontera, oberts a investigadors d’institucions diverses. Ens manquen.
  5. Fer una política que estimuli la inversió privada en recerca i transferència, alhora que es faciliti la política de donacions. S’ha iniciat aquest camí, hi ha fundacions que han jugat un paper clau, CELLEX, La Caixa, entre d’altres, però cal ampliar i potenciar aquesta política. Els fons públics tenen un sostre que cal trencar.
  6. Generar un laboratori d’idees en recerca biomèdica, que dibuixi els horitzons possibles.
  7. Avaluar l’eficiència de les OPI de les diferents institucions i redissenyar-les per a una recerca de futur, en especial per tal de competir internacionalment, a l’European Council, a l’NIH i a altres.

Són unes breus pinzellades, per a un debat més ampli i possible. En qualsevol cas, alerta, la tardor ja s’ha iniciat.

Entrada elaborada per Ramon Gomis, catedràtic emèrit Universitat de Barcelona i investigador emèrit IDIBAPS (@idibaps)