Les pràctiques clíniques de poc valor des de la perspectiva de la ciutadania

13 oct.

Durant la cinquena edició del congrés internacional Preventing Overdiagnosis es van abordar estratègies per implementar solucions per evitar el sobrediagnòstic i la sobreutilització a partir de l’evidència científica disponible.

En aquesta edició celebrada a la ciutat de Quebec (i que l’any passat s’havia celebrat a Barcelona), a més a més de la implicació dels professionals i de les organitzacions, els pacients van tenir l’oportunitat de participar més activament.

Es van mostrar experiències en diferents àmbits assistencials sobre l’ús de les millors pràctiques per comunicar i apoderar els pacients i també per assolir una millor comprensió del concepte de decisions compartides.

Diferents iniciatives mundials van abordar les millors pràctiques per apoderar la ciutadania en temes relacionats amb pràctiques de poc valor, sobrediagnòstic i sobretractament. Es van compartir experiències i es va iniciar el debat al voltant de temes fonamentals com la comunicació i la participació dels pacients.

En els darrers anys, el projecte Essencial ha estudiat la perspectiva dels professionals sanitaris sobre les pràctiques de poc valor, les seves causes i possibles solucions per evitar-les.

L’equip Essencial compta amb la implicació de Cari Almazán, Johanna Caro, Liliana Arroyo i Hortènsia Aguado

Per exemple, en un post anterior, vam explicar els resultats d’una enquesta que vam realitzar en l’àmbit de l’atenció primària a professionals. Els resultats d’aquesta enquesta van evidenciar la necessitat d’implicar i apoderar més a la població. Els pacients són també decisors rellevants en relació a les seves necessitats i a la demanda de determinats serveis sanitaris. Per tant, el projecte ha d’anar acompanyat d’una estratègia de comunicació dirigida, no només als pacients, sinó a tota la ciutadania en general.

Per això, des del projecte Essencial ens ha interessat conèixer, a més de la perspectiva dels professionals, l’opinió dels pacients. En el congrés internacional Preventing Overdiagnosis 2017, vam participar explicant com es va realitzar una primera aproximació exploratòria per detectar les creences, actituds i percepcions dels pacients sobre els elements més importants a la consulta, les pràctiques de poc valor i els components essencials d’una comunicació efectiva entre professionals i pacients. La finalitat era comprendre la posició de les persones abans d’iniciar possibles intervencions entre la ciutadania i la determinació de les eines i els canals més efectius de comunicació.

A Catalunya, a finals de l’any 2016, AQuAS va realitzar el primer estudi qualitatiu exploratori utilitzant un grup focal amb pares de nens assignats a un equip d’atenció primària. Les pràctiques de poc valor en pediatria estan associades a un sobrediagnòstic freqüentment relacionat amb antibiòtics, broncodilatadors, antitèrmics, proves d’imatge, entre d’altres. Aquests escenaris s’han traslladat a la discussió amb els pacients. En total van participar set dones, mares i àvia, de 14 nens.

El primer punt a discutir van ser els elements més importants a la consulta amb els professionals sanitaris. Es va trobar que el tracte (29%) i la informació rebuda (28%) per part dels professionals són els elements més importants (representen aquests dos elements, aproximadament, el 60% de les mencions fetes pels participants en l’estudi). Després, la relació amb el professional (15%) sovint lligada al grau de confiança, sentir que s’atenen les demandes o necessitats (12%), la informació sol·licitada (9%) i el diagnòstic (5%).

Els participants no coneixien el concepte de pràctica de poc valor però sí que reconeixien situacions de prescripció de medicaments excessiva o de sol·licitud de proves innecessàries, especialment en els serveis d’urgències i en les consultes privadas.

Respecte a la comunicació, les participants van expressar que valoraven que els professionals es comuniquessin de manera simple i directa, explicant les raons de les decisions que es prenien. Així mateix, els va semblar important rebre per part dels professionals informació en paper, que poguessin consultar després a casa. Van expressar que els agradaria que hi haguessin més sessions informatives o grups comunitaris on s’expliquessin aquest tipus de temes i poder tenir així un major coneixement sobre aquest tipus de pràctiques.

En el nostre context, aquest és el primer estudi exploratori per identificar pràctiques de poc valor i estratègies de comunicació amb la ciutadania; es tracta de l’inici d’una sèrie d’estudis en la població.  Malgrat això, una de les limitacions amb què ens vam trobar va ser el fet que la participació va ser més baixa que l’esperada. Tot i que el terme “pràctica de poc valor” no és conegut, els participants identifiquen situacions on han viscut situacions d’aquest tipus.

És important remarcar com els pacients valoren el tracte i la informació rebuda, així como la relació professional-pacient. De la mateixa manera, els pacients reconeixen la necessitat de les habilitats de comunicació dels professionals i la necessitats d’eines de suport per assolir una comunicació efectiva.

Entrada elaborada per Johanna Caro Mendivelso (@jmcaro103).

 

Infermera virtual, un portal de promoció i educació per a la salut al servei de les persones

15 juny

Marc Fortes

De la necessitat de poder accedir a informació de salut veraç, contrastada i a l’abast de tothom, el Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB) va impulsar l’any 2005 el portal de promoció i educació per a la salut Infermera virtual (a Twitter, @infermeria).

Les gairebé 3.000 pàgines de contingut que el formen tenen com a objectiu capacitar les persones perquè puguin prendre decisions sobre la seva pròpia salut i aconseguir, a la vegada, una societat més sana i una atenció sanitària més sostenible.

El ciutadà pot trobar tot aquest contingut adaptat a formats com el vídeo, infografies i tutorials de salut que li faciliten tant l’accés com la comprensió de la informació.

Alhora, Infermera virtual també és un projecte professional global pensat perquè pugui esdevenir una eina de treball per a les infermeres i altres professionals de la salut, de l’àmbit social o de l’educació. Els continguts, que permeten compartir de forma amena i ràpida el coneixement infermer sobre cadascuna de les situacions de salut, es converteixen en enllaços que permeten als professionals prescriure o recomanar aquesta informació via email directament a les persones que atén, o compartir-ho a través de les xarxes socials.

Per a la generació del contingut, es compta amb processos de revisió estructural, pedagògica i científica i s’actualitzen amb una periodicitat anual. Sens dubte la peça més important en tot aquest trencaclosques són els més de 70 autors i col·laboradors que generen tot aquest contingut.

El projecte Infermera virtual es fonamenta en les 8 activitats de la vida diària, el que anomenem “requisits que les persones, en un marc temporal concret, han de satisfer per al seu propi benefici, a fi d’aconseguir el manteniment de la vida, un funcionament saludable, el desenvolupament personal continu i el major grau de benestar i de qualitat de vida possible” i són: respirar, moure’s, eliminar, evitar perills, dormir, comunicar-se, treballar i divertir-se, i menjar i beure.

D’altra banda, les unitats de contingut s’estructuren en dos grans blocs que anomenem “situacions de vida” i “problemes de salut” i que permeten organitzar la resta de les fitxes “Què Cal Saber”.

Dins dels problemes de salut, es pot trobar, per exemple, des de la fitxa que explica el càncer fins a la fitxa de la febre.

El portal està en permanent creixement i millora continuada i també s’adapta a les circumstàncies de l’entorn canviant. Per això, ja fa més d’un any que ofereix tot el contingut validat i de confiança a través d’una aplicació mòbil gratuïta disponible tant per Android com per iOs.

El ciutadà hi pot trobar tot aquest contingut adaptat a formats de vídeo, infografies i tutorials de salut que li facilitaran tant l’accés com la comprensió de la informació. Amb l’aplicació també es pot escanejar codis QR i rebre notificacions relacionades amb la salut. D’altra banda, els professionals de la salut poden prescriure aquest contingut a través d’un mòbil o tauleta.

Destaca del menú de l’aplicació l’accés, a través de ‘Cuida la teva salut’ als més de 110 tutorials dirigits a resoldre dubtes i tenir més informació sobre problemes de salut, estils de vida saludables, situacions de vida i aspectes vinculats a les diferents etapes del cicle vital. Entrant a ‘Fitxes’ les infermeres i tots els professionals de la salut poden accedir a les fitxes completes realitzades per infermeres i d’altres autores expertes. Els professionals disposen també d’un accés directe de consulta sobre estructura i funció del cos humà.

Si sou usuaris de Transports Metropolitans de Barcelona, potser heu vist els consells de salut en format de vídeo que ofereix en col·laboració amb Infermera virtual en algunes estacions de metro i alguns autobusos de Barcelona.

Els consells de salut vénen de la mà d’una simpàtica família d’extraterrestres que han vingut a parar al nostre planeta de forma involuntària, la Família d’en Bonsu, i que permeten tractar temes tan dispars com l’assetjament escolar o la protecció solar en 16 segons.

Entrada elaborada per Marc Fortes (@marcfortes).

Aquí prenem decisions junts

1 juny

Vítor Montori

Fa poc vaig ser a Barcelona, ​​parlant amb un grup de persones interessades en la presa de decisions compartides (#decisionescompartidas) en una jornada organitzada per la Societat Catalana de Gestió Sanitària (SCGS) i l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries (AQuAS). La meva visita era la tercera parada d’un viatge que primer m’havia dut a Polònia i després a Holanda. En els tres països es viu un intens interès per les decisions compartides i en els tres hi ha esforços de diferent calibre per promoure’n la seva pràctica.

El que motiva aquest interès també és comú: la sensació que la implicació del pacient en les decisions compartides ha de reduir costos i millorar els desenllaços clínics. També és un fenomen general el fet que els metges se senten acorralats davant d’aquesta nova expectativa que s’afegeix a les agendes ja existents que competeixen en els magres 7 minuts per pacient.

Atesa aquesta realitat, les promeses sobre prendre decisions que reflecteixin millor la situació del pacient i com resoldre-la, en base a la participació informada del pacient, acaben delegant en el pacient la feina de prendre decisions a través d’eines en pàgines web o impreses. Compartir el procés de prendre decisions? Una poesia corporativa, un somni acadèmic.

Les presa de decisions compartides requereix que pacients i clínics treballin junts fins arribar a la conclusió sobre com procedir per millorar la decisió del pacient. La conclusió d’aquest esforç és un pla de cura. Per determinar aquest pla és important entendre quina és la situació del pacient i quina acció demana aquesta situació, així com quines són les opcions disponibles i que responen de millor manera a les demandes que la situació imposa.

La conclusió ha de tenir sentit intel·lectual, emocional i pràctic. És a dir, el pla ha de reflectir la millor ciència mèdica, ha de caure bé dins de les circumstàncies biològiques i biogràfiques del pacient i s’ha de poder implementar amb la mínima impertinència possible en la vida del pacient. Aquest treball no és per al pacient o per al clínic, sinó per a tots dos. Es tracta d’una tasca feixuga, es basa en la relació clínic-pacient i requereix temps.

Molts clínics em comenten que ells ja prenen decisions amb els seus pacients. Això no és evident quan veiem  vídeos de visites mèdiques als Estats Units (durada d’entre 15-30 minuts). En aquestes visites mèdiques veiem clínics que interrompen pacients abans que hagin passat 11 segons des del moment que el pacient comença a parlar, que fan servir el sentit de l’humor per evitar situacions emocionals i que ofereixen recomanacions abans de conèixer la perspectiva del pacient.

Víctor M. Montori a la Jornada Decisions Compartides (SCGS i AQuAS). Barcelona, 19 de maig de 2017

Que els pacients vulguin participar o participin plenament en la presa de decisions tampoc no és evident i, malgrat això, els pacients reporten nivells alts de satisfacció pel que fa a la manera com es prenen les decisions. Una mirada crítica revela, però, que moltes decisions es prenen sense que els pacients se n’adonin, atès que es disfressen les decisions com els passos lògics en el maneig del problema i no com oportunitats per a què la veu del pacient, la seva perspectiva, experiència i coneixement contribueixin en el procés.

L’esforç per convertir la presa de decisions compartides del que és (un unicorni) en allò que hauria de ser (una rutina en la cura dels pacients) és molt gran i ple de dubtes. No hi ha cap país, segons el meu criteri, ni cap sistema de salut que estigui a l’avantguarda d’aquest tema. La rereguarda, per descomptat, està poblada per sistemes que encara tenen un deute gran amb la seva població i encara no han pogut garantir l’accés universal a una sanitat amb uns nivells mínims de qualitat i seguretat.

El que han de fer aquells que estiguin a l’avantguarda té a veure, segons la meva opinió, més amb l’actitud i l’oportunitat que amb eines i programes d’incentius i d’entrenament. I això últim ha de ser-hi per quan l’actitud i l’oportunitat es presentin.

En la meva visita a Barcelona vaig veure una gran voluntat però limitacions importants quant a l’actitud i l’oportunitat. En l’actitud hem de valorar com a professionals de la salut el que el pacient sap sobre el seu context, sobre la seva biologia i biografia i sobre la manera com vol viure.

Hem de reconèixer com d’essencial resulta que els plans de tractament tinguin sentit i que puguin ser implementats, especialment en pacients crònics. I hem de saber que les guies pràctiques i les altres eines de gestió de la cura són útils per guiar el nostre tractament de “pacients com aquest” però no són suficients per determinar el tractament per a “aquest pacient”.

Però l’actitud no és suficient. Hem de treballar, a més a més, en crear oportunitats de converses entre clínics i pacients i que aquestes oportunitats es converteixin en relacions terapèutiques. Crec que el nostre intel·lecte ha evolucionat prou per a la presa de decisions amb els altres. Així com crec en la democràcia deliberativa per a problemes socials, crec en la presa compartida de decisions per a problemes clínics.

Els problemes clínics no són senzills (com el problema de cuinar una galeta, amb recepta, ingredients coneguts  i resultats esperats), no són problemes complicats (com volar un 747, amb algoritmes i retroalimentacions que permetin confiar en assolir el resultat desitjat) però són problemes complexos (com criar un fill, sense ingredients coneguts, sense receptes ni algoritmes, amb resultats a vegades inesperats).

Els problemes complexos no es poden resoldre només amb inversions tècniques. Es resolen dins de les relacions humanes. No es poden esperar resultats específics però sí que es pot respondre a situacions adverses amb resiliència. Sense el combustible de l’oportunitat per fer-ho, la flama de l’actitud favorable a la presa de decisions compartides acabarà per extingir-se.

La presa de decisions compartides requereix relacions humanes entre clínic i pacient per resoldre els problemes humans dels pacients amb resiliència. La resolució d’aquests problemes requereix, al seu torn, de la presa de decisions compartides per tal que la solució tingui sentit intel·lectual, emocional i pràctic en la vida del pacient.

A més de l’actitud i l’oportunitat, és important comptar amb les habilitats interpersonals (o entrenar-se per adquirir-les en la mesura del que és possible) per comunicar amb empatia amb el pacient, entendre la seva situació i avaluar cada opció raonable en el context d’una conversa.

En aquest context, eines basades en evidències dissenyades explícitament per donar suport a aquestes converses poden ser útils i facilitar la presa de decisions eficient en qualsevol context, des d’urgències fins a atenció especialitzada.

Sóc conscient que molts s’han motivat per participar en la presa de decisions compartides gràcies a l’entrenament o a l’ús d’eines per a la presa de decisions compartides, fet que fa important entendre què és necessari i on per motivar la “rutinització” de la presa de decisions compartides com a part de la cura dels pacients.

I tot aquest esforç, què aconsegueix? Molts col·legues escriuen que la presa de decisions compartides és capaç de millorar els desenllaços clínics, l’adherència al tractament, l’ús dels serveis i els costos de l’atenció. Potser també la presa de decisions compartides ajuda a prevenir l’escalfament global.

La meva apreciació crítica de l’evidència no permet percebre cap d’aquests beneficis amb suficient nivell de certesa. Això ens obliga a considerar per què, aleshores, ens hem d’esforçar per crear les condicions per a la presa de decisions compartides i per implementar-la rutinàriament en la pràctica.

Per a mi, com a clínic, la resposta passa per entendre l’objectiu del tractament, de la cura mèdica: permetre que cada pacient pugui aconseguir els seus somnis amb la menor interrupció patològica i la menor impertinència terapèutica. Per això hem de dissenyar tractaments que donin resposta a la situació del pacient -vista en alta resolució-, tractaments que tinguin sentit per al pacient. I això no ho pot fer el clínic sense el pacient.

Entrada elaborada per Víctor M. Montori (@vmontori) Professor de Medicina a la Clínica Mayo (Estats Units), Unitat KER, http://shareddecisions.mayoclinic.org

El projecte Essencial al Preventing Overdiagnosis

23 set.

podc2016-aquas-team AQuAS -l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya- ha estat implicada des de fa mesos en el congrés internacional Preventing Overdiagnosis que s’ha celebrat a Barcelona aquesta setmana. Molts professionals han estat treballant en l’organització de l’event i en la presentació de comunicacions i pòsters, l’activitat pròpia d’un event d’aquestes característiques.

El projecte Essencial està centrat en identificar pràctiques clíniques que no aporten valor clínic al pacient i establir recomanacions per evitar-les. Es tracta d’un projecte innovador, ambiciós i complex iniciat fa tres anys, que ha estat present en el congrés Preventing Overdiagnosis amb presentacions que han volgut reflexionar, especialment, al voltant de la implementació d’aquest projecte.

podc2016-oscar-garciaOscar Garcia (@oscargg11) i Iris Lumillo (@iris_eivissa) del CASAP de Castelldefels han presentat un projecte que té per objectiu reduir la prescripció mal indicada de benzodiazepines per tractar l’insomni en majors de 65 anys i la d’antidepressius en episodis lleus en adults sense factors de risc adicionals en un equip d’atenció primària. Per fer-ho, es va realitzar un estudi abans-després i la intervenció que es va fer va consistir en sessions formatives amb material docent, pautes de deprescripció i proposta de tractaments alternatius. Els bons resultats d’aquest projecte fan plantejar, d’una banda, l’anàlisi a llarg termini i la previsió de sessions de recordatori i, d’altra banda, l’oportunitat de traslladar aquesta estratègia a altres nivells assistencials i integrar els pacients de manera habitual en aquest tipus d’estratègies.

podc2016-johanna-caroJohanna Caro (@jmcaro103) d’AQuAS ha presentat un estudi realitzat abans de la implementació del projecte Essencial en atenció primària. A partir d’una aproximació qualitativa es van utilitzar grups focals amb l’objectiu d’identificar a l’avançada les possibles causes de les pràctiques de poc valor. Es va treballar amb les visions i les perspectives de professionals de diferents indrets de Catalunya per promoure un grup variat quant a gènere, lloc de treball i disciplina professional incloent professionals de medicina de família, pediatria i infermeria. A partir d’aquest estudi sabem que les causes de les pràctiques de poc valor estan relacionades amb diferents factors com ara les característiques personals del metge, les demandes del pacient, aspectes de la relació metge-pacient, la falta de temps, la descoordinació entre primària i hospitals o la pressió de la indústria farmacèutica i dels mitjans de comunicació.

podc2016-dimelza-osorioDimelza Osorio (@dimelzaosorio) de l’Hospital Vall d’Hebron ha presentat una enquesta per conèixer el grau d’acord dels metges en relació amb les recomanacions del projecte Essencial i amb les recomanacions de la iniciativa de Compromiso por la Calidad de las Sociedades Científicas del Ministerio de Sanidad, Servicios Sociales e Igualdad. L’enquesta estava dirigida a saber si els metges estaven d’acord, o no, amb algunes de les recomanacions, els motius del possible desacord, veure en quin percentatge consideraven que cada recomanació se seguia a l’hospital i si consideraven útil la recomanació. El repte d’iniciatives com aquesta és la de treballar en la línia de generar millors estratègies per reduir proves diagnòstiques en situacions que no aporten valor clínic.

podc2016-podc2016Un altre estudi presentat per Johanna Caro tenia per objectiu avaluar l’impacte de les recomanacions del projecte Essencial implementades en l’àmbit d’atenció primària. Es va realitzar un estudi abans-després i la intervenció va consistir en la identificació de líders clínics, en la selecció de recomanacions i en el seguiment d’indicadors de la implementació d’aquestes recomanacions. És d’hora per parlar d’impacte del projecte i per atribuir els canvis que s’hagin pogut produir però sí que està clara una de les idees clau del projecte: cal fer arribar i reforçar la cultura del projecte Essencial entre pacients, professionals i organitzacions.

podc2016-nuria-prat-roser-vallesRoser Vallès i Núria Prat (@NuriaPrat3) de la Direcció Atenció Primària Metropolitana Nord (ICS) han destacat el caràcter multidisciplinar de la implementació del projecte Essencial a atenció primària a partir d’un model d’influència per a la gestió del canvi amb líders clínics per fomentar la implementació del projecte. A partir d’una selecció de recomanacions es va avaluar l’impacte d’aquesta intervenció per tal de proposar accions de millora per al futur. El tipus d’estudi que es va realitzar és un estudi prospectiu avaluatiu multicèntric abans-després que va incloure l’aplicació d’un model d’influència per a la gestió del canvi amb la participació de líders clínics, estratègies de comunicació i monitorització d’indicadors de seguiment.

podc2016-sant-rafael-posterFinalment, Anna Càrol Pérez Segarra, des de l’Hospital de Sant Rafael, ha presentat la importància d’una campanya de comunicació interna a l’hora d’implicar professionals mitjançant la Intranet de l’hospital i externa mitjançant la web de l’hospital a l’hora d’implicar els pacients en la implementació de les recomanacions del projecte Essencial. Els resultats d’aquest treball se centren en la reducció de les radiacions que han deixat de rebre els pacients gràcies al fet que l’hospital ha deixat de practicar de manera rutinària algunes proves, fet que és d’interès per als pacients en termes de seguretat. Els resultats d’aquest projecte posen de manifest la importància de plantejar-se les diferents accions que es duen a terme per valorar allò que aporten.

L’element en comú de totes aquestes línies de treball presentades és remarcar la importància de tirar endavant un projecte en equip, incloure l’avaluació de l’impacte del projecte per tal de poder dissenyar les millors estratègies i incloure-hi pacients i decissors clínics. Tot això sense oblidar que l’objectiu del projecte és millorar l’assistència als pacients. Avançar cap a una atenció mèdica on cada vegada hi hagi menys pràctiques de poc valor i cap a una societat coneixedora del concepte de “pràctica de poc valor” és el repte amb què treballen molts professionals actualment. El benefici que poden obtenir els pacients de tot plegat és el que els mou.

Comunica què??? Competències comunicatives en professionals de la salut

30 juny

Carme Carrion“Bon dia Doctor”, “Tinc mal de cap”, “Doni’m alguna cosa per dormir”, “Prengui’s això i torni d’aquí a uns dies”….  frases com aquestes són freqüents en el dia a dia entre els professionals de la salut i els pacients. Són frases sovint verbalitzades en un context fred, estressat i on l’ordinador sovint té una posició massa central.

En un món actual on la tecnologia ha passat a tenir un paper molt rellevant, el pacient a vegades pot quedar en segon terme.

Semblaria una contradicció afirmar que en l’era de la comunicació, tots plegats ens comuniquem menys, i fins i tot pitjor, però malauradament és una realitat i no és exclusiva de la relació professional-pacient.

Aquest “menys” no seria un menys quantitatiu sinó sobretot qualitatiu. Són ben poques les pràctiques en el món de la salut que no impliquin comunicació, així doncs el tracte humà resulta bàsic en la comunicació professional-pacient, entre professionals sanitaris o amb l’opinió pública.

Des de fa més de 30 anys, l’Informe del Consens de Toronto posava de manifest la necessitat d’invertir més esforços per millorar la comunicació mèdica. Sovint es parla de la importància de la medicina basada en l’afectivitat, on es determina que la relació metge-pacient caldria que es basés en el supòsit que els pacients són persones prou adultes i conscients de la seva situació de salut. Venim d’una societat autoritària i d’una pràctica mèdica basada en models paternalistes.

Els valors democràtics de la nostra societat  potser mai no han estat sòlids del tot i encara n’estem aprenent. Sovint la pròpia societat ha donat als metges una posició social de privilegi que no sembla que faciliti que la comunicació amb els pacients flueixi prou.

És obvi que hi ha altres factors que tampoc no ajuden ni li fan la vida fàcil al professional. És el cas de la pressió assistencial o el disseny dels espais que no han estat pas dissenyats pensant en els pacients.

La formació dels professionals de la salut és probablement una eina clau per aconseguir que els nostres metges, metgesses, infermers i infermeres siguin persones properes al pacient, que vulguin i sàpiguen escoltar, interpretar, conèixer la comunicació no verbal, siguin empàtiques i assertives. En les facultats de medicina i d’infermeria a banda d’abordar aspectes tècnics i tecnològics, els aspectes ètics i humanistes cal que hi tinguin també cabuda.

Són força les iniciatives que hi comencen a haver per fer que els estudiants del món de la salut tinguin competències comunicadores prou bones per tal d’aconseguir que la relació entre professionals i amb els pacients sigui molt més efectiva i afectiva.

Ara bé, una vegada hem establert la rellevància d’aquestes competències en el currículum del futur professional, cal treballar per tal que el seu assoliment sigui inexcusable i, la seva avaluació decisiva. Recentment s’han publicat un conjunt de recomanacions adreçades a introduir canvis en els currículums dels estudiants tant pel que fa als continguts, com pel que fa a les estratègies docents que cal emprar, en diferents països i contextos com podeu llegir en els articles de Kiessling, Bachmann i de García de Leonardo, respectivament.

Sembla que hi comença a haver consens i per tant ara només cal que hi hagi voluntat d’implementar-ho en les nostres universitats i centres sanitaris. Probablement hi guanyarem tots.

Segurament si aconseguim que els nostres professionals siguin empàtics, assertius, practiquin l’escolta activa i apoderin els pacients en la presa de decisions, assolirem millors resultats en salut i major benestar tant pel pacient i els familiars, com pel propi professional.

Entrada elaborada per Carme Carrion (@CarmeCarrion), professora dels Estudis de Salut de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i professora associada de la Universitat de Girona (UdG).

Primer manament: no s’han de fer suposicions sobre les preferències de les persones que pateixen una malaltia

16 juny
Joan Escarrabill

Joan Escarrabill

Una de les coses que fem més sovint els humans és donar per suposat un fet, una situació o allò que pensa una altra persona. Donem per suposat que la nostra circumstància és representativa de la circumstància general, que una persona, pel sol fet de tenir estudis universitaris, té una capacitat de comprensió global (fins i tot de les malalties, els procediments diagnòstics o dels tractaments sobre els quals mai no n’ha sentit res) o que tots els professionals, mèdics o d’infermeria, pensen d’una manera homogènia. Això ens porta sovint a generalitzar. Ho fem d’una manera quotidiana. Qui no ha dit mai alguna frase com aquesta: “tots els homes són…”, “els residents no són com abans…”, “els polonesos són…”. Les suposicions, per altra banda, no es situen gaire lluny dels prejudicis. Diuen que una vegada li van preguntar a Winston Churchill (1874-1965) què opinava dels francesos, “No ho sé –va dir–, no els conec pas tots”.

No és estrany, doncs, que aquesta tendència a les suposicions també es manifesti en el moment de valorar les necessitats o els valors de les persones malaltes. D’una manera general, el funcionament de les organitzacions sanitàries gira al voltant dels professionals (afegint-hi criteris d’eficiència, no sempre contrastats). En aquest context, ens refiem massa de l’expertesa professional per traduir i identificar les necessitats de les persones malaltes. Però, sabem realment allò que interessa de debò a una persona quan està malalta?

Les enquestes de satisfacció són un primer pas per acostar-nos a la perspectiva de qui utilitza un servei. La satisfacció és una construcció molt global que es fa l’usuari d’un servei i que es relaciona molt amb les expectatives. A més, molt sovint allò que dóna més satisfacció no es relaciona necessàriament amb els elements clau del servei rebut o amb la qualitat real del servei rebut. Les habilitats comunicatives del professional que ofereix un servei es poden relacionar amb un alt grau de satisfacció, sense que hi hagi relació directa amb els resultats obtinguts. Els incompetents simpàtics són un perill precisament perquè la pàtina de les formes és capaç de disfressar les conseqüències.

Si només fem servir les enquestes de satisfacció per a valorar la perspectiva de la persona que utilitza el servei és possible que tinguem poca capacitat de discriminació. A la pràctica no deixa de ser curiós que a les enquestes de satisfacció en l’àmbit de la salut s’identifiquin sistemàticament els mateixos problemes i no es passi a l’acció. L’element clau és estar segurs de la rellevància del feed-back de les persones que tenen contacte amb els serveis sanitaris.

Una de les barreres per donar valor al feed-back dels pacients és l’escepticisme dels professionals sobre el grau de coneixement que tenen, tant de l’organització sanitària com dels aspectes tècnics. Ara bé, allò que no s’ha de confondre és que una cosa és “no saber què vols” i una altra, molt diferent, “saber perfectament allò que no t’agrada”.

Les persones malaltes (i les persones que en tenen cura) saben perfectament “allò que no els agrada”. Aquestes persones identifiquen perfectament els “touch points”, o punts de contacte, que poden generar situacions crítiques, desagradables o inconvenients (en aquest cas serien “pain points”, o “punts dolorosos”). La millor manera d’identificar aquestes situacions és preguntar-ho explícitament i no fer suposicions.

No hi ha una metodologia única per recollir la perspectiva de les persones que pateixen malalties. Es poden fer servir mètodes quantitatius (enquestes de tot tipus: presencials, on-line, telefòniques) o mètodes qualitatius (entrevistes, grups focals o anàlisi de les queixes i suggeriments).

Interessar-se pel feed-back sobre l’atenció que s’ofereix està molt bé, però ni n’hi ha prou. Angela Coulter afirma que no és ètic recollir dades sobre l’experiència del pacient i després ignorar aquesta informació. Per això, cada cop més, parlar de l’avaluació de l’experiència del pacient té una triple dimensió: un element clau en l’avaluació de la qualitat, una palanca de canvi molt potent i una estratègia per a millorar l’empoderament del pacient.

Doyle et al fan palès que l’experiència del pacient, l’efectivitat i la seguretat clínica estan estretament relacionades i suggereixen que cal considerar l’experiència del pacient com un dels pilars de la qualitat de l’atenció sanitària.

La perspectiva de la persona malalta és molt important per identificar les oportunitats de millora en la prestació del servei. I el pas a l’acció s’ha de fer implicant tothom que juga algun paper en el procés assistencial. El concepte de “co-disseny” en el marc de l’atenció sanitària es refereix a la cooperació entre professionals i persones ateses en el disseny de les transformacions del servei, des de l’inici de qualsevol procés de millora i en totes direccions. El “co-disseny” representa una reconceptualització radical sobre el paper dels pacients en els processos d’innovació en la prestació de serveis.

Finalment, l’avaluació de l’experiència del pacient no es pot deslligar de la informació ni de l’educació terapèutica que, al final, han de contribuir decisivament a l’activació de les persones malaltes en la cura de sí mateixes, a través d’un procés deliberatiu. Aquesta activació per fer front a la malaltia, en un marc de decisions compartides, millora els resultats clínics i té impacte en el cost.

El video sobre empatia de la Cleveland Clinic és l’exemple que es pot posar per evitar les “suposicions”: Empathy: The Human Connection to Patient Care. La solució és molt senzilla. En lloc de fer suposicions, cal observar i preguntar.

Entrada elaborada per Joan Escarrabill (@jescarrabill), director del Programa de Malalties Cròniques de l’Hospital Clínic de Barcelona.

Aline Noizet: “Les eines digitals converteixen al pacient en el CEO de la seva salut”

5 maig

Health 2.0 Europe 2016Barcelona es convertirà, del 10 al 12 de maig, en la capital europea de la innovació en salut digital amb la celebració del congrés Health 2.0 Europe. La setena edició d’aquesta trobada d’experts en l’àmbit sanitari reunirà a més de 120 ponents i al voltant de 600 professionals d’arreu del món.

L’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS) i l’Observatori d’Innovació en Gestió de la Sanitat a Catalunya (OIGS) hi seran presents a través del panel gratuït Les eines de salut digital transformen la missió diària de les infermeres, en el qual es podran veure demostracions en viu de solucions tecnològiques desenvolupades per i per a les infermeres.

La coordinadora de la convenció i consultora en salut digital Aline Noizet (@anoizet) dóna més detalls en aquesta entrevista i explica la redefinició que viuen els sistemes de salut europeus de la mà de les eines digitals.

AlineNoizet

Aline Noizet, consultora en salut digital i organitzadora del Health 2.0 Europe 2016

 Què s’entén per salut digital o salut 2.0?

Es coneix com salut digital o health 2.0 al conjunt de noves tecnologies centrades en el pacient, que es poden interconnectar i aporten dades que faciliten la presa de decisions. Són eines desenvolupades per starts-ups que engloben des d’aplicacions per a mòbils i dispositius wearables fins a plataformes virtuals. Sempre sorgeixen per donar resposta a una necessitat molt concreta i contribueixen a millorar la tasca dels professionals mèdics i l’experiència dels usuaris.

Els experts afirmen que aquestes noves solucions tecnològiques estan redefinint l’ecosistema sanitari, en què consisteix aquesta transformació?

L’ecosistema actual és més ampli i engloba a més agents implicats directament o indirecta en la gestió de la salut com ara les petites empreses que desenvolupen les solucions tecnològiques, la indústria farmacèutica i les asseguradores. La principal novetat, no obstant això, radica en el fet que es col·loca al pacient al centre del sistema sanitari.

En aquest nou sistema tot gira al voltant del pacient, de quina manera poden millorar les eines digitals la seva experiència?

Les noves solucions faciliten la comunicació entre pacients i professionals sanitaris. Actualment hi ha plataformes i espais virtuals on poden trobar informació de qualitat i resoldre dubtes pràcticament en temps real. Gràcies a les noves tecnologies, el pacient es pot involucrar més en la presa de decisions i té la possibilitat d’explicar com es troba i com evoluciona el tractament de forma telemàtica. Les eines digitals li atorguen una major autonomia i el converteixen en el CEO de la seva pròpia salut.

I als professionals de la salut, quins avantatges els aporta l’ús d’aquesta tecnologia?

Els beneficis de les eines digitals són múltiples. Ajuden l’equip mèdic a fer un diagnòstic més ràpid i precís i ofereixen una visió més àmplia de la salut dels usuaris. Així mateix, permeten reduir els costos amb la monitorització dels pacients des de casa i podrien millorar la qualitat de les cures amb l’ús d’ulleres de realitat augmentada. Les noves tecnologies faciliten, a més, la comunicació entre els professionals sanitaris de qualsevol part del món, que poden compartir informació o bé obtenir una segona opinió de forma gairebé immediata.

Al panel en què participa l’Observatori d’Innovació i que moderarà l’infermer portuguès Tiago Vieira, membre del Consell Assessor del Fòrum Europeu d’Atenció Primària (EFPC), s’hi podran veure demos de les eines de salut digital més innovadores. A qui va adreçada aquesta sessió?

La sessió serà molt inspiradora per a les infermeres, elles estan en contacte directe tant amb els metges com amb els pacients i coneixen de primera mà les necessitats d’ambdós col·lectius. Les noves tecnologies estan transformant el seu rol i els poden oferir múltiples avantatges en l’atenció al pacient. Emprenedors els mostraran el funcionament de les seves solucions i professionals procedents de diversos països d’Europa els explicaran els beneficis d’introduir la digitalització al seu centre. La sessió també pot interessar a metges, pacients, emprenedors, inversors, laboratoris farmacèutics i companyies asseguradores. Les starts-ups podran trobar inspiració i idees de noves solucions per al personal sanitari, mentre que els investigadors tindran l’oportunitat de conèixer els projectes més innovadors en salut digital. Si ets un professional sanitari, descobriràs com aquestes eines poden millorar la teva tasca diària i si ets un pacient o ciutadà, podràs participar donant la teva opinió com a usuari o futur usuari d’aquestes noves aplicacions.

Per participar en aquesta sessió gratuïta sobre eines de salut digital només cal que us hi registreu. Us hi esperem!

Entrevista elaborada per Neus Solé Peñalver (@neussolep).

La col·laboració entre professionals i ciutadania, factor clau per fer visibles i útils les dades de salut

16 jul.

CrisRibasCristina Ribas, Presidenta de l’Associació Catalana de Comunicació Científica (ACCC). Professora de Periodisme a Internet, Universitat Pompeu Fabra

L’AQuAS i l’ACCC han organitzat fa poc un taller de visualització de dades adreçat a tècnics de salut i a periodistes científics. El resultat de la sessió ha estat engrescador i enriquidor per ambdós perfils. Sense dubte, la compartició de coneixement entre disciplines incentiva la innovació i el creixement professional.

La sessió, impartida per Eva Domínguez i Paula Guisado, va mostrar exemples de visualització aplicats, sobre tot en periodisme, però les institucions, cada cop més, estan avançant en aquesta mateixa línia. I és que la ciutadania poques vegades sap com interpretar i tractar les dades que té a la seva disposició sinó s’acompanyen de gràfics i eines interactives. L’Observatori del Sistema de Salut, per exemple, fa un gran esforç en aplegar en un sol portal totes les dades de la xarxa d’institucions catalanes i, com va explicar Anna Garcia Altés, estan investigant com usar les eines de visualització per donar un millor servei. Continue reading

Recerca i política sanitària: “to blog or not to blog”

7 maig

Tino MartíTino Martí, Economista de la salut

Aquesta és la qüestió. La força del vincle entre recerca i política sanitària es veu diferent segons la perspectiva. Els investigadors de serveis sanitaris esperen més ressò del seu treball en les decisions dels polítics mentre que aquests requereixen ser informats de la manera més efectiva per facilitar la configuració de polítiques sanitàries basades en l’evidència científica disponible. És un pont de difícil trànsit la superfície del qual és eminentment comunicativa.

A la secció “Web first” de la influent Health Affairs apareix aquest mes un treball sobre l’ús dels mitjans socials i les percepcions dels investigadors que mereix la pena revisar (Gran D et al, 2014). Durant el Academy Health Annual Research Meeting, es va entrevistar a 215 investigadors utilitzant un mix de tècniques (casos, valoració d’eficàcia de la disseminació i preguntes qualitatives obertes). A la secció de casos es presentaven tres formes de comunicar els resultats d’una investigació als decisors polítics: mitjans tradicionals, mitjans socials i contacte directe amb els decisors. Mitjans socials (social media) inclouen la blogosfera i les diferents xarxes socials, particularment Twitter. Continue reading