Quant temps viuré? Sobre els pronosticadors…

23 març

Joan MV Pons

La robustesa, la solidesa d’una ciència (per això informalment es parla a vegades de “ciències dures” i de “ciències toves”) es troba en funció de la seva capacitat de predicció.

Una ciència no només ha d’explicar -de la manera més versemblant possible- el que passa, sinó que també hauria de predir -amb la major precisió- què passarà.

De la mateixa manera que els models economètrics (matemàtics, plens de fórmules i d’equacions) volen mostrar, amb números, com de bé s’aproximen a la realitat i, per tant, com modificant els paràmetres inicials el càlcul ens mostrarà el final que podem esperar, d’igual manera estan proliferant el que s’anomenen “calculadors de l’esperança de vida” o  “rellotges de la mort”. A Internet, d’aquestes “eines” se’n poden trobar unes quantes, de més serioses i de més divertides.

Preguntar-se quant ens queda per viure no deixa de ser una bona pregunta.

Sabem molt dels factors que influeixen en la malaltia i apropen la mort i també coneixem com el progrés (no queda clar en què, doncs no és una qüestió exclusivament mèdica) ha allargat l’esperança de vida, si més no en els països desenvolupats. I no és el mateix l’esperança de vida que la longevitat, malgrat que tot sovint es confonguin els termes.

Sabem també que els professionals de la salut, malgrat l’experiència, no l’encerten tant en el pronòstic com els models predictius estadístics que poden incorporar multiplicitat de variables. Un comentari recent al BMJ esmentava aquests factors pronòstics i els calculadors d’esperança de vida. N’inclou uns quants, dels seriosos, en la bibliografia.

Perdoneu-me la llicència però avui compartiré amb vosaltres -en clau irònica- una passejada que he fet per Internet buscant alguna d’aquestes eines pronòstiques que volen predir-nos el que ens queda de vida en aquest món.

Abaris és un d’aquests pronosticadors matemàtics, desenvolupat per “professors” de la Universitat de Pennsilvània i amb el suport de Times i The Wall Street Journal, i pot semblar dels més acurats. Té en compte el sexe (potser seria més acurat referir-se a “gènere” però “sexe” és la nomenclatura que apareix en l’aplicació), el pes i l’alçada (atenció perquè cal seleccionar el sistema mètric, altrament la informació surt en lliures i polzades), per arribar així a l’índex de massa corporal, factor pronòstic ben conegut amb una corba en U en relació a la probabilitat de morir, el nivell educatiu, l’estat civil (casat, vidu, divorciat, mai casat, separat -desconec la diferència entre el tercer i el darrer-), si ja estàs jubilat, el nivell d’ingressos (en dòlars), el grau d’exercici que fas, com és la teva salut en general, si tens diabetis i amb quins vicis convius habitualment (alcohol i tabac, bàsicament).

El programa mostra tota aquesta informació en una infografia molt bonica i després, si prems un botó, fa els càlculs pertinents. Ara, si en vols conèixer el resultat has d’enviar la teva adreça electrònica perquè t’ho enviïn. Potser algú ho farà però de moment jo no dono res i menys per la xarxa; ja ho prenen sense preguntar.

Anem a un altre pronosticador promogut per una empresa d’assegurances (qui millor!): Lifespan calculator. Aquesta eina té de bo que a mesura que vas responent ja et mostra l’esperança de vida i aleshores pots veure com va pujant i baixant segons el que responguis. Tanmateix, no pregunta ni per l’estat civil ni pel nivell d’ingressos ni d’estudis, però sí per la història familiar, la pressió arterial, l’estrès, l’exercici que fas, la dieta, si fas servir o no el cinturó de seguretat en el cotxe i els hàbits tòxics, entre d’altres dades. Aquí també has de convertir l’alçada a peus i polzades.

La seguretat social dels Estats Units també n’ofereix un de calculador però és molt més fred i no considera ni factors de risc ni factors protectors. Sols demana sexe i data de naixement i facilita l’esperança de vida segons la teva edat actual i la teva cohort de naixement. Així, jo que tinc 58 anys i 8 mesos, puc esperar 24,4 anys més de vida fins assolir els 83,1 anys d’esperança de vida estimada per la meva cohort. Val a dir que aquest calculador també fa una estimació de l’edat de jubilació.

Living to 100 és un altre pronosticador, un xic menys sofisticat, fet per un metge a nivell particular. Inclou molts més elements que els altres: nutrició, relacions socials, angoixa vital, hores de son i  els vicis de sempre. El que té d’especial és que incorpora també la ingesta de cafè i te, la contaminació atmosfèrica, l’exercici i la història familiar. Lamentablement, també envia els resultats per correu electrònic.

I encara hi ha una altra manera de buscar pronosticadors d’aquest tipus: posant ”death clock”, mai millor dit, el rellotge de la mort, a Google o a qualsevol altre cercador.

Què he trobat? Doncs que n’hi ha uns quants de força divertits per les seves pantalles humorístiques (la mort, que amb la seva dalla t’espera a la tomba, que ja està preparada). Així he arribat a The Death Clock, programa que demana la data de naixement, el sexe, l’alçada i el pes (en centímetres i quilos aquesta vegada), el país on vius, si fumes, com et veus (pessimista, optimista, neutral, suïcida) i quant d’alcohol beus. Aquest “rellotge” calcula de seguida i amb força precisió perquè aventura a dir el dia en què moriràs (amb la comicitat que ja s’entreveu del fet que surt la data gravada en una tomba). Tanmateix, sembla massa simple.

Finalment, tot i que segur que se’n poden trobar més, he trobat un altre The Death Clock molt semblant a l’anterior, també amb imatges tenebroses perquè quedi clar que entrem en un terreny força fosc. També pregunta el sexe i la data de naixement. Però aquí, en lloc de demanar per l’alcohol, pregunta pel tabac (fumador o no, sense matisos) i quant a l’estat d’ànim, considera el normal, el pessimista i l’optimista (com l’anterior), però afegeix el sàdic, cosa ben sorprenent. També demana pes i talla per calcular l’índex de massa corporal. Si et surt bé, també et diu el dia, mes i any que moriràs i et mostra, en segons, el temps de descompte.

Va ser justament usant aquest calculador que, amb molta elegància, havent posat pessimista (de mena) em va dir: I’m sorry, but your time has expired. Have a nice day (en català: “Em sap greu, però el teu temps s’ha esgotat. Que tinguis un bon dia”).

Entrada elaborada per Joan MV Pons.

Bones festes des del blog AQuAS

29 des.
nadal-2016-marta-millaret

Marta Millaret

Des del blog AQuAS desitgem que estigueu passant unes bones festes i us volem donar les gràcies per llegir-nos i seguir-nos.

Setmanalment publiquem en català, castellà i anglès sobre temes relacionats amb els projectes que duem a terme a AQuAS i també comptem amb col·laboracions d’autors convidats. La línia editorial del blog inclou l’avaluació des de diferents punts de vista i àrees del sistema de salut.

Així, hem tractat resultats en salut i qualitat assolits pels diferents agents que integren el sistema sanitari, el conjunt d’observatoris del sistema de salut de Catalunya (incloent el que analitza els efectes de la crisi en la salut de la població i el d’innovació), recerca qualitativa, atenció integrada, avaluació d’mHealth, desigualtats en salut, participació de pacients, comunicació metge-pacient, decisions compartides, preferències dels pacients i de la ciutadania, variacions de la pràctica mèdica, prevenció de pràctiques clíniques de poc valor, impacte de la recerca, tecnologies de la informació i de la comunicació, analítica de dades en recerca, eines de visualització de dades, innovació i gestió sanitària, la perspectiva de gènere en la ciència, qüestions d’estadística, seguretat clínica a la recepta electrònica, cronicitat (sense oblidar la cronocitat infantil), els efectes de la contaminació atmosfèrica en la salut i temes d’actualitat.

blog-aquas

Els articles més llegits del 2016 han estat:

Però hem publicat molts més textos -exactament 51 posts sense comptar aquest- amb l’objectiu de compartir coneixement i generar un espai de reflexió plural i útil per a tots.

Moltíssimes gràcies, bones festes i fins l’any que ve!

Post elaborat per Marta Millaret (@MartaMillaret), editora del blog AQuAS.

nadal-2016-aquas-bicicleta

Mai havíem estat tan sans i a la vegada mai havíem estat tan malalts

21 abr.
LluísBohígas

Lluís Bohígas

Quan jo vaig néixer, l’any 1950, l’esperança de vida al néixer era de 65 anys. Ara he complert 65 anys i per tant, segons aquella data, estaria a prop de perdre l’esperança. Afortunadament, en aquests anys, la medecina, la sanitat i els estils de vida han millorat i la meva esperança de vida s’ha  allargat i segons les dades de l’Idescat és de 20 anys. És a dir, he guanyat un any de vida per cada 3 que he viscut, no està malament! Aquests càlculs em posen content, però n’hi ha un altre que em preocupa, que es denomina Esperança de vida en bona salut. Es calcula tot combinant les dades de mortalitat que ens donen l’esperança de vida amb les dades de morbilitat que ens diuen quants anys estarem malalts. La meva esperança de vida en bona salut actualment es de 12 anys, és a dir dels 20 anys que em queden en puc passar 12 sa i 8 malalt. Tot això estadísticament parlant.

I de que estaré malalt? Doncs bé, les malalties més importants de cara a la mort són les cardiovasculars i el càncer. Val a dir que bona part dels guanys que hem assolit en allargar la vida ha estat gràcies a reduir la mortalitat cardiovascular. També els càncers estan en regressió, gràcies a les millores i descobriments de la sanitat. Alguns càncers no apareixen tant gràcies a que fumem menys; per exemple, el de pulmó que s’està reduint en els homes però augmenta en les dones. Per altres càncers hi ha medicaments i intervencions molt potents que fan cronificar la malaltia. Però aquests malalties tot i ser greus no són les que ens fan anar cada dia al metge. Anem al metge per culpa de la hipertensió, el colesterol, la diabetis, la insuficiència cardíaca, etc. Algunes d’aquestes malalties estan lligades al mes  gran problema de salut pública d’avui dia: l’obesitat. Ara ja no és el tabac o l’alcohol el gran problema de salut pública, sinó l’obesitat que va creixent dia a dia i que està a l’origen de malalties com la diabetis.

L’obesitat es produeix per dos factors: mengem més del que necessitem i fem menys exercici del que deuríem. La majoria d’avenços d’avui dia ens conviden a fer menys exercici: ascensors, escales mecàniques, teleconferències, etc, i molts estímuls mediàtics ens conviden a menjar més, o consumir begudes ensucrades. El conjunt fa que avui dia al voltant del 15% de la població catalana és obesa.

La malaltia més freqüent en les persones de més de 65 anys avui dia es diu polimedicació, és a dir consumir més de 3 medicaments diaris, en molts casos més de 10 i hi ha persones amb un consum de 20 fàrmacs diaris. Cada fàrmac respon a un problema de salut, i els problemes de salut s’han multiplicat, avui dia no tenim una sola malaltia, en tenim unes quantes i per cada malaltia hi ha el seu arsenal terapèutic. El metge ha de vigilar, no tan sols la malaltia que controla, sinó donar medicaments que no perjudiquin les altres malalties de cada malalt. Quan anem al metge de capçalera, aquest ha de tenir en compte un gran nombre de paràmetres, i quan anem a l’hospital hem de visitar una gran nombre de serveis mèdics diferents. Un dels problemes de salut més greus avui son les interaccions entre medicaments o activitats terapèutiques que es fan nosa entre elles.

La medicina ha millorat molt des que jo vaig néixer fins ara. Coneixem molt millor les malalties i tenim medicaments i cirurgia per guarir moltes malalties. Malgrat tot, la medicina està molt mal preparada per al nou malalt: vell, amb vàries malalties, alguna mental (Alzheimer, demència, depressió, etc.), sense família, prenent un munt de medicaments. Com que no pot amb aquesta complexitat acaba enviant-lo a una residència sociosanitària.

Des de fa uns anys s’han alçat veus en la sanitat que demanen una reorganització dels serveis per donar atenció als nous malalts. Aquestes veus tenen dificultats en fer-se sentir, és molt difícil canviar la manera de fer dels serveis sanitaris. Hem reduït la mortalitat gràcies a l’especialització i la superespecialització, on les malalties han estat definides de forma més precisa, però el malalt ha quedat reduït a un sac de malalties. La nova medicina demana veure el malalt en el seu conjunt i no solament cadascuna de les malalties. Hi ha molta feina a fer.

La paradoxa actual és que mai havíem estat tant sans i a la vegada mai havíem estat tant malalts. Mai havíem pogut viure tants anys en bona salut i mai havíem viscut tants anys plens de vàries malalties que ens molesten, ens limiten i ens fan dependents del serveis sanitaris. Davant d’aquesta situació, els serveis sanitaris hauran d’adaptar-se i els pacients hauran de fer un paper més actiu en al cura de la seva malaltia.

Entrada elaborada per Lluís Bohígas (@bohigasl), economista.

La gran evasió

21 gen.
 Joan MV Pons Joan MV Pons, responsable Avaluació AQuAS

Joan MV Pons

Fa pocs dies, l’Anna Garcia-Altés feia referència al Premi Nobel d’economia -que Alfred Nobel mai va instituir- 2015 Angus Deaton i els seus treballs sobre la desigualtat. No és sobre aquest tema que voldria parlar, sinó d’un altre que també surt en el darrer llibre del nou Nobel i que porta per títol “La gran evasió” (The great escape), sí, com la pel·lícula ambientada en un camp alemany de presoners de guerra que protagonitza Steve McQueen i que rememora un fet real de la segona guerra mundial. Contrari a la realitat, el llibre augura un millor final.. Per a Deaton, la més gran escapada en la història humana és la superació de la pobresa i, com dir-ho, l’envelliment de la mort.

Per segles i segles, qui no moria en els primers anys de vida podia enfrontar-se a anys de misèria. És a partir d’aquest període anomenat de la Il·lustració, amb la revolució científica i la revolució industrial subsegüent que alguns humans en alguns països van començar a escapar d’aquest destí.

Entremig hi ha la teoria dels gèrmens fonamentada a finals del segle XIX i que superava el paradigma de la teoria miasmàtica per explicar les malalties contagioses. La clau estava, segueix estant, en el coneixement científic i la seva difusió. D’aquí prové l’extraordinari augment de l’esperança de vida, primer en els més benestants i, seguidament, a la resta de la població.

Aquesta més alta esperança de vida, manifestada especialment en els països desenvolupats, ha estat deguda en gran part a la marcada reducció en la mortalitat infantil i, més darrerament, amb la transició epidemiològica cap a malalties cròniques no contagioses, a la millora en l’esperança de vida a l’edat adulta (augment de l’esperança de vida en ≥ 50 anys a partir de 1950), sense que la longevitat hagi millorat substancialment. Tot això ho mostra Deaton amb dades i gràfics.

Per exemplificar-ho, Deaton fa esment del progrés per combatre la verola, amb la inoculació de la verola (a partir de material de persones infectades) primer i la vacuna molt més segura que Edward Jenner va introduir després (1799). Han estat les mesures de salut pública de les darreres centúries, entre aquestes el sanejament, el subministrament d’aigua potable, la nutrició i una millor higiene, les que han donat lloc a la important reducció en la mortalitat infantil.

Aquí no sols ha estat el coneixement, sinó també la determinació dels poders públics de millorar les condicions de la població. La millora en l’esperança de vida a l’edat adulta s’explica en bona part per la reducció de la mortalitat cardiovascular pels avenços diagnòstics i terapèutics en aquest camp.

No sols, com dèiem, ha augmentat l’esperança de vida, sinó que també hi ha hagut un important increment de la població mundial, una autèntica explosió a partir de la segona meitat del segle XX. Alarmes malthusianes sorgiren de nou que, afortunadament, foren superades per les millores en la productivitat agrícola, sense excloure’s iniciatives -amb millor o pitjor intenció- pel control de la natalitat en els països en vies de desenvolupament. De nou coneixement (científic) i difusió del mateix.

On Deaton és molt crític és en la manera com operen les ajudes que flueixen dels països desenvolupats als països en vies de desenvolupament. Dels temps de l’imperialisme i colonització on els recursos (naturals) anaven dels països pobres als rics (segle XIX), s’ha passat des del final de la segona guerra mundial a un flux de recursos dels països desenvolupats a països en vies de desenvolupament.

Aquesta ajuda externa, siguin fonts governamentals o d’ONG, malgrat la il·lusió que pugui despertar, si se segueix donant com fins ara, acaba fent més mal que bé. En el llibre no falten exemples del malbaratament de recursos per governs i polítics corruptes, atorgant-se les donacions o ajudes a països (govern a govern) i sense arribar a la gent. No diguem quan aquestes ajudes formen part de la geopolítica de les antigues colònies o dels poders contemporanis.

Contrari al que anomena una visió hidràulica (de vasos comunicants) i enginyeril, cal invertir en projectes i programes que afavoreixin les condicions pel desenvolupament econòmic per així fer que l’ajuda sigui innecessària, doncs no deixa de ser paradoxal a l’Àfrica que, quan més ajuda externa menys creix el PIB per càpita.

L’ajuda sanitària, sense menystenir els seus èxits (campanyes de vacunació, construcció d’infraestructures, fàrmacs contra el VIH/Sida, mosquiteres), no deixen de ser en la majoria de casos programes de salut verticals amb un focus ben específic. Això contrasta amb els programes horitzontals adreçats a reforçar els sistemes locals d’atenció sanitària, en especial, una bona xarxa d’atenció primària i comunitària.

Sovint l’ajuda exterior i el desenvolupament de la capacitat local no estan alineades, sinó que una perjudica a l’altra. Els subsidis dels països rics a la seva agricultura –pensem en la famosa política agrària comuna (PAC) europea – perjudica als pagesos dels països pobres on la major part de la població activa treballa la terra. Hi ha formes més efectives d’ajudar.

(Cal dir que un altre llorejat amb el Nobel d’economia, Robert Fogel (1926-2013), ja havia escrit sobre la gran escapada a “The Escape from Hunger and Premature Death, 1700-2100” (2004), text que Deaton cita i que havia revisat. Agraeixo a l’Anna Garcia-Altés que em cridés l’atenció sobre això)