Paisatge de tardor: la recerca a Catalunya

30 nov.

Ramon Gomis

La recerca a Catalunya -o millor dit, l’ambient en què es mouen els investigadors al nostre país- és fràgil i no és immutable. Com el paisatge, la recerca és molt sensible als canvis que en l’entorn es produeixen i cal estar amatent a aquests canvis, per tal d’aconseguir mantenir l’ambient adequat per als investigadors.

Hem de dir que, durant gairebé una dècada, la recerca -en especial la biosanitària- ha construït un canemàs, on els millors investigadors hi han desenvolupat bons projectes. El lideratge d’alguns centres i instituts de recerca, hospitals i universitats han fet un explícit esforç perquè això fos així. Accions com el programa ICREA, la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats, han contribuït de manera molt eficient a que aquestes institucions hagin pogut acollir investigadors nacionals i internacionals de la màxima vàlua, que han optat per a projectes que, si més no, han canviat alguns paradigmes. Tanmateix, hem d’estar amatents a algunes accions específiques que s’han desenvolupat recentment, com el CAPRIS, el Consell Assessor en Política de Recerca i Innovació, i que caldrà avaluar en els propers anys, no sols pel que fa a l’impacte bibliomètric, sinó també pel que pot suposar en la millora del nostre sistema de salut, en camps ben específics com la medicina de precisió, els big data i l’analítica de dades, i la innovació en salut.

Però les primaveres no són eternes, ni la plenitud de l’estiu és manté si no arriben noves primaveres. I perquè això sigui possible no n’hi ha prou en viure de les rendes dels moments sublims, cal créixer. I com?

  1. Cal incorporar, com fins ara, investigadors sèniors, alguns forans. És important, però no és suficient. Hem d’estimular la formació de joves, ben finançats i amb garanties, que si són bons tenen camí a la recerca. Això no ho fem, o ho fem amb comptagotes. Em refereixo a projectes potents de phD/MD i altres de tenure track amb avaluació posterior d’excel·lència que permetin una carrera investigadora competitiva.
  2. Invertir en infraestructures i tecnologies. Ho vam fer, però cal persistir en fer-ho i de la manera més eficient possible.
  3. Limitar la política d’instituts i centres només a aquells on la massa crítica generi l’ambient perquè els millors projectes hi siguin possibles. Tancar aquells centres que no compleixin aquests requisits.
  4. Proposar grans programes interdisciplinaris que afavoreixin la recerca de frontera, oberts a investigadors d’institucions diverses. Ens manquen.
  5. Fer una política que estimuli la inversió privada en recerca i transferència, alhora que es faciliti la política de donacions. S’ha iniciat aquest camí, hi ha fundacions que han jugat un paper clau, CELLEX, La Caixa, entre d’altres, però cal ampliar i potenciar aquesta política. Els fons públics tenen un sostre que cal trencar.
  6. Generar un laboratori d’idees en recerca biomèdica, que dibuixi els horitzons possibles.
  7. Avaluar l’eficiència de les OPI de les diferents institucions i redissenyar-les per a una recerca de futur, en especial per tal de competir internacionalment, a l’European Council, a l’NIH i a altres.

Són unes breus pinzellades, per a un debat més ampli i possible. En qualsevol cas, alerta, la tardor ja s’ha iniciat.

Entrada elaborada per Ramon Gomis, catedràtic emèrit Universitat de Barcelona i investigador emèrit IDIBAPS (@idibaps)

Al professor Joan Rodés en el record

12 gen.
JoanMVPons

Joan MV Pons

Amb la seva mort, la figura del doctor Joan Rodés (1938-2017) serà rememorada per moltes persones i des de diferents àmbits, doncs ha estat una vida plena a vessar, com a persona per aquells que han tingut la sort de conèixer-lo i com a metge, investigador, gestor i assessor (de polítics). En qualsevol de les tasques professionals on ha actuat, amb les responsabilitats que va anar assumint al llarg de la vida, ha deixat la seva empremta i els laudatoris d’aquests dies ho demostren ben clarament.

Per a l’AQuAS (primerament AATM), en Joan Rodés ha estat una figura transcendental i no és pas retòrica el que dic. Amb la creació el 1994 de l’Agència, va presidir el seu consell científic assessor i, a finals del 1999, quan la institució va passar a anomenar-se Agència d’Avaluació de Tecnologia i Recerca Mèdiques (AATRM), a presidir el seu consell d’administració, càrrec que ocupà fins al 2010. Va ser en aquell període (2000-2006) que, per les meves responsabilitats dins de l’Agència com a director, vaig poder conèixer de més a prop aquest gran personatge, tot un homenot que diria Pla, que ha estat en Joan. Aleshores ens vèiem sovint, reportava freqüentment amb ell, a part de les reunions, més o menys trimestrals, del consell d’administració. Ho vaig fer en aquell minúscul despatx del servei d’hepatologia de l’Hospital Clínic i després en el de director general de l’Hospital Clínic.

En qualsevulla de les posicions que va ocupar sempre va estar amatent -i molt- als temes de l’Agència sent un gran facilitador de les seves tasques. Això era així, sense cap mena de dubte, pel fet que en Joan Rodés era dels primers convençuts de la rellevància d’informar bé sobre les decisions que es prenen en els serveis sanitaris, amb el coneixement més actualitzat i més precís que es tingui a l’abast, no sols pel que fa als beneficis i riscos per a la salut de les intervencions mèdiques, sinó també quant al seu impacte econòmic, ètic i social. Per a ell, i copio literalment paraules seves en l’Informatiu AATRM 10 anys d’Agència, de novembre de 2004:

“l’avaluació crítica i l’aprenentatge constant són eines bàsiques que cal mantenir i potenciar, no només per a l’Agència, en la seva feina quotidiana, sinó també per a tots aquells múltiples actors i partícips del sistema sanitari (professionals, gestors, polítics i ciutadans) que volen seguir sostenint aquest element tan important del nostre benestar social”

Deia del seu paper facilitador com a màxim representant de l’Agència amb el seu recolzament constant a les activitats que aquesta desenvolupava, però també per la seva àmplia experiència i xarxa de relacions que contribuïren a la solidesa de moltes iniciatives que aleshores s’endegaren, especialment en el camp de la recerca i de la seva avaluació. Ho he pogut parlar amb ell posteriorment moltes vegades, mai vaig percebre una actitud intervencionista o dirigista; ben el contrari, sempre deixant fer i on cadascú ha de fer la tasca que correspon (els tècnics i el director de l’Agència, el consell científic i el consell d’administració) facilitant la dels altres.

Sempre ha estat per a mi una gran satisfacció -diria un privilegi- haver mantingut el contacte en dinars i trobades, fins i tot en el darrer període en què la malaltia respiratòria s’accentuà, però encara anava de tant en tant a l’IDIBAPS. No puc estar de dir que en aquells moments en què parlàvem de tot (medicina, ciència, política, societat, passat, present i futur) ens fèiem un tip de riure. Com abans i ara que has marxat, et tinc i et tindré ben present.

Entrada elaborada per Joan MV Pons.

agencia-2004-ca

Joan Rodés presidint un Consell d’Administració de l’AATRM l’any 2004