Perspectives del Preventing Overdiagnosis

15 set.

Preventing Overdiagnosis Barcelona 2016Seguim inspirant-nos en el congrés Preventing Overdiagnosis (a Twitter: #PODC2016), que tindrà lloc la setmana que ve a Barcelona. Hi ha molts elements en joc que cal tenir en compte i avui intentarem mostrar-ne alguns. Joan MV Pons en aquest post reflexionava sobre les mesures de salut pública implicades en la història de la superació de la pobresa i l’augment de l’esperança de vida que han tingut lloc durant els últims segles a partir de la lectura d’un llibre del premi nobel d’Economia Angus Deaton.

Sense desmerèixer aquesta evolució dels temps, Andreu Segura en aquest post feia diverses reflexions al voltant de la futilitat de la medicina i d’aquelles intervencions amb expectatives no massa sensates de benefici. Feia referència a l’informe “To err is human”  i a l’estimació que va fer Barbara Starfield sobre la mortalitat causada pels efectes adversos de la medicina. Així mateix, feia esment al cas molt específic de la prescripció d’activitats preventives i com aquestes han pogut evolucionar al llarg dels anys.

No és fàcil però gràcies a aquest post de Cari Almazan resulta fàcil entendre què vol dir i què no vol dir “sobrediagnòstic”. Almazan proposa un recorregut pels orígens d’aquest concepte passant per alguns exemples actuals i plantejant alguns reptes de futur en aquest àmbit, començant per una bona estratègia de comunicació.

El concepte de sobrediagnòstic equival a diagnosticar una malaltia que no ocasionarà símptomes al llarg de la vida d’una persona i que, en canvi, el tractament i el seguiment a què se sotmetrà la persona per tractar aquesta malaltia pot ocasionar danys i costos i cap benefici.

L’interès de treballar en aquesta línia de diagnosticar menys el trobem a nivell individual i a nivell poblacional. A nivell individual, diagnosticar massa es relaciona amb els efectes negatius d’etiquetes innecessàries, danys com ara els efectes de les radiacions i de falsos positius i falsos negatius en conseqüència de proves diagnòstiques i teràpies (cirurgies o medicaments) innecessàries. A nivell poblacional, estaríem parlant del cost d’oportunitat ocasionat per un malbaratament de recursos que podrien haver estat dedicats a prevenir i tractar malalties.

Dit tot això, ens podem preguntar què en pensen els professionals d’atenció primària i podem trobar pistes interessants al respecte en aquest post de Johanna Caro Mendivelso on es poden veure els principals resultats d’una enquesta realitzada a metges de família i pediatres. Un dels resultats més impactants d’aquesta enquesta és el fet que aproximadament un 80% dels metges enquestats es troben en la situació de prendre una decisió sobre la sol·licitud d’una prova o la prescripció d’un tractament innecessari almenys una vegada a la setmana.

En els últims anys l’interès per l’impacte que pot comportar tota aquesta problemàtica està creixent de manera important. Per aquest motiu, el Preventig Overdiagnosis serà una posada en comú que permetrà dissenyar estratègies i prendre decisions per abordar les conseqüències derivades de les situacions de sobrediagnòstic i sobretractament. Pensem que aquest nou espai de debat serà cada vegada més present en el nostre entorn professional i personal.

johanna-caro-cari-almazan

Johanna Caro Mendivelso i Cari Almazan, part del projecte Essencial d’AQuAS que participa en el Preventing Overdiagnosis

Ioannidis i la indústria: una persistent distorsió

7 abr.

Joan MV Pons John PA Ioannidis és un científic i professor d’origen grec, actualment a Stanford (Meta-research innovation center – METRICS) que, sens dubte, és un dels autors més prolífics en la literatura científica mèdica.

Alguns dels seus articles, en solitari o en col·laboració, han tingut un gran impacte. Qui no recorda aquell que portava per títol: “Why most published research findings are false?”. En cap de la seva gran producció diu banalitats i fa poc va estar per Barcelona parlant també de la recerca defectuosa o, fins i tot, del malbaratament de recursos que això suposa. Aquest és un tema, però, que deixem per a una altra ocasió.

L’article que volia recuperar avui d’aquest autor és un escrit en col·laboració que porta per títol “Undue industry influences that distort healthcare research, strategy, expenditure and practice: a review” i que va ser publicat el 2013 a l’European Journal of Clinical Investigation.

Hom pot pensar que sobre això, la (mala) influència de la indústria dels fàrmacs i productes sanitaris ja s’ha dit tot. Que hi ha tot un corpus o gènere literari en les publicacions científiques biomèdiques dedicat exclusivament a aquest tema. Que de llibres tampoc en falten. Que tot està dit i beneït. Però no, no és així, doncs aquesta influència indeguda, com els biaixos, és molt més subtil del que ens pensem. Sovint costa d’apreciar, a semblança dels conflictes d’interessos en la recerca biomèdica o en les pràctiques de prescripció que qui ho fa nega qualsevol mena d’influx, doncs la ciència no podria admetre-ho, com tampoc la seva pròpia deontologia. Ingenus!

El que pot tenir d’interessant aquest article és el seu caràcter de revisió, no sols pel recull d’altres articles que fa, sinó també per aportar una (re)visió més integrada dels diferents elements sobre els quals la indústria actua o se la deixa actuar. Vagi per endavant, no cal dir-ho, que els interessos i guanys de la indústria farmacèutica i de productes sanitaris són ben legítims, però està clar que té algunes particularitats que l’allunyen d’altres indústries manufactureres i no sols per la important inversió en R+D+i que fan. S’ha considerat una de les indústries més rendibles existents, possiblement pels seus amplis marges, però també perquè les malalties i patiments humans no tenen pinta que s’hagin d’esgotar, malgrat que el final -que tothom vol retardar, tant se val si s’és ric o pobre- sigui ineludible.

Sempre m’agrada recordar, des de que la vaig conèixer, la cita de George W Merck (1894-1957) que va presidir la comanyia farmacèutica que porta el nom de la seva família durant 25 anys (1925-1950). Deia aquest visionari: “We try to remember that medicine is for the patient. We try never to forget that medicine is for the people. It is not for the profits. The profits follow, and if we have remembered that, they have never failed to appear. The better we have remembered it, the larger they have been.“ No sé què pensaria si aixequés el cap…

Tornant a Ioannidis i al seu article, aquí segueix l’esquema de com aquesta (mala) influència actua i dels principals elements -variables amb el temps- sobre els quals exerceix un efecte distorsionador, sense que això signifiqui que sigui responsabilitat exlusivament seva. Els poders públics, com en d’altres indústries que també regula, hi té un paper fonamental.

MBE - Guies de pràctica clínica - Pràctica mèdica

Entrada elaborada per Joan MV Pons.