Qüestions de gènere: aquí i ara

2 ag.

 

 

 

 

Una de les línies editorials del blog AQuAS són els temes de gènere. En els últims anys hem comptat amb col·laboracions de Mercè Piqueras posant llum a les contribucions silenciades d’algunes dones a la ciència amb l’exemple de Nettie Maria Stevens (Qui va descobrir el cromosoma Y?), d’Esther Vizcaino convidant a la implicació de tota la societat (homes i dones) en temes d’igualtat, de Paula Adam amb la iniciativa d’incloure el gènere en l’avaluació de l’impacte de la recerca i de Dolores Ruiz-Muñoz posant de manifest què passa amb les dones (a recerca biomèdica) i el famós sostre de vidre.

Què més hem publicat sobre gènere? Des de l’estiu passat hem posat l’accent a un enfocament (aparentment) més pràctic des d’una professió sanitària i a un enfocament (aparentment) més teòric amb un marc conceptual i de polítiques públiques.

El primer enfocament sorgeix de diverses inquietuds i esdeveniments en mitjans de comunicació que ens van alertar i vam trobar interessant fer un exercici en grup amb Núria Rodríguez-Valiente, Marc Fortes i Mercè Salvat que va generar una conversa inspiradora sobre infermeria i gènere. El resultat va ser un text molt ric, que és una invitació al qüestionament de múltiples elements de la vida quotidiana, a partir d’un cas molt concret.

“sorgeixen preguntes com per què a la nostra societat el terme cuidar està associat a la dona, per què aquest cuidar no té ni ha tingut reconeixement social quan la valoració és positiva durant els processos de salut-malaltia, com ho viuen els homes que han triat aquesta professió i, finalment, com seria possible “deconstruir” aquest constructe social i cultural”

El segon enfocament sorgeix de la suma de diferents iniciatives i té una clara voluntat divulgativa. Iria Caamiña va posar damunt de la taula els bàsics sobre gènere des de les polítiques públiques en el context de salut. És un text dens i sòlid que mostra el recorregut fet (disponible, públic, a l’abast de tothom) i que planteja que si bé el viatge està començat, encara queda molt recorregut per fer.

“Sistemàticament els mitjans de comunicació ens mostren exemples de la persistència de situacions de discriminació de les dones, la bretxa salarial de gènere, la baixa presència de dones en càrrecs directius, la violència exercida vers les dones, entre d’altres. Aquestes situacions responen a la construcció d’un model social basat encara en l’androcentrisme que fa de l’home el subjecte de referència de valors i concepció del món, al mateix temps que subordina i invisibilitza les dones”

Totes aquestes perspectives diverses i complementàries encara és necessari que siguin explorades i considerades, formen part del dia a dia de la nostra societat. És més, ens afecten i ens expliquen d’on venim, qui som, on som i cap a on volem anar.

El concepte de “transversalització de gènere” vol dir incorporar la perspectiva de gènere en totes les polítiques i actuacions d’un govern, una entitat o una institució. Des d’un sistema de salut i des de l’avaluació, també.

Recomanem la lectura d’aquest document del Departament de Salut:

Impacte de la recerca en perspectiva

26 jul.

Va ser a la tardor passada, amb unes temperatures menys càlides que les actuals de ple estiu, quan vam publicar unes interessants reflexions de Ramon Gomis sobre la recerca biosanitària a Catalunya esmentant el programa CAPRIS (Consell Assessor en Política de Recerca i Innovació) i el programa ICREA (Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats).

“Què fa que una recerca determinada tingui un impacte a la societat més enllà de l’estrictament acadèmic i sigui, realment, tranformadora?”

Aquesta pregunta marcava l’inici d’una potent reflexió de Núria Radó sobre recerca infermera on es combinava l’element de la participació i de l’impacte (multifactorial) de la recerca, i entrava en joc l’element de la implicació. I tot això en el context del SARIS (Sistema d’Avaluació de la Recerca i Innovació en Salut) i el PERIS (Pla Estratègic de Recerca i Innovació en Salut 2016-2020).

Fer recerca i publicar sobre aquesta recerca són accions que sovint van agafades de la mà, ja sigui en contextos científics (articles, comunicacions en congressos) com en contextos més aviat divulgatius (mitjans de comunicació tradicionals, xarxes socials).

Vam veure en aquest estudi una anàlisi sobre el to crític de les notícies sobre innovacions mèdiques publicades en premsa diària escrita. Aquestes són les generoses reflexions de Gaietà Permanyer al voltant de les recances d’un metge a l’hora de publicar en diaris o llibres d’àmbit no professional, els conceptes d’autonomia del pacient, de les decisions informades i de l’alfabetisme sanitari, i com lliga tot plegat, per aterrar cap a un ideal d’informació equilibrada en mitjans de comunicació generalistes.

Seguim posant l’accent en les publicacions. Però ara ens centrem en les publicacions científiques i en l’impacte que se’n pot derivar amb dues temàtiques molt diferents però inspiradores:

D’una banda vam veure el fenomen conegut com les “belles dorments de la ciència” gràcies a en Joan MV Pons i el cas d’un descobriment (publicat) de Francis Mojica (ara fa 25 anys) que ha estat clau en el desenvolupament de la tècnica d’edició genètica CRISPR.

“Belles Dorments són els articles que semblen passar sense reconeixement fins que algú els rescata tardanament i els dona el crèdit que mereixen”.

I d’altra banda, dos dies abans de començar la primavera, des de Newcastle vam comptar amb la col·laboració d’Ernest Abadal explicant les altmètriques i els punts forts i febles dels  sistemes (tradicionals i no tan tradicionals) d’avaluació de la qualitat d’una publicació científica.

“A partir de 2010 es comença a parlar de les altmètriques, un conjunt d’indicadors que mesuren la presència d’una publicació a les xarxes socials i acadèmiques i complementen de manera notable els índexs de citacions”

I apareix aquí també l’element de la implicació:

“Des del punt de vista de l’investigador, està clar que actualment no n’hi ha prou amb publicar un article en una revista, sinó que cal implicar-se a fons en la seva difusió a les xarxes socials i també a les xarxes acadèmiques per tal de donar visibilitat als continguts publicats”

Acabem aquest recorregut sobre avaluació i impacte de la recerca de la mà de Ion Arrizabalaga amb el repte de mesurar la participació en aquest context.

“La participació dels actors en recerca és un element clau en la recerca per transformar i generar impacte en la societat”

Si voleu llegir més sobre participació i recerca, us recomanem la lectura d’aquests dos documents publicats des d’AQuAS:

Fem un pas més: Podem mesurar la participació en recerca dels actors del sistema?

21 juny
Ion Arrizabalaga

En aquests darrers anys s’ha insistit molt en la idea que la participació dels actors en recerca és un element clau en la recerca per transformar i generar impacte en la societat. Per als que encara són una mica reticents amb aquesta afirmació, així ho demostren els estudis d’avaluació de l’impacte de la recerca, els quals emfatitzen la participació dels professionals, dels pacients i de la resta d’actors del sistema al llarg de tot el procés de recerca en la millora de l’efectivitat de la recerca en arribar a la societat.

Per això, es va considerar necessari des d’AQuAS -i en col·laboració amb la Fundación Bancaria ”la Caixa”– que si volem que la recerca tingui un major impacte, els sistemes d’avaluació també han d’estar implicats. Amb aquest objectiu, i amb una gran contribució també de Maite Solans i Paula Adam, es va presentar el primer monogràfic sobre Recerca Responsable del SARIS (el Sistema d’Avaluació de la Recerca en Salut). Gràcies a una revisió de la literatura internacional existent, es van poder identificar 47 indicadors que mesuren les activitats de participació dels actors en les institucions de recerca.

Els indicadors trobats cobreixen un ampli abast del ‘procés’ de la recerca, per la qual cosa s’han agrupat en sis dimensions –capacitació, governança, recursos, activitat, disseminació i resultats primaris– que ens permeten veure com es poden implicar els diferents actors del sistema al llarg de tot el procés de recerca (planificació, execució i translació).

Figura 1. Dimensions al llarg del procés de la recerca

Però… precaució, hem d’anar amb compte! D’una banda, els indicadors proposats poden ser útils per estimular i ampliar la reflexió sobre com monitorar les activitats relacionades amb la participació dels actors del sistema dutes a terme en les institucions de recerca. D’altra banda, cal recalcar que qualsevol indicador s’ha d’utilitzar de forma responsable, considerant el seu context, els incentius i les distorsions que pot provocar aquella mesura. Els experts en mesures i indicadors de la ciència saben molt bé que el teixit investigador i el sistema de recerca canvia els seus comportaments en funció del que es mesura, ‘you get what you measure’, deia Cyril Frank, chairman del panel sobre impacte de la recerca en salut de la Canadian Academy of Health Sciences (CAHS).

En participació en recerca, la qüestió de la mesura és encara mes complexa perquè és una activitat incipient. Com va dir el senyor Derek Stewart, director del Patient Involvement del Nottingham Biomedical Research Centre i conferenciant a la Jornada SARIS on es van presentar aquest monogràfic:

“Un dels grans reptes de les mesures és que sovint es mesuren els “inputs” – el nombre de persones que hi participen, el nombre de grups que s’han convocat o amb qui s’ha parlat o el nombre d’estudis en què participen els pacients. Es tracta de fer accions que aportin valor, que ajudin a avançar el coneixement cap a solucions per al pacient”

Les reflexions de Derek Stewart durant la preparació de la seva conferència es poden veure al seu blog ‘Making a difference’.

Els indicadors han d’ajudar a respondre preguntes específiques en funció de cada situació i necessitat, per això és indispensable que s’avaluï la seva rellevància i factibilitat en el seu context. El concepte de rellevància es refereix a la proximitat de l’indicador a la necessitat i pregunta específica que ens posem; per exemple, quin valor real aporta aquesta participació que l’indicador mesura?. El concepte de factibilitat es refereix al grau en què les dades per construir l’indicador estan fàcilment disponibles i assequibles.

Com es pot apreciar en la Figura 1, entre els indicadors localitzats en la literatura hi ha una gran quantitat que són rellevants, la qual cosa era d’esperar perquè són recomanats per entitats de gran prestigi. Tanmateix, la seva factibilitat en el nostre entorn és baixa en la major part d’ells i fa que encara que hàgim identificat diversos indicadors amb limitacions, cap sigui totalment recomanable.

Figura 3. Factibilitat vs. Rellevància dels 47 indicadors

Així doncs, tenint en compte el context de la recerca a Catalunya, a AQuAS hem catalogat els indicadors de la manera següent:

  • 27 indicadors com a no recomanables per a la seva utilització
  • 20 indicadors amb limitacions
  • Cap indicador plenament recomanable

Els resultats assolits ens van permetre treure una bona lliçó: abans de definir indicadors o mesurar la participació en recerca, cal explorar primer què es fa en el nostre entorn per a que, estudiant primer què és factible, anar a cercar les accions més rellevants.

L’èxit dels sistemes d’avaluació depèn de l’acceptació dels seus processos i resultats entre els responsables de la presa de decisions i les comunitats de recerca que s’avaluen. El repte, doncs, és tractar d’entendre, a partir de la guia que ens han ofert els indicadors de la literatura internacional, què es fa a la pràctica en el nostre entorn.

Seguim!

Post elaborat per Ion Arrizabalaga.

(Post publicat conjuntament al blog AQuAS i al blog CaixaCiència)

Antisuperbugs: 3 milions d’euros per a innovació tecnològica en prevenció de microorganismes resistents als antibiòtics

31 maig

El mercat sanitari és un dels àmbits amb un major impacte de compra en el panorama públic i privat espanyol amb un volum de negoci de 71.000 milions d’euros anuals. És un mercat  molt complex on les fórmules que s’utilitzen per comprar tant consumibles com  fàrmacs i serveis depèn dels propis centres, però també de regulacions locals dels proveïdors, de les comunitats autònomes, de legislacions estatals i comunitàries.

Aquesta complexitat crea no solament la impossibilitat de les empreses per situar el seu producte o servei a disposició dels compradors sinó que moltes vegades són els propis interessats en la compra els que veuen que la incorporació d’aquests productes al seu centre i a l’abast dels seus professionals es transforma en una missió realment impossible.

I això és encara molt més difícil quan es pretenen incorporar noves tecnologies que cobreixin necessitats reals dels professionals.

En un panorama on la inversió en recerca i desenvolupament és de les més baixes de les últimes dècades disposar d’un projecte de compra pública precomercial subvencionat per la Unió Europea amb 3 milions d’euros és una gran oportunitat per a les empreses que poden oferir els seus serveis de R+D per crear innovació que respongui a necessitats reals dels professionals.

Un projecte de compra pública innovadora és un enfocament d’innovació basat en la demanda, on un grup de compradors uneixen els seus recursos per compartir el risc d’un esforç de R+D de la indústria per crear solucions a les necessitats actualment no satisfetes pel mercat. En el cas del nostre projecte, seria una solució TIC orientada a la detecció precoç de microorganismes resistents als antibiòtics (superbugs) en un entorn de salut, projecte Antisuperbugs coordinat per Jean Patrick Mathieu de l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS).

Equip Antisuperbugs (d’esquerra a dreta): Kristina Fogel, Sara Bedin, Maren Geissler, Dag Ilver, Benian Ghebremedhin, Jean Patrick Mathieu, Enric Limon, Gonçalo de Carvalho, Gemma Cabré, Esther Arévalo

El consorci coordinat per l’AQuAS, institució experta en la definició i execució de projectes de compra pública d’innovació a Espanya, consisteix en 6 autoritats contractants (Institut Català d’OncologiaIDIBELL (ES), Hospital Mútua de Terrassa (ES), Sheffield Teaching Hospitals NHS Foundation Trust (UK), Helios Kliniken (DE), Universitaetsklinikum Aachen (DE) i Província Autònoma de Trento (IT)),  i dues institucions expertes en els seus àmbits de recerca a RISE ACREO (SE) i Sara Bedin (IT).

Enric Limón del Programa VINCat (Vigilància de les infeccions) del CatSalut, investigador principal del projecte, veu com a una oportunitat de negoci per a una empresa disposar d’un detector de microorganismes resistents als antibiòtics. Els mercats d’Estats Units, Àsia i la Unió Europea estan explorant solucions que els permetin disposar d’un sistema de detecció ràpida que activi els mecanismes de prevenció. La resistència de certs microorganismes als antibiòtics està creant una situació d’alerta mundial sobre la qual ha cridat l’atenció la pròpia Organització Mundial de la Salut (OMS) situant la previsió en més de 50 milions de morts en els propers anys si no es prenen les mesures adequades. Les empreses que guanyin la licitació disposaran no solament de recursos econòmics sinó del suport de centenars de professionals de sis institucions europees del més alt nivell en recerca i un mercat potencial en una primera fase de centenars d’hospitals i centres de salut disposats a comprar una solució que ells mateixos han ajudat a crear.

Gonçalo de Carvalho, biòleg expert en resistències antimicrobianes de l’Institut Català d’Oncologia, explica la necessitat que aquest projecte contempli la possibilitat de crear nous mòduls que aplicats sobre les mateixes tecnologies permeti incorporar noves deteccions, fet que fa encara més atractiva la seva compra per part de les institucions sanitàries en adequar-les a les seves pròpies necessitats.

La licitació que s’obrirà en els propers mesos a les empreses s’inclou dins dels programes de Compra pública Precomercial finançats pel marc de referència H2020 de la Comissió Europea. Tota la informació sobre el projecte Antisuperbugs i les possibilitats de licitar estan disponibles a la web del projecte.

Les empreses interessades poden accedir al qüestionari de la consulta oberta del mercat.

També hi ha l’opció per a les empreses d’oferir la seva disponibilitat per a licitar en forma de consorci.

 

Entrada elaborada per Jean Patrick Mathieu, Enric Limon i Gonçalo de Carvalho.

Les altmètriques: mètriques complementàries centrades en l’article

19 abr.
Ernest Abadal

El sistema tradicional d’avaluació de la qualitat d’una publicació científica (un article de revista, per exemple) s’ha basat, fonamentalment, en el recompte de les citacions que ha generat. Va ser Eugene Garfield (1925-2017), en un article publicat a Science (1955),  qui va proposar els índexs de citacions com un sistema que serviria per ajudar els autors a trobar articles d’una temàtica. Va ser, sens dubte, una gran innovació. Posteriorment, amb la creació de l’Institut for Scientific Information (actual Web of Science) i els Journal Citation Reports aquest sistema va agafar molt de relleu i es va orientar cap a l’avaluació de les revistes ja que servia als autors per decidir en quina revista publicar (a partir del factor d’impacte que es calculava per a cada una d’elles). Ha estat un sistema criticat des de les humanitats i ciències socials i també pel fet que no se centra en l’article sinó que dona el valor de referència a la revista en la qual es publica (i dona per suposat que un article ha d’”heretar” el factor d’impacte de la revista).

A partir de 2010 es comença a parlar de les altmètriques, d’un conjunt d’indicadors (com ara el nombre de comparticions, de redifusions d’un article, els comentaris que ha generat, les mencions (likes), etc.) que mesuren la presència d’una publicació a les xarxes socials i acadèmiques i complementen de manera notable els índexs de citacions. Les altmètriques, per altra banda, valoren el ressò a nivell de l’article i no pas d’una revista en el seu conjunt (com fa el factor d’impacte, per exemple).

Actualment són diversos els editors científics que han incorporat aquesta informació. Un dels primers exemples va ser la revista PLOS, i després la van seguir Nature i altres. També s’ha estès el seu ús a bases de dades (p.e. Scopus) i a xarxes acadèmiques (p.e. ResearchGate). Les dades altmètriques que acompanyen un article solen tenir els apartats que apareixen en les figures 1 i 2, tot i que hi pugui haver petites diferències en funció del programa que s’hagi utilitzat (ImpactStory, PLUM, Article Level Metrics, altmetrics.com, etc.).

Figura 1. Exemple d’altmètriques d’un article a PLOS

Així doncs, veiem que s’inclouen no només les estadístiques de presència a les xarxes socials (mencions, blogs, etc.) sinó que també hi consten les dades d’ús (visualitzacions i descàrregues) així com les citacions que ha tingut l’article (a Scopus, CrossRef, PubMed, GoogleScholar, etc.). Es tracta d’una informació quantitativa molt completa tant per al lector com també per a l’autor de l’article.

Figura 2. Exemple d’altmètriques d’un article a Nature

En el cas de Nature (figura 2) hi consta també una representació gràfica en forma de cercle o de “rosco” en la qual cada color és un tipus de canal (twitter, blogs, facebook, viquipèdia, etc.), s’ofereix una contextualització percentual en relació a articles d’una antiguitat similar i també s’indica quina és la presència concreta a mitjans de comunicació generals (“news articles”) i blogs científics.

Fem una valoració ràpida de les altmètriques. Com a principals punts forts cal destacar que mesuren l’impacte de les publicacions més enllà dels àmbits acadèmics en sentit estricte, que es poden aplicar a tot tipus de document (sigui article, llibre o tesi doctoral), que els resultats són immediats (no cal esperar el valor anual del factor d’impacte) i que se centren en l’article (i no pas en la revista).

Pel que fa als punts febles, cal dir que els indicadors s’han de recollir de manera molt ràpida (són molt volàtils), que els indicadors són difícils de comparar entre sí (què val més un retweet o un “m’agrada”?), que hi ha moltes dificultats en la normalització i homogeneïtat en la recollida de dades (cosa que no passa en el cas de les citacions) i que normalment diferents eines de mesura ofereixen resultats diferents (p.e. ImpactStory o Altmetrics).

Les altmètriques, doncs, ajuden a mesurar l’impacte d’una publicació en concret a les xarxes socials. És per això que més que mètriques alternatives, les hem de qualificar de mètriques complementàries. Respecte el tradicional factor d’impacte –que s’aplica a una revista— les altmètriques centren el seu focus en l’article i això és una important innovació. Malgrat que tenen alguns punts febles, estan en fase de consolidació i  tindran recorregut.

Des del punt de vista de l’investigador, està clar que actualment no n’hi ha prou amb publicar un article en una revista, sinó que cal implicar-se a fons en la seva difusió a les xarxes socials (en especial, Twitter, blogs, etc.) i també a les xarxes acadèmiques (Researchgate, Mendeley, etc.) per tal de donar visibilitat als continguts publicats. En aquest nou escenari, les altmètriques són fonamentals perquè tenen la capacitat de mesurar aquest impacte a les xarxes i oferir als autors (i també als lectors) una visió general sobre la difusió de les seves publicacions.

Entrada elaborada per Ernest Abadal, facultat de Biblioteconomia i Documentació de la Universitat de Barcelona.

Les infermeres de Barcelona adopten la cultura del diàleg per definir el seu futur professional

5 abr.
Glòria Novel i Núria Cuxart

Fer-se preguntes, refer les preguntes, replantejar-se com volem ser, què necessitem i com volem que la societat ens conegui i reconegui. Aquest és, sens dubte, un exercici difícil de fer com a individus però encara és més complicat fer-ho com a professió.

Posar-se d’acord no és gens fàcil. Cal entrenament, mètode i ganes de fer-ho. Amb aquestes premisses clares, des del Col·legi d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB) vam endegar el projecte RESET.

De la mà de l’empresa Diàlegs, especialitzada en mediació en salut, vam posar en marxa un procés de participació inèdit en el si de la professió infermera en què hem anat al territori a conèixer les inquietuds, les necessitats, els desitjos, les queixes i les propostes de les infermeres de Barcelona.

Un procés, que ha durat tot l’any 2017, i que ens ha aportat a la corporació l’encàrrec de les línies estratègiques que les col·legiades i col·legiats de Barcelona volen que treballem i milers d’idees que proposen processar.

La dificultat del projecte era important. A la dispersió territorial i les dificultats per aconseguir la implicació de les infermeres, s’hi sumava plantejar una dinàmica que havia de ser participativa que possibilités entorns de conversa, de discussió i de consens entre centenars d’infermeres i infermers amb realitats professionals diferents i, per tant, amb prioritats diverses.

L’empresa Diàlegs va assumir el repte de fer-ho possible a través d’un procés de 12 mesos en què es va treballar amb metodologies participatives, per tal de definir l’estat actual de la professió i el futur desitjat. El marc inspirador del projecte es va sustentar en els principis, valors i metodologies mediadores, fet que va impulsar una visió àmplia i necessàriament inclusiva de les diferències i sensibilitats del col·lectiu infermer.

El projecte RESET es va dur a terme en tres fases diferenciades: En la primera etapa es va començar amb debats oberts mitjançant cercles de diàleg. Els cercles van suposar una recollida exhaustiva d’informació molt valuosa que va servir de base per desenvolupar les següents etapes que van consistir en dues jornades de consens: una per acordar el diagnòstic de situació de la professió i una altre per definir el futur amb els objectius i línies d’acció a desenvolupar.

Com a resultats d’aquestes tres etapes del projecte RESET, es van realitzar 52 cercles de diàleg amb un total de 925 participacions, és a dir, persones que van participar una o més vegades. Es van recollir 3.762 idees i unes propostes de futur amb 9 eixos temàtics i 65 línies d’acció consensuades. El nivell de satisfacció va ser molt elevat i les participants van mostrar un alt grau d’interès en continuar en el projecte, repetint participacions al llarg de les tres etapes.

Cal dir que una de les claus de l’èxit del procés ha estat el gran nombre de persones que des dels inicis es van comprometre amb el projecte. Ens referim al que vam denominar Grup Impulsor format per 208 persones (amb representació de tot el territori, posició i sensibilitats) que van treballar des dels inicis tant en el co-disseny d’aspectes específics com en la difusió, organització dels cercles de diàleg i participació en les jornades de consens.

Més enllà dels resultats del projecte RESET, que són a la fi un compromís de canvi amb implicacions en els propers anys, ens queda un aprenentatge important, segurament extrapolable a les disciplines professionals de la salut que ens organitzem de forma col·legial. Cal seguir fent-nos preguntes des de dins i des de fora de les organitzacions col·legials per impulsar el canvi i el desenvolupament en positiu de tots els aspectes que ens cohesionen com a professionals. La continuïtat en la cultura del diàleg és un dels reptes amb més pes dels recollits en aquest emocionant procés. Així ens ho han fet saber les infermeres que han participat en el projecte RESET. I per tant, des del COIB, aquest és el compromís.

Entrada elaborada per Núria Cuxart Ainaud, directora de programes del COIB, i Glòria Novel Martí, directora fundadora de Diàlegs.

Cap a una recerca infermera amb (més) impacte

15 març
Núria Radó

Què fa que una recerca determinada tingui un impacte a la societat més enllà de l’estrictament acadèmic i sigui, realment, transformadora? Es poden planificar tot una sèrie d’accions que, com qui segueix una recepta de cuina, ens portin directament a l’impacte social desitjat? Lamentablement, la resposta és no. L’impacte és multifactorial i depèn de tants elements i actors diversos que es fa difícil d’establir una fórmula per garantir-lo.

Ara bé, això no vol dir que el fet que hi hagi recerca que obtingui un impacte social determinat sigui un fenomen totalment aleatori i que no hi hagi cap manera de preveure’l, facilitar-lo o promoure’l. Ja fa anys, des del grup d’Avaluació de la Recerca de l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS) i amb l’ajuda i complicitat de la comunitat de pràctica internacional ISRIA vam identificar una sèrie de facilitadors de l’impacte de la recerca.

Un facilitador fonamental són les persones i els valors, cultura i capacitat de lideratge que tinguin. Dos resultats de recerca exactament iguals poden tenir impactes diferents si la capacitat de lideratge, empenta i voluntat d’arribar més enllà de l’impacte acadèmic és diferent. Però amb això tampoc n’hi ha prou. L’estratègia, organització, col·laboracions i obertura que tinguin i promoguin les institucions seran un enorme facilitador o bloquejador pels investigadors que han realitzat la recerca.

Finalment, tant les persones com les institucions requeriran de dos elements indispensables per aspirar a l’impacte: d’una banda, una comunicació propera i eficaç amb els diferents actors socials que puguin jugar un paper en traslladar els resultats de la recerca, i de l’altra, una aproximació enfocada cap a la participació de tots aquests actors clau.

Parafrasejant Confuci quan deia allò de “explica-m’ho i me n’oblidaré, mostra-m’ho i potser me’n recordaré, implica-m’hi i ho entendré”, es tracta d’implicar tots els actors necessaris per produir el canvi real i fer que la recerca sigui transformadora.

És en aquest context que neix el SARIS, el Sistema d’Avaluació de la Recerca i Innovació en Salut, un instrument estratègic que aflora del PERIS (Pla Estratègic de Recerca i Innovació en Salut 2016-2020) amb l’objectiu d’avaluar la recerca en salut de Catalunya des de la perspectiva de voler, sempre, facilitar i influir per tal que aquesta tingui un impacte més enllà de l’acadèmia. Per fer-ho, s’ha definit la motivació i la implicació dels actors com un eix determinant per al seu desenvolupament.

El mes de novembre passat vam començar un seguit de sessions participatives amb les infermeres beneficiàries de la convocatòria PERIS 2017 en la qual es va finançar un línia d’intensificació de professionals d’infermeria.

Cal destacar que estrenar aquest eix amb la recerca infermera té tot el sentit per tres motius: per una banda, una de les prioritats temàtiques del PERIS és clarament “el desenvolupament de la recerca clínica i translacional que permeti incrementar els coneixements científics i tecnològics, fent èmfasi especial en els agents de l’atenció primària i la recerca en infermeria”. A més, l’ajut PERIS 2017 d’infermeria ha estat el primer en finalitzar i era adequat adreçar-nos a elles abans que ningú.

Per últim (last but not least), l’estadi en el qual es desenvolupa la recerca infermera, amb el pacient i la seva cura al centre dels seus objectius, fa especialment adient potenciar que aquesta recerca tingui un impacte directe en la salut. Així doncs, és important que la recerca en infermeria sigui capaç de demostrar l’impacte del que fa aquest col·lectiu professional, ja que el pot situar en un avantatge comparatiu amb altres disciplines de la biomedicina. En aquest sentit, la recerca infermera és intrínsicament translacional.

La primera sessió es va desenvolupar al voltant de la identificació dels actors influents i l’apoderament de la infermera per dur a terme una comunicació efectiva que amplifiqui les interaccions productives que calen per traslladar els resultats obtinguts en beneficis de més i millor salut per als pacients.

Volem agrair infinitament la participació (predisposició i motivació) de les infermeres que, de manera voluntària i fora del seu horari laboral, van assistir-hi i van fer que la sessió tingués una gran acollida, demostrant que des d’AQuAS tenim marge d’influència per donar suport a aquells investigadors que estan motivats per afavorir l’impacte de la seva recerca.

En aquests moments ja estem preparant altres sessions que serveixin d’aprenentatge mutu entre els investigadors i els agents d’avaluació d’AQuAS.

Post elaborat per Núria Radó Trilla (@nuriarado).

Pròximament: Jornada SARIS: Participación en recerca Barcelona, 4 d’abril de 2018.

La informació mèdica a la premsa i la relació metge-malalt

15 febr.
Gaietà Permanyer

Durant anys m’ha semblat que no tenia una idea clara de com havia de ser la divulgació, a la premsa diària, del complex món de la medicina i la sanitat, tant de la ciència que el fonamenta com de la problemàtica i dilemes de la seva aplicació a la pràctica.

He refusat, amb rares excepcions, els oferiments que he rebut d’escriure textos sobre aquestes matèries en diaris o llibres d’àmbit no professional: no he vist gaire clar com s’havien de transmetre aquests coneixements al gran públic. Mirant retrospectivament de manera crítica aquestes recances meves, penso que han guardat relació amb el paternalisme inherent a la formació mèdica dels professionals de la meva generació: la por a una interpretació incorrecta i a conclusions aberrants de les dades divulgades per part d’un públic poc coneixedor dels seus fonaments teòrics i subtileses, només assequibles amb una formació professional. Certament, l’experiència m’ha mostrat que aquesta recança no mancava de fonament.

Però, alhora, he presenciat el predomini creixent que actualment es reconeix a l’autonomia del ciutadà i al seu dret a prendre “decisions informades”. Aquesta postura, que ha portat a definir el segle XXI com “el segle dels pacients”, reconeix el seu dret a conèixer les dades professionals rellevants per prendre decisions autònomes correctes; té un fonament innegable, però si es vol evitar que condueixi a una proliferació de dades distorsionades exigeix una notable preparació i una manca d’interessos espuris per part dels informadors. Idealment, aquests haurien de contribuir a “l’alfabetisme sanitari” d’una manera equilibrada, objectiva i poc emocional.

La tensió entre aquestes dues concepcions de la informació mèdica és paral·lela a la que existeix entre dues visions extremes de la relació metge-malalt: la paternalista clàssica (“el metge sap millor que ningú què li convé al malalt i aquest ha d’acceptar les seves decisions”) i la pròpia del “consumidor informat” amb decisions autònomes. L’extrem d’aquesta correspon a una ”imminent revolució” en la qual seria el pacient, àmpliament informat (bàsicament per la difusió de refinaments informàtics), qui prendria les decisions més pertinents per a ell.

Personalment, com tants altres, prefereixo una orientació més equilibrada: el que s’han anomenat models “interpretatiu” i “deliberatiu” de la relació metge-malalt (traducció catalana a la revista Annals de Medicina aquí i aquí) en els quals l’experiència i coneixement del primer interactuen amb el segon respectant la seva autonomia (traducció catalana a la revista Annals de Medicina aquí).

Crec que aquest dilema és paral·lel al de la informació mèdica a la premsa diària: per una banda, l’exigència social d’informar el ciutadà dels avenços en curs per tal que conegui les seves opcions o oportunitats com a “consumidor informat”; per l’altra, la temptació d’alimentar les emocions (triomfalisme o por) del lector poc preparat oferint-li una informació poc crítica, poc rigorosa o insuficient, amb el risc d’interpretació esbiaixada, distorsionada o desmesurada. L’imaginari més o menys irreal que poden tenir alguns informadors sobre els problemes mèdics i sanitaris (comú, ai, a molts professionals) es pot transmetre així directament al ciutadà i a les seves emocions i anhels.

En el cas de les notícies sobre innovacions mèdiques, m’agradaria que el ciutadà conegués quines esperances desperten les novetats, ara potser al seu abast, i la magnitud o rellevància del problema que poden alleujar o resoldre. I que fos amb llenguatge rigorós i prudent, de manera que també arribés a formar-se una opinió de la solidesa o provisionalitat de la innovació, de les seves incerteses i limitacions: no tan sols dels beneficis que li pot reportar sinó també dels seus efectes indesitjables, incòmodes o nocius, i si són gaire freqüents o probables. Dit en altres termes, m’agradaria que aquesta informació no tingués per objectiu primordial il·lusionar o atemorir el lector, o donar-li a entendre amb to triomfal que en el meravellós món de la ciència la guerra contra la malaltia ha assolit una nova victòria, especialment en mans d’investigadors locals.

Recentment he participat en una anàlisi sobre les notícies de la premsa diària publicada a Catalunya sobre innovacions mèdiques.

Encara que en aquesta anàlisi s’han trobat notícies ben documentades i descrites amb suficient detall, que podrien conduir a una informació equilibrada del lector, en moltes altres la informació era parcial o poc rigorosa i sense dades relatives als aspectes qüestionables de la innovació o als seus riscos. En resultava un missatge esbiaixat que sovint tendia a induir optimisme en el lector més que a educar-lo en el coneixement dels pros i contres de les innovacions mèdiques.

Em complauria que, en uns temps en què es reclama l’autonomia de l’usuari ben informat, la cultura sanitària i l’actitud dels mitjans de informació no equivalguessin a una relació metge-malalt paternalista. Segur que, en aquest sentit, encara hi ha feina per fer.

Entrada elaborada per Gaietà Permanyer Miralda, metge emèrit. Unitat d’Epidemiologia, Servei de Cardiologia. Hospital Vall d’Hebron de Barcelona.

Revistes d’accés obert depredadores

7 des.
Joan MV Pons

Per poc que hom hagi publicat i s’hagi identificat amb un correu electrònic, no se sorprendrà de rebre molt, però que molt sovint, correus que el convidin a publicar en revistes aparentment científiques (pel títol), participar en congressos o conferències sobre temes que semblen d’interès o bé passar a formar part d’algun consell editorial. És constant rebre aquests correus que sempre acabo marcant com a correu brossa per no haver de perdre-hi més temps.

I el cert és que aquesta mena de negoci, doncs és sols això, ha proliferat en els darrers temps en bona part promogut per l’afany de lucre consubstancial de l’espècie humana, però també per la gran proliferació d’investigadors i instituts de recerca. Hi ha molt de diner en joc i és ben sabut que amb poc esforç hom pot acabar publicant tot allò que es proposi publicar. Si abans els editors de revistes buscaven lectors i subscriptors, ara, i més en aquestes revistes d’accés obert, el que es busquen són articulistes, gent que publiqui en les seves pàgines… a canvi d’una petita (i no tan petita) tarifa. No cal parlar dels avantatges d’aquestes revistes d’accés obert i com algunes d’elles en poc temps han assolit un factor d’impacte força elevat. Aquí, el factor d’impacte és una mesura correcta perquè dóna una aproximació de les cites que reben els articles que es publiquen en una revista; erroni, ja se sap, és utilitzar el factor d’impacte de la revista com a mesura aproximada o substitut (proxy o surrogate) de la vàlua d’un article.

Jeffrey Beall, un bibliotecari, és qui va introduir aquest terme i qui elabora i actualitza periòdicament un llistat de revistes que poden entrar en aquesta tipologia. Tal com ho defineix la wikipedia, reben la consideració de “revistes (de)predadores” aquelles publicacions d’accés obert que sorgeixen com un model de negoci sustentat en l’explotació de publicacions d’accés obert mitjançant el cobrament de tarifes de publicació als autors sense proporcionar els serveis d’edició i de publicació de les revistes considerades legítimes (d’accés obert, o no). La llista de Beall i fins a desembre del 2016 -una bona mostra de com la wikipedia s’actualitza en alguns temes- tenia unes 1.155 revistes incloses.

La mateixa enciclopèdia cibernètica universal facilita una sèrie de característiques associades a aquesta mena de revistes depredadores (també predadores, que cacen per subsistir) i que tradueixo tot seguit:

Entrada elaborada per Joan MV Pons.

Paisatge de tardor: la recerca a Catalunya

30 nov.
Ramon Gomis

La recerca a Catalunya -o millor dit, l’ambient en què es mouen els investigadors al nostre país- és fràgil i no és immutable. Com el paisatge, la recerca és molt sensible als canvis que en l’entorn es produeixen i cal estar amatent a aquests canvis, per tal d’aconseguir mantenir l’ambient adequat per als investigadors.

Hem de dir que, durant gairebé una dècada, la recerca -en especial la biosanitària- ha construït un canemàs, on els millors investigadors hi han desenvolupat bons projectes. El lideratge d’alguns centres i instituts de recerca, hospitals i universitats han fet un explícit esforç perquè això fos així. Accions com el programa ICREA, la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats, han contribuït de manera molt eficient a que aquestes institucions hagin pogut acollir investigadors nacionals i internacionals de la màxima vàlua, que han optat per a projectes que, si més no, han canviat alguns paradigmes. Tanmateix, hem d’estar amatents a algunes accions específiques que s’han desenvolupat recentment, com el CAPRIS, el Consell Assessor en Política de Recerca i Innovació, i que caldrà avaluar en els propers anys, no sols pel que fa a l’impacte bibliomètric, sinó també pel que pot suposar en la millora del nostre sistema de salut, en camps ben específics com la medicina de precisió, els big data i l’analítica de dades, i la innovació en salut.

Però les primaveres no són eternes, ni la plenitud de l’estiu és manté si no arriben noves primaveres. I perquè això sigui possible no n’hi ha prou en viure de les rendes dels moments sublims, cal créixer. I com?

  1. Cal incorporar, com fins ara, investigadors sèniors, alguns forans. És important, però no és suficient. Hem d’estimular la formació de joves, ben finançats i amb garanties, que si són bons tenen camí a la recerca. Això no ho fem, o ho fem amb comptagotes. Em refereixo a projectes potents de phD/MD i altres de tenure track amb avaluació posterior d’excel·lència que permetin una carrera investigadora competitiva.
  2. Invertir en infraestructures i tecnologies. Ho vam fer, però cal persistir en fer-ho i de la manera més eficient possible.
  3. Limitar la política d’instituts i centres només a aquells on la massa crítica generi l’ambient perquè els millors projectes hi siguin possibles. Tancar aquells centres que no compleixin aquests requisits.
  4. Proposar grans programes interdisciplinaris que afavoreixin la recerca de frontera, oberts a investigadors d’institucions diverses. Ens manquen.
  5. Fer una política que estimuli la inversió privada en recerca i transferència, alhora que es faciliti la política de donacions. S’ha iniciat aquest camí, hi ha fundacions que han jugat un paper clau, CELLEX, La Caixa, entre d’altres, però cal ampliar i potenciar aquesta política. Els fons públics tenen un sostre que cal trencar.
  6. Generar un laboratori d’idees en recerca biomèdica, que dibuixi els horitzons possibles.
  7. Avaluar l’eficiència de les OPI de les diferents institucions i redissenyar-les per a una recerca de futur, en especial per tal de competir internacionalment, a l’European Council, a l’NIH i a altres.

Són unes breus pinzellades, per a un debat més ampli i possible. En qualsevol cas, alerta, la tardor ja s’ha iniciat.

Entrada elaborada per Ramon Gomis, catedràtic emèrit Universitat de Barcelona i investigador emèrit IDIBAPS (@idibaps)