El dia abans de fer 65 anys, el mes de novembre passat, vaig pujar els 238 graons de la piràmide del sol a Teotihuacan (a prop de Mèxic DF). Vaig pujar només amb un breu descans a mig camí. Al cim tenia dispnea però podia mantenir una conversa sense problemes. I vaig baixar d’esquena i agafat a la corda perquè el genoll esquerre no em permetia un descens convencional, de cara, però vaig baixar. Els éssers humans tenim tendència a fixar fites temporals d’una manera arbitrària. Fixar la majoria d’edat als 18 anys no té res a veure amb la maduresa de les persones. I tampoc no et fas gran als 65 anys. Per entendre això de “fer-se gran” potser seria més objectiu recordar, per exemple, “el primer dia que”…
- ..un metge resident o un estudiant et tracten de vostè.
- …un desconegut, pel carrer, t’identifica com un «senyor».
- …una persona jove et deixa seure al metro o a l’autobús.
- …trobes un llibre a la llibreria de vell i veus que en tens un d’igual, comprat fa molts anys (i recordes perfectament quan i on el vas comprar).
- …ets conscient que ja no pots córrer.
- …deixes passar un autobús o no baixes corrent les escales del metro per atrapar-lo.
- …busques la barana per baixar una escala.
- …reps una carta de l’Ajuntament dient que ja ets candidat a la «targeta rosa».
- …en una reunió professional et pregunten directament quant de temps et queda per jubilar-te.
- …et valoren la teva presentació perquè coneixes bé la historia del problema.
- …o et diuen que la barba et fa gran.
Tot això no et passa als 65 anys. Tot això et va passant de mica en mica, d’un manera irreversible. És la biologia. I pitjor els qui no hi arriben.
Per tot això la jubilació als 65 anys és un convenció sense cap lògica que la justifiqui. Hi ha gent que espera la jubilació amb candeletes per poder fer “les coses que li agraden”. Jo no entenc gaire això de la jubilació. Potser no entenc la jubilació amb data fixa (com la data de caducitat). En tot cas no veig la necessitat de jubilar-me per fer altres coses perquè a mi m’agrada molt allò que faig.
Una cosa molt diferent és rebutjar la jubilació per a mantenir el monopoli de l’espai, del temps i de les idees. El recanvi generacional és imprescindible. Amb els anys tots tendim a l’estabilitat i Darwin ens va ensenyar que els sistemes com més estables menys possibilitats de supervivència tenen. Un sistema estable té poca variabilitat i, per tant, poca capacitat de resposta a les situacions noves. La poca capacitat de resposta impedeix l’adaptació i per tant, t’aboca al futur dels dinosaures.
És molt més important parlar del recanvi generacional que de la jubilació. Algunes idees clau, al meu entendre:
- Cap generació no té dret a prescriure la manera de viure als seus successors. Cada generació té el dret (i l’obligació) de viure com li sembli.
- Cap generació no té dret a deixar l’espai que ha ocupat de manera que impedeixi que les generacions successives el dissenyin com millor els sembli.
- Cap generació no té dret a exigir que les generacions successives corrin al seu ritme. Cadascú pot córrer a la velocitat que li sembli, però arriba un moment que les generacions que tenim més passat que futur no podem monopolitzar el tercer carril de l’autopista.
- No cal plantejar la jubilació “a data fixa” però cal tenir ben clar que l’evolució natural et porta cap a la invisibilitat progressiva.
- L’experiència NO genera coneixement. L’experiència és molt útil per identificar patrons més de pressa, per incrementar la “cartera de solucions”, o per fer amb precisió feines repetitives (encara que les màquines ens guanyaran molt aviat en tot això). Allò que genera coneixement és la curiositat, el pensament crític i picar pedra (picar molta pedra), és a dir, la perseverança.
- Cada generació té l’obligació d’explicar què ha fet i per què ho ha fet. I exposar-ho a la consideració general. Això s’ha de fer no per esperar el reconeixement sinó per poder ser interpel·lat, per ajudar a aprendre dels errors i per evitar que d’altres facin reiteracions innecessàries.
- Naturalment, cap generació no té el dret de definir l’agenda del recanvi generacional que han de seguir els seus successors. Opinar amb esperit crític, sempre. Però prescriure l’itinerari, a partir de l’experiència, és un flac favor al recanvi generacional.
Tot això no és una justificació per a la paràlisi. En aquest procés sempre hi ha reptes. Sempre és possible trobar “oceans blaus” per a navegar-hi. Joaquim Ma Puyal ha tornat a la ràdio. No l’he sentit cap dia, però he llegit unes declaracions en què afirmava que “a la meva edat un repte és un luxe”. En qualsevol moment podem (hem) de buscar reptes, però tenint en compte les regles del joc.
Un amic meu, en Josep Ma Monguet, m’explicava que va anar a visitar un amic seu, molt malalt. Diu que l’home, ara malalt, sempre havia estat molt actiu. Quan el va veure, el meu amic li va dir, fent servir un estereotip: “I ara, què fas?”. “Penso conceptes”, li va contestar. Al capdavall, és una sort poder seguir “pensant conceptes”.
Post elaborat per Joan Escarrabill (@jescarrabill)