registre poblacional

Artroplàstia de maluc i genoll: quina pròtesi diu que em posaran? (segona part)

1 febr.

Continuem l’entrevista a l’Olga Martínez, tècnic del Registre d’Artroplàsties de Catalunya (RACat) i el Xavier Mora, especialista en traumatologia i cirurgia ortopèdica i màster en biomaterials.

L’objectiu del post d’avui és saber una mica més sobre pròtesis i biomaterials usats en artroplàsties.

Amb aquest post i l’anterior hem volgut presentar les opinions d’aquests dos professionals.

Totes les pròtesis són iguals?

Xavier: No, perquè cada pacient és diferent. Per això, el cirurgià ortopèdic indicarà un tipus de pròtesi o una altra, en funció del grau d’afectació òssia, l’edat, les malalties associades i l’activitat del pacient.

Olga: Actualment, existeixen en el mercat diferents tipus de pròtesis quant al seu disseny, el material amb què estan fabricades i la forma d’ancoratge a l’os. Es poden trobar des de pròtesis per al recanvi de només una part de l’articulació fins a recanvis articulars més complexos per a situacions amb gran afectació òssia.

Com a usuària del sistema de salut: a quin hospital he d’anar perquè em posin la millor pròtesi?

Xavier: No es pot parlar de pròtesis millors o pitjors ja que tota pròtesi per a ser implantada ha de seguir un procés d’homologació segons uns estàndards internacionals, com són els de la FDA americana i la marca CE europea, específics per a materials que han de ser implantats en humans. De la mateixa manera, els hospitals de Catalunya estan acreditats per a poder fer aquest tipus de cirurgia.

Olga: Les pròtesis que es comercialitzen a Catalunya compleixen amb els estàndards de qualitat internacional i els hospitals públics es recolzen en l’evidència científica disponible per a la selecció de les pròtesis que presenten millors resultats segons els registres d’artroplàsties, les recomanacions de diverses institucions com el NICE (National Institute of Healthcare and Clinical Excellence) i l’ODEP (Orthopaedic Data Evaluation Panel).

Olga: A més, amb la nova legislació europea aprovada el 2016 sobre productes sanitaris implantables es vol augmentar la supervisió sobre la indústria, amb normes més estrictes i l’obligatorietat de l’avaluació clínica, alhora que s’incentiva la innovació en aquest camp.

Qui es dedica a investigar els millors materials disponibles i quins elements es tenen en compte?

Olga: Actualment, la recerca de nous materials i tècniques de fabricació, així com el disseny i millora de nous implants protètics és multidisciplinària. És especialment important l’aportació de cirurgians ortopèdics amb els estudis de biomecànica articular i la tècnica quirúrgica. A Catalunya hi ha centres de recerca en biomaterials com ara Leitat i la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC).

Olga: Des d’AQuAS s’han elaborat i publicat informes breus sobre biomaterials (polietilè, ciments i ceràmiques i metalls) orientats als professionals que treballen en els serveis de cirurgia ortopèdica i traumatologia, amb l’objectiu d’actualitzar els seus coneixements.

Xavier: Actualment, en la fabricació de nous materials es té en compte cada vegada més la interacció de la superfície del biomaterial amb l’os, que les cèl·lules òssies puguin considerar l’implant com una estructura pròpia i així evitar la mobilització de la pròtesi perquè aquest és un dels principals problemes per al bon funcionament de l’implant.

Com han evolucionat els materials des de les primeres pròtesis fins a l’actualitat?

Olga: El descobriment de nous materials i/o els avenços tant pel que fa a les tècniques de fabricació com dels coneixements sobre biomecànica del cos humà han influenciat al llarg del temps el disseny de les pròtesis.

Xavier: Les primeres experiències amb implants articulars daten dels anys 20 del segle passat. Un dels primers intents per substituir la superfície del cap del maluc es va realitzar fabricant una cúpula metàl·lica (Smith-Petersen).

Xavier: En els últims 20 anys s’han produït avenços molt importants en relació amb la utilització de nous biomaterials, molt més segurs i amb major resistència al desgast, allargant la supervivència de l’implant en un medi biològic com el del cos humà. Juntament amb els biomaterials metàl·lics, s’utilitzen actualment biomaterials ceràmics amb bons resultats en relació amb la seva integració al teixit ossi.

Xavier: D’altra banda, la recerca en tecnologia 3D permet una tècnica quirúrgica més acurada, i en un futur es podran fabricar implants més personalitzats.

Xavier i Olga: Tots dos coincidim que cada vegada serem més a prop de l’objectiu d’una pròtesi per a tota la vida.

Artroplàstia de maluc i genoll: quina pròtesi diu que em posaran? (primera part)

25 gen.

Avui entrevistem l’Olga Martínez, tècnic del Registre d’Artroplàsties de Catalunya (RACat) i el Xavier Mora, especialista en traumatologia i cirurgia ortopèdica i màster en biomaterials, dos professionals involucrats en artroplàsties, un tema amb impacte en bona part de la ciutadania. Ens centrarem en aspectes d’indicació i pronòstic de la patologia i en el valor dels registres per a la qualitat assistencial.

En quins casos s’indica una intervenció d’artroplàstia?

Xavier: La indicació quirúrgica més important per a realitzar una artroplàstia de genoll o de maluc és l’artrosi. L’artrosi avançada té una important repercussió social amb una pèrdua de la qualitat de vida pel dolor, pel fet de disminuir l’autonomia personal i augmentar la dependència de la persona afectada. A més, la pèrdua o disminució de la mobilitat pot agreujar malalties existents com la diabetis o les malalties cardíaques. És en aquestes situacions quan es fa la indicació d’una artroplàstia, que reduirà el dolor i millorarà la mobilitat articular.

Olga: En el nostre àmbit, segons les dades del Conjunt Mínim de Dades dels Hospitals d’Aguts i del Registre d’Artroplàsties de Catalunya (RACat), el principal motiu d’intervenció en artroplàsties de genoll i maluc també és l’artrosi. En el cas de maluc, les fractures del coll del fèmur són la segona causa d’indicació d’artroplàstia.

Cada dia sembla que hi ha més persones intervingudes d’artroplàstia a qui s’ha implantat una pròtesi, és una realitat?

Xavier: Sí, al voltant del 9,6% de la població espanyola pateix algun grau d’afectació d’aquesta malaltia, percentatge que augmenta en persones d’entre 70 i 78 anys fins al 33,7%. L’envelliment de la població evidencia l’augment de persones que podran ser tributàries d’una cirurgia d’artroplàstia en un futur. A nivell català, si fem una simulació amb un horitzó 2026 a partir de dades de l’Idescat, la població entre 15 i 39 anys disminuirà, mentre que la població entre 40 i 64 anys i més de 65 augmentarà (227.000 persones i 330.000 persones respectivament).

Olga: Actualment, l’artrosi de genoll té una prevalença del 10,2% i la de maluc, tot i que les dades varien d’uns estudis a altres, se situa per sota del 5% i és més freqüent en dones.

Ja fa força anys que AQuAS, l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya, gestiona el registre d’artroplàsties (pròtesis) de genoll i de maluc de Catalunya. Quin sentit té un registre d’aquest tipus?

Xavier: La supervivència i el bon funcionament d’una pròtesi, i per tant, la millora de la qualitat de vida dels pacients, és l’objectiu de tot cirurgia ortopèdic. Tot i que un implant protètic segueix estrictes procediments de fabricació per a la seva utilització i una tècnica quirúrgica rigorosa durant la cirurgia, els resultats funcionals en el pacient s’han de valorar amb el seu seguiment des de la seva implantació. En aquest sentit, els registres d’artroplàsties poden ajudar a detectar models de pròtesi amb un mal funcionament, a curt i llarg termini, i identificar els pacients als quals s’hagi implantat aquestes pròtesis.

Olga: És el que va passar ara fa uns anys amb el model ASR, una pròtesi de maluc que algunes publicacions i registres, com el National Joint Registry, van evidenciar un increment inusual del nombre de revisions. Això va motivar una alerta sanitària a nivell internacional i es va activar un protocol per al seguiment dels pacients.

Olga: Un dels primers fracassos protètics que van motivar la creació de registres va ser la de la pròtesi de maluc 3M Capital Hip que es va introduir el 1991 al Regne Unit com una pròtesi de preu econòmic i que després de sis anys i més de 4.600 pròtesis implantades es va estimar que implicava un risc de revisió 4 vegades superior a l’esperat, amb la dificultat que va suposar fer la traçabilitat dels implants en no existir un registre d’àmbit nacional.

Olga: Va ser a partir de la col·laboració d’AQuAS, el CatSalut i la Societat Catalana de Cirurgia Ortopèdica i Traumatologia, que l’any 2005 es va crear el Registre d’Artroplàsties de Catalunya (RACat), una eina de vigilància epidemiològica en el sistema de salut català.

Hi ha altres experiències similars de registres d’aquest tipus a altres països?

Olga: Suècia (1975) i Finlàndia (1980) varen ser els primers països en impulsar un registre nacional d’artroplàsties de caire poblacional.

Olga: Actualment, molts països han implementat aquesta eina, ja sigui a Europa, Amèrica, Oceania, etcètera, amb diferent cobertura territorial, però amb un objectiu comú: ser un instrument vàlid per a l’avaluació dels procediments d’artroplàsties i els implants utilitzats.

Com a pacient o familiar d’una persona que pateix una artrosi articular, quin seria el missatge que voldríeu transmetre a partir de la vostra expertesa?

Xavier: La primera consulta que fa el pacient és sempre pel dolor que pateix a l’articulació de maluc o de genoll al caminar, pujar i baixar escales, aixecar-se d’una cadira, dificultat al calçar-se, etcètera. L’objectiu del tractament ha de ser eliminar el dolor amb medicació, activitat física i fisioteràpia que permet millorar el 95% dels pacients. La intervenció d’artroplàstia s’hauria de considerar com la darrera opció terapèutica. En aquest sentit, les decisions compartides entre professional i pacient són molt importants també quan parlem d’artroplàsties. Ens hem de preguntar tots si la millor opció per reduir aquest dolor és implantar una pròtesi.

Després de la intervenció d’artroplàstia, el pacient torna a fer vida normal?

Xavier: Després de la intervenció quirúrgica i una vegada finalitzat el període de recuperació funcional, es pot iniciar l’activitat normal, per la desaparició del dolor i la millora de la mobilitat articular. En certes ocasions, les limitacions seran només respecte a activitats intenses que podrien produir una sobrecàrrega articular.

(Continuarà…)