Fa pocs dies, l’Anna Garcia-Altés feia referència al Premi Nobel d’economia -que Alfred Nobel mai va instituir- 2015 Angus Deaton i els seus treballs sobre la desigualtat. No és sobre aquest tema que voldria parlar, sinó d’un altre que també surt en el darrer llibre del nou Nobel i que porta per títol “La gran evasió” (The great escape), sí, com la pel·lícula ambientada en un camp alemany de presoners de guerra que protagonitza Steve McQueen i que rememora un fet real de la segona guerra mundial. Contrari a la realitat, el llibre augura un millor final.. Per a Deaton, la més gran escapada en la història humana és la superació de la pobresa i, com dir-ho, l’envelliment de la mort.
Per segles i segles, qui no moria en els primers anys de vida podia enfrontar-se a anys de misèria. És a partir d’aquest període anomenat de la Il·lustració, amb la revolució científica i la revolució industrial subsegüent que alguns humans en alguns països van començar a escapar d’aquest destí.
Entremig hi ha la teoria dels gèrmens fonamentada a finals del segle XIX i que superava el paradigma de la teoria miasmàtica per explicar les malalties contagioses. La clau estava, segueix estant, en el coneixement científic i la seva difusió. D’aquí prové l’extraordinari augment de l’esperança de vida, primer en els més benestants i, seguidament, a la resta de la població.
Aquesta més alta esperança de vida, manifestada especialment en els països desenvolupats, ha estat deguda en gran part a la marcada reducció en la mortalitat infantil i, més darrerament, amb la transició epidemiològica cap a malalties cròniques no contagioses, a la millora en l’esperança de vida a l’edat adulta (augment de l’esperança de vida en ≥ 50 anys a partir de 1950), sense que la longevitat hagi millorat substancialment. Tot això ho mostra Deaton amb dades i gràfics.
Per exemplificar-ho, Deaton fa esment del progrés per combatre la verola, amb la inoculació de la verola (a partir de material de persones infectades) primer i la vacuna molt més segura que Edward Jenner va introduir després (1799). Han estat les mesures de salut pública de les darreres centúries, entre aquestes el sanejament, el subministrament d’aigua potable, la nutrició i una millor higiene, les que han donat lloc a la important reducció en la mortalitat infantil.
Aquí no sols ha estat el coneixement, sinó també la determinació dels poders públics de millorar les condicions de la població. La millora en l’esperança de vida a l’edat adulta s’explica en bona part per la reducció de la mortalitat cardiovascular pels avenços diagnòstics i terapèutics en aquest camp.
No sols, com dèiem, ha augmentat l’esperança de vida, sinó que també hi ha hagut un important increment de la població mundial, una autèntica explosió a partir de la segona meitat del segle XX. Alarmes malthusianes sorgiren de nou que, afortunadament, foren superades per les millores en la productivitat agrícola, sense excloure’s iniciatives -amb millor o pitjor intenció- pel control de la natalitat en els països en vies de desenvolupament. De nou coneixement (científic) i difusió del mateix.
On Deaton és molt crític és en la manera com operen les ajudes que flueixen dels països desenvolupats als països en vies de desenvolupament. Dels temps de l’imperialisme i colonització on els recursos (naturals) anaven dels països pobres als rics (segle XIX), s’ha passat des del final de la segona guerra mundial a un flux de recursos dels països desenvolupats a països en vies de desenvolupament.
Aquesta ajuda externa, siguin fonts governamentals o d’ONG, malgrat la il·lusió que pugui despertar, si se segueix donant com fins ara, acaba fent més mal que bé. En el llibre no falten exemples del malbaratament de recursos per governs i polítics corruptes, atorgant-se les donacions o ajudes a països (govern a govern) i sense arribar a la gent. No diguem quan aquestes ajudes formen part de la geopolítica de les antigues colònies o dels poders contemporanis.
Contrari al que anomena una visió hidràulica (de vasos comunicants) i enginyeril, cal invertir en projectes i programes que afavoreixin les condicions pel desenvolupament econòmic per així fer que l’ajuda sigui innecessària, doncs no deixa de ser paradoxal a l’Àfrica que, quan més ajuda externa menys creix el PIB per càpita.
L’ajuda sanitària, sense menystenir els seus èxits (campanyes de vacunació, construcció d’infraestructures, fàrmacs contra el VIH/Sida, mosquiteres), no deixen de ser en la majoria de casos programes de salut verticals amb un focus ben específic. Això contrasta amb els programes horitzontals adreçats a reforçar els sistemes locals d’atenció sanitària, en especial, una bona xarxa d’atenció primària i comunitària.
Sovint l’ajuda exterior i el desenvolupament de la capacitat local no estan alineades, sinó que una perjudica a l’altra. Els subsidis dels països rics a la seva agricultura –pensem en la famosa política agrària comuna (PAC) europea – perjudica als pagesos dels països pobres on la major part de la població activa treballa la terra. Hi ha formes més efectives d’ajudar.
(Cal dir que un altre llorejat amb el Nobel d’economia, Robert Fogel (1926-2013), ja havia escrit sobre la gran escapada a “The Escape from Hunger and Premature Death, 1700-2100” (2004), text que Deaton cita i que havia revisat. Agraeixo a l’Anna Garcia-Altés que em cridés l’atenció sobre això)
