Sistemes de salut perfectes, pràctiques de molt i de poc valor i recerca qualitativa

4 ag.

La temporada d’estiu pot ser un bon moment per llegir i/o rellegir textos que potser hem deixat de banda abans. Avui presentem un recull d’articles publicats al blog sobre el sistema de salut en general i sobre alguns canvis de paradigma relacionats amb treballar cap a unes pràctiques més segures, de més valor, i com l’enfocament qualitatiu de la recerca és cada dia més present en l’entorn d’avaluació.

Podem començar el recorregut pensant en el sistema de salut públic. Se sap quin és el sistema sanitari perfecte? Des del punt de vista de la comparativa entre diferents sistemes de salut de diversos països, Mark Britnell ho ha treballat a fons i Joan MV Pons en fa una lectura inspiradora.

I no oblidem una altra reflexió, més local, analitzant el fenomen de la doble cobertura sanitària i les motivacions per les quals un de cada quatre catalans, tot i tenir dret a l’assistència sanitària pública, compra una assegurança de salut. Pensem-hi també.

Seguim el recorregut. En el dia a dia professional i, probablement, personal, és difícil no trobar-nos en alguna situació on ens podem preguntar si hi ha sobretractament o sobrediagnòstic, i aquest moment de dubte (que pot generar un canvi) és l’inici de l’èxit d’iniciatives com el projecte Essencial i la seva implementació. Amb tot, és interessant veure per què resulta difícil reduir pràctiques de poc valor en l’entorn d’un hospital.

La preocupació de “primer de tot, no fer mal”, també és l’objectiu amb què es treballa per a una prescripció segura des de recepta electrònica facilitant la identificació de potencials interaccions farmacològiques, duplicitats terapèutiques, fàrmacs desaconsellats en pacients geriàtrics, fàrmacs teratogènics i dosis màximes.

Continuem el recorregut canviant una mica de tema: potser és un bon moment per posar damunt de la taula la recerca qualitativa. Vam publicar una sèrie d’articles sobre com la recerca qualitativa pot ser un element per ampliar mirades en l’avaluació de serveis sanitaris, quines són les utilitats i els reptes de l’aplicació de la metodologia qualitativa en projectes de salut comunitària i quin paper clau juga en tot això l’element de la motivació, especialment si parlem de promoció d’hàbits saludables dirigida a adolescents.

Acabem el post d’avui veient una aplicació de recerca qualitativa en el context de la Central de Resultats de l’Observatori del Sistema de Salut de Catalunya. El repte era saber quina relació s’estableix entre la ciutadania i les dades de salut. A partir d’una aproximació qualitativa (com, si no?) va aflorar una pregunta ben directa: Oferim a la ciutadania el que vol? Les respostes estan publicades en aquest informe.

Tornant al projecte Essencial, que tracta de disminuir les pràctiques de poc valor, ja s’escalfen motors per al proper congrés Preventing Overdiagnosis, que tindrà lloc ben aviat al Québec. No podem evitar recordar que ara fa un any estàvem preparant-ho a Barcelona.

Entrada elaborada per Marta Millaret (@MartaMillaret)

“Primum non nocere”: Seguretat clínica en la recepta electrònica

6 oct.
sire-1
Jose Expósito, Diego Mena i Andrea Molina

“Primum non nocere” és una expressió llatina atribuïda a Hipòcrates que podria traduir-se com “primer de tot, no fer mal”, i que pretén recordar al metge que ha de sospesar els danys que pot provocar amb la seva pràctica. En les últimes dècades, el consum de fàrmacs als països industrialitzats ha augmentat molt, fet que ha provocat que els pacients estiguin més exposats als fàrmacs i als seus possibles efectes adversos.  En aquest context, és de gran importància el desenvolupament d’eines per a millorar la seguretat del pacient.

L’ús racional del medicament té per objecte l’obtenció del major benefici terapèutic possible, amb la màxima eficiència, evitant que apareguin els riscos que pot provocar el tractament farmacològic. Aquest ús racional pretén disminuir els problemes relacionats amb els medicaments (PRM). Per exemple, si un pacient pren simultàniament dos fàrmacs anticoagulants es pot produir una hemorràgia que pot tenir conseqüències greus. La prescripció adequada és un dels factors importants per tal d’evitar els PRM. Entre els PRM associats amb la prescripció, trobem les duplicitats terapèutiques, l’administració d’una dosi superior a la dosi màxima recomanada, pautes o durades inadequades, les interaccions entre medicaments, l’administració de medicaments teratogènics a dones embarassades i de fàrmacs no recomanats en pacients geriàtrics.

Així, l’augment del consum de fàrmacs ens planteja nous reptes, però també noves oportunitats.

En l’àmbit de la seguretat clínica en la recepta electrònica, el Programa d’Innovació i Suport a l’Àmbit del Medicament (PISAM) de l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS) treballa conjuntament amb la Gerència de Farmàcia i del Medicament del Servei Català de la Salut en l’elaboració del contingut clínic d’un mòdul integrat en el Sistema Integral de Recepta Electrònica (SIRE) per a millorar la seguretat de la prestació farmacèutica en cada pacient d’acord amb les seves característiques i la medicació concomitant.

Actualment, aquest sistema integra cinc dimensions de seguretat:

  1. Interaccions farmacològiques. Tenen lloc quan dos medicaments administrats alhora produeixen o poden produir un efecte no desitjat i, per tant, no han d’administrar-se conjuntament.
  2. Duplicitats terapèutiques. És la prescripció simultània de dos o més medicaments amb el mateix principi actiu o la mateixa acció farmacològica.
  3. Fàrmacs desaconsellats en pacients geriàtrics. Fàrmacs en els quals el balanç benefici/risc no és favorable en la població geriàtrica.
  4. Fàrmacs teratogènics. Fàrmacs amb efectes negatius demostrats sobre l’embrió o el fetus en dones en edat fèrtil.
  5. Dosis màximes. Prescripcions de fàrmacs en dosis superiors a la que pot ser tolerada sense provocar efectes tòxics.

La implantació s’està realitzant d’una manera gradual, considerant primer els medicaments dispensats en oficina de farmàcia, tant si són finançats pel CatSalut com si no. Actualment s’està començant a treballar per incloure els medicaments de dispensació hospitalària a pacients ambulatoris, fet que permetrà obtenir uns plans de medicació dels pacients més complets.

Els continguts es van actualitzant amb la comercialització de nous fàrmacs i la incorporació de la nova evidència disponible. A més, es duen a terme explotacions periòdiques de les dades utilitzades amb l’objectiu d’identificar quines alertes són rebutjades de manera sistemàtica pels metges i revisar si hi ha algun motiu clínic que justifiqui la retirada o modificació d’aquestes alertes.

En un futur està previst dotar també SIRE amb un sistema que faciliti la conciliació i revisió sistemàtica de la medicació.

Podeu consultar més detalls sobre aquest projecte en el document següent: Seguretat clínica a la recepta electrònica. Metodologia d’elaboració de continguts clínics de seguretat.

Entrada elaborada per Jose Expósito, Diego Mena i Andrea Molina.

Mai havíem estat tan sans i a la vegada mai havíem estat tan malalts

21 abr.
LluísBohígas
Lluís Bohígas

Quan jo vaig néixer, l’any 1950, l’esperança de vida al néixer era de 65 anys. Ara he complert 65 anys i per tant, segons aquella data, estaria a prop de perdre l’esperança. Afortunadament, en aquests anys, la medecina, la sanitat i els estils de vida han millorat i la meva esperança de vida s’ha  allargat i segons les dades de l’Idescat és de 20 anys. És a dir, he guanyat un any de vida per cada 3 que he viscut, no està malament! Aquests càlculs em posen content, però n’hi ha un altre que em preocupa, que es denomina Esperança de vida en bona salut. Es calcula tot combinant les dades de mortalitat que ens donen l’esperança de vida amb les dades de morbilitat que ens diuen quants anys estarem malalts. La meva esperança de vida en bona salut actualment es de 12 anys, és a dir dels 20 anys que em queden en puc passar 12 sa i 8 malalt. Tot això estadísticament parlant.

I de que estaré malalt? Doncs bé, les malalties més importants de cara a la mort són les cardiovasculars i el càncer. Val a dir que bona part dels guanys que hem assolit en allargar la vida ha estat gràcies a reduir la mortalitat cardiovascular. També els càncers estan en regressió, gràcies a les millores i descobriments de la sanitat. Alguns càncers no apareixen tant gràcies a que fumem menys; per exemple, el de pulmó que s’està reduint en els homes però augmenta en les dones. Per altres càncers hi ha medicaments i intervencions molt potents que fan cronificar la malaltia. Però aquests malalties tot i ser greus no són les que ens fan anar cada dia al metge. Anem al metge per culpa de la hipertensió, el colesterol, la diabetis, la insuficiència cardíaca, etc. Algunes d’aquestes malalties estan lligades al mes  gran problema de salut pública d’avui dia: l’obesitat. Ara ja no és el tabac o l’alcohol el gran problema de salut pública, sinó l’obesitat que va creixent dia a dia i que està a l’origen de malalties com la diabetis.

L’obesitat es produeix per dos factors: mengem més del que necessitem i fem menys exercici del que deuríem. La majoria d’avenços d’avui dia ens conviden a fer menys exercici: ascensors, escales mecàniques, teleconferències, etc, i molts estímuls mediàtics ens conviden a menjar més, o consumir begudes ensucrades. El conjunt fa que avui dia al voltant del 15% de la població catalana és obesa.

La malaltia més freqüent en les persones de més de 65 anys avui dia es diu polimedicació, és a dir consumir més de 3 medicaments diaris, en molts casos més de 10 i hi ha persones amb un consum de 20 fàrmacs diaris. Cada fàrmac respon a un problema de salut, i els problemes de salut s’han multiplicat, avui dia no tenim una sola malaltia, en tenim unes quantes i per cada malaltia hi ha el seu arsenal terapèutic. El metge ha de vigilar, no tan sols la malaltia que controla, sinó donar medicaments que no perjudiquin les altres malalties de cada malalt. Quan anem al metge de capçalera, aquest ha de tenir en compte un gran nombre de paràmetres, i quan anem a l’hospital hem de visitar una gran nombre de serveis mèdics diferents. Un dels problemes de salut més greus avui son les interaccions entre medicaments o activitats terapèutiques que es fan nosa entre elles.

La medicina ha millorat molt des que jo vaig néixer fins ara. Coneixem molt millor les malalties i tenim medicaments i cirurgia per guarir moltes malalties. Malgrat tot, la medicina està molt mal preparada per al nou malalt: vell, amb vàries malalties, alguna mental (Alzheimer, demència, depressió, etc.), sense família, prenent un munt de medicaments. Com que no pot amb aquesta complexitat acaba enviant-lo a una residència sociosanitària.

Des de fa uns anys s’han alçat veus en la sanitat que demanen una reorganització dels serveis per donar atenció als nous malalts. Aquestes veus tenen dificultats en fer-se sentir, és molt difícil canviar la manera de fer dels serveis sanitaris. Hem reduït la mortalitat gràcies a l’especialització i la superespecialització, on les malalties han estat definides de forma més precisa, però el malalt ha quedat reduït a un sac de malalties. La nova medicina demana veure el malalt en el seu conjunt i no solament cadascuna de les malalties. Hi ha molta feina a fer.

La paradoxa actual és que mai havíem estat tant sans i a la vegada mai havíem estat tant malalts. Mai havíem pogut viure tants anys en bona salut i mai havíem viscut tants anys plens de vàries malalties que ens molesten, ens limiten i ens fan dependents del serveis sanitaris. Davant d’aquesta situació, els serveis sanitaris hauran d’adaptar-se i els pacients hauran de fer un paper més actiu en al cura de la seva malaltia.

Entrada elaborada per Lluís Bohígas (@bohigasl), economista.