Monthly Archives: desembre 2017

From Tokyo to Tarragona: connected health

28 des.

Over the last few years, the number of medical applications for mobile phones or health apps has increased exponentially. Thus, in 2017, it is estimated that there are nearly 200.000 health apps on the market.

They are related to technological solutions that monitor data such as blood pressure, the steps we take, the minutes we run, our pulse, the calories we ingest and even whether we sleep well or badly. There are also mobile devices that can be synchronised with other devices such as a calculator of the levels of blood glucose.

Four years ago, the FDA published its guide on medical applications for mobile phones aimed at manufacturers. The regulatory agencies take into consideration aspects which could present a risk to users of a particular product; in the context of health apps, on the one hand, this refers to applications that function with a regulated medical instrument (for example, medical imaging) and on the other, to applications that function as a medical device (for example, ECG electrocardiograms for cardiovascular patients).

But what happens with the remainder of medical apps? The Agency for Health Quality and Assessment of Catalonia (AQuAS) has worked on a proposed theoretical framework to assess medical apps. It is important to identify what scales can be useful when assessing a health app in terms of scientific evidence, safety and aspects of privacy.

HTA agencies can play an active role in assessment as well as in the development of technological solutions. The role of the AQuAS is worthy of mention in its pilot experiences in different projects of connected health: PEGASO, centred on the promotion of healthy lifestyles among adolescents, DECIPHER, as a comprehensive solution to facilitate the geographic mobility of patients with chronic diseases and m-Resist, centred on schizophrenia and patients who have resistance to treatment.

In addition to these experiences, the AQuAS has recently signed an agreement of collaboration for the design and development of the mobile application Human-Castle, aimed at professionals and citizens. A delegation of Japanese health professionals from the company Kikkoman has been on an extended visit to the AQuAS with this objective in mind.

“It has been 25 years since Barcelona shared the human castle phenomenon with the rest of the world at the opening ceremony of the 1992 Barcelona Olympic Games. It is a historical coincidence that coincides with the birth of technological assessment in Catalonia two years later, in 1994. We have a considerable challenge ahead that could mean a change of paradigm, both sustainable and scalable.”

“If we bring all knowledge together and join forces, the probabilities of raising a human castle successfully will increase.”

These are two of the highlights of a brief article published in The Economist on this emerging Catalan-Japanese initiative which will probably become a reality in the setting of the upcoming Summer Olympics in 2020, officially known as The Games of the XXXII Olympiad, a sporting event which will take place between 24 July and 9 August, 2020, in the city of Tokyo.

It concerns a multidisciplinary and inclusive project that highlights the strength of the human castle phenomenon, Catalan architecture applied to the computing architecture of technological solutions and the methodology of assessment.

De Tokio a Tarragona: salud conectada

28 des.

Durante los últimos años, el número de aplicaciones médicas para móviles o apps de salud ha aumentado exponencialmente. De este modo, en el año 2017 se calcula que hay casi 200.000 apps de salud en el mercado.

Se trata de soluciones tecnológicas que monitorizan datos como la presión sanguínea, los pasos que damos, los minutos que corremos, las pulsaciones que tenemos, las calorías que ingerimos e, incluso, si dormimos bien o mal. También hay dispositivos móviles que pueden funcionar sincronizados con otros dispositivos, como por ejemplo, para calcular los niveles de glucosa en sangre.

Hace 4 años, la FDA publicaba una guía sobre aplicaciones médicas para móviles dirigida a fabricantes. Las agencias reguladoras contemplan aspectos que pueden suponer un riesgo para los usuarios de un producto; en el contexto de apps de salud, esto hace referencia por un lado a las aplicaciones que funcionan con un instrumento médico regulado (por ejemplo, de imagen médica) y, por otro lado, a las aplicaciones que funcionan como un dispositivo médico (por ejemplo,  electrocardiograma ECG para pacientes cardiovasculares).

¿Pero qué pasa con la evaluación de apps médicas? AQuAS ha trabajado en una propuesta de marco teórico al respecto. Es importante identificar qué dimensiones pueden ser útiles para evaluar una app de salud en términos de evidencia científica, seguridad y aspectos de privacidad.

Las agencias de evaluación pueden tener un rol activo en evaluación y también en el desarrollo de soluciones tecnológicas. Destaca el papel de AQuAS en experiencias piloto de diferentes proyectos de salud conectada: PEGASO centrado en la promoción de estilos de vida saludable entre adolescentes, DECIPHER como solución integral para facilitar la movilidad geográfica de los pacientes con enfermedades crónicas y m-resist centrado en esquizofrenia y pacientes resistentes al tratamiento.

Más allá de estas experiencias, AQuAS ha firmado recientemente un convenio de colaboración para el diseño y el desarrollo de la aplicación móvil Human-Castle dirigida a professionales y ciudadanía. Una delegación de profesionales de la salud japoneses de la empresa Kikkoman ha realizado una estancia en AQuAS con este objetivo.

“Hace veinticinco años que Barcelona abría el hecho casteller a las puertas del mundo en la ceremonia inaugural de los Juegos Olímpicos de Barcelona de 1992. Es una coincidencia histórica que coincide con el nacimiento dos años después de la evaluación de las tecnologías médicas en Cataluña, el año 1994. Tenemos ante nosotros un reto importante que puede suponer un cambio de paradigma sostenible y escalable”

“Si juntamos todo el conocimiento y hacemos piña, las probabilidades de levantar un castillo con éxito se incrementarán”

Estos son dos de los titulares de un breve artículo publicado en The Economist sobre esta incipiente iniciativa catalano-japonesa que verá probablemente la luz en el marco de los próximos juegos olímpicos de verano de 2020, oficialmente los Juegos de la XXXII Olimpíada, un evento deportivo que se celebrará entre los días 24 de julio y 9 de agosto de 2020 en la ciudad de Tokio.

Se trata de un trabajo multidisciplinar e integrador que pone en valor el músculo del hecho casteller, la arquitectura catalana aplicada a la arquitectura informática de soluciones tecnológicas y la metodología de evaluación.

De Tòquio a Tarragona: salut connectada

28 des.

Durant els últims anys, el nombre d’aplicacions mèdiques per a mòbils o apps de salut ha augmentat exponencialment. Així, l’any 2017 es calcula que hi ha prop de 200.000 apps de salut al mercat.

Es tracta de solucions tecnològiques que monitoritzen dades com la pressió sanguínia, els passos que fem, els minuts que correm, les pulsacions que tenim, les calories que ingerim i, fins i tot, si dormim bé o malament. També hi ha dispositius mòbils que poden funcionar sincronitzats amb altres dispositius, com per exemple un mesurador dels nivells de glucosa en sang.

Ara fa 4 anys, la FDA publicava la seva guia sobre aplicacions mèdiques per a mòbils dirigida a fabricants. Les agències reguladores contemplen aspectes que poden suposar un risc per als usuaris d’un producte; en el context d’apps de salut, això fa referència d’una banda a les aplicacions que funcionen amb un instrument mèdic regulat (per exemple, d’imatge mèdica) i, d’altra banda, a les aplicacions que funcionen com a dispositiu mèdic (per exemple, electrocardiograma ECG per a pacients cardiovasculars).

Però què passa amb l’avaluació d’apps mèdiques? L’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries (AQuAS) ha treballat en una proposta de marc teòric al respecte. És important identificar quines dimensions poden ser útils cara a avaluar una app de salut en termes d’evidència científica, de seguretat i d’aspectes de privacitat.

Les agències d’avaluació poden tenir un rol actiu en avaluació i també en el desenvolupament de les solucions tecnològiques. Destaca el paper d’AQuAS en experiències pilot de diferents projectes de salut connectada: PEGASO centrat en la promoció d’estils de vida saludable entre adolescents, DECIPHER com a solució integral per facilitar la mobilitat geogràfica dels pacients amb malalties cròniques i m-resist centrat en esquizofrènia i pacients resistents al tractament.

A més a més d’aquestes experiències, AQuAS ha signat recentment un conveni de col·laboració per al disseny i el desenvolupament de l’aplicació mòbil Human-Castle dirigida a professionals i a ciutadans. Una delegació de professionals de la salut japonesos de l’empresa Kikkoman han realitzat una estada a AQuAS amb aquest objectiu.

“Fa vint-i-cinc anys que Barcelona obria el fet casteller a les portes del món a la cerimònia inaugural del Jocs Olímpics de Barcelona del 1992. És una coincidència històrica que coincideix amb el naixement dos anys després de l’avaluació de les tecnologies mèdiques a Catalunya, l’any 1994. Tenim al davant un repte important que pot suposar un canvi de paradigma sostenible i escalable”

“Si ajuntem tot el coneixement i fem pinya, les probabilitats d’aixecar un castell amb èxit s’incrementaran”

Aquests són dos dels titulars d’un breu article publicat a The Economist sobre aquesta incipient iniciativa catalano-japonesa que veurà probablement la llum en el marc dels propers jocs olímpics d’estiu de 2020, oficialment els Jocs de la XXXII Olimpíada, un esdeveniment esportiu que se celebrarà entre els dies 24 de juliol i 9 d’agost de 2020 a la ciutat de Tòquio.

Es tracta d’un treball multidisciplinar i integrador que posa en valor el múscul del fet casteller, l’arquitectura catalana aplicada a l’arquitectura informàtica de solucions tecnològiques i la metodologia d’avaluació.

Wishing you a pleasant festive season from the AQuAS blog

21 des.

From the blog at AQuAS, the Agency for Health Quality and Assessment of Catalonia, we would like to thank you for having accompanied us for yet another year.

With the aim of sharing knowledge and creating an area for reflection, we have published 40 posts in 2017.

The blog’s Editorial line looks at subjects such as health assessment and health systems, the participation of patients and citizens, low value practices, eHealth and connected health, data analysis, research, gender issues, inequalities in health, innovation and current affairs; with content generated by authors at the AQuAS as well as by guest contributors.

The five most read posts in 2017 have been the following (in alphabetical order):

•   Caregiving first hand, by Assumpció González Mestre
•   Double health insurance cover, by Lluís Bohígas
•   Adjusted morbidity groups: a new population morbidity classifier, by Emili Vela
•   Mendeley, from reference manager to discovery tool and scientific visibility, by Paula Traver
•   An indicator for a more fairly funded primary care, by Cristina Colls

Thank you very much for reading us and this is wishing you all a very pleasant festive season!

Post by Marta Millaret (@MartaMillaret), editor of the AQuAS blog.

Felices fiestas desde el blog AQuAS

21 des.
Marta Millaret

Desde el blog AQuAS de la Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries os queremos dar las gracias por habernos acompañado un año más.

Con el objetivo de compartir conocimiento y generar un espacio de reflexión, este 2017 hemos publicado 40 posts.

La línea editorial del blog contempla temas de evaluación y sistema de salud, de participación de pacientes y ciudadanos, de prácticas de poco valor (proyecto Essencial), de eHealth  y salud conectada, de analítica de datos, de investigación, de cuestiones de género, de desigualdades en salud, de innovación y de actualidad; con contenidos elaborados por autores de AQuAS e invitados.

Los cinco posts más leídos de 2017 han sido los siguientes (por orden alfabético):

¡Muchas gracias por leernos y felices fiestas!

Post elaborado por Marta Millaret (@MartaMillaret), editora del blog AQuAS.

Bones festes des del blog AQuAS

21 des.
Marta Millaret

Des del blog AQuAS de l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries us volem donar les gràcies per haver-nos acompanyat un any més.

Amb l’objectiu de compartir coneixement i generar un espai de reflexió, aquest 2017 hem publicat 40 posts.

La línia editorial del blog contempla temes d’avaluació i de sistema de salut, de participació de pacients i ciutadans, de pràctiques de poc valor (projecte Essencial), d’eHealth i salut connectada, d’analítica de dades, de recerca, de qüestions de gènere, de desigualtats en salut, d’innovació i d’actualitat; amb continguts elaborats per autors d’AQuAS i convidats.

Els cinc posts més llegits de 2017 han estat els següents (per ordre alfabètic):

Moltes gràcies per llegir-nos i bones festes!

Post elaborat per Marta Millaret (@MartaMillaret), editora del blog AQuAS.

To drip or not to drip (and thus, ship); that is the question!!

14 des.
Sònia Abilleira

The proof given in 2015 of the efficacy of a mechanical thrombectomy in patients suffering from a severe ischemic stroke caused by a large vessel occlusion in the brain represents a change of paradigm because it forces us to reconsider the organised systems of care for people suffering from a severe stroke.

These models of organisation, or systems of stroke code as they are known in our environment, started being developed at the end of the 90s and beginning of the year 2000 in response to the evident difficulties observed in accessing intravenous thrombolytic therapy, a highly time dependent treatment, eminently due to the delay of the arrival of patients at emergency services.

Rightly, these difficulties were overcome by developing organised systems of care where a protocol was established for the rapid transfer of these patients to specially designated and previously alerted hospitals equipped to manage these cases expertly.

Recently, we have scientific evidence that establishes that a mechanical thrombectomy is the new therapeutic standard in the case of strokes caused by large vessel occlusion in the brain, clinically more severe, where the effect of intravenous thrombolysis is very limited (30% maximum rates of revascularisation). A mechanical thrombectomy, however, is a highly specialised and complex treatment that needs to be undertaken as quickly as possible in centres with advanced technology to guarantee adequate results.

This recentralising tendency in carrying out endovascular treatment contrasts with the decentralisation which was done in its day to ensure an adequate access to thrombolytic therapy which by nature needs to be administered in the first 4,5 hours after the onset of symptoms. This is why nowadays we talk about a change of paradigm to refer to the obsolescence of the models in stroke care developed in the era of thrombolysis, now that we are fully in the thrombectomy era.

The situation today is even more complex if we bear in mind what the mechanical thrombectomy trials established: that endovascular therapy was better than medical treatment, including intravenous thrombolysis. As a result, the current standard of care establishes that, with patients having no contraindications for thrombolytic treatment, this care must be given as soon as possible before a thrombectomy.

In urban metropolitan areas, mostly served by hospitals with the capacity of carrying out both treatments, the translation of the results of trials to clinical practice does not pose a problem.

However, the question is: what needs to be done when there is a stroke in one of the areas primarily covered by centres without endovascular capacity? Should we hold the patient back in the nearest stroke hospital, and in this way prioritise intravenous thrombolysis, even if by taking this decision we are in fact delaying the arrival of the patient at the tertiary stroke centre, the only one with the capacity of carrying out a thrombectomy? Or should we transfer these patients directly to the tertiary stroke centre with the understanding that a thrombectomy is the only valid therapeutic option in these cases, even if this means delaying or disregarding intravenous thrombolysis?

This is, in fact, the controversy between the “drip-and-ship” model which prioritises thrombolysis, and the “mother-ship” model which adopts the opposite approach and defends the direct transfer to a tertiary hospital where the entire process of care can be performed: from an ultra-rapid diagnosis to whatever type of reperfusion treatment.

If that weren’t enough, one must bear in mind that these models are based on the prehospitalisation selection of patients strongly suspected of having a stroke but without confirmation or diagnosis, nor of the subtypes of stroke, ischemic or haemorrhagic.

At present, we do not have the necessary evidence to prioritise the transfer of patients with acute stroke following either the “drip-and-ship” or the “mother-ship” protocol and this is why the RACECAT (NCT02795962) is being carried out in Catalonia since the beginning of 2017 which aims to provide answers to this controversy.

This study has been made possible thanks to the effort of a large number of health professionals: from those in charge of prehospital care (SEM/112), specially trained in the use of the RACE scale (a scale to assess the gravity of stroke and, therefore, those cases with a higher probability of having a large vessel occlusion and susceptible to being treated with mechanical thrombectomy), to the people in charge of care in each of the 26 hospitals in the stroke code network in Catalonia. Would you like to know more? Then you must watch this video.

The RACECAT trial is being carried out at present and in a couple of years, the evidence obtained from this study will allow us to modify the circuits of care in the case of a serious stroke code and so be able offer the greatest clinical benefit to these patients.

Post written by Sònia Abilleira.

To drip or not to drip (and thus, ship); ¡ésta es la cuestión!

14 des.
Sònia Abilleira

La demostración en el 2015 de la eficacia de la trombectomía mecánica en pacientes con ictus isquémico agudo causado por la obstrucción de una gran arteria del cerebro representa un cambio de paradigma porque nos obliga a repensar los sistemas organizados de atención de las personas con ictus agudo.

Estos modelos organizados, o sistemas de código ictus como se conocen en nuestro entorno, se empezaron a desarrollar entre finales de los 90 e inicios del 2000 como respuesta a las evidentes dificultades observadas en el acceso al tratamiento trombolítico intravenoso, un tratamiento fuertemente tiempo-dependiente, debido al retraso en la llegada de los pacientes a los servicios de urgencias.

Con acierto, estas dificultades se superaron con el desarrollo de sistemas de atención organizados que protocolizaban el traslado rápido de estos pacientes a hospitales específicamente designados y prealertados, preparados para gestionar estos casos con competencia.

Recientemente, disponemos de evidencia científica que establece que la trombectomía mecánica es el nuevo estándar terapéutico en los casos de ictus ocasionados por obstrucciones de grandes arterias cerebrales, clínicamente más graves, donde el efecto de la trombólisi intravenosa es muy limitado (tasas de revascularización máximas del 30%). La trombectomía mecánica, sin embargo, es un tratamiento áltamente especializado y complejo que debe ser realizado, tan pronto como sea posible, en centros de elevada tecnología para garantizar unos resultados adecuados.

Esta tendencia recentralizadora de la realización del tratamiento endovascular contrasta con la descentralización que en su momento se hizo para asegurar un acceso adecuado al tratamiento trombolítico que necesariamente debe ser administrado en las primeras 4,5 horas posteriores al inicio de los síntomas. Es por este motivo que actualmente se habla de un cambio de paradigma para referirse a la obsolescencia de los modelos asistenciales del ictus desarrollados en la era de la trombólisis, ahora que ya estamos de lleno en la era de la trombectomía.

La situación actual es aún más compleja si tenemos en cuenta lo que los ensayos de trombectomía mecánica establecieron: que la terapia endovascular era mejor que el tratamiento médico, incluyendo la trombólisis intravenosa. En consecuencia, el estándar actual de atención establece que, para los pacientes sin contraindicaciones para el tratamiento trombolítico, éste se debe hacer lo antes posible antes de la trombectomía.

En las áreas urbanas metropolitanas, mayoritariamente cubiertas por hospitales con capacidad para realizar los dos tratamientos, la translación de los resultados de los ensayos a la práctica clínica no supone un problema.

Però la pregunta es: ¿qué hay que hacer cuando el ictus tiene lugar en alguna de las áreas cubiertas primariamente por centros sin capacidad endovascular? ¿Debemos llevar al paciente al hospital de ictus más cercano, priorizando de este modo la trombólisis intravenosa, incluso si con esta decisión estamos retrasando la llegada del paciente al centro terciario de ictus, el único con capacidad para realizar la trombectomía? ¿O debemos trasladar estos pacientes directamente al centro terciario de ictus entendiendo que la trombectomía es la única opción terapéutica válida en estos casos, incluso si ésto significa retrasar o negligir la trombólisis intravenosa?

Ésta es la controversia entre el modelo “drip-and-ship” que da prioridad a la trombólisisi y el modelo “mother-ship” que apoya la estrategia contraria y defiende el transporte directo al hospital terciario donde se puede llevar a cabo todo el proceso asistencial íntegro: desde el diagnóstico ultrarápido hasta cualquier tipo de terapia de reperfusión.

Para añadir un poco más de complejidad al tema, hay que tener en cuenta que estos modelos se basan en la selección prehospitalaria de pacientes con una elevada sospecha de ictus pero sin confirmación ni del diagnóstico ni de los subtipos de ictus, isquémico o hemorrágico.

En el momento actual, no disponemos de la evidencia necesaria para priorizar el traslado de los pacientes con ictus agudo siguiendo el protocolo “drip-and-ship” o “mother-ship” y es por este motivo que en Cataluña, desde principios de este año, se está llevando a cabo el estudio RACECAT (NCT02795962) que pretende dar respuesta a esta controversia.

Este estudio es posible gracias al esfuerzo de un número muy elevado de profesionales sanitarios: desde los responsables de la atención prehospitalaria (SEM/112), específicamente formados en el uso de la escala RACE (una escala para evaluar la gravedad del ictus y, por tanto, de aquellos casos con una mayor probabilidad de tener una obstrucción de grande vasos y susceptibles de ser tratados con trombectomía mecánica), hasta los responsables de la atención a cada uno de los 26 hospitales de la red de código ictus de Cataluña. ¿Queréis más información? No os perdais este vídeo.

El estudio RACECAT está en marcha y en dos años la evidencia derivada de este estudio nos permitirá modificar los circuitos asistenciales en el caso de un código ictus grave para ofrecer el mayor beneficio clínico a estos pacientes.

Entrada elaborada por Sònia Abilleira.

To drip or not to drip (and thus, ship); aquesta és la qüestió!!

14 des.
Sònia Abilleira

La demostració al 2015 de l’eficàcia de la trombectomia mecànica en pacients amb ictus isquèmic agut causat per l’obstrucció d’una gran artèria del cervell representa un canvi de paradigma atès que ens obliga a repensar els sistemes organitzats d’atenció de les persones amb ictus agut.

Aquests models organitzats, o sistemes de codi ictus com es coneixen en el nostre entorn, es van començar a desenvolupar entre finals dels 90 i inicis del 2000 com a resposta a les evidents dificultats observades en l’accés al tractament trombolític intravenós, un tractament altament temps dependent, degut eminentment al retard en l’arribada dels pacients als serveis d’urgències.

Encertadament, aquestes dificultats es van superar amb el desenvolupament de sistemes d’atenció organitzats que protocol·litzaven el trasllat ràpid d’aquests pacients a hospitals específicament designats i prealertats, preparats per gestionar aquests casos amb competència.

Recentment, disposem d’evidència científica que estableix que la trombectomia mecànica és el nou estàndard terapèutic en els casos d’ictus ocasionats per obstruccions de grans artèries cerebrals, clínicament més greus, on l’efecte de la trombòlisi intravenosa és molt limitat (taxes de revascularització màximes del 30%). La trombectomia mecànica, però, és un tractament altament especialitzat i complex que ha de ser realitzat, tan aviat com sigui possible, en centres d’elevada tecnologia per garantir uns resultats adequats.

Aquesta tendència recentralitzadora de la realització del tractament endovascular contrasta amb la descentralització que en el seu moment es va fer per assegurar un accés adequat al tractament trombolític que necessàriament ha de ser administrat en les primeres 4,5 hores posteriors a l’inici dels símptomes. És per aquest motiu que actualment es parla d’un canvi de paradigma per referir-se a l’obsolescència dels models assistencials de l’ictus desenvolupats en l’era de la trombòlisi, ara que ja som plenament en l’era de la trombectomia.

La situació actual és encara més complexa si tenim en compte el què els assaigs de trombectomia mecànica van establir: que la teràpia endovascular era millor que el tractament mèdic, incloent la trombòlisi intravenosa. En conseqüència, l’estàndard actual d’atenció estableix que, per als pacients sense contraindicacions per al tractament trombolític, aquest s’ha de fer al més aviat possible abans de la trombectomia.

En les àrees urbanes metropolitanes, majoritàriament cobertes per hospitals amb capacitat per realitzar tots dos tractaments, la translació dels resultats dels assaigs a la pràctica clínica no suposa un problema.

Ara bé, la pregunta és: què cal fer quan l’ictus succeeix en alguna de les àrees cobertes primàriament per centres sense capacitat endovascular? Hem d’aturar el pacient a l’hospital d’ictus més proper, prioritzant així la trombòlisi intravenosa, fins i tot si amb aquesta decisió estem endarrerint l’arribada del pacient al centre terciari d’ictus, l’únic amb capacitat per fer la trombectomia? O hem de traslladar aquests pacients directament al centre terciari d’ictus entenent que la trombectomia és l’única opció terapèutica vàlida en aquests casos, fins i tot si això significa endarrerir o negligir la trombòlisi intravenosa?

Aquesta és, de fet, la controvèrsia entre el model “drip-and-ship” que dóna prioritat a la trombòlisi, i el model “mother-ship” que recolza l’estratègia contrària i defensa el transport directe a l’hospital terciari on es pot fer tot el procés assistencial íntegre: des del diagnòstic ultraràpid a qualsevol tipus de teràpia de reperfusió.

Per acabar-ho d’adobar, cal tenir en compte que aquests models es basen en la selecció prehospitalària de pacients amb una elevada sospita d’ictus però sense confirmació ni del diagnòstic, ni dels subtipus d’ictus, isquèmic o hemorràgic.

En el moment actual, no disposem de l’evidència necessària per prioritzar el trasllat dels pacients amb ictus agut seguint el protocol “drip-and-ship” o “mother-ship” i és per aquest motiu que a Catalunya, des de principis d’enguany, s’està duent a terme l’estudi RACECAT (NCT02795962) que pretén donar resposta a aquesta controvèrsia.

Aquest estudi és possible gràcies a l’esforç d’un nombre molt elevat de professionals sanitaris: des dels responsables de l’atenció prehospitalària (SEM/112), específicament formats en l’ús de l’escala RACE (una escala per avaluar la gravetat de l’ictus i, per tant, aquells casos amb una major probabilitat de tenir una obstrucció de gran vas i susceptibles de ser tractats amb trombectomia mecànica), fins als responsables de l’atenció al cadascun dels 26 hospitals de la xarxa de codi ictus de Catalunya. Voleu saber-ne més? No us perdeu aquest video.

L’estudi RACECAT està en marxa i en un parell d’anys l’evidència derivada d’aquest estudi ens permetrà modificar els circuits assistencials en el cas d’un codi ictus greu per tal d’oferir el major benefici clínic a aquests pacients.

Entrada elaborada per Sònia Abilleira.

Open access depredatory journals

7 des.
Joan MV Pons

As soon as it has been published and identified with an email address, it will not come as a surprise to receive a lot, but I mean a lot, of emails that often invite one to publish in what are apparently scientific journals (by name), to participate in congresses or conferences on subjects that seem of interest or to join as a member of some board of editors. These emails come in constantly and which I always mark as junk mail so as not to waste more time on them.

And it is true that this type of business, which is purely that, has proliferated in recent times largely due to the inherent zeal of the human species for lining one’s pockets, but also perhaps because of the great proliferation of researchers and research institutes. There is a lot of money at stake and it is well-known, that with minimal effort, one ends up publishing anything that one desires. If editors of journals in the past strived for readers and subscribers, now in addition to these open access journals, what they are looking for are columnists, people who publish in their pages …. in exchange for a small (and not so small) fee. There is no need to talk about the advantages of these open access journals and how some of them have attained a pretty high impact factor within a short period of time. Here the impact factor is a correct measure because it gives an approximation of the citations the articles receive which are published in these journals; it is a mistake, we know, to use the impact factor of the journal as an approximate measure or substitute (proxy or surrogate) for the value of an article.

Jeffrey Beal, a librarian, is the person who introduced this term and who elaborates and updates a list of journals periodically that can fit in to this  typology. According Wikipedia’s definition, those considered as predatory journals are those open access publications that stem from a business model based on the exploitation of open access publications by means of charging a publishing fee to the authors without providing the editing and publishing services of journals considered as legitimate (be they open access or not). Beall’s List up to December 2016 – a good sample of how Wikipedia updates itself in some subjects – had some 1,155 journals included.

The same universal cybernetic encyclopaedia provides a series of associated characteristics with this type of predatory journal (also hunters, that hunt to survive).

Post written by Joan MV Pons