De Tòquio a Tarragona: salut connectada

28 Des

Durant els últims anys, el nombre d’aplicacions mèdiques per a mòbils o apps de salut ha augmentat exponencialment. Així, l’any 2017 es calcula que hi ha prop de 200.000 apps de salut al mercat.

Es tracta de solucions tecnològiques que monitoritzen dades com la pressió sanguínia, els passos que fem, els minuts que correm, les pulsacions que tenim, les calories que ingerim i, fins i tot, si dormim bé o malament. També hi ha dispositius mòbils que poden funcionar sincronitzats amb altres dispositius, com per exemple un mesurador dels nivells de glucosa en sang.

Ara fa 4 anys, la FDA publicava la seva guia sobre aplicacions mèdiques per a mòbils dirigida a fabricants. Les agències reguladores contemplen aspectes que poden suposar un risc per als usuaris d’un producte; en el context d’apps de salut, això fa referència d’una banda a les aplicacions que funcionen amb un instrument mèdic regulat (per exemple, d’imatge mèdica) i, d’altra banda, a les aplicacions que funcionen com a dispositiu mèdic (per exemple, electrocardiograma ECG per a pacients cardiovasculars).

Però què passa amb l’avaluació d’apps mèdiques? L’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries (AQuAS) ha treballat en una proposta de marc teòric al respecte. És important identificar quines dimensions poden ser útils cara a avaluar una app de salut en termes d’evidència científica, de seguretat i d’aspectes de privacitat.

Les agències d’avaluació poden tenir un rol actiu en avaluació i també en el desenvolupament de les solucions tecnològiques. Destaca el paper d’AQuAS en experiències pilot de diferents projectes de salut connectada: PEGASO centrat en la promoció d’estils de vida saludable entre adolescents, DECIPHER com a solució integral per facilitar la mobilitat geogràfica dels pacients amb malalties cròniques i m-resist centrat en esquizofrènia i pacients resistents al tractament.

A més a més d’aquestes experiències, AQuAS ha signat recentment un conveni de col·laboració per al disseny i el desenvolupament de l’aplicació mòbil Human-Castle dirigida a professionals i a ciutadans. Una delegació de professionals de la salut japonesos de l’empresa Kikkoman han realitzat una estada a AQuAS amb aquest objectiu.

“Fa vint-i-cinc anys que Barcelona obria el fet casteller a les portes del món a la cerimònia inaugural del Jocs Olímpics de Barcelona del 1992. És una coincidència històrica que coincideix amb el naixement dos anys després de l’avaluació de les tecnologies mèdiques a Catalunya, l’any 1994. Tenim al davant un repte important que pot suposar un canvi de paradigma sostenible i escalable”

“Si ajuntem tot el coneixement i fem pinya, les probabilitats d’aixecar un castell amb èxit s’incrementaran”

Aquests són dos dels titulars d’un breu article publicat a The Economist sobre aquesta incipient iniciativa catalano-japonesa que veurà probablement la llum en el marc dels propers jocs olímpics d’estiu de 2020, oficialment els Jocs de la XXXII Olimpíada, un esdeveniment esportiu que se celebrarà entre els dies 24 de juliol i 9 d’agost de 2020 a la ciutat de Tòquio.

Es tracta d’un treball multidisciplinar i integrador que posa en valor el múscul del fet casteller, l’arquitectura catalana aplicada a l’arquitectura informàtica de solucions tecnològiques i la metodologia d’avaluació.

Bones festes des del blog AQuAS

21 Des
Marta Millaret

Des del blog AQuAS de l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries us volem donar les gràcies per haver-nos acompanyat un any més.

Amb l’objectiu de compartir coneixement i generar un espai de reflexió, aquest 2017 hem publicat 40 posts.

La línia editorial del blog contempla temes d’avaluació i de sistema de salut, de participació de pacients i ciutadans, de pràctiques de poc valor (projecte Essencial), d’eHealth i salut connectada, d’analítica de dades, de recerca, de qüestions de gènere, de desigualtats en salut, d’innovació i d’actualitat; amb continguts elaborats per autors d’AQuAS i convidats.

Els cinc posts més llegits de 2017 han estat els següents (per ordre alfabètic):

Moltes gràcies per llegir-nos i bones festes!

Post elaborat per Marta Millaret (@MartaMillaret), editora del blog AQuAS.

To drip or not to drip (and thus, ship); aquesta és la qüestió!!

14 Des
Sònia Abilleira

La demostració al 2015 de l’eficàcia de la trombectomia mecànica en pacients amb ictus isquèmic agut causat per l’obstrucció d’una gran artèria del cervell representa un canvi de paradigma atès que ens obliga a repensar els sistemes organitzats d’atenció de les persones amb ictus agut.

Aquests models organitzats, o sistemes de codi ictus com es coneixen en el nostre entorn, es van començar a desenvolupar entre finals dels 90 i inicis del 2000 com a resposta a les evidents dificultats observades en l’accés al tractament trombolític intravenós, un tractament altament temps dependent, degut eminentment al retard en l’arribada dels pacients als serveis d’urgències.

Encertadament, aquestes dificultats es van superar amb el desenvolupament de sistemes d’atenció organitzats que protocol·litzaven el trasllat ràpid d’aquests pacients a hospitals específicament designats i prealertats, preparats per gestionar aquests casos amb competència.

Recentment, disposem d’evidència científica que estableix que la trombectomia mecànica és el nou estàndard terapèutic en els casos d’ictus ocasionats per obstruccions de grans artèries cerebrals, clínicament més greus, on l’efecte de la trombòlisi intravenosa és molt limitat (taxes de revascularització màximes del 30%). La trombectomia mecànica, però, és un tractament altament especialitzat i complex que ha de ser realitzat, tan aviat com sigui possible, en centres d’elevada tecnologia per garantir uns resultats adequats.

Aquesta tendència recentralitzadora de la realització del tractament endovascular contrasta amb la descentralització que en el seu moment es va fer per assegurar un accés adequat al tractament trombolític que necessàriament ha de ser administrat en les primeres 4,5 hores posteriors a l’inici dels símptomes. És per aquest motiu que actualment es parla d’un canvi de paradigma per referir-se a l’obsolescència dels models assistencials de l’ictus desenvolupats en l’era de la trombòlisi, ara que ja som plenament en l’era de la trombectomia.

La situació actual és encara més complexa si tenim en compte el què els assaigs de trombectomia mecànica van establir: que la teràpia endovascular era millor que el tractament mèdic, incloent la trombòlisi intravenosa. En conseqüència, l’estàndard actual d’atenció estableix que, per als pacients sense contraindicacions per al tractament trombolític, aquest s’ha de fer al més aviat possible abans de la trombectomia.

En les àrees urbanes metropolitanes, majoritàriament cobertes per hospitals amb capacitat per realitzar tots dos tractaments, la translació dels resultats dels assaigs a la pràctica clínica no suposa un problema.

Ara bé, la pregunta és: què cal fer quan l’ictus succeeix en alguna de les àrees cobertes primàriament per centres sense capacitat endovascular? Hem d’aturar el pacient a l’hospital d’ictus més proper, prioritzant així la trombòlisi intravenosa, fins i tot si amb aquesta decisió estem endarrerint l’arribada del pacient al centre terciari d’ictus, l’únic amb capacitat per fer la trombectomia? O hem de traslladar aquests pacients directament al centre terciari d’ictus entenent que la trombectomia és l’única opció terapèutica vàlida en aquests casos, fins i tot si això significa endarrerir o negligir la trombòlisi intravenosa?

Aquesta és, de fet, la controvèrsia entre el model “drip-and-ship” que dóna prioritat a la trombòlisi, i el model “mother-ship” que recolza l’estratègia contrària i defensa el transport directe a l’hospital terciari on es pot fer tot el procés assistencial íntegre: des del diagnòstic ultraràpid a qualsevol tipus de teràpia de reperfusió.

Per acabar-ho d’adobar, cal tenir en compte que aquests models es basen en la selecció prehospitalària de pacients amb una elevada sospita d’ictus però sense confirmació ni del diagnòstic, ni dels subtipus d’ictus, isquèmic o hemorràgic.

En el moment actual, no disposem de l’evidència necessària per prioritzar el trasllat dels pacients amb ictus agut seguint el protocol “drip-and-ship” o “mother-ship” i és per aquest motiu que a Catalunya, des de principis d’enguany, s’està duent a terme l’estudi RACECAT (NCT02795962) que pretén donar resposta a aquesta controvèrsia.

Aquest estudi és possible gràcies a l’esforç d’un nombre molt elevat de professionals sanitaris: des dels responsables de l’atenció prehospitalària (SEM/112), específicament formats en l’ús de l’escala RACE (una escala per avaluar la gravetat de l’ictus i, per tant, aquells casos amb una major probabilitat de tenir una obstrucció de gran vas i susceptibles de ser tractats amb trombectomia mecànica), fins als responsables de l’atenció al cadascun dels 26 hospitals de la xarxa de codi ictus de Catalunya. Voleu saber-ne més? No us perdeu aquest video.

L’estudi RACECAT està en marxa i en un parell d’anys l’evidència derivada d’aquest estudi ens permetrà modificar els circuits assistencials en el cas d’un codi ictus greu per tal d’oferir el major benefici clínic a aquests pacients.

Entrada elaborada per Sònia Abilleira.

Revistes d’accés obert depredadores

7 Des
Joan MV Pons

Per poc que hom hagi publicat i s’hagi identificat amb un correu electrònic, no se sorprendrà de rebre molt, però que molt sovint, correus que el convidin a publicar en revistes aparentment científiques (pel títol), participar en congressos o conferències sobre temes que semblen d’interès o bé passar a formar part d’algun consell editorial. És constant rebre aquests correus que sempre acabo marcant com a correu brossa per no haver de perdre-hi més temps.

I el cert és que aquesta mena de negoci, doncs és sols això, ha proliferat en els darrers temps en bona part promogut per l’afany de lucre consubstancial de l’espècie humana, però també per la gran proliferació d’investigadors i instituts de recerca. Hi ha molt de diner en joc i és ben sabut que amb poc esforç hom pot acabar publicant tot allò que es proposi publicar. Si abans els editors de revistes buscaven lectors i subscriptors, ara, i més en aquestes revistes d’accés obert, el que es busquen són articulistes, gent que publiqui en les seves pàgines… a canvi d’una petita (i no tan petita) tarifa. No cal parlar dels avantatges d’aquestes revistes d’accés obert i com algunes d’elles en poc temps han assolit un factor d’impacte força elevat. Aquí, el factor d’impacte és una mesura correcta perquè dóna una aproximació de les cites que reben els articles que es publiquen en una revista; erroni, ja se sap, és utilitzar el factor d’impacte de la revista com a mesura aproximada o substitut (proxy o surrogate) de la vàlua d’un article.

Jeffrey Beall, un bibliotecari, és qui va introduir aquest terme i qui elabora i actualitza periòdicament un llistat de revistes que poden entrar en aquesta tipologia. Tal com ho defineix la wikipedia, reben la consideració de “revistes (de)predadores” aquelles publicacions d’accés obert que sorgeixen com un model de negoci sustentat en l’explotació de publicacions d’accés obert mitjançant el cobrament de tarifes de publicació als autors sense proporcionar els serveis d’edició i de publicació de les revistes considerades legítimes (d’accés obert, o no). La llista de Beall i fins a desembre del 2016 -una bona mostra de com la wikipedia s’actualitza en alguns temes- tenia unes 1.155 revistes incloses.

La mateixa enciclopèdia cibernètica universal facilita una sèrie de característiques associades a aquesta mena de revistes depredadores (també predadores, que cacen per subsistir) i que tradueixo tot seguit:

Entrada elaborada per Joan MV Pons.