En els darrers anys la pobresa infantil ha augmentat a Catalunya com a conseqüència de la crisi econòmica. Segons dades de l’Idescat de 2016 -les darreres disponibles-,i des del 2009, els infants són el col·lectiu amb un major risc de pobresa, per sobre de la població adulta i per sobre també de la població de 65 anys i més.
“Salut i pobresa infantil. Què ens diuen les dades?” va ser el nom de la conferència que es va impartir en el marc de l’Acte de celebració del Dia Mundial de la Salut 2018.
A la conferència es van posar de relleu les dades relatives als infants del darrer informe sobre els efectes de la crisi en la salut de la població publicat per l’Observatori del Sistema de Salut de Catalunya: els infants amb menor nivell socioeconòmic presenten fins a 5 vegades més morbiditat, consumeixen més fàrmacs (el triple de psicofàrmacs) que la resta de la població infantil, visiten amb més freqüència els centres de salut mental (5,9% de les nenes i un 11,4% dels nens enfront de l’1,3 i del 2,2% en les nenes i nens de major nivell socioeconòmic) i ingressen més als hospitals (45 nenes i 58 nens per cada 1.000 enfront de 13 i 26, respectivament) i especialment per causes psiquiàtriques.
L’estat de salut dels infants depèn en bona part de l’economia dels seus progenitors i els que pertanyen a famílies amb menor nivell socioeconòmic presenten més problemes de salut, un fet que pot tenir conseqüències nefastes en altres àmbits com l’educatiu i el social, i que condiciona el seu futur. Aquest fet s’agreuja en el cas dels infants que tenen discapacitats o malalties cròniques i que encara pateixen més l’impacte de la pobresa en la seva salut perque en alguns casos la seva cura requereix de productes específics que les famílies no poden comprar.
Aquest és un dels problemes que tenim ara mateix sobre la taula. Hi ha evidència científica creixent, tant des de la biologia com des de les ciències socials, de la importància dels primers anys de vida (inclosa l’exposició a l’úter) en la formació de les capacitats que promouen el benestar al llarg del cicle de vida. La infància també és un transmissor estructural de les desigualtats, tant des del punt de vista de la salut com des del vessant socioeconòmic. Els nens i nenes que pertanyen a famílies amb pocs recursos, si no s’actua, corren el risc d’arribar a adults amb pitjor salut, menor nivell educatiu i socioeconòmic que la resta.
Què podem fer? Per descomptat cal enfortir l’estat de benestar, amb reformes estructurals i institucionals que ara més que mai són necessàries. La política educativa és fonamental, sobretot reforçant l’educació primària, garantint la igualtat d’oportunitats i posant el focus en aquells infants en situacions desavantatjoses. Un cop a l’edat adulta, calen també polítiques actives de treball. I des de les polítiques de salut, tot i el seu caràcter eminentment pal·liatiu, és especialment important l’atenció primària i comunitària, i garantir l’atenció a tots els infants.
Entrada elaborada per Anna García-Altés (@annagaal).
La gestió de la informació és clau per al sistema sanitari des del punt de vista d’una major integració entre pacients i professionals de diferents nivells. La informació compartida, la transparència, l’avaluació i la readaptació dels processos assistencials han de ser línies d’actuació prioritàries amb l’objectiu de situar el pacient com a eix central de les diferents interaccions amb els professionals de diversos àmbits.
L’expansió de les tecnologies de la informació ha creat noves oportunitats perquè les persones participin activament en el monitoratge dels processos assistencials oferint una oportunitat única per facilitar la comunicació i millorar el compromís del pacient. El nou model d’atenció que proposa el Pla de Salut de Catalunya 2016-2020 està orientat a un major enfocament cap als pacients i per això s’han de desenvolupar eines que facilitin la relació entre el ciutadà i el sistema sanitari.
A Catalunya disposem, des de 2009, de la carpeta personal de salut, Cat@Salut La Meva Salut (LMS), accessible mitjançant certificat digital o utilitzant un usuari i una contrasenya que es proporcionen en el centre d’atenció primària de referència del ciutadà.
La Meva Salut és un espai digital personal, de consulta i relació, que posa a l’abast dels ciutadans -de forma segura i confidencial- informació rellevant de salut generada als centres assistencials públics de Catalunya, com ara el pla de medicació vigent, les vacunes administrades, els diagnòstics, els informes clínics, els resultats de proves i les exploracions complementàries.
Si pensem en La Meva Salut, cal dir que es tracta d’un projecte estratègic que afavoreix la participació i la corresponsabilització dels ciutadans en la prevenció i cura de la seva salut, fomentant el coneixement de les seves patologies i fent possible que participin en el procés clínic d’atenció.
La Meva Salut ofereix serveis transversals i estratègics del Departament de Salut però també permet als diferents proveïdors de salut incorporar serveis més personalitzats d’acord a les necessitats més específiques dels pacients de cada entitat i que s’homologuen a La Meva Salut.
D’aquesta manera, La Meva Salut ofereix una única porta d’entrada al sistema de salut virtual permetent al ciutadà, que s’identifica una sola vegada, utilitzar serveis de diferents centres de manera integrada i personalitzada. Alguns d’aquests serveis, ja en funcionament, són: canvi de metge d’atenció primària, sol·licitud de visita a metge d’atenció primària i als serveis de vacunació internacional, servei de comunitats de pacients (permet crear grups de pacients per compartir opinió i tractar diferents patologies amb un administrador que sol ser un professional de salut), seguiment de pacients amb patologies cròniques, entre d’altres.
Els serveis transversals més destacables que ha posat a disposició el Departament de Salut són:
Consulta de llista d’espera quirúrgica
Consulta de visites i proves pendents de qualsevol proveïdor sanitari de manera integrada
Obtenció del carnet de donant d’òrgans
Consulta del document de voluntats anticipades
Incorporació per part del pacient de variables clíniques a la seva història clínica
Servei de mail segur, l’eConsulta.
Els objectius de La Meva Salut i del servei d’eConsulta s’alineen amb el Model d’Atenció no presencial del Departament de Salut, que pretén garantir, millorar i facilitar l’accés al Sistema Sanitari Català i oferir opcions d’atenció no presencial buscant més comoditat tant per als professionals com per als ciutadans en el procés d’atenció.
Dades d’accessos a La Meva Salut
L’eConsulta és una eina de comunicació no presencial asíncrona i bidireccional entre ciutadà i professional de salut que complementa l’atenció presencial. L’accés per part dels ciutadans només és possible des de La Meva Salut, en un entorn segur que garanteix la confidencialitat en la comunicació. S’autentica el ciutadà en cada accés i el professional només pot consultar i respondre des de la seva estació de treball; per tant, la informació queda registrada en els repositoris de Salut incorporant-se a la història clínica electrònica del ciutadà.
Aquest és un nou canal de comunicació àgil per resoldre consultes del ciutadà de manera virtual. Pot iniciar la conversa tant el professional com el pacient. Es facilita, així, l’accés dels ciutadans al sistema sanitari i es dóna resposta a una part de la demanda assistencial sense concertar entrevistes presencials, amb l’estalvi de tràmits i temps que això suposa per als ciutadans i els professionals.
Dades d’us de eConsulta a l’atenció primària de Catalunya*
Què aporten aquestes dues eines, La Meva Salut i l’eConsulta, al professional?
Podríem respondre aquesta pregunta de manera molt sintètica i clara:
Aquestes eines representen un nou model de relació amb el ciutadà on aquest és convidat a participar en el procés assistencial i, a més, el ciutadà té la possibilitat d’afegir informació (a través de La Meva Salut)
El nou canal de comunicació generat amb aquestes eines permet l’enviament de manera segura de notificacions, documents i, en definitiva, establir un tipus de relació no presencial amb els pacients. En models com el de Kaiser Permanent als Estats Units s’ha reduït de manera considerable el nombre de visites presencials.
Telemonitorització d’algunes patologies cròniques
Substituir visites presencials per visites virtuals com l’actualització del pla de medicació online, resultats de proves normals i seguiments d’alguns tipus de patologies
Com passa davant de qualsevol canvi, la incorporació de les tecnologies en els processos, tot i aportar beneficis clars, requereix la necessitat d’adaptació als nous usos.
Aquesta nova forma d’interacció entre pacients i sistema sanitari ha vingut per quedar-se com ha passat en altres sectors, com el de la banca, per exemple, en què han canviat els processos d’atenció de manera significativa.
D’altra banda, les tecnologies incrementen els nivells de seguretat d’accés a la informació, permeten generar alertes de resultats patològics, eines de suport a la decisió clínica, una millor autogestió d’agendes amb l’ús de l’eConsulta, substituint tasques de poc valor afegit per aquelles que necessiten una interpretació clínica i dedicació a aquells malalts que necessitin de més temps i coneixement.
El repte a Catalunya és desplegar un nou model d’atenció que promogui l’ús de serveis en línia, amb l’objectiu que -un cop implementat- això canviï fonamentalment el procés de cura en els centres sanitaris, apoderant els pacients i aconseguint una pràctica més segura.
Amb un desenvolupament acurat i el treball conjunt de professionals i ciutadans, cadascú des del seu rol, aquests serveis poden incorporar-se amb èxit en l’organització de l’atenció sanitària.
Entrada elaborada per Òscar Solans (@osolans), responsable funcional eSalut al Departament de Salut
Barcelona va acollir el passat 23, 24 i 25 de maig de 2016 la conferència internacional sobre atenció integrada en la seva XVI edició (ICIC16 – 16th International Conference on Integrated Care) amb 1.000 assistents de 50 països del món i una agenda molt completa.
L’experiència (23 hores i 92 ponents) va ser seguida per streaming. Tot un repte que els organitzadors van afrontar amb èxit. Podeu llegir o rellegir el que es va generar a Twitter des d’aquí: #ICIC16.
L’International Conference on Integrated Care (ICIC) s’ha convertit en una cita obligada per a professionals que fan atenció a les persones i gestors que treballen en els àmbits de la salut i social, entre d’altres. Diferents llengües per expressar els mateixos missatges: l’atenció integrada representa el camí per afrontar els reptes de l’envelliment de les nostres poblacions.
Com fer-ho? L’atenció integrada proposa la integració de serveis com a resposta a la fragmentació de la pràctica assistencial, sobretot del sistema biomèdic. La coordinació de professionals i institucions té per objectiu millorar l’experiència de les persones ateses i de les seves famílies, així com millorar la seva qualitat de vida relacionada amb la salut. Això esdevé especialment clau quan s’identifiquen persones amb necessitats complexes.
Els principals temes tractats a l’edició 2016 de l’ICIC fan referència a l’atenció centrada en les persones, en la perspectiva de les persones ateses i en la coordinació, integració i col·laboració de serveis, professionals i sistemes (salut, social, educació, justícia, empresa). En aquest sentit, a l’ICIC d’enguany s’hi van presentar una gran varietat d’experiències de tot el món d’abordatges col·laboratius i que promouen la multidisciplinarietat i l’abordatge integrat.
Es va fer èmfasi en el valor de l’atenció primària i de la salut comunitària com a eix de l’atenció a les persones, així com el lideratge dels professionals d’infermeria, de treball social, dels de l’àmbit de salut mental i d’altres disciplines i perfils.
Seguint aquest fil, es van presentar diferents models organitzatius col·laboratius d’atenció que mostren experiències que promouen l’adopció d’estratègies de baix a dalt, és a dir que permeten que les iniciatives dels professionals arribin a gestors i planificadors i que aquests, al seu torn, els donin suport i reconeixement.
És important veure que cada vegada més es reconeix la importància dels determinants socials de la salut i de tenir una mirada cap a la comunitat pel rol que pot jugar en la modulació d’aquests determinants.
Al seu torn, Don Reding de National Voices va ser inspirador amb la seva ponència Putting what matters most to patients and communities at the heart of health and social care design.
Una altra iniciativa, en el context d’AQuAS, és el projecte SUSTAIN -finançat per Horizon2020-, que representa una oportunitat de treballar conjuntament amb altres països amb l’objectiu de definir un full de ruta i establir sinèrgies en l’atenció integrada a Europa d’utilitat per a Catalunya.
Finalment, és bàsic no perdre de vista un altre tema clau que és l’equitat en l’accés i en els resultats dels serveis, qüestió que implica l’anàlisi periòdic de les variacions injustificades de l’atenció.
Un altre instrument per a la incorporació de les veus de les persones ateses i dels professionals són les decisions compartides; una línia de treball que incorpora l’evidència disponible en un àmbit d’atenció, les preferències de les persones davant de les diferentes opcions d’una intervenció de salut i informació clau per millorar el coneixement de tots els implicats (professionals, persones ateses, el seu entorn i família).
Entrada elaborada per Vicky Serra-Sutton, Gabi Barbaglia (@gabibarbaglia), Laia Domingo, Marta Millaret (@MartaMillaret) i Mireia Espallargues.
Fa pocs dies, l’Anna Garcia-Altés feia referència al Premi Nobel d’economia -que Alfred Nobel mai va instituir- 2015 Angus Deaton i els seus treballs sobre la desigualtat. No és sobre aquest tema que voldria parlar, sinó d’un altre que també surt en el darrer llibre del nou Nobel i que porta per títol “La gran evasió” (The great escape), sí, com la pel·lícula ambientada en un camp alemany de presoners de guerra que protagonitza Steve McQueen i que rememora un fet real de la segona guerra mundial. Contrari a la realitat, el llibre augura un millor final.. Per a Deaton, la més gran escapada en la història humana és la superació de la pobresa i, com dir-ho, l’envelliment de la mort.
Per segles i segles, qui no moria en els primers anys de vida podia enfrontar-se a anys de misèria. És a partir d’aquest període anomenat de la Il·lustració, amb la revolució científica i la revolució industrial subsegüent que alguns humans en alguns països van començar a escapar d’aquest destí.
Entremig hi ha la teoria dels gèrmens fonamentada a finals del segle XIX i que superava el paradigma de la teoria miasmàtica per explicar les malalties contagioses. La clau estava, segueix estant, en el coneixement científic i la seva difusió. D’aquí prové l’extraordinari augment de l’esperança de vida, primer en els més benestants i, seguidament, a la resta de la població.
Aquesta més alta esperança de vida, manifestada especialment en els països desenvolupats, ha estat deguda en gran part a la marcada reducció en la mortalitat infantil i, més darrerament, amb la transició epidemiològica cap a malalties cròniques no contagioses, a la millora en l’esperança de vida a l’edat adulta (augment de l’esperança de vida en ≥ 50 anys a partir de 1950), sense que la longevitat hagi millorat substancialment. Tot això ho mostra Deaton amb dades i gràfics.
Per exemplificar-ho, Deaton fa esment del progrés per combatre la verola, amb la inoculació de la verola (a partir de material de persones infectades) primer i la vacuna molt més segura que Edward Jenner va introduir després (1799). Han estat les mesures de salut pública de les darreres centúries, entre aquestes el sanejament, el subministrament d’aigua potable, la nutrició i una millor higiene, les que han donat lloc a la important reducció en la mortalitat infantil.
Aquí no sols ha estat el coneixement, sinó també la determinació dels poders públics de millorar les condicions de la població. La millora en l’esperança de vida a l’edat adulta s’explica en bona part per la reducció de la mortalitat cardiovascular pels avenços diagnòstics i terapèutics en aquest camp.
No sols, com dèiem, ha augmentat l’esperança de vida, sinó que també hi ha hagut un important increment de la població mundial, una autèntica explosió a partir de la segona meitat del segle XX. Alarmes malthusianes sorgiren de nou que, afortunadament, foren superades per les millores en la productivitat agrícola, sense excloure’s iniciatives -amb millor o pitjor intenció- pel control de la natalitat en els països en vies de desenvolupament. De nou coneixement (científic) i difusió del mateix.
On Deaton és molt crític és en la manera com operen les ajudes que flueixen dels països desenvolupats als països en vies de desenvolupament. Dels temps de l’imperialisme i colonització on els recursos (naturals) anaven dels països pobres als rics (segle XIX), s’ha passat des del final de la segona guerra mundial a un flux de recursos dels països desenvolupats a països en vies de desenvolupament.
Aquesta ajuda externa, siguin fonts governamentals o d’ONG, malgrat la il·lusió que pugui despertar, si se segueix donant com fins ara, acaba fent més mal que bé. En el llibre no falten exemples del malbaratament de recursos per governs i polítics corruptes, atorgant-se les donacions o ajudes a països (govern a govern) i sense arribar a la gent. No diguem quan aquestes ajudes formen part de la geopolítica de les antigues colònies o dels poders contemporanis.
Contrari al que anomena una visió hidràulica (de vasos comunicants) i enginyeril, cal invertir en projectes i programes que afavoreixin les condicions pel desenvolupament econòmic per així fer que l’ajuda sigui innecessària, doncs no deixa de ser paradoxal a l’Àfrica que, quan més ajuda externa menys creix el PIB per càpita.
L’ajuda sanitària, sense menystenir els seus èxits (campanyes de vacunació, construcció d’infraestructures, fàrmacs contra el VIH/Sida, mosquiteres), no deixen de ser en la majoria de casos programes de salut verticals amb un focus ben específic. Això contrasta amb els programes horitzontals adreçats a reforçar els sistemes locals d’atenció sanitària, en especial, una bona xarxa d’atenció primària i comunitària.
Sovint l’ajuda exterior i el desenvolupament de la capacitat local no estan alineades, sinó que una perjudica a l’altra. Els subsidis dels països rics a la seva agricultura –pensem en la famosa política agrària comuna (PAC) europea – perjudica als pagesos dels països pobres on la major part de la població activa treballa la terra. Hi ha formes més efectives d’ajudar.
(Cal dir que un altre llorejat amb el Nobel d’economia, Robert Fogel (1926-2013), ja havia escrit sobre la gran escapada a “The Escape from Hunger and Premature Death, 1700-2100” (2004), text que Deaton cita i que havia revisat. Agraeixo a l’Anna Garcia-Altés que em cridés l’atenció sobre això)
