Els que han vist la pel·lícula britànica “L’exòtic hotel Marigold” (2012) recordaran que una de les protagonistes, una anciana rondinaire que després, gràcies a les seves habilitats comptables salva l’hotel, va a l’Índia per a poder ser operada més ràpidament d’una artroplàstia, no recordo bé si de maluc o de genoll. Constitueix un exemple més del que es coneix com a turisme mèdic que consisteix en això, desplaçar-se a un altre país per trobar un servei sanitari que es necessita i de manera més ràpida o barata.
Barcelona és un focus d’atracció en el turisme sanitari i diferents clíniques i hospitals de la ciutat es publiciten, en una barreja d’interessos d’hotelers i de professionals prestigiosos, a través del Barcelona Medical Center i la Barcelona Medical Agency. La mateixa Agència Catalana de Turisme ho inclou com un valor del país. No fa massa, quan hi havia dubtes de si els tractament amb antivirals d’acció directa per tractar els infectats amb els virus de l’hepatitis C arribarien a tots els afectats, algun país espavilat com Egipte, on el turisme ha caigut molt per diverses raons que no escapen a ningú, anunciava que per 5.900-8.000 € hom podia passar una setmana al país, fer un tomb per les piràmides i, a la vegada, rebre el tractament. Val a dir que a Egipte, per l’alta prevalença d’hepatitis C, tenen molta expertesa i els encants turístics, més si afegim un tour pel Nil, són indiscutibles.
Amb tot això del turisme sanitari no estem dient res de nou, doncs ja en l’època dels grecs alguns temples d’Asclepi tenien més anomenada que d’altres. És un fenomen que fa bastants anys que va en augment, tot i que, com d’altres menes de comerç, es veu afectat per les recessions econòmiques. Es parla d’un turisme mèdic sensible a la qualitat i un altre més sensible al preu, predominant en el primer la gent benestant i en el segon la classe mitjana. No sembla que hi hagi cap país proteccionista en aquest àmbit, ben al contrari, constitueix una mena d’importació (persones que venen cercant el servei sanitari amb una estada curta però fàcilment extensiu a llarg termini amb els pensionistes que venen a petar-se els darrers anys amb sol i platja) i que quasi es pot considerar com una forma d’inversió estrangera.
Hi ha països que en això del turisme sanitari, seguint les recomanacions de l’Adam Smith, s’han especialitzat. Barcelona és coneguda pels seus centres oftalmològics, cirurgia digestiva, trasplantament i clíniques de reproducció assistida. Pel que fa al trasplantament, tothom sap que el comerç amb òrgans humans està prohibit, però ningú no dubta que en alguns països es porta a terme. Quant a la reproducció assistida, la major o menor atracció d’un país ve molt determinada pel grau de permissivitat en la seva legislació i, com en un altre tipus de turisme sanitari, pels preus. Aquest tema legal es posa especialment de manifest en el que es coneix com a maternitat subrogada o ventres de lloguer. Es diu que aquesta “indústria” en concret, on pot diferenciar-se la subrogació gestacional (d’embrions generats in vitro) i la tradicional (sols inseminació artificial) arriba a moure uns sis mil milions de dòlars anualment i que l’Índia n’és un dels grans focus. No cal dir que tant en la reproducció assistida com en el trasplantament hi ha qüestions ètiques importants.
Hom pot trobar, a part del que s’ha referit, un ampli ventall de serveis a fora: cirurgia cardíaca, bariàtrica, plàstica, de tota mena, inclosa la més tradicional cura de balnearis en llocs seleccionats (qui no recorda “La muntanya màgica” de Thomas Mann). Per aquells que veuen el món com una font potencial de negoci, el turisme mèdic pot constituir una gran inversió i si es mantenen les tendències actuals encara creixerà més en el futur. És també un camp de comerç extremament competitiu, especialment en preus, com així mostra una comparativa internacional de tarifes.
Entrada elaborada per Joan MV Pons.
