Johanna Caro Mendivelso

“Practising wisely”: de Canadá a Cataluña pasando por Copenhague

5 des.

Seguimos con la temática del Preventing Overdiagnosis que vimos en este otro post pero desde una perspectiva más práctica con experiencias de implementación para reducir prácticas de poco valor y, por tanto, el sobrediagnóstico y el sobretratamiento, en la línea del proyecto Essencial de AQuAS.

Y es que nos siguen interesando temas de este congreso. Desde la perspectiva de la implementación, se realizaron talleres y comunicaciones que trataron estos temas. Entre ellos se puede destacar: “The difficult art of un-doing”, que ofreció un marco teórico de implementación enfocado en “dejar de hacer” junto con una dinámica de “role play” entre médicos y pacientes. Este taller, liderado por John Brodersen y Iona Heath, expuso los desafíos a los que los profesionales actualmente se enfrentan al incorporar nuevas herramientas tanto para comunicar estos temas, como para utilizar las decisiones compartidas en su práctica clínica.

A medida que incrementa la evidencia acerca de estos temas, el nuevo reto es saber cómo utilizar este conocimiento. A partir de la experiencia de los médicos de familia se describieron ejemplos de visitas clínicas par demostrar como el conocimento de los conceptos de sobrediagnóstico y sobretratamiento pueden integrarse en el proceso de toma de decisiones compartidas en la consulta.

También durante el congreso hubo una formación orientada a los profesionales que estaban interesados en aprender sobre los conceptos básicos del sobrediagnóstico y que hasta el momento desconocían. La mayor parte eran profesionales asistenciales que tratan pacientes en su práctica clínica habitual. Este espacio les permitió adquirir este tipo de conocimiento para poder integrarlo en sus visitas.

Así mismo, se presentó la iniciativa “Practising Wisely” de médicos de familia del Ontario College (OFCP) que han desarrollado una intervención basada en talleres prácticos dirigidos a médicos de familia para reducir la sobreutilización en atención primaria. Esta iniciativa empezó en 2011 y se está implementando en la mayor parte del Canadá.

El objetivo es que los profesionales puedan desarrollar habilidades para mantener conversaciones complejas con sus pacientes (por ejemplo, relacionadas con el sobrediagnóstico) y poner en práctica el proceso de decisiones compartidas.

El taller se basa en cuatro módulos de una hora y media e introduce una reflexión sobre las pruebas diagnósticas y los tratamientos excesivos, la detección del cáncer y la vigilancia excesiva de la enfermedad. Se abordan prácticas clínicas de poco valor como las pruebas de imagen en dolores lumbares, prescripción de inhibidores de la bomba de protones y estatinas, desprescripción en adultos mayores y analíticas anuales en población sana. Así mismo, se presentó cómo se llevó a cabo la evaluación a los profesionales centrada en la adquisición de conocimientos y de satisfacción para poder identificar barreras y posibles aspectos de mejora en los talleres.

Por otra parte, también se presentaron experiencias interesantes desarrolladas en Cataluña. Carolina Requeijo, del Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, presentó la iniciativa de DianaSalud y el impacto que ha tenido como una herramienta útil para mejorar la adecuación de la práctica clínica y la identificación de recomendaciones que eviten prácticas de poco valor. Así mismo, Karla Salas, desde el mismo hospital, mostró los resultados de una encuesta para evaluar el conocimiento y la aplicabilidad clínica de las recomendaciones de las prácticas de poco valor entre médicos y gestores en España.

En el ámbito de la atención primaria, Carles Brotons, del Equipo de Atención Primaria Barcelona Sardenya, presentó los resultados de un estudio sobre el impacto de utilizar una guía americana, británica y europea sobre la evaluación del riesgo cardiovascular y Carles Llor, del Instituto de Investigación Sanitaria Pere Virgili, presentó el estudio de sobrediagnóstico de la etiología bacteriana en las exacerbaciones agudas por enfermedad pulmonar obstructiva crónica y las discrepancias de las guías de práctica clínica actuales a nivel estatal.

Finalmente, este congreso puso de relieve la necesidad de utilizar herramientas de comunicación para integrar los conceptos de sobrediagnóstico y sobretratamiento en la práctica clínica y abordar estos temas con los pacientes. Cada vez son más las experiencias sobre implementación de intervenciones para dejar de hacer y la adecuación de la práctica clínica, experiencias que se presentan en este foro científico y que ponen de manifiesto su relevancia en la provisión de servicios y la calidad de la atención sanitaria, elementos que también están en el horizonte del proyecto Essencial.

Entrada elaborada por Johanna Caro Mendivelso (@jmcaro103).

“Practising wisely”: de Canadà a Catalunya passant per Copenhaguen

5 des.

Seguim amb la temàtica del Preventing Overdiagnosis que vam veure en aquest altre post però des d’una perspectiva més pràctica amb experiències d’implementació per reduir pràctiques de poc valor i, per tant, el sobrediagnòstic i el sobretractament, en la línia del projecte Essencial d’AQuAS.

I és que ens continuen interessant temes d’aquest congrés. Des de la perspectiva d’implementació, es van realitzar tallers i comunicacions que van poder tractar aquests temes. Destacaria: “The difficult art of un-doing”, que va oferir un marc teòric d’implementació enfocat a “deixar de fer” amb una dinàmica de “role play” entre metges i pacients. Aquest taller, liderat per John Brodersen i Iona Heath, va exposar els desafiaments a què els professionals actualment s’enfronten a l’hora d’incorporar noves eines tant per comunicar aquests temes, com per utilitzar les decisions compartides en la seva pràctica clínica.

A mesura que augmenta l’evidència sobre aquests temes, el nou repte és saber com utilitzar aquest coneixement. A partir de l’experiència dels metges de família es van descriure exemples de visites clíniques que van demostrar com el coneixement dels conceptes de sobrediagnòstic i sobretractament poden integrar-se en el procés de decisions compartides en el moment de la consulta.

També durant el congrés va haver-hi una formació orientada als professionals que estaven interessats en aprendre sobre els conceptes bàsics del sobrediagnòstic i que desconeixien fins aquell moment. La major part eren professionals assistencials que tracten pacients en la seva pràctica clínica habitual. Aquest espai els va permetre adquirir aquest tipus de coneixement per poder integrar-lo en les seves visites.

Així mateix, es va presentar la iniciativa “Practising Wisely” dels metges de família de l’Ontario College (OFCP), que han desenvolupat una intervenció basada en tallers pràctics dirigits a metges de família per reduir la sobreutilització en atenció primària. Aquesta iniciativa va començar el 2011 i s’està implementant en la major part del Canadà.

L’objectiu és que els professionals puguin desenvolupar habilitats per mantenir converses complexes amb els seus pacients (per exemple, relacionades amb el sobrediagnòstic) i posar en pràctica el procés de decisions compartides.

El taller consta de quatre mòduls d’una hora i mitja i introdueix una reflexió sobre les proves diagnòstiques i els tractaments excessius, la detecció del càncer i la vigilància excessiva de la malaltia. S’aborden pràctiques clíniques de poc valor com ara les proves d’imatge en dolors lumbars, prescripció d’inhibidors de la bomba de protons i estatines, desprescipció en adults d’edat avançada i analítiques anuals en població sana. També es va presentar com es va dur a terme l’avaluació dels professionals centrada en l’adquisició de coneixements i de satisfacció per poder identificar barreres i possibles aspectes de millora en els tallers.

D’altra banda, també es van presentar experiències interesants desenvolupades a Catalunya. Carolina Requeijo, de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, va presentar la iniciativa de DianaSalud i l’impacte que ha tingut com a eina útil per millorar l’adequació de la pràctica clínica i la identificació de recomanacions que evitin pràctiques de poc valor. Així mateix, Karla Salas, des del mateix hospital, va mostrar els resultats d’una enquesta per avaluar el coneixement i l’aplicabilitat clínica de les recomanacions de les pràctiques de poc valor entre metges i gestors a Espanya.

En l’àmbit de l’atenció primària, Carles Brotons, de l’Equip d’Atenció Primària Barcelona Sardenya, va presentar els resultats d’un estudi sobre l’impacte d’utilitzar una guia americana, britànica i europea sobre l’avaluació del risc cardiovascular i Carles Llor, de l’institut d’Investigació Sanitària Pere Virgili, va presentar l’estudi de sobrediagnòstic de l’etiologia bacteriana en les exacerbacions agudes de malaltia pulmonar obstructiva crònica i les discrepàncies de les guies de pràctica clínica actuals a nivell estatal.

Finalment, aquest congrés va posar en relleu la necessitat d’utilitzar eines de comunicació per integrar els conceptes de sobrediagnòstic i sobretractament en la pràctica clínica i abordar aquests temes amb els pacients. Cada vegada són més les experiències sobre implementació d’intervencions per deixar de fer i l’adequació de la pràctica clínica, experiències que es presenten en aquest fòrum científic i que posen de manifest la seva rellevància en la provisió de serveis i en la qualitat de l’atenció sanitària, elements que són també l’horitzó del projecte Essencial.

Entrada elaborada per Johanna Caro Mendivelso (@jmcaro103).

Preventing overdiagnosis 2018: Three key points to reduce overdiagnosis

8 nov.

This year, the annual Preventing Overdiagnosis conference was held in Copenhagen, co-sponsored by the World Health Organisation, where delegates from about 30 countries attended.

The space generated in this conference provides the opportunity to approach the subject of how health professionals, researchers and patients can implement solutions to problems related to overdiagnosis, overtreatment and overuse by using the evidence available.

Overall, some of the subjects discussed were the implementation of recommendations to “stop doing”, the challenge of dealing with excessive diagnosis in clinical visits, the impact of overdiagnosis, the fact of converting citizens into patients and the role of risk factors in excessive diagnosis.

John Brodersen, professor of family medicine at the University of Copenhagen, started the conference by making a reflection on what is and what is not overdiagnosis. In general, overdiagnosis means turning people into patients unnecessarily by identifying problems that were never going to cause harm or by medicalising ordinary life through expanded definitions of diseases. This overdiagnosis can trigger a cascade of excessive treatments.

Later, Iona Heath, general practitioner and member of the Organising Committee of Preventing Overdiagnosis, asked the audience the question Why are we so afraid of normal? She reflected on why doctors are willing to rush into a diagnosis and pointed out that the task of defining “who is normal” is a challenge. Who should define who is normal and with what criteria?

Gisle Roksund, general practitioner in Norway stated that the general tendency in medicine is: “find it as soon as possible and do more”. Similarly, he pointed out that people are being labelled as ill with “pre” conditions when they are not. And he ended off by saying that life itself is a “pre-mortality” condition.

On his part, Paul Glasziou, general practitioner and professor at the Bond University in Australia, presented three key points to reduce overdiagnosis: reducing over-detection, over-definition and medicalisation. Juan Pablo Brito, endocrinologist and researcher at the Mayo Clinic, talked about a new term in his conference on diagnosis centred on the person: Extradiagnosis: when the diagnosis is not appropriate for the biology, context or preferences of a patient. The diagnosis centred on the patient is based on identifying the problem and carrying out actions to find the solution. That is, “reaching a conclusion together which makes intellectual, emotional and practical sense”.

In mental health, Allen Frances, psychiatrist in the United States, highlighted that overdiagnosis in psychiatry could be avoided if general practitioners had more time in their visits to get to know their patients better.

On the other hand, Steven Woloshin and Lisa Schartz, general internists and co-directors of the Center for Medicine and Media at The Dartmouth Institute, explained that some advertising campaigns could broaden the definition of diseases which can lead to an overdiagnosis and a medicalisation of life experiences. These reflections highlight the importance of having regulation related to these campaigns.

Lastly, the Preventing Overdiagnosis is a space which allows for the sharing of experiences, both theoretical and practical, of what is being done in the world with regards overdiagnosis and overtreatment.

From the AQuAS, and in collaboration with health professionals and scientific societies, the Essencial project in Catalonia tries to address these issues by contextualising them in our environment and by trying to implement recommendations that avoid low value practices and in consequence, an overuse.

Post written by Johanna Caro Mendivelso (@jmcaro103).

Preventing Overdiagnosis 2018: Tres claves para reduir el sobrediagnóstico

8 nov.

Este año la conferencia anual del Preventing Overdiagnosis se realizó en Copenhague co-patrocinada por la Organización Mundial de la Salud y contó con la participación de delegados de aproximadamente 30 países.

El espacio que se genera en esta conferencia permite abordar el tema de cómo los profesionales de la salud, investigadores y pacientes pueden implementar soluciones a los problemas relacionados con el sobrediagnóstico, el sobretratamiento y la sobreutilización empleando la evidencia que está disponible.

En general, algunos de los temas que se trataron fueron la implementación de recomendaciones para “dejar de hacer”, el desafío de abordar el diagnóstico excesivo en la visita clínica, el impacto del sobrediagnóstico, el hecho de convertir a la ciudadanía en pacientes y el papel de los factores de riesgo en el diagnóstico excesivo.

John Brodersen, profesor de medicina de familia de la Universidad de Copenhague, inicia la conferencia haciendo una reflexión de lo que és y lo que no es el sobrediagnóstico. En general, el sobrediagnóstico significa hacer que las personas sean pacientes innecesariamente, identificando problemas que nunca iban a causar daño o medicalizando las experiencias de la vida cotidiana ampliando las definiciones de las enfermedades. Este sobrediagnóstico puede desencadenar una cascada de tratamientos excesivos.

Posteriormente, Iona Heath, médico de familia y miembro del Comité organizador del Preventing Overdiagnosis, pregunta a la audiencia Why we are so afraid of normal? (¿Por qué tenemos tanto miedo de ser normales?). Reflexiona sobre por qué los médicos están dispuestos a apresurarse a hacer un diagnóstico y pone de manifiesto que la tarea de la definición de “quién es normal” es un desafío. ¿Quién tiene que definir quién es normal y usando qué criterio?

Gisle Roksund, un médico de familia de Noruega refiere que la tendencia general en medicina es: “encuéntralo antes y haz más”. Así mismo, resalta el hecho de que se están etiquetando a las personas como enfermas con condiciones “pre” cuando no lo están. Y finaliza diciendo que la vida misma es una condición de “pre-mortalidad”.

Por su parte, Paul Glasziou, médico de familia y profesor de la Universidad de Bond Australia presentó las tres claves para reducir el sobrediagnóstico: reduciendo la sobredetección, la sobredefinición y la medicalización. Juan Pablo Brito, endocrinólogo e investigador de la Clínica Mayo, en su conferencia del diagnóstico centrado en la persona habla de un nuevo término: Extradiagnóstico; termino que referiría a cuando el diagnóstico no es apropiado para la biología, el contexto o las preferencias de un paciente. El diagnóstico centrado en el paciente se basa en identificar el problema y llevar a cabo las acciones para resolverlo. Es decir, “llegar juntos a una conclusión que tenga sentido intelectual, emocional y práctico“.

En salud mental, Allen Frances, psiquiatra en Estados Unidos, resalto que el sobrediagnóstico en psiquiatría podría evitarse si los médicos de familia tuvieran más tiempo en su consulta para conocer a sus pacientes.

Por otro lado, Steven Woloshin and Lisa Schwartz, médicos internistas y co-directores del Center for Medicine and Media en el The Dartmouth Institute, explican que algunas campañas publicitarias pueden ampliar las definiciones de las enfermedades y ésto puede generar un sobrediagnóstico y una medicalización de las experiencias de la vida. Estas reflexiones ponen de manifiesto la importancia de la existencia de una regulación alrededor de estas campañas.

Finalmente, el Preventing Overdiagnosis es un espacio que permite compartir experiencias tanto teóricas como prácticas de lo que actualmente se está llevando a cabo a nivel mundial respecto al sobrediagnóstico y al sobretratamiento.

Desde AQuAS y en colaboración con profesionales de la salud y sociedades científicas, el proyecto Essencial en Cataluña intenta abordar estos temas contextualizándolos en nuestro entorno e intentando implementar las recomendaciones que evitan las prácticas de poco valor.

Entrada elaborada por Johanna Caro Mendivelso (@jmcaro103).

Preventing Overdiagnosis 2018: tres elements clau per reduir el sobrediagnòstic

8 nov.

Aquest any la conferència anual del Preventing Overdiagnosis es va realitzar a Copenhaguen copatrocinada per l’Organització Mundial de la Salut i va comptar amb la participació d’aproximadament 30 països.

L’espai que es genera en aquesta conferència permet tractar el tema de com els professionals de la salut, investigadors i pacients poden implementar solucions als problemes relacionats amb el sobrediagnòstic, el sobretractament i la sobreutilització a partir de l’evidència disponible.

En general, els temes que es van tractar van ser la implementació de recomanacions per “deixar de fer”, el repte d’abordar el diagnòstic excessiu a la visita clínica, l’impacte del sobrediagnòstic, el fet de convertir la ciutadania en pacients i el paper dels factors de risc en el diagnòstic excessiu.

John Brodersen, professor de medicina de família de la Universitat de Copenhaguen, inicia la conferència reflexionant sobre què és i què no és el sobrediagnòstic. En general, el sobrediagnòstic significa fer que les persones siguin pacients innecessàriament, s’identifiquen problemes que mai causarien danys o es medicalitzen experiències de la vida quotidiana a partir d’una ampliació de les definicions de les malalties. Aquest sobrediagnòstic pot desencadenar una cascada de tractaments excessius.

Posteriorment, Iona Heath, metgessa de família i membre del comitè organitzador del Preventing Overdiagnosis, pregunta a l’audiència Why we are so afraid of normal? (Per què tenim tanta por de ser normals?). Reflexiona sobre per què els metges tenen tendència a afanyar-se a fer un diagnòstic i posa de manifest que la feina de definició de “qui és normal” és tot un desafiament. Qui ha de definir qui és normal i en base a criteri?

Gisle Roksund, metge de família de Noruega planteja que la tendència general en medicina és: “troba-ho abans i fes més”. Així mateix, remarca que s’estan etiquetant persones com a malalts amb condicions “pre” quan no n’estan. Acaba dient que la vida mateixa és una condició de “premortalitat”.

Per la seva banda, Paul Glasziou, metge de família i professor de la Universitat de Bond Australia va presentar els tres punts clau per reduir el sobrediagnòstic: la reducció de la sobredetecció, la sobredefinició i la medicalització. Juan Pablo Brito, endocrinòleg i investigador de la Clínica Mayo, en la seva conferència del diagnòstic centrat en la persona, parla d’un terme nou: extradiagnòstic; terme que es referiria a quan el diagnòstic no és apropiat per la biologia, el context o les preferències d’un pacient. El diagnòstic centrat en el pacient es basa en identificar el problema i dur a terme les accions per resoldre’l. És a dir, “arribar junts a una conclusió que tingui sentit intel·lectual, emocional i pràctic“.

En salut mental, Allen Frances, psiquiatra en els Estats Units, va esmentar que el sobrediagnòstic en psiquiatria podria evitar-se si els metges de família disposessin de més temps a la seva consulta per conèixer els seus pacients.

D’altra banda, Steven Woloshin i Lisa Schwartz, metges internistes i codirectors del Center for Medicine and Media en el The Dartmouth Institute, expliquen que algunes campanyes publicitàries poden ampliar les definicions de les malalties i això pot generar un sobrediagnòstic i una medicalització de les experiències de la vida. Aquestes reflexions posen de manifest la importància de l’existència d’una regulació sobre aquestes campanyes.

Finalment, el Preventing Overdiagnosis és un espai que permet compartir experiències tant teòriques com pràctiques de tot allò que actualment s’està duent a terme a nivell mundial respecte al sobrediagnòstic i al sobretractament.

Des d’AQuAS i en col·laboració amb professionals de la salut i societats científiques, el projecte Essencial intenta abordar aquests temes a Catalunya contextualitzant-los en el nostre entorn i intentant implementar recomanacions que eviten les pràctiques de poc valor.

Entrada elaborada per Johanna Caro Mendivelso (@jmcaro103).

Pràctiques clíniques de poc valor: els metges opinen!

19 maig

Seguim amb la temàtica de sobrediagnòstic i sobretractament que ja vam veure en aquest post i en aquest altre post però des d’una altra perspectiva: la del professional de salut.

L’any 2015, AQuAS en col·laboració amb l’ICS va iniciar una experiència pilot per evitar pràctiques de poc valor en atenció primària. Amb l’objectiu d’explorar i descriure el coneixement i les opinions dels metges de família i pediatres sobre aquestes pràctiques, es va realitzar una enquesta en atenció primària. L’enquesta, que es contestava en línia de manera anònima, es va enviar a 735 professionals de la Direcció d’Atenció Primària Metropolitana Nord, amb una taxa de resposta d’un 34%.

Figura 1. Detall de l’enquesta

Essencial - Cuestionario

Vegem alguns dels resultats de l’enquesta.

Quina és la situació de les pràctiques clíniques de poc valor?

El 69% dels metges d’atenció primària consideren que les pràctiques de poc valor en el nostre entorn són molt freqüents (9%) i freqüents (60%). En la seva pràctica clínica, aproximadament un 80% dels metges es troben en una situació de prendre una decisió sobre la sol·licitud d’una prova o prescripció d’un tractament innecessari almenys una vegada a la setmana.

Pregunta: Segons la seva opinió, la prescripció de proves, procediments i tractaments innecessaris en l’atenció sanitària del nostre entorn és:

Essencial-Enquesta 1Freqüència

Pregunta: A la seva consulta, amb quina freqüència es troba en una situació de prendre una decisió sobre la sol·licitud d’una prova o prescripció d’un tractament innecessari?

Essencial-Enquesta 2Freqüència

Quins són els motius?

Segons els metges, els principals motius de les pràctiques de poc valor són la manca de temps en la consulta (74%), la necessitat de tenir més informació (dubtes o incertesa per part del professional) (63%) i la demanda per part del pacient de prescripció d’una prova o tractament (37%).

Pregunta: Hi ha diverses raons perquè els clínics sol·liciten una prova o tractament innecessaris. En la seva pràctica clínica, quines de les següents raons pensa que tenen influència sobre aquesta decisió?

Essencial-Enquesta 3Raons

Es parla d’aquest tema a les consultes?

Els metges a la seva consulta parlen amb els seus pacients de manera freqüent (52%) dels potencials riscos de proves o tractaments, mentre que no parlen de manera freqüent (21%) dels seus costos.

Hi ha solucions?

Els metges pensen que els que estan en la millor posició per abordar l’excés de pràctiques clíniques de poc valor són els professionals clínics (88%), els elaboradors de guies de pràctica clínica (57%), el Departament de Salut, en termes de polítiques sanitàries (39%) i representants acadèmics/científics (33%).

Així mateix, consideren que les iniciatives més efectives per reduir aquestes pràctiques són: disposar de més temps de consulta per poder discutir amb el pacient les alternatives existents (87%), comptar amb suport del centre en cas de denúncies o queixes del pacient en no realitzar determinades proves (65%), integrar la informació del pacient i compartir-la entre els diferents nivells assistencials (64%), o realitzar una intervenció publicitària adreçada a conscienciar la ciutadania (62%).

Pregunta: En la seva opinió, com d’efectives poden ser les següents iniciatives per reduir el nombre de proves, procediments i tractaments innecessaris?

Essencial-Enquesta 4AccionsEfectives

A Catalunya, aquesta és la primera enquesta sobre coneixements i opinions de metges pel que fa a pràctiques de poc valor. És rellevant que aquestes pràctiques són molt freqüents en l’àmbit d’atenció primària. En un altre context, una enquesta als Estats Units de la iniciativa Choosing Wisely, va mostrar que els metges també consideren aquestes pràctiques freqüents i les afronten almenys una vegada per setmana. Entre les raons per les quals tenen lloc aquest tipus de pràctiques de poc valor es troba la preocupació per denúncies per mala praxi, la seguretat del professional (confirmació diagnòstica) i les peticions dels pacients.

Segons els resultats de la nostra enquesta, els metges són els que estan en la millor posició d’abordar el tema, però també l’organització sanitària hi té un paper fonamental. Pot ser que les pròpies característiques del sistema de salut i els professionals sanitaris no siguin conscients dels costos que suposen les proves, procediments o tractaments.

A partir d’aquesta enquesta i amb l’experiència en el projecte Essencial, considerem que cal una estratègia multifactorial –que inclogui aspectes organitzatius, a nivell del professional i del pacient– per reduir les pràctiques de poc valor.

Entrada elaborada per Johanna Caro Mendivelso (@jmcaro103).