National Joint Registry

Artroplàstia de maluc i genoll: quina pròtesi diu que em posaran? (segona part)

1 febr.

Continuem l’entrevista a l’Olga Martínez, tècnic del Registre d’Artroplàsties de Catalunya (RACat) i el Xavier Mora, especialista en traumatologia i cirurgia ortopèdica i màster en biomaterials.

L’objectiu del post d’avui és saber una mica més sobre pròtesis i biomaterials usats en artroplàsties.

Amb aquest post i l’anterior hem volgut presentar les opinions d’aquests dos professionals.

Totes les pròtesis són iguals?

Xavier: No, perquè cada pacient és diferent. Per això, el cirurgià ortopèdic indicarà un tipus de pròtesi o una altra, en funció del grau d’afectació òssia, l’edat, les malalties associades i l’activitat del pacient.

Olga: Actualment, existeixen en el mercat diferents tipus de pròtesis quant al seu disseny, el material amb què estan fabricades i la forma d’ancoratge a l’os. Es poden trobar des de pròtesis per al recanvi de només una part de l’articulació fins a recanvis articulars més complexos per a situacions amb gran afectació òssia.

Com a usuària del sistema de salut: a quin hospital he d’anar perquè em posin la millor pròtesi?

Xavier: No es pot parlar de pròtesis millors o pitjors ja que tota pròtesi per a ser implantada ha de seguir un procés d’homologació segons uns estàndards internacionals, com són els de la FDA americana i la marca CE europea, específics per a materials que han de ser implantats en humans. De la mateixa manera, els hospitals de Catalunya estan acreditats per a poder fer aquest tipus de cirurgia.

Olga: Les pròtesis que es comercialitzen a Catalunya compleixen amb els estàndards de qualitat internacional i els hospitals públics es recolzen en l’evidència científica disponible per a la selecció de les pròtesis que presenten millors resultats segons els registres d’artroplàsties, les recomanacions de diverses institucions com el NICE (National Institute of Healthcare and Clinical Excellence) i l’ODEP (Orthopaedic Data Evaluation Panel).

Olga: A més, amb la nova legislació europea aprovada el 2016 sobre productes sanitaris implantables es vol augmentar la supervisió sobre la indústria, amb normes més estrictes i l’obligatorietat de l’avaluació clínica, alhora que s’incentiva la innovació en aquest camp.

Qui es dedica a investigar els millors materials disponibles i quins elements es tenen en compte?

Olga: Actualment, la recerca de nous materials i tècniques de fabricació, així com el disseny i millora de nous implants protètics és multidisciplinària. És especialment important l’aportació de cirurgians ortopèdics amb els estudis de biomecànica articular i la tècnica quirúrgica. A Catalunya hi ha centres de recerca en biomaterials com ara Leitat i la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC).

Olga: Des d’AQuAS s’han elaborat i publicat informes breus sobre biomaterials (polietilè, ciments i ceràmiques i metalls) orientats als professionals que treballen en els serveis de cirurgia ortopèdica i traumatologia, amb l’objectiu d’actualitzar els seus coneixements.

Xavier: Actualment, en la fabricació de nous materials es té en compte cada vegada més la interacció de la superfície del biomaterial amb l’os, que les cèl·lules òssies puguin considerar l’implant com una estructura pròpia i així evitar la mobilització de la pròtesi perquè aquest és un dels principals problemes per al bon funcionament de l’implant.

Com han evolucionat els materials des de les primeres pròtesis fins a l’actualitat?

Olga: El descobriment de nous materials i/o els avenços tant pel que fa a les tècniques de fabricació com dels coneixements sobre biomecànica del cos humà han influenciat al llarg del temps el disseny de les pròtesis.

Xavier: Les primeres experiències amb implants articulars daten dels anys 20 del segle passat. Un dels primers intents per substituir la superfície del cap del maluc es va realitzar fabricant una cúpula metàl·lica (Smith-Petersen).

Xavier: En els últims 20 anys s’han produït avenços molt importants en relació amb la utilització de nous biomaterials, molt més segurs i amb major resistència al desgast, allargant la supervivència de l’implant en un medi biològic com el del cos humà. Juntament amb els biomaterials metàl·lics, s’utilitzen actualment biomaterials ceràmics amb bons resultats en relació amb la seva integració al teixit ossi.

Xavier: D’altra banda, la recerca en tecnologia 3D permet una tècnica quirúrgica més acurada, i en un futur es podran fabricar implants més personalitzats.

Xavier i Olga: Tots dos coincidim que cada vegada serem més a prop de l’objectiu d’una pròtesi per a tota la vida.

Hip and knee arthroplasty: What prosthesis did you say I would get? (part one)

25 gen.

Today, we interview Olga Martínez expert at the Catalan Arthroplasty Register (RACat) and Xavier Mora, specialist in traumatology and orthopaedic surgery with a Master in biomaterials. They are two professionals involved in arthroplasties, a subject of great impact among a large sector of the population. We focus on aspects of recommendation and prognosis related to the pathology and on the value of registries for quality care.

In what cases is an arthroplasty intervention recommended?

Xavier: The most important surgical indication to carry out a knee or hip arthroplasty is arthrosis. Advanced arthrosis has a considerable social impact with a loss of life quality for the person affected due to pain, a loss of personal autonomy and an increase in dependency. In addition, the loss or reduction in mobility can worsen existing diseases such as diabetes or heart diseases. It is in these situations when an arthroplasty is recommended which will reduce pain and improve joint mobility.

Olga: In our field, according to the data from the Conjunt Mínim de Dades dels Hospitals d’Aguts (Minimum Set of Data from Acute Care Hospitals) and the Catalan Arthroplasty Register (RACat), the main reason for an intervention in knee and also hip arthroplasties is arthrosis. In the case of the hip, femoral neck fractures are the second cause for arthroplasty recommendation.

It seems that there are more and more people who undergo arthroplastic surgery each day to implant a prosthesis. Is this a fact?

Xavier: Yes, around 9,6% of the Spanish population suffer from this disease to some degree, a percentage that increases up to 33,7% among people aged between 70 and 80. With the ageing of the population, it is evident that there will be an increase in the number of people who could be candidates for arthroplastic surgery in the future. In the context of Catalonia, if we do a simulation with 2026 as the time horizon, based on data from the Idescat, the population aged between 15 and 39 will decrease while the population of 40 to 64 will increase (227,000 people and 330,000 people respectively).

Olga: At present, knee arthrosis has a prevalence of 10,2% and that of the hip is around 5%, more frequent among women, even though the data vary between one study and another.

The AQuAS, the Agency for Quality and Health Assessment of Catalonia, has been managing the Catalan knee and hip arthroplasty registry (prosthesis) for many years. What purpose does a registry like this have?

Xavier: The aim of all orthopaedic surgery is the survival and good functioning of a prosthesis and in consequence, the improvement in the quality of life of patients. Although a prosthetic implant undergoes strict manufacturing procedures before being used and follows a rigorous surgical technique during surgery, the functional results in a patient need to be assessed via follow up sessions from the time they receive an implant. To this effect, arthroplasty registries can help detect models of prosthesis with a malfunction, both in the short and long term, and identify the patients who have received these implants.

Olga: This is what happened a few years ago with the ASR model, a hip prosthesis that some publications and registries, such as the National Joint Registry, pointed out due to an unusual increase in the rate of revisions. This motivated an international health alert and a protocol was adopted to monitor patients.

Olga: One of the first prosthetic failures that prompted the creation of registries was that of the 3M Capital Hip, a hip prosthesis introduced in 1991 in the United Kingdom as an inexpensive prosthesis. After six years and more than 4,600 prosthesis implants, the risk of undergoing a revision was considered to be 4 times higher than that expected with the added difficulty of the traceability of the implants as no registry existed at a national level.

Olga: The Registry for Arthroplasties of Catalonia created in 2005, an epidemiological tool of surveillance in the Catalan Health System, stemmed from the collaboration between the AQuAS, CatSalut and the Catalan Society of Orthopaedic Surgery and Traumatology.

Are there other similar experiences of registries of this type in other countries?

Olga: Sweden (1975) and Finland (1980) were the first countries to push for a national registry of arthroplasties of a demographic nature.

Olga: At present, many countries have implemented this tool, be it in Europe, America, Oceania, etc… with different territorial coverage, but with a common aim: to be a valid instrument in assessing arthroplasty procedures and implants used.

As a patient or as a family member of a person that suffers from joint arthrosis, what is the message that you would like to get across based on your experience?

Xavier: The first consultation that a patient has is always because of the pain they are experiencing in the hip or knee joint when walking, going up or down stairs, getting up from a sitting position in a chair, having difficulty to put on shoes, etc. The aim of treatment should be to eliminate pain by using medication, doing physical exercise and physiotherapy that help improve 95% of patients. An arthroplasty intervention should only be considered as a last therapeutic resort. In this context, shared decisions between professionals and patients are very important too when talking about arthroplasties. We should all ask ourselves whether the best option to reduce this pain is to implant a prosthesis.

Does a patient go back to normal routine life after an arthroplasty intervention?

Xavier: After a surgical intervention and once the period of functional recovery has come to an end, a normal lifestyle can begin, due to the disappearance of pain and an improvement in joint mobility. In certain cases, constraints will be limited to intense activity that could overburden the joint.

(To be continued …)

Artroplastia de cadera y rodilla: ¿qué prótesis dice que me van a poner? (primera parte)

25 gen.

Hoy entrevistamos Olga Martínez, técnico del Registro de Artroplastias de Cataluña (RACat) y Xavier Mora, especialista en traumatologia i cirugía ortopédica y máster en biomateriales, dos profesionales involucrados en artroplastias, un tema con impacto en buena parte de la ciudadanía. Nos centraremos en aspectos de indicación y pronóstico de la patología y en el valor de los registros para la calidad asistencial.

¿En qué casos se indica una interevención de artroplastia?

Xavier: La indicación quirúrgica más importante para realizar una artroplastia de rodilla o de cadera es la artrosis. La artrosis avanzada tiene una importante repercusión social con una pérdida de la calidad de vida por el dolor, por el hecho de disminuir la autonomía personal y aumentar la dependencia de la persona afectada. Además, la pérdida o disminución de la movilidad puede agravar enfermedades existentes como la diabetes o las enfermedades cardíacas. Es en estas situaciones cuando se realiza una indicación de artroplastia, que reducirá el dolor y mejorará la movilidad articular.

Olga: En nuestro ámbito, según los datos del Conjunto Mínimo de Datos de los Hospitales de Agudos y del Registro de Artroplastias de Cataluña (RACat), el principal motivo de intervención en artroplastias de rodilla y cadera también es la artrosis. En el caso de cadera, las fracturas de cuello del fémur son la segunda causa de indicación de artroplastia.

Cada día parece que hay más personas intervenidas de artroplastia a quien se ha implantado una prótesis, ¿es una realidad?

Xavier: Sí, alrededor del 9,6% de la población española sufre algún grado de afectación de esta enfermedad, porcentaje que aumenta en personas de entre 70 y 78 años hasta el 33,7%. El envejecimiento de la población evidencia el aumento de personas que podrán ser tributarias de una cirugía de artroplastia en un futuro. A nivel catalán, si hacemos una simulación con un horizonte 2026 a partir de datos del Idescat, la población entre 15 y 39 anys disminuirá, mientras que la población entre 40 y 64 años y más de 65 aumentará (227.000 personas y 330.000 personas respectivamente).

Olga: Actualmente, la artrosis de rodilla tiene una prevalencia del 10,2% y la de cadera, a pesar que los datos varían de unos estudios a otros, se sitúa por debajo del 5% y es más frecuente en mujeres.

Hace ya bastantes años que AQuAS, la Agencia de Calidad y Evaluación Sanitarias de Cataluña, gestiona el registro de artroplastias (prótesis) de rodilla y cadera de Cataluña. ¿Qué sentido tiene un registro de este tipo?

Xavier: La supervivencia y el buen funcionamiento de una prótesis, y por tanto, la mejora de la calidad de vida de los pacientes, es el objetivo de todo cirujano ortopédico. A pesar que un implante protésico sigue unos estrictos procedimientos de fabricación para su utilización y una técnica quirúrgica rigurosa durante la cirugía, los resultados funcionales en el paciente se deben valorar con su seguimiento desde su implantación. En este sentido, los registros de artroplastias pueden ayudar a detectar modelos de prótesis con un mal funcionamiento, a corto y largo plazo, e identificar los pacientes a los que se haya implantado estas prótesis.

Olga: Es lo que ocurrió hace unos años con el modelo ASR, una prótesis de cadera que en algunas publicaciones y registros, como el National Joint Registry, evidenciaron un incremento inusual del número de revisiones. Ésto motivó una alerta sanitaria a nivel internacional y se activó un protocolo para el seguimiento de los pacientes.

Olga: Uno de los primeros fracasos protésicos que motivaron la creación de registros fue la de la prótesis de cadera 3M Capital Hip que se introdujo el 1991 en el Reino Unido como una prótesis de precio económico y que después de seis años y más de 4.600 prótesis implantades se estimó que implicaba un riesgo de revisión 4 veces mayor al esperado, con la dificultad que suposo hacer la trazabilidad de los implantes por no existir un registro de ámbito nacional.

Olga: Fue a partir de la colaboración de AQuAS, el CatSalut y la Sociedad Catalana de Cirugía Ortopédica y Traumatología, que en el año 2005 se creó el Registro de Artroplastias de Cataluña (RACat), una herramienta de vigilancia epidemiológica en el sistema de salud catalán.

¿Hay otras experiencias similares de registros de este tipo en otros países?

Olga: Suecia (1975) y Finlandia (1980) fueron los primeros países en impulsar un registro nacional de artroplastias de tipo poblacional.

Olga: Actualmente, muchos países han implementado esta herramienta, ya sea en Europa, América, Oceanía, etcétera, con diferente cobertura territorial, pero con un objetivo común: ser un instrumento válido para la evaluación de los procedimientos de artroplastias y los implantes utilizados.

Como paciente o familiar de una persona que sufre una artrosis articular, ¿cuál sería el mensaje que querríais transmitir a partir de vuestra experiencia?

Xavier: La primera consulta que hace el paciente es siempre por el dolor que sufre en la articulación de cadera o de rodilla, subir o bajar escaleras, levantarse de una silla, dificultad al calzarse, etcétera. El objetivo del tratamiento debe ser la eliminación del dolor con medicación, actividad física y fisioterapia que permite mejorar el 95% de los pacientes. La intervención de artroplastia debería considerarse como la última opción terapéutica. En este sentido, las decisiones compartidas entre profesional y paciente son muy importantes también cuando hablamos de artroplastias. Todos nos hemos de preguntar si la mejor opción para reducir este dolor es implantar una prótesis.

Después de la intervención de artroplastia, ¿el paciente vuelve a hacer vida normal?

Xavier: Después de la intervención quirúrgica y una vez finalizado el período de recuperación funcional, se puede iniciar la actividad normal, por la desaparición del dolor y la mejora de la movilidad articular. En ciertas ocasiones, las limitaciones serán solamente respecto a actividades intensas que podrían producir una sobrecarga articular.

(Continuará…)

Artroplàstia de maluc i genoll: quina pròtesi diu que em posaran? (primera part)

25 gen.

Avui entrevistem l’Olga Martínez, tècnic del Registre d’Artroplàsties de Catalunya (RACat) i el Xavier Mora, especialista en traumatologia i cirurgia ortopèdica i màster en biomaterials, dos professionals involucrats en artroplàsties, un tema amb impacte en bona part de la ciutadania. Ens centrarem en aspectes d’indicació i pronòstic de la patologia i en el valor dels registres per a la qualitat assistencial.

En quins casos s’indica una intervenció d’artroplàstia?

Xavier: La indicació quirúrgica més important per a realitzar una artroplàstia de genoll o de maluc és l’artrosi. L’artrosi avançada té una important repercussió social amb una pèrdua de la qualitat de vida pel dolor, pel fet de disminuir l’autonomia personal i augmentar la dependència de la persona afectada. A més, la pèrdua o disminució de la mobilitat pot agreujar malalties existents com la diabetis o les malalties cardíaques. És en aquestes situacions quan es fa la indicació d’una artroplàstia, que reduirà el dolor i millorarà la mobilitat articular.

Olga: En el nostre àmbit, segons les dades del Conjunt Mínim de Dades dels Hospitals d’Aguts i del Registre d’Artroplàsties de Catalunya (RACat), el principal motiu d’intervenció en artroplàsties de genoll i maluc també és l’artrosi. En el cas de maluc, les fractures del coll del fèmur són la segona causa d’indicació d’artroplàstia.

Cada dia sembla que hi ha més persones intervingudes d’artroplàstia a qui s’ha implantat una pròtesi, és una realitat?

Xavier: Sí, al voltant del 9,6% de la població espanyola pateix algun grau d’afectació d’aquesta malaltia, percentatge que augmenta en persones d’entre 70 i 78 anys fins al 33,7%. L’envelliment de la població evidencia l’augment de persones que podran ser tributàries d’una cirurgia d’artroplàstia en un futur. A nivell català, si fem una simulació amb un horitzó 2026 a partir de dades de l’Idescat, la població entre 15 i 39 anys disminuirà, mentre que la població entre 40 i 64 anys i més de 65 augmentarà (227.000 persones i 330.000 persones respectivament).

Olga: Actualment, l’artrosi de genoll té una prevalença del 10,2% i la de maluc, tot i que les dades varien d’uns estudis a altres, se situa per sota del 5% i és més freqüent en dones.

Ja fa força anys que AQuAS, l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya, gestiona el registre d’artroplàsties (pròtesis) de genoll i de maluc de Catalunya. Quin sentit té un registre d’aquest tipus?

Xavier: La supervivència i el bon funcionament d’una pròtesi, i per tant, la millora de la qualitat de vida dels pacients, és l’objectiu de tot cirurgia ortopèdic. Tot i que un implant protètic segueix estrictes procediments de fabricació per a la seva utilització i una tècnica quirúrgica rigorosa durant la cirurgia, els resultats funcionals en el pacient s’han de valorar amb el seu seguiment des de la seva implantació. En aquest sentit, els registres d’artroplàsties poden ajudar a detectar models de pròtesi amb un mal funcionament, a curt i llarg termini, i identificar els pacients als quals s’hagi implantat aquestes pròtesis.

Olga: És el que va passar ara fa uns anys amb el model ASR, una pròtesi de maluc que algunes publicacions i registres, com el National Joint Registry, van evidenciar un increment inusual del nombre de revisions. Això va motivar una alerta sanitària a nivell internacional i es va activar un protocol per al seguiment dels pacients.

Olga: Un dels primers fracassos protètics que van motivar la creació de registres va ser la de la pròtesi de maluc 3M Capital Hip que es va introduir el 1991 al Regne Unit com una pròtesi de preu econòmic i que després de sis anys i més de 4.600 pròtesis implantades es va estimar que implicava un risc de revisió 4 vegades superior a l’esperat, amb la dificultat que va suposar fer la traçabilitat dels implants en no existir un registre d’àmbit nacional.

Olga: Va ser a partir de la col·laboració d’AQuAS, el CatSalut i la Societat Catalana de Cirurgia Ortopèdica i Traumatologia, que l’any 2005 es va crear el Registre d’Artroplàsties de Catalunya (RACat), una eina de vigilància epidemiològica en el sistema de salut català.

Hi ha altres experiències similars de registres d’aquest tipus a altres països?

Olga: Suècia (1975) i Finlàndia (1980) varen ser els primers països en impulsar un registre nacional d’artroplàsties de caire poblacional.

Olga: Actualment, molts països han implementat aquesta eina, ja sigui a Europa, Amèrica, Oceania, etcètera, amb diferent cobertura territorial, però amb un objectiu comú: ser un instrument vàlid per a l’avaluació dels procediments d’artroplàsties i els implants utilitzats.

Com a pacient o familiar d’una persona que pateix una artrosi articular, quin seria el missatge que voldríeu transmetre a partir de la vostra expertesa?

Xavier: La primera consulta que fa el pacient és sempre pel dolor que pateix a l’articulació de maluc o de genoll al caminar, pujar i baixar escales, aixecar-se d’una cadira, dificultat al calçar-se, etcètera. L’objectiu del tractament ha de ser eliminar el dolor amb medicació, activitat física i fisioteràpia que permet millorar el 95% dels pacients. La intervenció d’artroplàstia s’hauria de considerar com la darrera opció terapèutica. En aquest sentit, les decisions compartides entre professional i pacient són molt importants també quan parlem d’artroplàsties. Ens hem de preguntar tots si la millor opció per reduir aquest dolor és implantar una pròtesi.

Després de la intervenció d’artroplàstia, el pacient torna a fer vida normal?

Xavier: Després de la intervenció quirúrgica i una vegada finalitzat el període de recuperació funcional, es pot iniciar l’activitat normal, per la desaparició del dolor i la millora de la mobilitat articular. En certes ocasions, les limitacions seran només respecte a activitats intenses que podrien produir una sobrecàrrega articular.

(Continuarà…)