Tino Martí, Economista de la salut
Els serveis de telemedicina, igual que altres innovacions intenses en valor tecnològic, acostumen a funcionar bé en entorns controlats, a manera de laboratori, on les variables més determinants estan ajustades. A aquests experiments en diem pilots i són l’avantsala de l’extensió de la innovació. Els pilots solen tenir les característiques de l’efecte Hawthorne, el biaix de resultat que apareix quan l’observat és conscient de ser observat i en conseqüència adopta el millor de les seves maneres. Sota llum i taquígrafs tot funciona, però quan s’estén el projecte, fracassa. El fenomen és tan comú que les administracions sanitàries han abusat dels pilots com a mitjà d’implantació i es parla actualment de pilotitis.
Però, què fa que un projecte superi la fase pilot i es converteixi en habitual? I quines característiques tenen aquells projectes que fins i tot arriben a ser implantats a gran escala? Amb aquestes preguntes en ment i el suport de la Comissió Europea, es va llançar el projecte Momentum el 2012. El seu objectiu era elaborar una guia per a la implantació reeixida de telemedicina a Europa i la setmana passada va publicar la llista provisional dels 18 factors crítics d’èxit identificats mitjançant l’anàlisi de casos d’èxit de telemedicina, entesa com la relació entre professionals i pacients que no es troben al mateix lloc. Aquests factors cobreixen els següents blocs: