Igualtat, equitat, realitat: les desigualtats socials de salut infantil

29 Set

-El codi postal és més important per a la salut infantil què el codi genètic (Anònim).
-Es necessita tota la tribu per criar els nens (Proverbi africà).

luis-rajmil
Luis Rajmil

Actualment hi ha suficient informació acumulada que mostra que la trajectòria vital i les condicions de vida prenatal i durant els primers anys de vida són factors amb gran influència en la salut i la participació social del futur adult. La Comissió de Determinants Socials en Salut (CSDH) de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) ha proposat eliminar la bretxa en salut en una generació assenyalant que les desigualtats durant el creixement i desenvolupament precoç dels menors són un dels principals factors que contribueixen a crear i perpetuar les desigualtats en la salut en l’edat adulta. Segons la CSDH, el nivell d’estudis familiar, l’educació en les etapes escolars i el rendiment acadèmic tenen un paper fonamental, així com l’exposició a situacions de vulnerabilitat econòmica familiar.

L’informe d’UNICEF Innocenti RC13 ha posat de manifest que a la lliga dels països desenvolupats l’Estat espanyol és un dels pitjors en relació amb la capacitat de l’estat per reduir la bretxa de desigualtats socioeconòmiques des del començament de la Gran Recessió.

Els infants són el grup de risc poblacional més vulnerable i afectat en l’actual situació de crisi econòmica: a Catalunya es calcula que un de cada tres menors viu en situació de risc de pobresa, segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya de l’any 2015. Aquestes dades reflecteixen la greu repercussió que tenen en la vida dels nens i les nenes l’atur, la precarietat laboral familiar i les polítiques de (des)protecció de la infància, a més de l’impacte del dèficit històric d’inversió pública en polítiques de protecció de la infància. A Espanya, el nombre de famílies que acudeixen a organitzacions no governamentals en demanda d’ajuda per cobrir les seves necessitats bàsiques s’ha triplicat des de l’any 2007.

Els efectes de la crisi econòmica en la salut de la població infantil a curt termini depenen del grau d’exposició a les privacions materials, de les condicions de vida familiar, i l’accés als serveis bàsics mínims, així com la capacitat econòmica familiar per fer front a les necessitats infantils. Com a conseqüència de la crisi han augmentat els gradients socials en salut ja existents. Així, la desigualtat en l’esperança de vida al néixer d’un nen entre el barri més i menys benestant de la ciutat de Barcelona ha augmentat fins els 8 anys de diferència (es reforça l’afirmació que el codi postal és més important per a la salut infantil que el codi genètic).

Hi ha evidència d’una pitjor salut general i pitjor salut mental en menors de famílies vulnerables que requereixen ajuda per mantenir el seu habitatge o que han estat desnonades, segons un estudi del projecte SOPHIE i Càritas de població a risc de desnonaments o que ha estat desnonada.

L’obesitat està lligada a importants gradients socials i aquests han augmentat els darrers anys. S’ha trobat un augment de l’obesitat i el sobrepès infantil a la població general de Catalunya encara que aquest augment no es pot atribuir solament a la crisi econòmica atès que ja s’havia detectat abans de l’inici de la recessió.

La percepció de la qualitat de vida relacionada amb la salut ha empitjorat entre els menors de famílies amb nivell d’estudis primaris respecte dels universitaris entre els anys 2006 i 2012. També s’ha detectat un impacte en salut perinatal amb disminució de la fertilitat i augment de l’edat materna sobretot del primer fill/a, un augment dels avortaments en dones de 15-24 anys, i un augment del baix pes en néixer a dones joves a l’Estat espanyol.

Les polítiques que s’han posat en marxa per tal de fer front aquesta situació no han resolt els problemes, més aviat estan contribuint a augmentar la bretxa existent. La inversió en polítiques públiques adreçades a la infància a l’Estat espanyol és de les més baixes de la Unió Europea. Societats científiques locals com ara la Societat Catalana de Pediatria (SCP), estatals com la Sociedad Española de Salut Pública y Administración Sanitaria (SESPAS) i internacionals com la International Society of Social Pediatrics (ISSOP), les ONG com ara UNICEF i d’altres entitats demanen als governs assegurar que els grups de menors vulnerables no estiguin sotmesos a major desavantatges degut a les polítiques de retallades. Les mesures que es proposen son les següents: suspendre els desnonaments de famílies amb menors/ assegurar mesures bàsiques contra la pobresa energètica i l’habitatge per a totes les famílies; promoure el treball de qualitat, juvenil i dels pares; mantenir i finançar els menjadors escolars tot l’any; assegurar l’ingrés mínim garantit per a les famílies amb menys recursos; i reduir les desigualtats regionals prioritzant els districtes i municipis més desfavorits.

L’escolarització precoç ha demostrat un impacte positiu en el desenvolupament cognitiu, el nivell acadèmic i les possibilitats futures d’inserció social de la població general i sobretot té un efecte més positiu en la població amb menys recursos i menys nivell educatiu. Les propostes en educació es resumeixen en assegurar l’accés a educació infantil; accés universal al material i activitats escolars; i la detecció precoç i intervenció dels casos de desavantatge infantil.

Quant a les polítiques sanitàries, es proposa enfortir hàbits alimentaris i nutricionals saludables; la promoció de la lactància materna; l’expansió dels programes i les polítiques que hagin mostrat major efectivitat; assegurar els drets dels menors amb i sense discapacitats i complir la convenció dels drets de la infància de les Nacions Unides; i garantir l’accés universal i efectiu als serveis sanitaris per a tota la població i la derogació del RD Llei 16/2012 d’exclusió sanitària.

És essencial que tots els professionals responsables de l’atenció als menors i famílies prenguin consciència i protagonisme en la disminució de les desigualtats socials en salut i educació si l’objectiu és aconseguir futures generacions d’adults amb oportunitats de salut equitatives.

igualtat-equitat-realitat

Entrada elaborada per Luis Rajmil (@LuisRajmil), pediatre i especialista en medicina preventiva i salut pública.

Mai havíem estat tan sans i a la vegada mai havíem estat tan malalts

21 Abr
LluísBohígas
Lluís Bohígas

Quan jo vaig néixer, l’any 1950, l’esperança de vida al néixer era de 65 anys. Ara he complert 65 anys i per tant, segons aquella data, estaria a prop de perdre l’esperança. Afortunadament, en aquests anys, la medecina, la sanitat i els estils de vida han millorat i la meva esperança de vida s’ha  allargat i segons les dades de l’Idescat és de 20 anys. És a dir, he guanyat un any de vida per cada 3 que he viscut, no està malament! Aquests càlculs em posen content, però n’hi ha un altre que em preocupa, que es denomina Esperança de vida en bona salut. Es calcula tot combinant les dades de mortalitat que ens donen l’esperança de vida amb les dades de morbilitat que ens diuen quants anys estarem malalts. La meva esperança de vida en bona salut actualment es de 12 anys, és a dir dels 20 anys que em queden en puc passar 12 sa i 8 malalt. Tot això estadísticament parlant.

I de que estaré malalt? Doncs bé, les malalties més importants de cara a la mort són les cardiovasculars i el càncer. Val a dir que bona part dels guanys que hem assolit en allargar la vida ha estat gràcies a reduir la mortalitat cardiovascular. També els càncers estan en regressió, gràcies a les millores i descobriments de la sanitat. Alguns càncers no apareixen tant gràcies a que fumem menys; per exemple, el de pulmó que s’està reduint en els homes però augmenta en les dones. Per altres càncers hi ha medicaments i intervencions molt potents que fan cronificar la malaltia. Però aquests malalties tot i ser greus no són les que ens fan anar cada dia al metge. Anem al metge per culpa de la hipertensió, el colesterol, la diabetis, la insuficiència cardíaca, etc. Algunes d’aquestes malalties estan lligades al mes  gran problema de salut pública d’avui dia: l’obesitat. Ara ja no és el tabac o l’alcohol el gran problema de salut pública, sinó l’obesitat que va creixent dia a dia i que està a l’origen de malalties com la diabetis.

L’obesitat es produeix per dos factors: mengem més del que necessitem i fem menys exercici del que deuríem. La majoria d’avenços d’avui dia ens conviden a fer menys exercici: ascensors, escales mecàniques, teleconferències, etc, i molts estímuls mediàtics ens conviden a menjar més, o consumir begudes ensucrades. El conjunt fa que avui dia al voltant del 15% de la població catalana és obesa.

La malaltia més freqüent en les persones de més de 65 anys avui dia es diu polimedicació, és a dir consumir més de 3 medicaments diaris, en molts casos més de 10 i hi ha persones amb un consum de 20 fàrmacs diaris. Cada fàrmac respon a un problema de salut, i els problemes de salut s’han multiplicat, avui dia no tenim una sola malaltia, en tenim unes quantes i per cada malaltia hi ha el seu arsenal terapèutic. El metge ha de vigilar, no tan sols la malaltia que controla, sinó donar medicaments que no perjudiquin les altres malalties de cada malalt. Quan anem al metge de capçalera, aquest ha de tenir en compte un gran nombre de paràmetres, i quan anem a l’hospital hem de visitar una gran nombre de serveis mèdics diferents. Un dels problemes de salut més greus avui son les interaccions entre medicaments o activitats terapèutiques que es fan nosa entre elles.

La medicina ha millorat molt des que jo vaig néixer fins ara. Coneixem molt millor les malalties i tenim medicaments i cirurgia per guarir moltes malalties. Malgrat tot, la medicina està molt mal preparada per al nou malalt: vell, amb vàries malalties, alguna mental (Alzheimer, demència, depressió, etc.), sense família, prenent un munt de medicaments. Com que no pot amb aquesta complexitat acaba enviant-lo a una residència sociosanitària.

Des de fa uns anys s’han alçat veus en la sanitat que demanen una reorganització dels serveis per donar atenció als nous malalts. Aquestes veus tenen dificultats en fer-se sentir, és molt difícil canviar la manera de fer dels serveis sanitaris. Hem reduït la mortalitat gràcies a l’especialització i la superespecialització, on les malalties han estat definides de forma més precisa, però el malalt ha quedat reduït a un sac de malalties. La nova medicina demana veure el malalt en el seu conjunt i no solament cadascuna de les malalties. Hi ha molta feina a fer.

La paradoxa actual és que mai havíem estat tant sans i a la vegada mai havíem estat tant malalts. Mai havíem pogut viure tants anys en bona salut i mai havíem viscut tants anys plens de vàries malalties que ens molesten, ens limiten i ens fan dependents del serveis sanitaris. Davant d’aquesta situació, els serveis sanitaris hauran d’adaptar-se i els pacients hauran de fer un paper més actiu en al cura de la seva malaltia.

Entrada elaborada per Lluís Bohígas (@bohigasl), economista.