De vegades no fer res és l’acció més correcta

30 Jul

Joan-PonsJoan MV Pons, Responsable Avaluació AQuAS

Fer, actuar, és irresistible i deu formar part de l’espècie humana, com un ressort sempre a punt de ser utilitzat, fora que es tracti de contempladors, eremites i estilites (Sant Simeó). En la medicina i salut pública es temen més les fallides per omissió, per deixar de fer, que per comissió. Sovint s’actua demanant proves analítiques o d’imatge, pensant que aquestes, fora de la lleu punxada o d’una mica de radiació (bastant més si és una tomografia computada), no poden causar cap perjudici, no tenen efectes adversos. Però no és així. Deixem al marge que qualsevol prova innecessària (que no aportarà nova informació i que si ho fa no modificarà el maneig del malalt) és tirar els diners (de tots). Qualsevol intervenció mèdica, preventiva, diagnòstica o terapèutica, de la mena que sigui, aportant els seus beneficis, comporta els seus riscos. No pot ser de cap altre manera. La qüestió no cal dir-ho, és saber sospesar correctament els pros i contres i escollir amb saviesa. Continue reading

Pràctica mèdica: fer molt o fer el necessari?

22 Gen

Joan-PonsJoan MV Pons. Responsable Avaluació AQuAS

La medicina, que és una ciència imperfecte (per això allò de l’art), però també un ofici, ha tendit sempre, potser més pel segon que pel primer, a actuar, a fer quelcom, malgrat això no servís de res, causés un greu perjudici (les sagnies) o, si tenia un efecte beneficiós, aquest no s’aclarís fins molts anys desprès (la mateixa vacuna de la verola de Jenner). Fer, per mostrar que alguna cosa s’ha fet o, encara més, afegint successives intervencions, per mostrar que s’ha fet tot el que es podia fer. Per què aquest afany de fer i fer més cada vegada?

Les raons poden ser diverses. Una, ben simple, lligada a l’ofici i a la pràctica privada (les d’assegurances privades), és que, si et paguen per fer, acabes fent més del necessari, especialment proves diagnòstiques. Sempre amb la millor intenció, per a no oblidar res, recollir la màxima informació, fins i tot per cobrir qualsevol possibilitat remota d’un diagnòstic inversemblant. La medicina defensiva sorgeix d’aquí i es dóna més en els països sobrats d’advocats on el temor al litigi -fonamentat per una casuística creixent- porta a una inflació de proves i més proves. El cas de Dr. Daniel Merenstein, un resident de 3r any, amb un pacient i el PSA és ben notori (el poden llegir a “Winners and Losers“, un article de la Secció A piece of my mindde JAMA).

Continue reading