Seguim inspirant-nos en el congrés Preventing Overdiagnosis (a Twitter: #PODC2016), que tindrà lloc la setmana que ve a Barcelona. Hi ha molts elements en joc que cal tenir en compte i avui intentarem mostrar-ne alguns. Joan MV Pons en aquest post reflexionava sobre les mesures de salut pública implicades en la història de la superació de la pobresa i l’augment de l’esperança de vida que han tingut lloc durant els últims segles a partir de la lectura d’un llibre del premi nobel d’Economia Angus Deaton.
Sense desmerèixer aquesta evolució dels temps, Andreu Segura en aquest post feia diverses reflexions al voltant de la futilitat de la medicina i d’aquelles intervencions amb expectatives no massa sensates de benefici. Feia referència a l’informe “To err is human” i a l’estimació que va fer Barbara Starfield sobre la mortalitat causada pels efectes adversos de la medicina. Així mateix, feia esment al cas molt específic de la prescripció d’activitats preventives i com aquestes han pogut evolucionar al llarg dels anys.
No és fàcil però gràcies a aquest post de Cari Almazan resulta fàcil entendre què vol dir i què no vol dir “sobrediagnòstic”. Almazan proposa un recorregut pels orígens d’aquest concepte passant per alguns exemples actuals i plantejant alguns reptes de futur en aquest àmbit, començant per una bona estratègia de comunicació.
El concepte de sobrediagnòstic equival a diagnosticar una malaltia que no ocasionarà símptomes al llarg de la vida d’una persona i que, en canvi, el tractament i el seguiment a què se sotmetrà la persona per tractar aquesta malaltia pot ocasionar danys i costos i cap benefici.
L’interès de treballar en aquesta línia de diagnosticar menys el trobem a nivell individual i a nivell poblacional. A nivell individual, diagnosticar massa es relaciona amb els efectes negatius d’etiquetes innecessàries, danys com ara els efectes de les radiacions i de falsos positius i falsos negatius en conseqüència de proves diagnòstiques i teràpies (cirurgies o medicaments) innecessàries. A nivell poblacional, estaríem parlant del cost d’oportunitat ocasionat per un malbaratament de recursos que podrien haver estat dedicats a prevenir i tractar malalties.
Dit tot això, ens podem preguntar què en pensen els professionals d’atenció primària i podem trobar pistes interessants al respecte en aquest post de Johanna Caro Mendivelso on es poden veure els principals resultats d’una enquesta realitzada a metges de família i pediatres. Un dels resultats més impactants d’aquesta enquesta és el fet que aproximadament un 80% dels metges enquestats es troben en la situació de prendre una decisió sobre la sol·licitud d’una prova o la prescripció d’un tractament innecessari almenys una vegada a la setmana.
En els últims anys l’interès per l’impacte que pot comportar tota aquesta problemàtica està creixent de manera important. Per aquest motiu, el Preventig Overdiagnosis serà una posada en comú que permetrà dissenyar estratègies i prendre decisions per abordar les conseqüències derivades de les situacions de sobrediagnòstic i sobretractament. Pensem que aquest nou espai de debat serà cada vegada més present en el nostre entorn professional i personal.
El congrés 