Mercè Piqueras – AQuAS Blog

Qüestions de gènere: aquí i ara

2 ag.

Una de les línies editorials del blog AQuAS són els temes de gènere. En els últims anys hem comptat amb col·laboracions de Mercè Piqueras posant llum a les contribucions silenciades d’algunes dones a la ciència amb l’exemple de Nettie Maria Stevens (Qui va descobrir el cromosoma Y?), d’Esther Vizcaino convidant a la implicació de tota la societat (homes i dones) en temes d’igualtat, de Paula Adam amb la iniciativa d’incloure el gènere en l’avaluació de l’impacte de la recerca i de Dolores Ruiz-Muñoz posant de manifest què passa amb les dones (a recerca biomèdica) i el famós sostre de vidre.

Què més hem publicat sobre gènere? Des de l’estiu passat hem posat l’accent a un enfocament (aparentment) més pràctic des d’una professió sanitària i a un enfocament (aparentment) més teòric amb un marc conceptual i de polítiques públiques.

El primer enfocament sorgeix de diverses inquietuds i esdeveniments en mitjans de comunicació que ens van alertar i vam trobar interessant fer un exercici en grup amb Núria Rodríguez-Valiente, Marc Fortes i Mercè Salvat que va generar una conversa inspiradora sobre infermeria i gènere. El resultat va ser un text molt ric, que és una invitació al qüestionament de múltiples elements de la vida quotidiana, a partir d’un cas molt concret.

“sorgeixen preguntes com per què a la nostra societat el terme cuidar està associat a la dona, per què aquest cuidar no té ni ha tingut reconeixement social quan la valoració és positiva durant els processos de salut-malaltia, com ho viuen els homes que han triat aquesta professió i, finalment, com seria possible “deconstruir” aquest constructe social i cultural”

El segon enfocament sorgeix de la suma de diferents iniciatives i té una clara voluntat divulgativa. Iria Caamiña va posar damunt de la taula els bàsics sobre gènere des de les polítiques públiques en el context de salut. És un text dens i sòlid que mostra el recorregut fet (disponible, públic, a l’abast de tothom) i que planteja que si bé el viatge està començat, encara queda molt recorregut per fer.

“Sistemàticament els mitjans de comunicació ens mostren exemples de la persistència de situacions de discriminació de les dones, la bretxa salarial de gènere, la baixa presència de dones en càrrecs directius, la violència exercida vers les dones, entre d’altres. Aquestes situacions responen a la construcció d’un model social basat encara en l’androcentrisme que fa de l’home el subjecte de referència de valors i concepció del món, al mateix temps que subordina i invisibilitza les dones»

Totes aquestes perspectives diverses i complementàries encara és necessari que siguin explorades i considerades, formen part del dia a dia de la nostra societat. És més, ens afecten i ens expliquen d’on venim, qui som, on som i cap a on volem anar.

El concepte de «transversalització de gènere» vol dir incorporar la perspectiva de gènere en totes les polítiques i actuacions d’un govern, una entitat o una institució. Des d’un sistema de salut i des de l’avaluació, també.

Recomanem la lectura d’aquest document del Departament de Salut:

Guia per a la introducció de la perspectiva de gènere en la planificació en salut

Dona i ciència: de la fotografia 51 al gràfic de la tisora. Hem avançat gaire?

28 abr.

El 15 de desembre de 2015 l’Assemblea General de les Nacions Unides va declarar l’11 de febrer com a data per a commemorar el Dia Internacional de la Dona i la Nena en la Ciència. Amb tots els dies mundials que tenim per commemorar és inevitable pensar si aquest dia era necessari, o no.

Avui, des d’aquest espai, voldríem convidar-vos a acompanyar-nos en aquesta reflexió.

Quan es tracta del tema de la discriminació de les dones en la ciència, la pregunta típica que se sol fer habitualment per evidenciar aquesta discriminació és: quantes dones científiques coneixeu? I aquí, Marie Curie sol ser una de les científiques més mencionades. Semblaria que anem bé.

Anem una mica més enllà: què passa si la pregunta la fem sobre científiques actuals? Potser ens trobem en un context on nosaltres mateixes som científiques, o estem rodejades i rodejats de científiques, i trobar uns quants noms no ens seria tan difícil.

Però… i fora del nostre entorn de feina? Sembla que ja comencem a no anar tan bé. Fora dels cercles on aquestes dones científiques es mouen sembla que la ciutadania no coneix tant les dones que fan ciència i que la icona de la Rosalind Franklin i la seva fotografia 51 segueix avui tan actual com sempre.

Imatge de la fotografia 51 del blog Centpeus de Daniel Closa (@nielo40)

Una raó per explicar la invisibilitat de la dona en la ciència la trobem en el fet que durant molts anys hi ha hagut barreres importants perquè les dones accedissin a la formació acadèmica. Les dones estaven relegades a desenvolupar únicament un treball reproductiu dintre de la societat, era pràcticament impossible que accedissin a una formació acadèmica en igualtat de condicions que els homes i era, per tant, normal que després no destaquessin com a científiques o que ni tan sols arribessin a ser-ho.

Naturalment, tot i això, hi ha hagut dones com Nettie Maria Stevens, que han pogut deixar la seva empremta. Això sí, sempre des d’un segon pla de la història de la ciència, sense el reconeixement clar que han rebut els homes científics de la seva època.

I ara? Serveix encara l’excusa del gap o desfasament acadèmic? Aquest raonament ja no és vàlid si pensem que hi ha més dones que homes estudiant carreres de ciència. Per què les dones actualment segueixen estant absents dels llocs científics de responsabilitat? Què està passant pel camí? Com pot ser que a Catalunya hi hagi més dones que homes estudiant ciència i només 2 dels 42 centres de recerca catalans estiguin dirigits per dones?

Imatge de la web Women in Science de la UNESCO

El que passa actualment es coneix com el gràfic de la tisora. Les dones es van quedant pel camí en la carrera científica. Tot i que en els últims anys la presència entre dones i homes ha tendit a convergir una mica, la diferència encara és clara i enorme, sobretot en els llocs de més responsabilitat i això és un clar reflex del sostre de cristall (o sostre de vidre), com una barrera invisible, que les dones es troben en la majoria dels àmbits del mercat laboral per arribar a llocs de responsabilitat.

Gràfic de la tisora (Mujeres y ciencia, CSIC)

Però el resultat que les dones vagin poc a poc abandonant la seva presència en la ciència va més enllà d’una qüestió d’injustícia social. A no ser que a hores d’ara encara algú pensi que ho fan per ser menys competents, i no pels entrebancs socials que van trobant-se pel camí, molt més enllà de la més que demostrada bretxa salarial, això suposa una pèrdua de talent clara per la ciència, per la societat; en definitiva, per a tothom.

Imatge de l’informe Dones, desigualtat de gèneres i desenvolupament.

Font: Carme Poveda; Observatori Dona Empresa i Economia, de la Cambra de Comerç de Barcelona.

Tal vegada això no passi a les ciències de la salut, es podria pensar. De fet, és un dels àmbits científics més feminitzats que coneixem. Segur? Només pensant en quins són els llocs que ocupen les dones en les ciències de la salut ja queda clar que aquest àmbit no està exempt d’aquesta, diguem-ne, desfeminització del poder. De fet, les ciències de la salut és un dels àmbits on la bretxa entre dones i homes és més que present.

Ahir mateix el Ministerio de salud va iniciar una campanya dirigida a la població general per promoure la vacunació i immediatament es va generar una forta polèmica en els mitjans de comunicació. En el vídeo destaca que l’únic professional de la salut amb un uniforme que no representa la seva realitat és el de la infermera que apareix amb còfia i minifaldilla. Què va passar? Potser l’explicació la trobaríem en el fet que s’han usat imatges d’un banc d’imatges gratuït que clarament no reflecteix la realitat del nostre context actual.

Ens reservem per a una altra ocasió escriure sobre les quotes per sexe, un concepte que no està mai lliure de polèmica ni sol deixar indiferent. Però de moment sembla que potser el Dia Internacional de la Dona i la Nena en la Ciència no està de més i, sobretot, no està de més que també sigui de la Nena en la Ciència perquè elles seran les científiques del futur que esperem que aconsegueixin tancar la tisora.

Tanquem aquest apunt amb una pregunta ben senzilla: encara hi ha algú que pensi que ja hem arribat a la paritat?

Voleu llegir més sobre el tema? Esther Vizcaino va publicar Igualtat de gènere, hi guanyem tots.

Entrada elaborada per Dolores Ruiz-Muñoz, dona i científica.

Health literacy, a need

26 gen.

Traditionally, knowledge in medicine was considered an exclusive domain of medical professionals. Patients were passive subjects that listened to a diagnosis while hardly understanding it and followed, or not, the instructions they were given by the doctor. Nowadays, an attempt is made to provide patients with enough basic medical knowledge to allow them to interact with the doctor, take decisions about their health and avoid making mistakes that could have serious repercussions.

One of the subjects discussed at the 2016 European Health Forum Gastein (this Forum is an annual gathering organised by the European Commission in Bad Hofgastein, Austria, to discuss subjects related to health which affect European countries) was health literacy or, otherwise known as, the ability to access the relevant information for one’s own health or that of society and to be able to understand and assess it. It refers to the understanding of what the doctor tells the patient and the information contained in the patient information leaflets that accompany drugs. It also refers to the ability of identifying whether the information on health in the media is reliable, understanding the information on food labels and also participating in activities which improve health and well-being.

The first European Health Literacy Survey (HLS-EU) was carried out in the summer of 2011. Eight states from the EU took part and the questionnaire centred around three aspects (health care, disease prevention and health promotion) and in four of the phases in processing and informing (access, understanding, assessment and application).

While in the Netherlands 70% of the population have sufficient or excellent knowledge, in Spain, this percentage is 41,7% and it is the area with the highest percentage of problematic situations (50,08%).

Similar studies done in the United States indicate that a lack of health literacy carries risks, puts the breaks on the self-management of an illness and increases medical visits and hospital admissions and therefore, the expenditure on health.

Health literacy is not parallel to the degree of literacy in general. For example, the consumption of homeopathic products, the resistance to vaccination, or the belief that transgenic products are harmful for one’s health are widespread attitudes in some well-educated sectors with a high cultural baggage but which have a mistaken or biased knowledge of certain subjects on health. Unfortunately, these people believe they are well informed and are probably the population group where it will be most difficult to eradicate this type of illiteracy.

Post written by Mercè Piqueras (@lectoracorrent), biologist, science writer, science editor and translator, president of the Catalan Association for Science Communication in the period 2006-2011.

Alfabetismo en salud, una necesidad

26 gen.

Tradicionalmente, el conocimiento médico se ha considerado una exclusiva de los profesionales de la medicina. Los pacientes eran sujetos pasivos que escuchaban el diagnóstico sin casi entenderlo y seguían -o no- las instrucciones que el médico indicaba. Actualmente, en cambio, se cree conveniente que los pacientes tengan unos conocimientos médicos básicos que les permitan interaccionar con el médico, tomar decisiones sobre su salud y evitar errores que podrían tener graves repercusiones.

Uno de los temas debatidos en el Fóum Europeo de Salud de 2016 (este Fórum és un encuentro anual organizado por la Comisión Europea en Bad Hofgastein, Austria, para debatir temas relacionados con la salud que afectan los países europeos) ha sido el alfabetismo en salud, que es como se denomina la capacidad que tiene una persona para acceder a la información relevante para la propia salud o de la sociedad y entenderla y valorarla. Hace referencia tanto a la comprensión de aquello que dice el médico al paciente y del contenido de los prospectos de los medicamentos como a la capacidad de reconocer si la información sobre salud en los medios es fiable, entender la información en el etiquetado de los alimentos y participar en actividades que mejoren la salud y el bienestar.

El verano de 2011 se hizo la primera encuesta europea sobre alfabetismo en salud. Participaron ocho estados de la Unión Europea y el cuestionario estaba basado en tres aspectos (asistencia sanitaria, prevención de enfermedades y promoción de la salud) y en cuatro fases del procesado e información (acceso, comprensión, valoración y aplicación).

Si bien en los Países Bajos más del 70% de la población tiene conocimientos suficientes o excelentes, en el estado español este porcentaje es del 41,7% y es donde hay un porcentaje más alto de situación problemática (el 50,08%).

Estudios parecidos hechos en los Estados Unidos indicaban que la falta de alfabetismo en salud conlleva riesgos, frena la autogestión de la enfermedad y hace aumentar las visitas médicas y los ingresos hospitalarios y, por tanto, el gasto en salud.

El alfabetismo en salud no es paralelo al grado de alfabetismo en general. Por ejemplo, el consumo de productos homeopáticos, la prevención contra la vacunación, o la creencia que los productos transgénicos son nocivos para la salud son actitudes extendidas en algunos sectores instruídos y con un bagaje cultural alto, pero con un conocimiento erróneo o sesgado sobre determinados temas de salud. Desafortunadamente, estas personas creen estar bien informadas y probablemente sea el sector de la población donde más difícil será erradicar este tipo de analfabetismo.

Entrada elaborada por Mercè Piqueras (@lectoracorrent), bióloga, dedicada a la divulgación, la edición científica y la traducción, presidenta de la Asociación Catalana de Comunicación Científica en el período 2006-2011.

Alfabetisme en salut, una necessitat

26 gen.

Tradicionalment, el coneixement mèdic s’ha considerat una exclusiva dels professionals de la medicina. Els pacients eren subjectes passius que escoltaven el diagnòstic sense gairebé entendre’l i seguien –o no– les instruccions que el metge indicava. Avui dia, en canvi, es creu convenient que els pacients tinguin uns coneixements mèdics bàsics que els permetin interaccionar amb el metge, prendre decisions sobre la seva salut i evitar errors que podrien tenir greus repercussions.

Un dels temes debatuts en el Fòrum Europeu de Salut de 2016 (aquest Fòrum és una trobada anual organitzada per la Comissió Europea a Bad Hofgastein, Àustria, per debatre-hi temes relacionats amb la salut que afecten els països europeus) ha estat l’alfabetisme en salut, que és com s’anomena la capacitat que té una persona d’accedir a la informació rellevant per a la salut pròpia o de la societat i entendre-la i valorar-la. Fa referència tant a la comprensió d’allò que el metge diu al pacient i del contingut dels prospectes dels medicaments com a la capacitat de reconèixer si la informació sobre salut en els mitjans és fiable, d’entendre la informació en l’etiquetat dels aliments i de participar en activitats que millorin la salut i el benestar.

L’estiu de 2011 va fer-se la primera enquesta europea sobre l’alfabetisme en salut. Van participar-hi vuit estats de la Unió Europea i el qüestionari estava basat en tres aspectes (assistència sanitària, prevenció de malalties i promoció de la salut) i en quatre fases del processat i informació (accés, comprensió, valoració i aplicació).

Mentre que als Països Baixos més del 70% de la població té coneixements suficients o excel·lents, a l’estat espanyol, aquest percentatge és del 41,7% i és on hi ha un percentatge més alt de situació problemàtica (el 50,08%).

Estudis semblants fets als Estats Units indicaven que la manca d’alfabetisme en salut comporta riscos, frena l’autogestió de la malaltia i fa augmentar les visites mèdiques i els ingressos hospitalaris i, per tant, la despesa en salut.

L’alfabetisme en salut no és paral·lel al grau d’alfabetisme general. Per exemple, el consum de productes homeopàtics, la prevenció contra la vacunació, o la creença que els productes transgènics són nocius per a la salut són actituds esteses en alguns sectors instruïts i amb un bagatge cultural alt, però amb un coneixement erroni o esbiaixat sobre determinats temes de salut. Malauradament, aquestes persones creuen estar ben informades i probablement sigui el sector de la població on més difícil serà erradicar aquest tipus d’analfabetisme.

Entrada elaborada per Mercè Piqueras (@lectoracorrent), biòloga, dedicada a la divulgació, l’edició científica i la traducció, presidenta de l’Associació Catalana de Comunicació Científica en el període 2006-2011.

«Miss» Stevens and the Y chromosome

26 maig

Nettie Maria Stevens (1861-1912) belongs to «the other half of science»: the half that is made up of women who have often been forgotten by history. The glowing obituary which appeared in the Science journal refers to her as Miss Stevens, even though she held a Ph.D. and the centre where she worked (Bryn Mawr College) had offered her a research professorship. Stevens was a researcher in several fields of biology, but her most prominent work was performed in the determination of the chromosomal basis of sex.

After completing her teaching studies at Westfield Normal School (now Westfield State University) in Massachusetts, Stevens worked as a teacher and librarian. However, one of her professors, a disciple of the great naturalist Louis Agassiz, awakened her interest in biology. In 1896, when Stevens was 35, she began studying at Stanford University (California), a modern institution that admitted women and allowed students to choose their own courses. In addition, enrolment was much cheaper than in the universities of New England, where she lived. She graduated in 1899 and published her first article, based on research from her Ph.D., which described two new species of protozoa and changes in the chromosomes during cell division.

In 1900, Stevens moved to Bryn Mawr College, Pennsylvania, which was renowned for its research into cytology. Thomas H. Morgan, a prominent researcher in genetics, evolution and embryology (Nobel Prize in Physiology or Medicine, 1933) directed her doctoral thesis. While preparing her thesis, Stevens received grants for stays in Germany (University of Würzburg) and Italy (Anton Dohrn Naples Zoological Station). Upon completing her Ph.D., she remained at Bryn Mawr College to lecture and continue her research.

The hypothesis that sex could be determined by one chromosome that was different from all the others – then called the «accessory chromosome» – had already been suggested in 1902 by Clarence E. McClung (1870-1946), but it was Nettie Stevens who proved it with her experiments. The first article on the accessory chromosome, published in 1905, was a careful cytological study with 241 drawings made by Stevens herself of what she observed through the microscope. The article proved clearly that all eggs tested from the mealworm beetle Tenebrio molitor, had 10 chromosomes of equal size, while the spermatozoa could contain a set just like that of the eggs, in other words, 10 chromosomes of the same size – or 9 chromosomes of equal size and one smaller chromosome (see figure 186 and 187). In the first case (all the spermatozoa of equal size) always produce females, while in the other (with one smaller) produced males. In addition, somatic (non-reproductive) cells from males always possessed the smaller chromosome.

Some of Stevens’ illustrations

Stevens - figura 1

At the same time Stevens was performing this work, Edmund B. Wilson (1856-1939), who was working independently, described a similar dimorphism in insect spermatozoa. There was no rivalry between both scientists nor did either scientist claim priority of their discoveries. However, many texts attribute the discovery solely to Wilson, despite the fact that he himself stated in the article in Science outlining his observations: «… one of the chromosomes in the male is much smaller than the corresponding one in the female (which is in agreement with the observations of Stevens on the beetle Tenebrio)».

Unfortunately, Nettie Maria Stevens’ career as a scientist was short-lived. She died in 1912 at the age of 51 from breast cancer.

Bibliography

Studies in spermatogenesis with special reference to the «accessory chromosome.» Article by Nettie M. Stevens, 1905, which describes the study that confirmed that sex was determined by a chromosome which, was different in males. Available from the Project Gutenberg.

Nettie Maria Stevens (1861-1912): Her life and contributions to cytogenetics.
Marilyn Bailey Ogilvie & Clifford J. Choquette.
Proceedings of the American Philosophical Society, 1981, 125:292-311

Post writen by Mercè Piqueras (@lectoracorrent), biologist, science writer, science editor, and translator.

La «señorita» Stevens y el cromosoma Y

26 maig

Nettie Maria Stevens (1861-1912) pertenece a «la otra mitad de la ciencia»: una mitad formada por las mujeres que a menudo la historia ha olvidado. La necrológica elogiosa que le dedicó la revista Science se refiere a ella como Miss Stevens, aunque tenía un doctorado y el centro donde trabajaba (Bryn Mawr College) había creado una cátedra para ella. Stevens investigó en varios campos de la biología, pero su trabajo más destacado es sobre la determinación cromosómica del sexo.

Al terminar los estudios de magisterio en la Escuela Normal de Westfield (hoy Universidad Estatal de Westfield), en Massachusetts, Stevens trabajó como maestra y bibliotecaria. Pero uno de sus profesores, discípulo del gran naturalista Louis Agassiz, despertó su interés por la biología. En 1896, con 35 años, se fue a estudiar a la Universidad de Stanford (California), una institución moderna, que admitía mujeres y permitía elegir las asignaturas a los estudiantes. Además, la matrícula era mucho más barata que en las universidades de Nueva Inglaterra, donde ella vivía. Se graduó en 1899 y, en su primer artículo, basado en la investigación de su máster, describía dos nuevas especies de protozoos y también cambios en los cromosomas durante la división celular.

En 1900 se trasladó a Bryn Mawr College, un centro de Pensilvania reconocido por la investigación en citología. Thomas H. Morgan, destacado investigador en genética, evolución y embriología (recibió el premio Nobel de Fisiología o Medicina en 1933) dirigió su tesis doctoral. Mientras hacía la tesis recibió sendas becas para realizar estancias en Alemania (Universidad de Würzburg) e Italia (Stazione Zoologica Anton Dohrn, en Nápoles). Al doctorarse continuó en Bryn Mawr College dando clases e investigando.

La hipótesis de que el sexo podía estar determinado por un cromosoma que era diferente de todos los demás –entonces le llamaban «el cromosoma accesorio»– ya había sido sugerida en 1902 por Clarence E. McClung (1970-1946), pero fue Nettie Stevens quien lo probó con sus experimentos. El primer artículo sobre el cromosoma accesorio, publicado en 1905, era un cuidadoso estudio citológico con 241 dibujos de lo que veía a través del microscopio hechos por ella misma. En ellos se demostraba claramente que, en todos los óvulos examinados del coleóptero Tenebrio molitor, había 10 cromosomas de igual tamaño, mientras que los espermatozoides podían contener un juego igual como el de los óvulos –es decir, 10 cromosomas de igual tamaño–, o bien 9 de igual tamaño y uno más pequeño (ver figura 186 y 187 de la imagen). En el primer caso (todos los espermatozoides de igual tamaño), se originaban siempre hembras, mientras que en el otro (con uno más pequeño) el resultado eran machos. Además, las células somáticas (no reproductoras) de los machos tenían siempre ese cromosoma más pequeño.

Algunas de las ilustraciones de Stevens

Stevens - figura 1

Al tiempo que Stevens, y trabajando de forma independiente, Edmund B. Wilson (1856-1939) describió un dimorfismo similar en los espermatozoides de insectos. Entre ellos no hubo rivalidad ni ninguno de los dos se atribuyó la prioridad del descubrimiento. Sin embargo, muchos textos lo atribuyen solo a Wilson, aunque él mismo, en el artículo en la revista Science que describía sus observaciones, dice: «… uno de los cromosomas en el macho es mucho más pequeño que el correspondiente de la hembra (hecho que concuerda con las observaciones de Stevens en el coleóptero Tenebrio)».

Desgraciadamente, la carrera científica de Nettie Maria Stevens fue breve. Murió en 1912, a los 51 años, de cáncer de mama.

Bibliografía

Studies in spermatogenesis with special reference to the «accessory chromosome.» Artículo de Nettie M. Stevens, de 1905, que describe el estudio que confirmó que el sexo venía determinado por un cromosoma que en los machos era diferente. Disponible en el Proyecto Gutenberg

Nettie Maria Stevens (1861-1912): Her life and contributions to cytogenetics.
Marilyn Bailey Ogilvie & Clifford J. Choquette.
Proceedings of the American Philosophical Society, 1981, 125:292-311

Entrada elaborada por Mercè Piqueras (@lectoracorrent), bióloga, dedicada a la divulgación, la edición científica y la traducción.

La «senyoreta» Stevens i el cromosoma Y

26 maig

Nettie Maria Stevens (1861-1912) pertany a «l’altra meitat de la ciència»: una meitat formada per les dones que sovint la història ha oblidat. La necrològica elogiosa que va dedicar-li la revista Science s’hi refereix com a Miss Stevens, tot i que tenia un doctorat i que el centre on treballava (Bryn Mawr College) havia creat una càtedra per a ella. Stevens va investigar en diversos camps de la biologia, però el seu treball més destacat és sobre la determinació cromosòmica del sexe.

En acabar els estudis de magisteri a l’Escola Normal de Westfield (avui dia Universitat Estatal de Westfield), a Massachusetts, Stevens va treballar com a mestra i bibliotecària. Però un dels seus professors, deixeble del gran naturalista Louis Agassiz, va despertar el seu interès per la biologia. El 1896, amb 35 anys, va anar a estudiar a la Universitat de Stanford (Califòrnia), una institució moderna, que admetia dones i permetia triar les assignatures als estudiants. A més, la matrícula era molt més barata que en les universitats de Nova Anglaterra, on ella vivia. Va graduar-se el 1899 i, en el seu primer article, basat en la recerca del seu màster, descrivia dues noves espècies de protozous i també canvis en els cromosomes durant la divisió cel·lular.

El 1900 va traslladar-se a Bryn Mawr College, un centre de Pennsilvània reconegut per la recerca en citologia. Thomas H. Morgan, destacat investigador en genètica, evolució i embriologia (va rebre el premi Nobel de Fisiologia o Medicina el 1933) va dirigir la seva tesi doctoral. Mentre feia la tesi va rebre sengles beques per fer estades a Alemanya (Universitat de Würzburg) i Itàlia (Stazione Zoologica Anton Dohrn, a Nàpols). En doctorar-se va continuar a Bryn Mawr College fent classe i recerca.

La hipòtesi que el sexe podia estar determinat per un cromosoma que era diferent de tots els altres –aleshores l’anomenaven «el cromosoma accessori»– ja havia estat suggerida el 1902 per Clarence E. McClung (1870-1946), però va ser Nettie Stevens qui ho va provar amb els seus experiments. El primer article sobre el cromosoma accesori, publicat el 1905, era un acurat estudi citològic amb 241 dibuixos del que veia a través del microscopi fets per ella mateixa, S’hi demostrava clarament que, en tots els òvuls examinats del coleòpter Tenebrio molitor, hi havia 10 cromosomes d’igual grandària, mentre que els espermatozous podien contenir un joc igual com el dels òvuls –és a dir, 10 cromosòmes d’igual grandària– o bé 9 d’igual grandària i un de més petit (vegeu la figura 186 i 187). En el primer cas (tots els espermatozous d’igual grandària), s’originaven sempre femelles, mentre que en l’altre (amb un de més petit) el resultat eren mascles. A més les cèl·lules somàtiques (no reproductores) dels mascles tenien sempre aquell cromosoma més petit.

Algunes de les il·lustracions de Stevens

Stevens - figura 1

Al mateix temps que Stevens, i treballant de manera independent, Edmund B. Wilson (1856-1939) va descriure un dimorfisme semblant en els espermatozous d’insectes. Entre ells no hi va haver rivalitat ni cap dels dos es va atribuir la prioritat de la descoberta. Tanmateix, molts textos l’atribueixen la només a Wilson, tot i que ell mateix, en l’article a la revista Science que descrivia les seves observacions, diu: «… un dels cromosomes en el mascle és molt més petit que el corresponent de la femella (fet que concorda amb les observacions de Stevens en el coleòpter Tenebrio)».

Malauradament, la carrera científica de Nettie Maria Stevens va ser breu. Va morir el 1912, als 51 anys de càncer de mama.

Bibliografia

Studies in spermatogenesis with special reference to the «accessory chromosome.» Article de Netti M. Stevens, de 1905, que descriu l’estudi que va confirmar que el sexe venia determinat per un cromosoma que, en els mascles era diferent. Disponible en el Projecte Gutenberg.

Nettie Maria Stevens (1861-1912): Her life and contributions to cytogenetics.
Marilyn Bailey Ogilvie & Clifford J. Choquette.
Proceedings of the American Philosophical Society, 1981, 125:292-311

Entrada elaborada per Mercè Piqueras (@lectoracorrent), biòloga, dedicada a la divulgació, l’edició científica i la traducció.