dependència – AQuAS Blog

Com promoure una atenció integrada salut i social centrada en la persona des de l’àmbit local

14 març

SUSTAIN és un projecte europeu Horizon2020 sobre atenció integrada per a gent gran que viu a casa amb necessitats complexes de salut i socials en què participen tretze iniciatives de set països europeus.

Es tracta d’un projecte que té per objectiu millorar l’atenció centrada en la persona, la coordinació d’equips professionals, el caràcter preventiu de l’atenció, la seguretat i l’eficiència.

A Catalunya, dues iniciatives locals (Integració social i sanitària de Sabadell Nord i Programa per a pacients crònics complexos, avançats i població geriàtrica d’Osona) han participat dissenyant i desenvolupant projectes de millora que han estat avaluats per AQuAS (podeu consultar l’informe i l’article)

Professionals involucrats en els grups motor de les dues iniciatives locals (Sabadell i Osona) d’atenció integrada salut i social -metgesses de família, treballadors i treballadores socials, infermeres, geriatres i personal directiu- es van trobar el passat 23 de gener de 2019 a l’AQuAS en la seva primera reunió conjunta.

Equip SUSTAIN Sabadell, Osona i AQuAS a Barcelona

Els professionals van poder compartir reflexions al voltant d’una pregunta: Què ha quedat del projecte SUSTAIN en el territori?

Aquest va ser el punt de partida per apuntar accions concretes per a fer sostenibles els projectes i comentar també aspectes de millora més enllà del projecte.

L’objectiu era identificar oportunitats a l’abast de les pròpies iniciatives locals i que servissin per generar un entorn més favorable per a l’atenció integrada salut i social centrada en la persona, tant de caràcter preventiu com reactiu.

I de la pluja d’idees que es va realitzar se’n pot extreure un heptàleg d’accions locals per a l’impuls de l’atenció integrada salut i social centrada en la persona. Veiem-ho en detall:

Prioritzar a nivell poblacional Acotar un grup poblacional per qui es considera més rellevant poder aplicar el nou mètode PIAI (Pla Individualitzat d’Atenció Integrada), per poder concentrar esforços en aquest grup, mentre el context no permeti escalar a tota la població de 65 i més anys. Una possibilitat seria la gent gran que viu a casa amb necessitats complexes salut i social que actualment rep atenció domiciliària de salut, o bé els casos que es coneixen des d’atenció primària de salut, però no són beneficiàries dels serveis socials d’atenció domiciliària, per trencar la barrera d’entrada a serveis socials o la manca de coneixement d’aquests serveis socials.
Donar continuïtat a la coordinació intersectorial, tot valorant la idoneïtat del nou mètode PIAI per a cada cas individual Continuar amb les reunions periòdiques de l’equip de professionals encarregat de l’avaluació multidimensional de necessitats per tal de planificar una atenció individualitzada i integrada salut i social (com a mínim de la tríada d’atenció primària medicina de família-infermeria-treball social). Aquestes reunions, proposades amb periodicitat mensual, servirien per a què els equips valorin d’entre les persones usuàries visitades recentment (al centre d’atenció primària salut, a domicili, als serveis socials locals, a l’atenció intermèdia en el cas d’Osona) quines es podrien beneficiar, especialment, de l’aproximació integrada i participativa SUSTAIN, amb possibilitats d’introduir canvis o objectius que millorin l’atenció i la seva qualitat de vida.
Convidar a professionals que no han participat en SUSTAIN a portar a terme el nou mètode PIAI, donant a aquests professionals les eines necessàries (temps, formació) per tal de familiaritzar-se amb l’aproximació d’atenció integrada salut i social centrada en la persona. En aquest sentit, es parla de la importància de “mantenir l’esperit SUSTAIN” i de poder treballar per involucrar mica en mica els professionals més reticents a introduir canvis en la seva manera de treballar.
Realitzar una anàlisi de les diferents capacitats i competències de cada professional dels equips d’atenció primària (medicina de família-infermeria-treball social-treball social sanitari), i realitzar una distribució de rols i responsabilitats ad hoc, que permeti potenciar les habilitats de cada individu. Això pot implicar que professionals que formalment ocupen la mateixa posició (per exemple, medicina de família) s’especialitzin en un o altre tipus d’atenció (urgències, elaboració de PIAI, patologies concretes), la qual cosa voldrà dir que caldrà acceptar que no necessàriament tots els professionals d’una posició han de fer el mateix: “no cal professionals de talla única”.
Potenciar la figura de portaveu de l’equip d’atenció, tant davant la persona usuària com a coordinadora interna de cada equip, remarcant que la persona usuària disposa d’un equip que es comunica per donar resposta el més aviat possible a les seves diferents necessitats. Es destaca l’oportunitat que tenen els treballadors i les treballadroes socials per actuar d’enllaç entre atenció primària salut, serveis socials locals i recursos comunitaris, tot coordinant les accions que es contemplin en els PIAI.
Estudiar quin pot ser l’encaix òptim de la figura del professional de treball social sanitari, que, en el cas de Sabadell, s’ha incorporat molt recentment. Caldrà realitzar una anàlisi amb el conjunt dels professionals que intervenen en l’atenció, però especialment amb els propis professionals de treball social (siguin contractats pels serveis socials locals, treballadors/es social sanitari o treballadors/es socials especialitzats a l’atenció intermèdia) per a entendre capacitats i perspectives sobre quina ha de ser la funció de cadascú tenint en compte les seves particularitats i l’entorn específic en el qual exerceixen (per exemple, eines i procediments específics que poden aplicar, quins sistemes d’informació són al seu abast, amb quins altres professionals estan en contacte directe).
Habilitar sistemes locals segurs i respectuosos amb la LOPD per tal d’intercanviar la informació mínima necessària per a realitzar l’avaluació multidimensional conjunta i compartir els PIAI entre els professionals més rellevants per a cada cas. Es menciona l’exemple del Sistema Integrat de Salut d’Osona (SISO), que permet als professionals d’atenció primària veure quines persones usuàries es troben ingressades als centres hospitalaris que formen part d’aquest sistema, o el mecanisme previst pel Consell Comarcal d’Osona per tal que els treballadors socials sanitaris empleats als centres de salut puguin consultar el grau de valoració de la dependència d’una persona usuària.

Acabem el post comentant que aquesta setmana hem particat a la conferència final del projecte a Brussel·les.

Representants de l’equip SUSTAIN Osona, Sabadell i AQuAS a Brusel·les

Entrada elaborada per Jillian Reynolds, Lina Masana, Nuri Cayuelas i Mireia Espallargues.

Hablando con gente mayor en Inglaterra y Cataluña: ¿iguales y diferentes?

27 set.

Durante mi trayectoria profesional como investigadora en el ámbito de la investigación cualitativa aplicada en salud, he participado en dos proyectos de investigación con gente mayor en dos contextos diferentes: Inglaterra y Cataluña.

El proyecto inglés SoReLL (Study of Resourcefullness in Later Life) ‒enmarcado dentro del programa de atención a la fragilidad del NIHR CLAHRC Yorkshire and Humber‒ quería conocer qué necesidades y qué recursos tiene la gente mayor con fragilidad que viven en casa, y sus cuidadores informales, y cómo se puede mejorar la atención sanitaria y social que reciben.

El proyecto catalán, en el marco del proyecto europeo Horizon2020, denominado SUSTAIN (Sustainable Integrated Care for Older People in Europe), donde AQuAS ha trabajado activamente, quería conocer las necesidades y preferencias de atención de gente mayor que vive en casa con necesidades de salud y sociales complejas, y la de sus cuidadores informales, para poder diseñar y ofrecer un modelo de atención integrada centrada en la persona.

Ambos proyectos tienen líneas comunes de interés para el mismo grup de edad, y para los dos he tenido la suerte de llevar a cabo entrevistas en profundidad con gente mayor inglesa y catalana. Antes de emprender la investigación en Inglaterra, tenía una curiosidad: ¿cómo serán los abuelos y las abuelas inglesas? ¿Serán parecidos a los catalanes o muy diferentes? Y en volver a Cataluña, pensaba: ¿Qué me dirán los abuelos y las abuelas catalanas sobre su experiencia con la enfermedad y la atención que reciben? ¿Me dirán cosas parecidas o diferentes a los ingleses?

Foto de mensatic http://www.morguefile.com

Si bien ingleses y catalanes somos culturas con rasgos diferenciados, mi sorpresa ha sido comprobar ciertas similitudes insospechadas. No podré aportar datos comparativos concluyentes puesto que no he realizado ninguna investigación cross-cultural. Tampoco pretendo generalizar teniendo en cuenta que ambas investigaciones se han llevado a cabo en contextos locales concretos y con una muestra reducida. Sin embargo, he podido observar ciertas pautas de conducta y de respuesta ante la enfermedad, el cuidado y el proceso de envejecimiento que serían significativas (desde el punto de vista etnográfico, que no estadístico) y que resumo a grandes rasgos.

Tienen en común que, en la mayor parte de los casos, no quieren ir al médico y esperan mucho antes de ir o de pedir ayuda a algún familiar para ir, hecho que puede conducir a ingresos por urgencias y descompensaciones que se podrían evitar con una atención y seguimiento más de cerca (objetivo compartido en los dos proyectos). A pesar de todo, ésto contrasta con los que van a menudo al médico (frecuentadores) por pequeñas cosas o sin motivo aparente de empeoramiento de salud, hecho que a menudo responde a una necesidad de contacto social y de ser escuchado; ésto sólo lo he observado en la muestra catalana pero no en la inglesa.

Foto de lauramusikanski http://www.morguefile.com

Tanto ingleses como catalanes reconocen que les cuesta (bastante, mucho) pedir ayuda y que no quieren ser una carga para los hijos, que ya están bastante ocupados con sus trabajos y familias, a la vez que ambos coinciden en pensar o dar por hecho (el deber moral del cuidado) que los hijos o la familia les cuidarán cuando no se puedan valer por si mismos. Las reticencias a pedir ayuda se explican, en parte, por la voluntad expresa de mantener la autonomía el máximo posible y durante el mayor tiempo posible; llegar a ser dependiente se percibe como negativo y el solo hecho de pensar que podrían ir a una residencia de gente mayor les genera mucha preocupación, rechazo y malestar.

Por lo que refiere a la actitud ante el proceso de envejecimiento, mi percepción es que se lleva con más “elegancia” (¿aparente?) en el caso inglés, con resignación en ambos casos, y con cierta actitud más quejosa y demandante de atención en el caso catalán. He observado como el autocuidado de la salud se gestiona de forma similar, con dificultades de adaptación a las dietas alimentarias en ambos casos y con cierta “pereza” en el momento de realizar algún tipo de actividad o ejercicio físico recomendado (andar, usar el aparato de pedalear sentado, etc.), pero con cierto grado de responsabilidad individual en las gestión de la enfermedad.

Si tuviera que destacar algún rasgo diferencial significativo entre ambos contextos, es el hecho que en Inglaterra cuentan con una larga tradición en investigación participativa y, por tanto, no les parece raro que investigadores de una universidad o centro de investigación, trabajando en éste o aquel proyecto, les contacten para llevar a cabo todo tipo de estudios: ensayos clínicos, cuestionarios, estudios de cohortes, estudios cualitativos con entrevistas y grupos focales, etc. Es decir, estan aconstumbrados a que les hagan preguntas y encantados de participar. Me atrevería a decir que a los ingleses les gusta especialmente hablar de ellos mismos (speak up for themselves) y se sienten orgullosos de contribuir a mejorar la atención que reciben, en parte porque creen que sus aportaciones contriburán a construir un país mejor.

En nuestro contexto, todavía no tenemos tanta tradición en investigación participativa y el desconocimiento de la población del mundo de la investigación (“¿qué quieren éstos?”) puede generar ciertas reticencias o dudas en el momento de avenirse (o atreverse) a participar en un estudio del ámbito salud. También parece que falta la visión de mejora de país por una visión más individualista de la atención que se recibe. Es cuestión de tiempo ir haciendo nuestra investigación cada vez más participativa.

En todos los casos, la experiencia ha sido muy enriquecedora, sobre todo a nivel personal. Mi agradecimiento siempre a todas aquellas personas que hacen que nuestra investigación sea posible y que nos ayudan a entender y aprender cómo mejorar el mundo donde vivimos viejos y jóvenes, grandes y pequeños, hombres y mujeres, ingleses y catalanes.

Entrada elaborada por Lina Masana.

Parlant amb gent gran a Anglaterra i Catalunya: iguals i diferents?

27 set.

Durant la meva trajectòria professional com a investigadora en l’àmbit de la recerca qualitativa aplicada en salut, he participat en dos projectes de recerca amb gent gran en dos contexts ben diferents: Anglaterra i Catalunya.

El projecte anglès SoReLL (Study of Resourcefullness in Later Life) ‒emmarcat dins el programa d’atenció a la fragilitat del NIHR CLAHRC Yorkshire and Humber‒ volia conèixer quines necessitats i quins recursos tenen la gent gran amb fragilitat que viuen a casa, i els seus cuidadors informals, i com es pot millorar l’atenció sanitària i social que reben.

El projecte català, emmarcat dins el projecte europeu Horizon2020 anomenat SUSTAIN (Sustainable Integrated Care for Older People in Europe) on AQuAS ha treballat activament, volia conèixer les necessitats i proferències d’atenció de gent gran amb necessitats de salut i socials complexes que viuen a casa, i els seus cuidadors informals, de cara a poder dissenyar i oferir un model d’atenció integrada centrada en la persona.

Ambdós projectes tenen línies comunes d’interès per al mateix grup d’edat, i per tots dos he tingut la sort de dur a terme entrevistes en profunditat amb gent gran anglesa i catalana. Abans d’emprendre la recerca a Anglaterra, tenia una curiositat: com seran els avis i les àvies angleses? Seran semblants als catalans o molt diferents? I en tornar a Catalunya, pensava: Què em diran els avis i les àvies catalanes sobre la seva experiència amb la malaltia i l’atenció que reben? Em diran coses semblants o diferents als anglesos?

Si bé anglesos i catalans som cultures amb trets diferenciats, la meva sorpresa ha estat comprovar certes similituds insospitades. No podré aportar dades comparatives concloents donat que no he dut a terme cap recerca cross-cultural. Tampoc pretenc generalitzar donat que ambdues recerques s’han donat en contextos locals concrets i amb una mostra reduïda. Tanmateix, he pogut observar certes pautes de conducta i de resposta davant la malaltia, la cura i el procés d’envelliment que serien significatives (des del punt de vista etnogràfic, que no estadístic) i que resumeixo a grans trets.

Tenen en comú que, en la majoria dels casos, no volen anar al metge i esperen molt abans d’anar-hi o de demanar ajut a algun familiar per anar-hi; fet que pot conduir a ingressos per urgències i descompensacions que es podrien evitar amb una atenció i seguiment més de prop (objectiu compartit en els dos projectes). Tanmateix, això contrasta amb els que van sovint al metge (freqüentadors) per petites coses o sense motiu aparent d’empitjorament de salut, fet que sovint respon a una necessitat de contacte social i de ser escoltat; això només ho he observat amb la mostra catalana però no amb la anglesa.

Tant anglesos com catalans reconeixen que els costa (bastant, molt) demanar ajut i que no volen ser una càrrega per als fills, que ja estan prou ocupats amb les seves feines i famílies, alhora que ambdós coincideixen en pensar o donar per fet (el deure moral de la cura) que els fills o la família els cuidaran quan no es puguin valdre per ells mateixos. Les reticències a demanar ajut s’expliquen, en part, per la voluntat expressa de mantenir l’autonomia al màxim possible i durant el major temps possible; esdevenir depenent es percep com a negatiu i el sol fet de pensar que podrien anar a parar a una residència de gent gran els genera molt neguit, rebuig i malestar.

Pel que fa a l’actitud davant del procés d’envelliment, la meva percepció és que es porta amb més “elegància” (aparent?) en el cas anglès, amb resignació en ambdós casos, i amb certa actitud més queixosa i demandant d’atenció en el cas català. He observat com l’autocura de la salut es gestiona de manera similar, amb dificultats d’adaptació a les dietes alimentàries en ambdós casos i amb certa “mandra” a l’hora de realitzar algun tipus d’activitat o exercici físic recomanat (caminar, usar l’aparell de pedalejar assegut, etc.), però amb cert grau de responsabilitat individual en la gestió de la malaltia.

Si hagués de destacar un tret diferencial significatiu entre ambdós contextos, és el fet que a Anglaterra compten amb una llarga tradició en recerca participativa i, per tant, no els sembla estrany que investigadors d’una universitat o centre de recerca, treballant en aquest o altre projecte, els contactin per a dur a terme tot tipus d’estudis: assajos clínics, qüestionaris, estudis de cohort, estudis qualitatius amb entrevistes i grups focals, etc. És a dir, estan acostumats a que els facin preguntes i encantats de participar-hi. M’atreviria a dir que als anglesos els agrada especialment dir-hi la seva (speak up for themselves) i se senten orgullosos de contribuir a millorar l’atenció que reben, en part perquè creuen que les seves aportacions contribuiran a construir un país millor.

En el nostre context, encara no tenim tanta tradició en recerca participativa i el desconeixement de la població del món de la recerca (“què volen aquests?”) pot generar certes reticències o dubtes a l’hora d’avenir-se (o atrevir-se) a participar en un estudi de l’àmbit salut. També sembla mancar la visió de millora de país per una visió més individualista de l’atenció que es rep. És qüestió de temps anar fent la nostra recerca cada cop més participativa.

En tots els casos, l’experiència ha estat molt enriquidora, sobretot a nivell personal. El meu agraïment sempre a totes aquelles persones que fan que la nostra recerca sigui possible i ens ajuden a entendre i aprendre com millorar el món en el que vivim vells i joves, grans i petits, homes i dones, anglesos i catalans.

Entrada elaborada per Lina Masana.