Joan MV Pons has published an opinion article in the Diari de la Sanitat where he gives his report on the congress of Preventing Overdiagnosis which was held in Barcelona last September.
Some of the subjects of the congress have been repeated and expanded on year after year such as that of polypharmacy this time round, centering on the need for sensible deprescription, selections made and the overdiagnosis resulting from early diagnosis interventions.
The article highlights the as yet incipient nature of this international initiative but which is becoming more and more of interest: in Barcelona, there was an increase of 30% in the number of presentations given comparing to the year before and more than 500 people registered and, needles to say, English speakers predominating. The role of AQuAS in this current which aims to appease the medical hyperbole in which we find ourselves immersed is also highlighted.
Joan MV Pons ha publicado un artículo de opinión en el Diari de la Sanitat donde ofrece su crónica sobre el congreso del Preventing Overdiagnosis celebrado en Barcelona el pasado mes de septiembre.
Algunos de los temas de este congreso se van repitiendo año tras año como la polifarmacia, la necesidad de una deprescripción racional, los cribados y el sobrediagnóstico que estas intervenciones de diagnóstico precoz conllevan.
El artículo destaca el carácter todavía joven de esta iniciativa internacional pero caca vez más atractiva: en Barcelona ha tenido lugar un aumento del 30% del número de comunicaciones presentadas respecto al año anterior y más de 500 inscritos, si bien con gran predominio anglosajón. También se destaca el papel de AQuAS en este corriente que mira de apaciguar la hipérbole médica donde nos encontramos inmersos.
Joan MV Pons ha publicat un article d’opinió al Diari de la Sanitat on ofereix la seva crònica sobre el congrés del Preventing Overdiagnosis celebrat a Barcelona el passat mes de setembre.
Alguns dels temes d’aquest congrés es van repetint i ampliant any rere any com ara la polifarmàcia, la necessitat d’una desprescripció racional, els cribratges i el sobrediagnòstic que aquestes intervencions de diagnòstic precoç comporten.
L’article destaca el caràcter encara jove d’aquesta iniciativa internacional però cada cop més atractiva: a Barcelona hi ha hagut un augment del 30% del nombre de comunicacions presentades respecte a l’any anterior i més de 500 inscrits, val a dir, amb gran predomini anglosaxó. També es destaca el paper de l’AQuAS en aquest corrent que mira d’apaivagar la hipèrbola mèdica en què ens trobem immersos.
Mark Britnell is an international expert in health systems having held several senior positions in the NHS and currently provides consulting services for several countries. With this wealth of experience, Britnell wrote a book in 2015 with the inspiring title of, In search of the perfect health care system (1). In it, Britnell examines the dilemmas facing governments, the global challenges such as demographic, epidemiological, technological and economic transitions, as well as the more specific cases facing each country.
A significant portion of the book, more than half, is dedicated to examining individual countries grouped by continent: the Asian region including Australia (with large countries from Japan, China and India, to small densely populated enclaves such as Singapore and Hong Kong) Africa and the Middle East (just three very different examples such as Qatar, Israel and South Africa), Europe (from Portugal to Russia via the Nordic countries, Germany, Italy, France and the English) and the Americas (from the north; Canada, USA and Mexico and the south, such as Brazil). Too bad that the section on the Iberian Peninsula only speaks of our western neighbours (the eastern side but a general walk through).
There is no questioning that Britnells’ knowledge has been acquired first hand, given his worldwide expertise in conferences and consultancy. As the author mentions, he is often asked which country has the best health care system? Since the WHO report, Health systems: Improving performance (2), published in 2000, several country rankings have been published according to the assessment of their health systems using a variety of methodologies and outcomes. The table below serves as an example.
Nowadays, rankings proliferate as can be seen in universities and research institutions/centres. The indicators may be different, but it seems that one may always end up finding the most favourable ranking for them. Catalan public universities are a good example, given that centre advertises their position – besides that of excellence in comparison to other universities which are not necessarily British – in the ranking system which makes it stand out to a greater degree that other Catalan universities.
Britnell, getting back to our point, after so many rankings, lectures and consulting, make a proposal on what the best health system might be by taking the best areas from the different countries. If the world could have a perfect health system, it would have to possess the following characteristics:
– Universal healthcare values (UK)
– Primary health care (Israel)
– Community services (Brazil)
– Mental health and welfare (Australia)
– Promoting health (Scandinavian countries)
– Empowerment of patients and communities (certain African nations)
– Research and development (USA)
– Innovation and new ways of doing things (India)
– IT and Communication technologies (Singapore)
– The capacity of choice (France)
– Funding (Switzerland)
– Care for the elderly (Japan)
Mark Britnell es un experto internacional en sistemas sanitarios que ha tenido varios cargos de responsabilidad en el NHS y que actualmente realiza tareas de consultoría para distintos países. Con toda esta experiencia, en 2015 ha escrito un libro de título tan inspirador como En la búsqueda del sistema sanitario perfecto (1). En él examina los dilemas a los que se enfrentan los gobiernos, esos desafíos globales como las transiciones demográficas, epidemiológicas, tecnológicas y económicas, y los que son más específicos de cada país.
Una parte importante del libro, más de la mitad, se dedica a examinar países concretos agrupados por continentes: la zona asiática incluida Australia (con grandes países desde Japón, China y la India a pequeños enclaves bastante poblados como Singapur y Hong Kong), África y Oriente Medio (solo tres ejemplos bastante distintos como Qatar, Israel y Sudáfrica), Europa (desde Rusia hasta Portugal pasando por los nórdicos, los alemanes, italianos, franceses e ingleses) y las Américas (del norte como Canadá, EE. UU. y México y del sur como Brasil). Es una lástima, sin embargo, que de la península ibérica solamente habla de los vecinos occidentales (los orientales, pero dando toda la vuelta).
Su conocimiento, sin duda, es de primera mano, dadas las conferencias y consultorías que ha hecho por todo el mundo. A menudo, como dice, le preguntan: ¿qué país tiene el mejor sistema sanitario? Desde el informe de la OMS del año 2000, Health systems: improving performance (2), se han publicado, con metodologías y resultados diferentes, distintos rankings de países según la valoración que se da a su sistema sanitario. La siguiente tabla lo ejemplifica.
Hoy en día proliferan los rankings, y así puede verse por las universidades y centros o instituciones de investigación. Los indicadores pueden ser diversos, pero parece ser que siempre es posible encontrar el ranking que más le favorece a uno. Las universidades públicas catalanas son un buen ejemplo de ello, puesto que cada una hace publicidad de su posición -que nunca es de excelencia en comparación con otras universidades no necesariamente anglosajonas- en el ranking que más las destaca respecto al resto de universidades del país.
Britnell, volviendo a lo nuestro, después de tantos rankings, conferencias y asesorías, también hace su propuesta de cuál podría ser el mejor sistema sanitario tomando de los distintos países lo mejor que tienen. Si el mundo pudiera tener un sistema sanitario perfecto, debería tener las siguientes características:
– Los valores y la atención sanitaria universal (Reino Unido)
– La atención primaria (Israel)
– Los servicios comunitarios (Brasil)
– La salud mental y del bienestar (Australia)
– La promoción de la salud (países escandinavos)
– El empoderamiento de pacientes y comunidades (algunos países africanos)
– La investigación y el desarrollo (de los Estados Unidos)
– La innovación y formas nuevas de trabajar (la India)
– Las tecnologías de la información y la comunicación (Singapur)
– La capacidad de elección (Francia)
– El financiamiento (Suiza)
– La atención a la ancianidad (Japón)
Mark Britnell és un expert internacional en sistemes sanitaris que ha tingut diversos càrrecs de responsabilitat a l’NHS i que actualment porta a terme tasques de consultoria per diversos països. Amb tota aquesta experiència ha escrit el 2015 un llibre que porta un títol tan inspirador com: A la cerca del sistema sanitari perfecte (1). En ell examina els dilemes amb què s’enfronten els governs, aquells desafiaments globals com les transicions demogràfiques, epidemiològiques, tecnològiques i econòmiques, i els més específics de cada país.
Una part important del llibre, més de la meitat, es dedica a examinar països concrets agrupats per continents: la zona asiàtica inclosa Austràlia (amb grans països des del Japó, Xina i l’Índia, a petits enclavaments ben poblats com Singapur i Hong Kong), l’Àfrica i l’Orient Mitjà (sols tres exemples ben diferents com Qatar, Israel i Sud-àfrica), Europa (des de Rússia fins a Portugal passant pels nòrdics, els alemanys, italians, francesos i anglesos) i les Amèriques (del nord com Canadà, EEUU i Mèxic, i del sud com Brasil). Llàstima que de la península Ibèrica sols parla dels veïns occidentals (els orientals, però donant tot el tomb).
La coneixença, no hi ha dubte, és de primera mà, doncs de conferències i consultories n’ha fet per tot el món. Sovint, com diu, li pregunten: quin país té el millor sistema sanitari? Des del report de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) de l’any 2000, Health systems: improving performance (2), s’han publicat, amb metodologies i resultats diferents, uns quants rànquings de països segons la valoració que es dona al seu sistema sanitari. La taula següent ho exemplifica.
Avui en dia proliferen els rànquings i així es pot veure per les universitats i centres/institucions de recerca. Els indicadors poden ser diversos però semblaria que hom pot acabar sempre trobant el rànquing que més l’afavoreix. Les universitats públiques catalanes en són un bon exemple, doncs cadascuna va publicitat de la seva posició -mai d’excel·lència en comparació amb altres universitats no necessàriament anglosaxones- en aquell rànquing que més la destaca sobre les altres universitats d’aquí.
Britnell, tornant al nostre tema d’avui, després de tants rànquings, conferències i assessories, no s’està de fer una proposta de quin podria ser el millor sistema sanitari prenent dels diferents països allò que tenen de més bo. Si el món pogués tenir un sistema sanitari perfecte, hauria de tenir les característiques següents:
– El valors i l’atenció sanitària universal (Regne Unit)
– L’atenció primària (Israel)
– Els serveis comunitaris (Brasil)
– La salut mental i del benestar (Austràlia)
– La promoció de la salut (països escandinaus)
– L’apoderament de pacients i comunitats (alguns països africans)
– La recerca i desenvolupament (dels Estats Units)
– La innovació i maneres noves de fer (Índia)
– Les tecnologies de la informació i comunicació (Singapur)
– La capacitat d’elecció (França)
– El finançament (Suïssa)
– L’atenció a l’ancianitat (Japó)
This is a follow up of the previous post regarding health-applied qualitative methodology. It is linked to the VII Ibero-American Congress of Qualitative Health Research but today’s approach is focused on the application of this methodology in community health projects.
During the process of construction and implementation of community health programs, dynamics of participation and networking are promoted in all its phases: from the analysis and identification of needs, to prioritizing initiatives and subsequent implementation. Such processes involve the corresponding allocation of actions, according to technical areas, which should enable for planning the specific programs required for each population centre, and the initiatives proposed to tackle health inequalities.
In this sense, the Catalan Agency of Public Health (ASPCAT) is making a significant commitment to community health. PINSAP (Interdepartmental Public Health Plan) is concrete evidence of this fact and a government instrument which collects and promotes health actions from a global approach (health in all policies). The aim is to improve the health of the Catalan population by involving the entire community (from Primary Care, Public Health and municipal agents from all areas, to the community – cultural, social, sports, neighbourhood, youth, school associations, etc.).
One aspect which justifies this networking and cross-sector collaboration is one of the premises of PINSAP, that of determinants of health and the fight against social inequalities. As we all know, the health of the population depends not only on factors directly related to this element, but multiple factors in the immediate environment and the daily lives of people. For this reason, the objective is to develop a multidisciplinary type of project at a community level including health in all policies.
Within the context of PINSAP, community health projects called COMSalut (Health and Community) are being implemented in different municipalities throughout Catalonia. The community itself can, and does assist in providing health. The starting point for these community projects is the creation of a local steering committee or team (EML, as per the Catalan acronym) which includes members of the different areas mentioned above (primary care, public health, municipal services and members of the community fabric). The second step is the diagnosis of health, to be followed by the prioritization and proposals for action phases. The health diagnostic process begins with a quantitative diagnosis, in which different indicators of health and lifestyles and determinants of health are identified. This phase is then followed by a qualitative diagnosis.
One of the objectives of health diagnosis in a community process is to identify needs and resources/assets which influence the health of the population in a specific neighbourhood, district or town, by drawing on the opinion of the community, both from members of the public as well as professionals, within the framework of the community process. In order to do this, a qualitative diagnosis must be carried out using the specific techniques which this methodology entails given that the aim is to identify the individual opinions of informants resulting from shared experience in that particular environment, placing the health diagnosis in a specific socioeconomic and political context. It was decided to conduct two nominal groups in each local process, one professional and one made up of members of the public, during which participants were invited to discuss positive aspects of the community, areas for improvement and potential proposals for improvement, both in general terms, as well as issues that might directly affect health. The issues are presented from a general perspective so that informants take the broadest possible approach in the area of health, expanding their viewpoint to include all community resources which might contribute to or subtract from health.
This is precisely one of the challenges involved in these community processes, since during the course of these sessions, especially in the case of groups comprising members of the public, attendees tend to focus the discussion on issues regarding urban infrastructure and local organization, as well as airing political demands and discarding for example, aspects of habits and individual and shared group lifestyles (family, neighbours, close friends, etc.).
The experience of using qualitative tools adds value to the research process carried out by the Catalan Department of Health and this is exactly what we brought to the VII Ibero-American Congress of Qualitative Health Research, which took place in Barcelona from 5 to 7 September.
It is very interesting to see how the same qualitative process is weaving a network of collaboration and participation at the professional as well as community level. Networking is a successful tool in the process, but at the same time is a result that remains within the community and becomes an asset. The first phase of the process requires the setting up of a Local Committee to carry out a community diagnosis and subsequent follow-up. The succession of meetings and interdisciplinary teamwork leads to networking.
At this point we encounter one of the greatest challenges, and that is to raise awareness within the community, through joint reflection, of the assets and resources of their immediate environment that affect their individual and collective health. This is presented as a driving force for change to achieve increased health.
On the other hand, these community processes present a number of challenges to be faced:
In the first place, appropriate sampling strategies should be used to ensure the participation of key members and those who are knowledgeable of the community to be researched. The latter can be achieved by involving the local team or committee in the process in order to reach vulnerable population groups or those with special needs, as would be the case for youth, elderly people living alone, women, long-term unemployed, immigrants, etc. The individuals who should contact potential informants must be those who know the community well and are appreciated by the community.
Secondly, this type of community process involves another challenge which is, how to translate the results into a credible technical report and one that is beneficial to local team members and the community at large.
As a reflection within the context of this conference and the development of local community processes, we can see that qualitative tools can provide opportunities for active participation. This leads to networking and motivation and the implication of the team and the community. The process itself achieves the ultimate goal of raising awareness within the community about the factors present in the immediate environment and this represents a potential driving force for change.
This result is achieved through interdisciplinary activities and motivation, values which are ever-present and very current. However, I believe that we should carefully rethink what is really involved in a multidisciplinary project. Is it simply the sum of forces or does it involve something else? I think we should undertake the task to put into practice networking operationally, through incorporating all those in the community and shouldering responsibility together. Interdisciplinary work implies cooperation between different agents, combining efforts towards a common goal and establishing synergies and talent-sharing.
Post written by Dolors Rodríguez Arjona, sociologist specializing in qualitative health research.
Hoy presentamos una continuación de este otro post sobre metodología cualitativa aplicada en salud. El punto de partida son las presentaciones que se hicieron en el Congreso Iberoamericano de Investigación Cualitativa en Salud pero el enfoque de hoy se dirige a la aplicación de esta metodología en proyectos de salud comunitària.
Durante el proceso de construcción e implementación de programas de salud comunitaria se promueven dinámicas de participación y trabajo en red en todas sus fases: desde el análisis y la detección de necesidades hasta la priorización de acciones e implementación de éstas. Este tipo de procesos suponen el correspondiente reparto de acciones, según áreas técnicas, que deben permitir la planificación del Programa específico para cada núcleo de población, y la propuesta de acciones para reducir las desigualdades en salud.
En este sentido, desde la Agencia de Salud Pública de Catalunya (ASPCAT) se está realizando una fuerte apuesta por la salud comunitaria. Prueba de ello, está el PINSAP, Pla Interdepartamental de Salud Pública, como herramienta de gobierno que reúne y potencia las actuaciones en salud desde un enfoque global (salud en todas las políticas). Se pretende mejorar la salud de la población catalana a partir de la implicación de toda la comunidad (desde Atención Primaria, Salud Pública o agentes municipales de todos los ámbitos, hasta la comunidad – asociaciones culturales, sociales, deportivas, de vecinos, de jóvenes, escuelas…).
Un aspecto que justifica este trabajo en red e intersectorial es una de las premisas del PINSAP, el de los determinantes de la salud y la lucha contra las desigualdades sociales. Como todos ya saben, la salud de la población no solamente depende de factores directamente relacionados con este componente, sino de múltiples factores del entorno inmediato y de la vida diaria de las personas. Por este motivo, se pretende desarrollar un trabajo de tipo multidisciplinario y a nivel comunitario incluyendo la salud en todas las políticas.
En el marco del PINSAP se están llevando a cabo proyectos de salud comunitaria en diferentes municipios del territorio catalán, denominados COMSalut (Salud y COMunidad). La propia comunidad puede y ayuda a prestar salud. Estos proyectos comunitarios parten de la creación de un equipo motor local (EML) que incluye miembros de los diferentes ámbitos mencionados anteriormente (Atención Primaria, Salud Pública, servicios municipales y tejido comunitario). El segundo paso es el diagnóstico de salud, al que le seguirán las fases de priorización y de propuestas de acción. El proceso de diagnóstico de salud se inicia con un diagnóstico de tipo cuantitativo, en el que se identifican diferentes indicadores sobre salud y estilos de vida y sobre determinantes de salud. Posteriormente se sigue con el diagnóstico cualitativo.
Uno de los objetivos del diagnóstico de salud en un proceso comunitario es identificar necesidades y recursos / activos que influyen en la salud de la población de un determinado barrio, distrito o municipio, a partir de la opinión de la comunidad, tanto de vecinos como de profesionales, en el marco del proceso comunitario. Para ello se deberá realizar un diagnóstico de tipo cualitativo, utilizando técnicas propias de esta metodología, ya que se pretende conocer las opiniones individuales de los informantes surgidas de la experiencia compartida en aquel entorno concreto, situando el diagnóstico de salud en un contexto socioeconómico y político concreto. Se decidió realizar dos grupos nominales en cada proceso local, uno con profesionales y otro con ciudadanía, durante los cuales se solicita a los participantes que comenten aspectos positivos del territorio, aspectos a mejorar y posibles propuestas de mejora, tanto en general, como cuestiones que puedan afectar directamente a la salud. Se plantea desde una visión general para intentar situar al informante en la perspectiva de la globalidad en el ámbito de la salud, ampliando su mirada hacia todos los recursos comunitarios que le pueden aportar o no salud.
Precisamente éste es uno de los retos de estos procesos comunitarios, ya que durante el desarrollo de las sesiones, sobre todo en el caso de los grupos de ciudadanos, los asistentes tienden a centralizar el discurso en aspectos de infraestructura urbana y de organización del territorio, así como reivindicaciones políticas. Dejando de lado, por ejemplo, aspectos de hábitos y estilos de vida individuales y compartidos en grupo (familia, vecinos, amigos cercanos…).
Esta experiencia de utilización de herramientas de tipo cualitativo aporta un valor añadido a los procesos de investigación que lleva a cabo el Departament de Salut de Catalunya y así lo hemos trasladado al VII Congreso Iberoamericano de Investigación Cualitativa en Salud, que se ha llevado a cabo en Barcelona del 5 al 7 de septiembre.
Resulta muy interesante ver cómo el mismo proceso cualitativo va tejiendo una red de colaboración y participación a nivel profesional y de la comunidad. El trabajo en red es una herramienta de éxito del proceso, pero a la vez es un resultado que queda como activo en la comunidad. En la primera fase de los procesos se requiere la creación de un Equipo Local que llevará a cabo el proceso de diagnóstico comunitario, así como su posterior seguimiento. La sucesión de encuentros y de trabajo interdisciplinar de equipo lleva al trabajo en red.
Aquí se plantea un gran reto, y es conseguir que, a partir de la reflexión conjunta, la comunidad tome conciencia de los activos y recursos de su entorno inmediato que repercuten en su salud individual y colectiva. Y esto se presente como un motor de cambio para conseguir más salud.
Por otro lado, estos procesos comunitarios conllevan una serie de retos a afrontar:
En primer lugar, se deben utilizar estrategias de muestreo adecuadas para garantizar la participación de personas clave y conocedoras de la comunidad a investigar. Este último aspecto se conseguirá a partir de la implicación del equipo local en el proceso, para poder llegar a grupos de población con necesidades especiales o vulnerables, como podrían ser jóvenes, gente mayor en soledad, mujeres, parados de larga duración, inmigrantes… Las personas que deben contactar con los potenciales informantes deben ser personas conocedoras de la comunidad y bien valoradas por ésta.
En segundo lugar, este tipo de procesos comunitarios conllevan otro reto que es el de cómo derivar los resultados en un informe técnico creíble y de utilidad para los miembros del equipo local y la comunidad.
Como reflexión en el marco de este congreso y del desarrollo de los procesos comunitarios locales podemos ver que las herramientas cualitativas ofrecen espacios de participación activa. Este aspecto lleva a la creación de redes y la motivación e implicación del equipo y de la comunidad. El proceso en sí mismo consigue como fin último la toma de conciencia, por parte de la comunidad, acerca de los factores presentes en el entorno inmediato, lo que representa un motor potencial de cambio.
Este resultado se consigue a través de la interdisciplinariedad y la motivación, valores muy presentes y muy actuales. Pero creo que debemos repensar bien qué es lo que realmente implica un trabajo multidisciplinar. ¿Es la simple suma de fuerzas o implica algo más? Creo que debemos asumir esta tarea de llevar a la práctica el trabajo en red de forma operativa, a partir de la transversalidad y la corresponsabilización. El trabajo interdisciplinar conlleva la cooperación entre los diferentes agentes, uniendo esfuerzos hacia un fin común, y estableciendo sinergias e intercambiando talentos.
Entrada elaborada por Dolors Rodríguez Arjona, socióloga especialista en investigación cualitativa en salud.
Avui presentem una continuació d’aquest altre post sobre metodologia qualitativa aplicada en salut. El punt de partida són les presentacions que es van fer en el Congrés Iberoamericà d’Investigació Qualitativa en Salut però l’enfocament d’avui se centra en l’aplicació d’aquesta metodologia en projectes de salut comunitària.
Durant el procés de construcció i implementació de programes de salut comunitària es promouen dinàmiques de participació i treball en xarxa en totes les seves fases: des de l’anàlisi i la detecció de necessitats fins a la priorització d’accions i la seva implementació. Aquest tipus de processos suposen la corresponent distribució d’accions, segons àrees tècniques, que han de permetre la planificació del Programa específic per a cada nucli de població, i la proposta d’accions per tal de reduir les desigualtats en salut.
En aquest sentit, des de l’Agència de Salut Pública de Catalunya (ASPCAT) s’està apostant amb força per la salut comunitària. Com a prova d’això, hi ha el PINSAP, el Pla Interdepartamental de Salut Pública, eina de govern que reuneix i potencia les actuacions en salut des d’un enfocament global (salut en totes les polítiques). Es pretén millorar la salut de la població catalana a partir de la implicació de tota la comunitat (des d’Atenció Primària, Salut Pública o agents municipals de tots els àmbits, fins a la comunitat – associacions culturals, socials, esportives, de veïns, de joves, escoles…).
Un aspecte que justifica aquest treball en xarxa i intersectorial es una de les premisses del PINSAP, es tracta dels determinants de la salut i la lluita contra les desigualtats socials. Com sap tothom, la salut de la població no depèn tan sols de factors relacionats directament amb aquest component, sinó de factors diversos de l’entorn més proper i de la vida diària de les persones. Per aquest motiu, es pretén desenvolupar un treball de tipus multidisciplinari i en l’àmbit comunitari, que inclogui la salut en totes les polítiques.
En el marc del PINSAP s’estan realitzant projectes de salut comunitària a diferents municipis del territori català, anomenats COMSalut (Salut i COMunitat). La mateixa comunitat pot i ajuda a prestar salut. Aquests projectes comunitaris parteixen de la creació d’un equip motor local (EML) que inclou membres dels diversos àmbits que hem citat anteriorment (Atenció Primària, Salut Pública, serveis municipals i teixit comunitari). El segon pas és el diagnòstic de salut, al qual seguiran les fases de priorització i de propostes d’acció. El procés de diagnòstic de salut s’inicia amb un diagnòstic de tipus quantitatiu, en què s’identifiquen diferents indicadors sobre salut i estils de vida, i sobre determinants de salut. Posteriorment es continua amb el diagnòstic qualitatiu.
Un dels objectius del diagnòstic de salut en un procés comunitari és identificar necessitats i recursos / actius que influeixen en la salut de la població d’un barri, d’un districte o d’un municipi determinats, a partir de l’opinió de la comunitat, tant de veïns com de professionals, en el marc del procés comunitari. Per a això caldrà realitzar un diagnòstic de tipus qualitatiu, utilitzant tècniques pròpies d’aquesta metodologia, ja que es pretén conèixer les opinions individuals dels informants sorgides de l’experiència compartida en aquell entorn concret. Es va decidir realitzar dos grups nominals en cada procés local, un amb professionals i l’altre amb ciutadania, durant els quals es demana als participants que comentin aspectes positius del territori, aspectes que caldria millorar i possibles propostes de millora, tant en general, com qüestions que puguin afectar directament la salut. Es planteja des d’una visió general per tal d’intentar situar l’informant en la perspectiva de la globalitat en l`àmbit de la salut, i ampliar així la seva mirada cap a tots els recursos comunitaris que li puguin aportar o no salut.
Precisament aquest és un dels reptes d’aquests processos comunitaris, atès que durant el desenvolupament de les sessions, sobretot en el cas de grups de ciutadans, els assistents tendeixen a centralitzar el discurs en aspectes d’infraestructura urbana i d’organització del territori, així com reivindicacions polítiques. I deixen de banda, per exemple, aspectes d’hàbits i estils de vida individuals i compartits en grup (família, veïns, amics propers…).
Aquesta experiència d’utilització d’eines de tipus qualitatiu aporta un valor afegit als processos d’investigació que duu a terme el Departament de Salut de Catalunya, i així ho hem traslladat al VII Congrés Iberoamericà d’Investigació Qualitativa en Salut, que s’ha celebrat a Barcelona del 5 al 7 de setembre.
Resulta molt interessant veure com el mateix procés qualitatiu va teixint una xarxa de col·laboració i participació a nivell professional i de la comunitat. El treball en xarxa és una eina d’èxit del procés, però a la vegada és un resultat que queda com a actiu en la comunitat. En la primera fase dels processos es requereix la creació d’un Equip Local que durà a terme el procés de diagnòstic comunitari, així com el seu posterior seguiment. La successió de trobades i de treball interdisciplinari d’equip condueix al treball en xarxa.
Aquí es planteja un gran repte, aconseguir que, a partir de la reflexió conjunta, la comunitat prengui consciència dels actius i recursos del seu entorn immediat que repercuteixen en la seva salut individual i col·lectiva. I que això es presenti com un motor de canvi per aconseguir més salut.
Per altra banda, aquests processos comunitaris comporten una sèrie de reptes que cal afrontar:
En primer lloc, s’han d’utilitzar estratègies de mostreig adequades per garantir la participació de persones clau i coneixedores de la comunitat que s’investigui. Aquest últim aspecte s’aconseguirà a partir de la implicació de l’equip local en el procés, per poder arribar a grups de població amb necessitats especials o vulnerables, com podrien ser joves, gent gran en soledat, dones, aturats de llarga durada, immigrants… Les persones que han de contactar amb els potencials informants han de ser persones que coneguin la comunitat i que estiguin ben valorades per ella.
En segon lloc, aquest tipus de processos comunitaris comporten un altre repte, que és el de com derivar els resultats en un informe tècnic creïble i que sigui útil per als membres de l’equip local i la comunitat.
Com a reflexió en el marc d’aquest congrés i del desenvolupament dels processos comunitaris locals podem veure que les eines qualitatives ofereixen espais de participació activa. Aquest aspecte porta a la creació de xarxes i a la motivació i la implicació de l’equip i de la comunitat. El procés en ell mateix aconsegueix com a objectiu últim la presa de consciència, per part de la comunitat, al voltant dels factors presents en l’entorn immediat, fet que representa un motor potencial de canvi.
Aquest resultat s’aconsegueix mitjançant la interdisciplinarietat i la motivació, valors molt presents i molt actuals. Però crec que hem de repensar bé què implica realment un treball multidisciplinari. És simplement la suma de forces o bé implica quelcom més? Crec que hem d’assumir aquesta tasca de portar a la pràctica el treball en xarxa de manera operativa, a partir de la transversalitat i la coresponsibilització. El treball interdisciplinari comporta la cooperació entre els diferents agents, unint esforços cap a un fi comú, establint sinergies i intercanviant talents.
Entrada elaborada per Dolors Rodríguez Arjona, sociòloga especialista en investigació qualitativa en salut.
The Latin expression “Primum non nocere” attributed to Hippocrates roughly translates as “first, do no harm”. The aim of the expression is to remind physicians to consider the damage that their practice might entail. In industrialized countries, drug consummption has experienced a significant increase in the lasts decades resulting in greater exposure of patients to these and their possible side effects. In this context, the development of tools to improve patient safety is of particular importance.
The rational use of medicine aims to obtain the greatest possible therapeutic benefit with the maximum efficiency, preventing the appearance of risks that drug treatment might cause. This rational use is intended to reduce drug-related problems (DRPs). For example, if a patient is taking two blood-thinning drugs simultaneously, this may produce haemorrhaging, which in turn can have serious consequences. Correct prescription is one of the best ways to prevent DRPs. Some of the most common DRPs associated with prescription include therapeutic duplications, administration of a higher dosage than the maximum recommended, or inadequate dosing schedule or prescription duration, drug interactions, administration of teratogenic drugs to pregnant women and drugs which are not recommended in geriatric patients.
Thus, the increased consumption of drugs offers us new challenges as well as new opportunities.
In the field of clinical safety in electronic prescription, the Program for Innovation and Support in the field of Medication (PISAM, as per the Catalan acronym), part of the Agency for Health Quality and Assessment of Catalonia (AQuAS) works together with Pharmaceutical and Medication Management division of the Catalan Health Service in developing clinical content for an integrated model in the Integrated Electronic Prescription System (SIRE, as per the Catalan acronym) to improve the safety of pharmaceutical services for each patient according to their characteristics and the concomitant medication prescribed.
Currently this system integrates five security dimensions:
Pharmaceutical interactions. These may occur when two drugs administered at the same time cause or have the potential to cause an undesirable effect and as such, should not be administered together.
Therapeutic duplication. This refers to the simultaneous prescription of two or more drugs with the same active substance or the same pharmacological action.
Drugs not advisable for use among geriatric patients. Drugs in which the risk-benefit ratio is not favourable in geriatric patients.
Teratogenic drugs. Drugs with proven negative side effects on the embryo or foetus in women of childbearing age.
Maximum dosage. Prescribing a higher dosage of a drug than can be tolerated without causing toxic side effects.
This system is being implemented gradually, firstly taking into consideration the drugs dispensed in community pharmacy, whether or not these are financed by CatSalut. Currently, the system is beginning to include drugs dispensed by hospital pharmacy services to outpatients, which will enable us to obtain a more comprehensive patient medication plan.
The data is updated with the commercialization of new drugs and the incorporation of the new evidence available. In addition, there are regular operations carried out on the data used in order to identify which alerts are systematically rejected by doctors and to review whether there is any clinical justification for the withdrawal or modification of these alerts.
In the future, plans are underway to provide SIRE with a system to facilitate the conciliation and systematic review of medication.
