Joan MV Pons ha publicat un article d’opinió al Diari de la Sanitat on ofereix la seva crònica sobre el congrés del Preventing Overdiagnosis celebrat a Barcelona el passat mes de setembre.
Alguns dels temes d’aquest congrés es van repetint i ampliant any rere any com ara la polifarmàcia, la necessitat d’una desprescripció racional, els cribratges i el sobrediagnòstic que aquestes intervencions de diagnòstic precoç comporten.
L’article destaca el caràcter encara jove d’aquesta iniciativa internacional però cada cop més atractiva: a Barcelona hi ha hagut un augment del 30% del nombre de comunicacions presentades respecte a l’any anterior i més de 500 inscrits, val a dir, amb gran predomini anglosaxó. També es destaca el paper de l’AQuAS en aquest corrent que mira d’apaivagar la hipèrbola mèdica en què ens trobem immersos.
Mark Britnell és un expert internacional en sistemes sanitaris que ha tingut diversos càrrecs de responsabilitat a l’NHS i que actualment porta a terme tasques de consultoria per diversos països. Amb tota aquesta experiència ha escrit el 2015 un llibre que porta un títol tan inspirador com: A la cerca del sistema sanitari perfecte (1). En ell examina els dilemes amb què s’enfronten els governs, aquells desafiaments globals com les transicions demogràfiques, epidemiològiques, tecnològiques i econòmiques, i els més específics de cada país.
Una part important del llibre, més de la meitat, es dedica a examinar països concrets agrupats per continents: la zona asiàtica inclosa Austràlia (amb grans països des del Japó, Xina i l’Índia, a petits enclavaments ben poblats com Singapur i Hong Kong), l’Àfrica i l’Orient Mitjà (sols tres exemples ben diferents com Qatar, Israel i Sud-àfrica), Europa (des de Rússia fins a Portugal passant pels nòrdics, els alemanys, italians, francesos i anglesos) i les Amèriques (del nord com Canadà, EEUU i Mèxic, i del sud com Brasil). Llàstima que de la península Ibèrica sols parla dels veïns occidentals (els orientals, però donant tot el tomb).
La coneixença, no hi ha dubte, és de primera mà, doncs de conferències i consultories n’ha fet per tot el món. Sovint, com diu, li pregunten: quin país té el millor sistema sanitari? Des del report de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) de l’any 2000, Health systems: improving performance (2), s’han publicat, amb metodologies i resultats diferents, uns quants rànquings de països segons la valoració que es dona al seu sistema sanitari. La taula següent ho exemplifica.
Avui en dia proliferen els rànquings i així es pot veure per les universitats i centres/institucions de recerca. Els indicadors poden ser diversos però semblaria que hom pot acabar sempre trobant el rànquing que més l’afavoreix. Les universitats públiques catalanes en són un bon exemple, doncs cadascuna va publicitat de la seva posició -mai d’excel·lència en comparació amb altres universitats no necessàriament anglosaxones- en aquell rànquing que més la destaca sobre les altres universitats d’aquí.
Britnell, tornant al nostre tema d’avui, després de tants rànquings, conferències i assessories, no s’està de fer una proposta de quin podria ser el millor sistema sanitari prenent dels diferents països allò que tenen de més bo. Si el món pogués tenir un sistema sanitari perfecte, hauria de tenir les característiques següents:
– El valors i l’atenció sanitària universal (Regne Unit)
– L’atenció primària (Israel)
– Els serveis comunitaris (Brasil)
– La salut mental i del benestar (Austràlia)
– La promoció de la salut (països escandinaus)
– L’apoderament de pacients i comunitats (alguns països africans)
– La recerca i desenvolupament (dels Estats Units)
– La innovació i maneres noves de fer (Índia)
– Les tecnologies de la informació i comunicació (Singapur)
– La capacitat d’elecció (França)
– El finançament (Suïssa)
– L’atenció a l’ancianitat (Japó)
Avui presentem una continuació d’aquest altre post sobre metodologia qualitativa aplicada en salut. El punt de partida són les presentacions que es van fer en el Congrés Iberoamericà d’Investigació Qualitativa en Salut però l’enfocament d’avui se centra en l’aplicació d’aquesta metodologia en projectes de salut comunitària.
Durant el procés de construcció i implementació de programes de salut comunitària es promouen dinàmiques de participació i treball en xarxa en totes les seves fases: des de l’anàlisi i la detecció de necessitats fins a la priorització d’accions i la seva implementació. Aquest tipus de processos suposen la corresponent distribució d’accions, segons àrees tècniques, que han de permetre la planificació del Programa específic per a cada nucli de població, i la proposta d’accions per tal de reduir les desigualtats en salut.
En aquest sentit, des de l’Agència de Salut Pública de Catalunya (ASPCAT) s’està apostant amb força per la salut comunitària. Com a prova d’això, hi ha el PINSAP, el Pla Interdepartamental de Salut Pública, eina de govern que reuneix i potencia les actuacions en salut des d’un enfocament global (salut en totes les polítiques). Es pretén millorar la salut de la població catalana a partir de la implicació de tota la comunitat (des d’Atenció Primària, Salut Pública o agents municipals de tots els àmbits, fins a la comunitat – associacions culturals, socials, esportives, de veïns, de joves, escoles…).
Un aspecte que justifica aquest treball en xarxa i intersectorial es una de les premisses del PINSAP, es tracta dels determinants de la salut i la lluita contra les desigualtats socials. Com sap tothom, la salut de la població no depèn tan sols de factors relacionats directament amb aquest component, sinó de factors diversos de l’entorn més proper i de la vida diària de les persones. Per aquest motiu, es pretén desenvolupar un treball de tipus multidisciplinari i en l’àmbit comunitari, que inclogui la salut en totes les polítiques.
En el marc del PINSAP s’estan realitzant projectes de salut comunitària a diferents municipis del territori català, anomenats COMSalut (Salut i COMunitat). La mateixa comunitat pot i ajuda a prestar salut. Aquests projectes comunitaris parteixen de la creació d’un equip motor local (EML) que inclou membres dels diversos àmbits que hem citat anteriorment (Atenció Primària, Salut Pública, serveis municipals i teixit comunitari). El segon pas és el diagnòstic de salut, al qual seguiran les fases de priorització i de propostes d’acció. El procés de diagnòstic de salut s’inicia amb un diagnòstic de tipus quantitatiu, en què s’identifiquen diferents indicadors sobre salut i estils de vida, i sobre determinants de salut. Posteriorment es continua amb el diagnòstic qualitatiu.
Un dels objectius del diagnòstic de salut en un procés comunitari és identificar necessitats i recursos / actius que influeixen en la salut de la població d’un barri, d’un districte o d’un municipi determinats, a partir de l’opinió de la comunitat, tant de veïns com de professionals, en el marc del procés comunitari. Per a això caldrà realitzar un diagnòstic de tipus qualitatiu, utilitzant tècniques pròpies d’aquesta metodologia, ja que es pretén conèixer les opinions individuals dels informants sorgides de l’experiència compartida en aquell entorn concret. Es va decidir realitzar dos grups nominals en cada procés local, un amb professionals i l’altre amb ciutadania, durant els quals es demana als participants que comentin aspectes positius del territori, aspectes que caldria millorar i possibles propostes de millora, tant en general, com qüestions que puguin afectar directament la salut. Es planteja des d’una visió general per tal d’intentar situar l’informant en la perspectiva de la globalitat en l`àmbit de la salut, i ampliar així la seva mirada cap a tots els recursos comunitaris que li puguin aportar o no salut.
Precisament aquest és un dels reptes d’aquests processos comunitaris, atès que durant el desenvolupament de les sessions, sobretot en el cas de grups de ciutadans, els assistents tendeixen a centralitzar el discurs en aspectes d’infraestructura urbana i d’organització del territori, així com reivindicacions polítiques. I deixen de banda, per exemple, aspectes d’hàbits i estils de vida individuals i compartits en grup (família, veïns, amics propers…).
Aquesta experiència d’utilització d’eines de tipus qualitatiu aporta un valor afegit als processos d’investigació que duu a terme el Departament de Salut de Catalunya, i així ho hem traslladat al VII Congrés Iberoamericà d’Investigació Qualitativa en Salut, que s’ha celebrat a Barcelona del 5 al 7 de setembre.
Resulta molt interessant veure com el mateix procés qualitatiu va teixint una xarxa de col·laboració i participació a nivell professional i de la comunitat. El treball en xarxa és una eina d’èxit del procés, però a la vegada és un resultat que queda com a actiu en la comunitat. En la primera fase dels processos es requereix la creació d’un Equip Local que durà a terme el procés de diagnòstic comunitari, així com el seu posterior seguiment. La successió de trobades i de treball interdisciplinari d’equip condueix al treball en xarxa.
Aquí es planteja un gran repte, aconseguir que, a partir de la reflexió conjunta, la comunitat prengui consciència dels actius i recursos del seu entorn immediat que repercuteixen en la seva salut individual i col·lectiva. I que això es presenti com un motor de canvi per aconseguir més salut.
Per altra banda, aquests processos comunitaris comporten una sèrie de reptes que cal afrontar:
En primer lloc, s’han d’utilitzar estratègies de mostreig adequades per garantir la participació de persones clau i coneixedores de la comunitat que s’investigui. Aquest últim aspecte s’aconseguirà a partir de la implicació de l’equip local en el procés, per poder arribar a grups de població amb necessitats especials o vulnerables, com podrien ser joves, gent gran en soledat, dones, aturats de llarga durada, immigrants… Les persones que han de contactar amb els potencials informants han de ser persones que coneguin la comunitat i que estiguin ben valorades per ella.
En segon lloc, aquest tipus de processos comunitaris comporten un altre repte, que és el de com derivar els resultats en un informe tècnic creïble i que sigui útil per als membres de l’equip local i la comunitat.
Com a reflexió en el marc d’aquest congrés i del desenvolupament dels processos comunitaris locals podem veure que les eines qualitatives ofereixen espais de participació activa. Aquest aspecte porta a la creació de xarxes i a la motivació i la implicació de l’equip i de la comunitat. El procés en ell mateix aconsegueix com a objectiu últim la presa de consciència, per part de la comunitat, al voltant dels factors presents en l’entorn immediat, fet que representa un motor potencial de canvi.
Aquest resultat s’aconsegueix mitjançant la interdisciplinarietat i la motivació, valors molt presents i molt actuals. Però crec que hem de repensar bé què implica realment un treball multidisciplinari. És simplement la suma de forces o bé implica quelcom més? Crec que hem d’assumir aquesta tasca de portar a la pràctica el treball en xarxa de manera operativa, a partir de la transversalitat i la coresponsibilització. El treball interdisciplinari comporta la cooperació entre els diferents agents, unint esforços cap a un fi comú, establint sinergies i intercanviant talents.
Entrada elaborada per Dolors Rodríguez Arjona, sociòloga especialista en investigació qualitativa en salut.
“Primum non nocere” és una expressió llatina atribuïda a Hipòcrates que podria traduir-se com “primer de tot, no fer mal”, i que pretén recordar al metge que ha de sospesar els danys que pot provocar amb la seva pràctica. En les últimes dècades, el consum de fàrmacs als països industrialitzats ha augmentat molt, fet que ha provocat que els pacients estiguin més exposats als fàrmacs i als seus possibles efectes adversos. En aquest context, és de gran importància el desenvolupament d’eines per a millorar la seguretat del pacient.
L’ús racional del medicament té per objecte l’obtenció del major benefici terapèutic possible, amb la màxima eficiència, evitant que apareguin els riscos que pot provocar el tractament farmacològic. Aquest ús racional pretén disminuir els problemes relacionats amb els medicaments (PRM). Per exemple, si un pacient pren simultàniament dos fàrmacs anticoagulants es pot produir una hemorràgia que pot tenir conseqüències greus. La prescripció adequada és un dels factors importants per tal d’evitar els PRM. Entre els PRM associats amb la prescripció, trobem les duplicitats terapèutiques, l’administració d’una dosi superior a la dosi màxima recomanada, pautes o durades inadequades, les interaccions entre medicaments, l’administració de medicaments teratogènics a dones embarassades i de fàrmacs no recomanats en pacients geriàtrics.
Així, l’augment del consum de fàrmacs ens planteja nous reptes, però també noves oportunitats.
En l’àmbit de la seguretat clínica en la recepta electrònica, el Programa d’Innovació i Suport a l’Àmbit del Medicament (PISAM) de l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS) treballa conjuntament amb la Gerència de Farmàcia i del Medicament del Servei Català de la Salut en l’elaboració del contingut clínic d’un mòdul integrat en el Sistema Integral de Recepta Electrònica (SIRE) per a millorar la seguretat de la prestació farmacèutica en cada pacient d’acord amb les seves característiques i la medicació concomitant.
Actualment, aquest sistema integra cinc dimensions de seguretat:
Interaccions farmacològiques. Tenen lloc quan dos medicaments administrats alhora produeixen o poden produir un efecte no desitjat i, per tant, no han d’administrar-se conjuntament.
Duplicitats terapèutiques. És la prescripció simultània de dos o més medicaments amb el mateix principi actiu o la mateixa acció farmacològica.
Fàrmacs desaconsellats en pacients geriàtrics. Fàrmacs en els quals el balanç benefici/risc no és favorable en la població geriàtrica.
Fàrmacs teratogènics. Fàrmacs amb efectes negatius demostrats sobre l’embrió o el fetus en dones en edat fèrtil.
Dosis màximes. Prescripcions de fàrmacs en dosis superiors a la que pot ser tolerada sense provocar efectes tòxics.
La implantació s’està realitzant d’una manera gradual, considerant primer els medicaments dispensats en oficina de farmàcia, tant si són finançats pel CatSalut com si no. Actualment s’està començant a treballar per incloure els medicaments de dispensació hospitalària a pacients ambulatoris, fet que permetrà obtenir uns plans de medicació dels pacients més complets.
Els continguts es van actualitzant amb la comercialització de nous fàrmacs i la incorporació de la nova evidència disponible. A més, es duen a terme explotacions periòdiques de les dades utilitzades amb l’objectiu d’identificar quines alertes són rebutjades de manera sistemàtica pels metges i revisar si hi ha algun motiu clínic que justifiqui la retirada o modificació d’aquestes alertes.
En un futur està previst dotar també SIRE amb un sistema que faciliti la conciliació i revisió sistemàtica de la medicació.
