Turisme mèdic

17 gen.
Joan MV Pons

Els que han vist la pel·lícula britànica “L’exòtic hotel Marigold” (2012) recordaran que una de les protagonistes, una anciana rondinaire que després, gràcies a les seves habilitats comptables salva l’hotel, va a l’Índia per a poder ser operada més ràpidament d’una artroplàstia, no recordo bé si de maluc o de genoll. Constitueix un exemple més del que es coneix com a turisme mèdic que consisteix en això, desplaçar-se a un altre país per trobar un servei sanitari que es necessita i de manera més ràpida o barata.

Barcelona és un focus d’atracció en el turisme sanitari i diferents clíniques i hospitals de la ciutat es publiciten, en una barreja d’interessos d’hotelers i de professionals prestigiosos, a través del Barcelona Medical Center i la Barcelona Medical Agency. La mateixa Agència Catalana de Turisme ho inclou com un valor del país. No fa massa, quan hi havia dubtes de si els tractament amb antivirals d’acció directa per tractar els infectats amb els virus de l’hepatitis C arribarien a tots els afectats, algun país espavilat com Egipte, on el turisme ha caigut molt per diverses raons que no escapen a ningú, anunciava que per 5.900-8.000 € hom podia passar una setmana al país, fer un tomb per les piràmides i, a la vegada, rebre el tractament. Val a dir que a Egipte, per l’alta prevalença d’hepatitis C, tenen molta expertesa i els encants turístics, més si afegim un tour pel Nil, són indiscutibles.

Amb tot això del turisme sanitari no estem dient res de nou, doncs ja en l’època dels grecs alguns temples d’Asclepi tenien més anomenada que d’altres. És un fenomen que fa bastants anys que va en augment, tot i que, com d’altres menes de comerç, es veu afectat per les recessions econòmiques. Es parla d’un turisme mèdic sensible a la qualitat i un altre més sensible al preu, predominant en el primer la gent benestant i en el segon la classe mitjana. No sembla que hi hagi cap país proteccionista en aquest àmbit, ben al contrari, constitueix una mena d’importació (persones que venen cercant el servei sanitari amb una estada curta però fàcilment extensiu a llarg termini amb els pensionistes que venen a petar-se els darrers anys amb sol i platja) i que quasi es pot considerar com una forma d’inversió estrangera.

Hi ha països que en això del turisme sanitari, seguint les recomanacions de l’Adam Smith, s’han especialitzat. Barcelona és coneguda pels seus centres oftalmològics, cirurgia digestiva, trasplantament i clíniques de reproducció assistida. Pel que fa al trasplantament, tothom sap que el comerç amb òrgans humans està prohibit, però ningú no dubta que en alguns països es porta a terme. Quant a la reproducció assistida, la major o menor atracció d’un país ve molt determinada pel grau de permissivitat en la seva legislació i, com en un altre tipus de turisme sanitari, pels preus. Aquest tema legal es posa especialment de manifest en el que es coneix com a maternitat subrogada o ventres de lloguer. Es diu que aquesta “indústria” en concret, on pot diferenciar-se la subrogació gestacional (d’embrions generats in vitro)  i la tradicional (sols inseminació artificial) arriba a moure uns sis mil milions de dòlars anualment i que l’Índia n’és un dels grans focus. No cal dir que tant en la reproducció assistida com en el trasplantament hi ha qüestions ètiques importants.

Hom pot trobar, a part del que s’ha referit, un ampli ventall de serveis a fora: cirurgia cardíaca, bariàtrica, plàstica, de tota mena, inclosa la més tradicional cura de balnearis en llocs seleccionats (qui no recorda “La muntanya màgica” de Thomas Mann). Per aquells que veuen el món com una font potencial de negoci, el turisme mèdic pot constituir una gran inversió i si es mantenen les tendències actuals encara creixerà més en el futur. És també un camp de comerç extremament competitiu, especialment en preus, com així mostra una comparativa internacional de tarifes.

Entrada elaborada per Joan MV Pons.

mHealth & user experience: l’usuari decideix

23 febr.
Marta Millaret - Elisa Puigdomènech - MWC2017
Marta Millaret i Elisa Puigdomènech

Recentment, The Economist publicava en una notícia que el nombre d’aplicacions -o apps– relacionades amb la salut se situa al voltant de les 165.000, una xifra prou elevada i que ens genera moltes preguntes.

Bona part d’aquestes apps estan relacionades amb el benestar i amb la promoció d’hàbits saludables, però què fa que triem utilitzar-ne unes o unes altres?

El primer que ens ve al cap és que les apps de salut, pel fet de tractar-se d’una tecnologia sanitària, podrien i haurien d’estar avaluades des del punt de vista del seu impacte en la salut i aquí topem amb un primer problema.

Si bé l’avaluació d’aquest impacte en l’àmbit dels fàrmacs i de les intervencions estàtiques té el seu gold standard en l’assaig clínic aleatoritzat, com s’avalua aquest impacte en un món altament dinàmic? Un món que pot incloure diversos components que els usuaris poden utilitzar en funció de les seves necessitats? On se suma la pressió d’una tecnologia que avança molt ràpidament amb el fet que no podem esperar anys a tenir resultats? No és senzill.

Si entrem en l’àmbit de l’mHealth, el primer que ens trobarem és una gran heterogeneïtat. És ben diferent el disseny, els requeriments i l’avaluació d’una app desenvolupada per facilitar el maneig de la diabetis en persones grans, d’una app orientada a facilitar la dosi d’algun medicament per millorar la seva adherència, d’una app per promoure no beure alcohol abans de conduir entre la gent jove i d’una app per al maneig de la depressió i l’angoixa.

Què volem dir amb tot això? Fàcil i complex a la vegada: la intervenció que es vol fer a través d’una app de salut i els usuaris a qui va dirigida determinarà el seu ús i la seva adherència.

I només som al principi. A més dels aspectes relacionats amb la salut i l’adequació dels continguts i d’altres dimensions més tecnològiques com la interoperabilitat i la seguretat -aspectes no gens simples-, comencen a entrar en escena altres dimensions com l’acceptabilitat, la usabilitat i la satisfacció, dimensions relacionades amb l’experiència d’usuari (o user experience – UX, en anglès).

L’experiència d’usuari en mHealth és bàsica pel fet que el principal objectiu amb què es treballa és aconseguir que les eines que es desenvolupin resultin viables, acceptades i usades per a la població a qui van dirigides i que es respecti l’objectiu per al qual van ser dissenyades.

Qui tindrà l’última paraula a l’hora d’usar, o no, una aplicació de salut serà l’usuari final i per això és clau la seva participació en totes les fases de desenvolupament d’aquestes eines mHealth.

Perseguir aquests objectius de viabilitat, acceptabilitat i usabilitat ens pot fer pensar, per exemple, en la dificultat que poden tenir algunes persones grans a l’hora d’aprendre a usar un smartphone per primera vegada però aquesta barrera relacionada amb el factor generacional també existeix amb els nous llenguatges entre gent jove.

Us proposem que us deixeu sorprendre amb aquest vídeo que mostra com reaccionen i interaccionen per primera vegada alguns adolescents amb Windows 95.

La setmana que ve tindrà lloc a Barcelona el Mobile World Congress 2017. Dilluns serà un dels dies marcats a l’agenda per a molts professionals interessats en temes de mòbils i salut amb el programa de l’event Digital Health & Wellness Summit 2017.

DWHW 2017

Però no tot passarà al Mobile, una altra cita important mHealth tindrà lloc l’1 de març al Palau Robert de Barcelona amb una jornada sobre el projecte DECIPHER.

logo decipher

Continuarem.

Entrada elaborada per Elisa Puigdomènech i Marta Millaret (@martamillaret).