En els darrers anys la pobresa infantil ha augmentat a Catalunya com a conseqüència de la crisi econòmica. Segons dades de l’Idescat de 2016 -les darreres disponibles-,i des del 2009, els infants són el col·lectiu amb un major risc de pobresa, per sobre de la població adulta i per sobre també de la població de 65 anys i més.
“Salut i pobresa infantil. Què ens diuen les dades?” va ser el nom de la conferència que es va impartir en el marc de l’Acte de celebració del Dia Mundial de la Salut 2018.
A la conferència es van posar de relleu les dades relatives als infants del darrer informe sobre els efectes de la crisi en la salut de la població publicat per l’Observatori del Sistema de Salut de Catalunya: els infants amb menor nivell socioeconòmic presenten fins a 5 vegades més morbiditat, consumeixen més fàrmacs (el triple de psicofàrmacs) que la resta de la població infantil, visiten amb més freqüència els centres de salut mental (5,9% de les nenes i un 11,4% dels nens enfront de l’1,3 i del 2,2% en les nenes i nens de major nivell socioeconòmic) i ingressen més als hospitals (45 nenes i 58 nens per cada 1.000 enfront de 13 i 26, respectivament) i especialment per causes psiquiàtriques.
L’estat de salut dels infants depèn en bona part de l’economia dels seus progenitors i els que pertanyen a famílies amb menor nivell socioeconòmic presenten més problemes de salut, un fet que pot tenir conseqüències nefastes en altres àmbits com l’educatiu i el social, i que condiciona el seu futur. Aquest fet s’agreuja en el cas dels infants que tenen discapacitats o malalties cròniques i que encara pateixen més l’impacte de la pobresa en la seva salut perque en alguns casos la seva cura requereix de productes específics que les famílies no poden comprar.
Aquest és un dels problemes que tenim ara mateix sobre la taula. Hi ha evidència científica creixent, tant des de la biologia com des de les ciències socials, de la importància dels primers anys de vida (inclosa l’exposició a l’úter) en la formació de les capacitats que promouen el benestar al llarg del cicle de vida. La infància també és un transmissor estructural de les desigualtats, tant des del punt de vista de la salut com des del vessant socioeconòmic. Els nens i nenes que pertanyen a famílies amb pocs recursos, si no s’actua, corren el risc d’arribar a adults amb pitjor salut, menor nivell educatiu i socioeconòmic que la resta.
Què podem fer? Per descomptat cal enfortir l’estat de benestar, amb reformes estructurals i institucionals que ara més que mai són necessàries. La política educativa és fonamental, sobretot reforçant l’educació primària, garantint la igualtat d’oportunitats i posant el focus en aquells infants en situacions desavantatjoses. Un cop a l’edat adulta, calen també polítiques actives de treball. I des de les polítiques de salut, tot i el seu caràcter eminentment pal·liatiu, és especialment important l’atenció primària i comunitària, i garantir l’atenció a tots els infants.
Entrada elaborada per Anna García-Altés (@annagaal).
Malauradament, les desigualtats en salut segueixen sent un tema d’actualitat, també en el nostre país. La crisi dels darrers anys ha tornat a posar el focus en aquest tema.
Per aquest motiu avui us plantegem un recorregut pels diferents textos que hem publicat sobre aquest tema en aquest blog i, sobretot, us convidem a aprofundir en la lectura dels treballs originals que s’hi mencionen, bona part d’ells desenvolupats a AQuAS.
Al setembre de l’any passat, Luis Rajmil reflexionava en aquest post sobre les desigualtats socials de salut infantil i la crisi econòmica posant damunt de la taula els conceptes d’igualtat, d’equitat i de realitat.
“Actualment hi ha suficient informació acumulada que mostra que la trajectòria vital i les condicions de vida prenatal i durant els primers anys de vida són factors de gran influència en la salut i la participació social del futur adult”
Més endavant, l’Observatori sobre els efectes de la crisi en la salut de la població va publicar el seu tercer informe però abans es va publicar un post amb un recull de reflexions individuals al voltant d’aquesta iniciativa per part de Xavier Trabado, Angelina González i Andreu Segura centrant-se, respectivament, en els efectes de la crisi en la salut mental de les persones, la coordinació de diferents dispositius de l’atenció primària i especialitzada, la urgència de les actuacions de salut comunitària i la necessitat d’emprendre accions intersectorials.
“És urgent engegar processos de salut comunitària; processos en què la comunitat és la protagonista, que suposen el pas d’una atenció a la malaltia a una aproximació bio-psico-social, que impulsen el treball intersectorial i en xarxa amb els agents locals, amb qui es comparteix l’objectiu de millorar el benestar de la comunitat, que a partir de necessitats detectades i prioritzades de manera participativa i dels actius locals identificats, posen en marxa intervencions amb evidència i que s’avaluen”
En aquest altre post, Cristina Colls va presentar un interessant cas d’aplicació de l’evidència científica a l’acció política, que va tenir lloc amb la revisió de la dimensió socioeconòmica de la fórmula d’assignació de recursos a l’atenció primària.
“La desigualtat social es tradueix en una distribució desequilibrada de la població en el territori, concentrant els problemes socials més greus en determinats municipis o barris amb es unes necessitats d’atenció socials i sanitàries més elevades que la resta de territoris. És en aquest context que si es vol garantir l’equitat en l’assignació dels recursos cal posar més allà on hi ha més necessitat”
Finalment, el post més recent el van signar Anna García-Altés i Guillem López-Casasnovas. Es tracta d’un text que aporta elements per a la reflexió a partir de l’últim informe publicat des de l’Observatori del Sistema de Salut de Catalunya sobre els efectes de la crisi en la salut de la població.
“Comprendre els mecanismes segons els quals les desigualtats socials incideixen en la salut poblacional, a efectes de com es poden combatre o neutralitzar de la manera més efectiva possible, a cada lloc i moment, continua sent una assignatura pendent de la nostra política social”
Esperem que us hagi resultat interessant la lectura d’aquest brevíssim recorregut per tots aquests treballs, iniciatives i anàlisis que volen ser útils en l’abordatge de les desigualtats.
En les properes setmanes es publicarà un nou informe de l’Observatori sobre els efectes de la crisi en la salut de la població elaborat des de l’Observatori del Sistema de Salut de Catalunya. Amb l’objectiu d’aportar des de l’expertesa elements per a la reflexió individual i comunitària volem compartir unes línies de Xavier Trabado, Angelina González Viana i Andreu Segura al voltant de la iniciativa que va començar ara fa tres anys (podeu consultar els informes 2014 i 2015).
Xavier Trabado
“El treball precari, els canvis en el sistema de treball, l’atur, els desnonaments, l’endeutament, la inestabilitat a la llar i la pobresa incideixen directament en la salut mental de les persones. L’Enquesta de salut de Catalunya mostra el percentatge de persones que tenen risc de patir algun tipus de problema de salut mental. Per evitar que aquesta xifra augmenti i treballar perquè disminueixi ens calen programes que actuïn des de la prevenció i que permetin detectar millor els casos que podrien passar desapercebuts. És imprescindible intervenir en els moments inicials per evitar que les situacions s’agreugin, donant el suport i les eines adients. Existeixen programes com el de suport a l’atenció primària, avaluat i amb resultats molt positius, que encara no estan desplegats a tot el territori. La formació dels professionals d’atenció primària permet un abordatge ràpid, preventiu i intervenir aportant solucions. Finalment, la coordinació entre els dispositius de l’atenció primària i de l’atenció especialitzada és clau per poder fer un primer diagnòstic i donar continuïtat al seguiment dels casos detectats. Ens cal un canvi en la manera d’atendre les persones, que permeti integrar els esforços i la feina dels diferents àmbits i professionals, dotant d’eines a la persona afectada, apoderant-la, informant-ne la família i acompanyant-la en el seu procés a través de grups psicoeducatius i grups d’ajuda mútua” (Xavier Trabado és Vocal de la Federació Salut Mental Catalunya)
Angelina González Viana
“L’informe de l’Observatori sobre els efectes de la crisi en la salut posa de relleu les comunitats que han patit més la crisi i com aquesta ha afectat la seva salut. En aquests territoris és urgent engegar processos de salut comunitària; processos en què la comunitat és la protagonista, que suposen el pas d’una atenció a la malaltia a una aproximació bio-psico-social, que impulsen el treball intersectorial i en xarxa amb els agents locals, amb qui es comparteix l’objectiu de millorar el benestar de la comunitat, que a partir de necessitats detectades i prioritzades de manera participativa i dels actius locals identificats, posen en marxa intervencions amb evidència i que s’avaluen. En definitiva, la salut comunitària és l’aplicació a nivell local de la salut a totes les polítiques” (Angelina González Viana coordina projectes comunitaris, com ara COMSalut, a la Subdirecció general de Promoció de la Salut de l’Agència de Salut Pública)
Andreu Segura
“La crisi ha incrementat les desigualtats de renda, la pobresa econòmica i el risc d’exclusió social. Tot plegat ha generat i genera neguit, malestar i desesperació, alteracions de l’estat d’ànim que no són, d’entrada almenys, malaltisses i que els serveis sanitaris no guareixen. La salut de la població té molt a veure amb les condicions de vida de les persones i amb la seva aptitud per afrontar les vicissituds. D’aquí la importància del nivell educatiu i també de la capacitat adquisitiva -treball i, en el seu cas, pensions i subsidis- i d’altres mesures de recolzament social que ens fan sentir-nos part d’una comunitat saludable. En aquest propòsit vol contribuir el Pla Interdepartamental de Salut Pública de Catalunya mitjançant accions intersectorials que augmentin l’eficiència de les iniciatives coordinades de les administracions públiques i la societat civil en tots els àmbits que tenen una influència rellevant sobre la salut de les persones i la població” (Andreu Segura ha estat Secretari de la Comissió Interdepartamental de Salut Pública i coordinador del projecte COMSalut. Actualment jubilat, és Vocal del Consell Assessor de Salut Pública i del Comitè de Bioètica de Catalunya
Mark Britnell és un expert internacional en sistemes sanitaris que ha tingut diversos càrrecs de responsabilitat a l’NHS i que actualment porta a terme tasques de consultoria per diversos països. Amb tota aquesta experiència ha escrit el 2015 un llibre que porta un títol tan inspirador com: A la cerca del sistema sanitari perfecte (1). En ell examina els dilemes amb què s’enfronten els governs, aquells desafiaments globals com les transicions demogràfiques, epidemiològiques, tecnològiques i econòmiques, i els més específics de cada país.
Una part important del llibre, més de la meitat, es dedica a examinar països concrets agrupats per continents: la zona asiàtica inclosa Austràlia (amb grans països des del Japó, Xina i l’Índia, a petits enclavaments ben poblats com Singapur i Hong Kong), l’Àfrica i l’Orient Mitjà (sols tres exemples ben diferents com Qatar, Israel i Sud-àfrica), Europa (des de Rússia fins a Portugal passant pels nòrdics, els alemanys, italians, francesos i anglesos) i les Amèriques (del nord com Canadà, EEUU i Mèxic, i del sud com Brasil). Llàstima que de la península Ibèrica sols parla dels veïns occidentals (els orientals, però donant tot el tomb).
La coneixença, no hi ha dubte, és de primera mà, doncs de conferències i consultories n’ha fet per tot el món. Sovint, com diu, li pregunten: quin país té el millor sistema sanitari? Des del report de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) de l’any 2000, Health systems: improving performance (2), s’han publicat, amb metodologies i resultats diferents, uns quants rànquings de països segons la valoració que es dona al seu sistema sanitari. La taula següent ho exemplifica.
Avui en dia proliferen els rànquings i així es pot veure per les universitats i centres/institucions de recerca. Els indicadors poden ser diversos però semblaria que hom pot acabar sempre trobant el rànquing que més l’afavoreix. Les universitats públiques catalanes en són un bon exemple, doncs cadascuna va publicitat de la seva posició -mai d’excel·lència en comparació amb altres universitats no necessàriament anglosaxones- en aquell rànquing que més la destaca sobre les altres universitats d’aquí.
Britnell, tornant al nostre tema d’avui, després de tants rànquings, conferències i assessories, no s’està de fer una proposta de quin podria ser el millor sistema sanitari prenent dels diferents països allò que tenen de més bo. Si el món pogués tenir un sistema sanitari perfecte, hauria de tenir les característiques següents:
– El valors i l’atenció sanitària universal (Regne Unit)
– L’atenció primària (Israel)
– Els serveis comunitaris (Brasil)
– La salut mental i del benestar (Austràlia)
– La promoció de la salut (països escandinaus)
– L’apoderament de pacients i comunitats (alguns països africans)
– La recerca i desenvolupament (dels Estats Units)
– La innovació i maneres noves de fer (Índia)
– Les tecnologies de la informació i comunicació (Singapur)
– La capacitat d’elecció (França)
– El finançament (Suïssa)
– L’atenció a l’ancianitat (Japó)
-El codi postal és més important per a la salut infantil què el codi genètic (Anònim).
-Es necessita tota la tribu per criar els nens (Proverbi africà).
Luis Rajmil
Actualment hi ha suficient informació acumulada que mostra que la trajectòria vital i les condicions de vida prenatal i durant els primers anys de vida són factors amb gran influència en la salut i la participació social del futur adult. La Comissió de Determinants Socials en Salut (CSDH) de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) ha proposat eliminar la bretxa en salut en una generació assenyalant que les desigualtats durant el creixement i desenvolupament precoç dels menors són un dels principals factors que contribueixen a crear i perpetuar les desigualtats en la salut en l’edat adulta. Segons la CSDH, el nivell d’estudis familiar, l’educació en les etapes escolars i el rendiment acadèmic tenen un paper fonamental, així com l’exposició a situacions de vulnerabilitat econòmica familiar.
L’informe d’UNICEF Innocenti RC13 ha posat de manifest que a la lliga dels països desenvolupats l’Estat espanyol és un dels pitjors en relació amb la capacitat de l’estat per reduir la bretxa de desigualtats socioeconòmiques des del començament de la Gran Recessió.
Els infants són el grup de risc poblacional més vulnerable i afectat en l’actual situació de crisi econòmica: a Catalunya es calcula que un de cada tres menors viu en situació de risc de pobresa, segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya de l’any 2015. Aquestes dades reflecteixen la greu repercussió que tenen en la vida dels nens i les nenes l’atur, la precarietat laboral familiar i les polítiques de (des)protecció de la infància, a més de l’impacte del dèficit històric d’inversió pública en polítiques de protecció de la infància. A Espanya, el nombre de famílies que acudeixen a organitzacions no governamentals en demanda d’ajuda per cobrir les seves necessitats bàsiques s’ha triplicat des de l’any 2007.
Els efectes de la crisi econòmica en la salut de la població infantil a curt termini depenen del grau d’exposició a les privacions materials, de les condicions de vida familiar, i l’accés als serveis bàsics mínims, així com la capacitat econòmica familiar per fer front a les necessitats infantils. Com a conseqüència de la crisi han augmentat els gradients socials en salut ja existents. Així, la desigualtat en l’esperança de vida al néixer d’un nen entre el barri més i menys benestant de la ciutat de Barcelona ha augmentat fins els 8 anys de diferència (es reforça l’afirmació que el codi postal és més important per a la salut infantil que el codi genètic).
Hi ha evidència d’una pitjor salut general i pitjor salut mental en menors de famílies vulnerables que requereixen ajuda per mantenir el seu habitatge o que han estat desnonades, segons un estudi del projecte SOPHIE i Càritas de població a risc de desnonaments o que ha estat desnonada.
L’obesitat està lligada a importants gradients socials i aquests han augmentat els darrers anys. S’ha trobat un augment de l’obesitat i el sobrepès infantil a la població general de Catalunya encara que aquest augment no es pot atribuir solament a la crisi econòmica atès que ja s’havia detectat abans de l’inici de la recessió.
La percepció de la qualitat de vida relacionada amb la salut ha empitjorat entre els menors de famílies amb nivell d’estudis primaris respecte dels universitaris entre els anys 2006 i 2012. També s’ha detectat un impacte en salut perinatal amb disminució de la fertilitat i augment de l’edat materna sobretot del primer fill/a, un augment dels avortaments en dones de 15-24 anys, i un augment del baix pes en néixer a dones joves a l’Estat espanyol.
Les polítiques que s’han posat en marxa per tal de fer front aquesta situació no han resolt els problemes, més aviat estan contribuint a augmentar la bretxa existent. La inversió en polítiques públiques adreçades a la infància a l’Estat espanyol és de les més baixes de la Unió Europea. Societats científiques locals com ara la Societat Catalana de Pediatria (SCP), estatals com la Sociedad Española de Salut Pública y Administración Sanitaria (SESPAS) i internacionals com la International Society of Social Pediatrics (ISSOP), les ONG com ara UNICEF i d’altres entitats demanen als governs assegurar que els grups de menors vulnerables no estiguin sotmesos a major desavantatges degut a les polítiques de retallades. Les mesures que es proposen son les següents: suspendre els desnonaments de famílies amb menors/ assegurar mesures bàsiques contra la pobresa energètica i l’habitatge per a totes les famílies; promoure el treball de qualitat, juvenil i dels pares; mantenir i finançar els menjadors escolars tot l’any; assegurar l’ingrés mínim garantit per a les famílies amb menys recursos; i reduir les desigualtats regionals prioritzant els districtes i municipis més desfavorits.
L’escolarització precoç ha demostrat un impacte positiu en el desenvolupament cognitiu, el nivell acadèmic i les possibilitats futures d’inserció social de la població general i sobretot té un efecte més positiu en la població amb menys recursos i menys nivell educatiu. Les propostes en educació es resumeixen en assegurar l’accés a educació infantil; accés universal al material i activitats escolars; i la detecció precoç i intervenció dels casos de desavantatge infantil.
Quant a les polítiques sanitàries, es proposa enfortir hàbits alimentaris i nutricionals saludables; la promoció de la lactància materna; l’expansió dels programes i les polítiques que hagin mostrat major efectivitat; assegurar els drets dels menors amb i sense discapacitats i complir la convenció dels drets de la infància de les Nacions Unides; i garantir l’accés universal i efectiu als serveis sanitaris per a tota la població i la derogació del RD Llei 16/2012 d’exclusió sanitària.
És essencial que tots els professionals responsables de l’atenció als menors i famílies prenguin consciència i protagonisme en la disminució de les desigualtats socials en salut i educació si l’objectiu és aconseguir futures generacions d’adults amb oportunitats de salut equitatives.
Entrada elaborada per Luis Rajmil (@LuisRajmil), pediatre i especialista en medicina preventiva i salut pública.
Anna García-Altés, Responsable de l’Observatori del Sistema de Salut de Catalunya
Aquest informe presenta els resultats de tots els centres de la xarxa de salut mental del SISCAT per a l’any 2014. L’estructura dels informes d’aquest any és lleugerament diferent de la dels anys anteriors. S’ha optat per tractar menys temes, però més concrets i amb més profunditat. També s’ha fet un esforç especial per incloure nous indicadors com l’edat de la primera visita, o el percentatge de pacients amb TMG dels CSMA que requereixen ingrés hospitalari durant l’any. Tot i això, les taules amb els valors de tots els indicadors centre per centre –el tret diferencial de la Central de Resultats– segueixen presents. Com a altres anys, tots els informes inclouen experiències innovadores que permeten obtenir bons resultats assistencials, incloses a l’Observatori d’Innovació en Gestió de la Sanitat a Catalunya, així com l’opinió de persones expertes. Continue reading →
Diuen que el millor estalvi, en sanitat, és el de l’ingrés hospitalari evitable que no es produeix, sobretot perquè l’ús de llit d’hospital és el recurs sanitari més car de tota l’oferta sanitària; però també perquè si una persona, imaginem que gran i amb diverses patologies cròniques, es pot estalviar el tràngol de l’ingrés, la seva salut patirà menys situacions de compromís. Per aquest motiu tots els sistemes sanitaris estan molt actius intentant posar en marxa tota mena d’accions encaminades a reduir els ingressos de pacients crònics i de pacients fràgils.
La Dra. Sara Purdy, metge de família i Consultant Senior de la Universitat de Bristol, va publicar, sota l’empara de King’s Fund, a finals de 2010, una anàlisi sobre quines actuacions aconsegueixen reduir els ingressos hospitalaris innecessaris i quines no. El treball de la Dra. Purdy se centra només en accions organitzatives tipus hospitalització a domicili o gestió de casos, i no inclou, en canvi, situacions estrictament clíniques com l’impacte d’un nou fàrmac per a l’asma.Continue reading →