Atenció integrada a Europa: gestió del canvi? Experiència ACT@Scale

28 febr.

Núria Rodríguez-Valiente

El projecte ACT@Scale sorgeix de la necessitat d’aprofundir en els resultats i les conclusions aportades amb el projecte previ Advancing Care Coordination and Telehealth Deployment (2013-2015) i segueix les línies estratègiques proposades per l’Associació  Europea sobre Envelliment Actiu i Saludable (EIP on AHA).

Aquest nou projecte, ACT@Scale, neix al mes de març de 2016 en el marc del programa Horitzó 2020 essent finançat per la Unió Europea. L’objectiu es centra en transformar els processos de salut i la prestació de serveis en relació amb l’atenció integrada i el telemonitoratge.

Com ho hem treballat?

Diferents regions d’Europa, la indústria i institucions acadèmiques innovadores hem treballat conjuntament durant aquests darrers tres anys. L’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS) ha estat un dels socis del consorci, liderant el paquet de treball de Change Management, Stakeholder management i Staff Engagement.

De forma conjunta amb 15 socis de 8 països de la Unió Europea, i associats amb la coordinació de Philips Healthcare, hem treballat de forma col·laborativa per tal de consolidar i escalar les millors pràctiques identificades en l’atenció integrada i el telemonitoratge i per tal que puguin ser transferides a altres regions europees.

País Basc, Dinamarca, Països Baixos, Escòcia, Alemanya i Catalunya han aportat un total de 15 programes d’atenció integrada innovadors i referents en bones pràctiques de salut. Específicament, Catalunya ha participat aportant cinc programes referents en bones practiques en atenció integrada: Programa d’atenció al pacient crònic, de Badalona Serveis Assistencials; Atenció sociosanitària, de MUTUAM; Atenció al pacient fràgil, del Parc Sanitari Pere Virgili; Atenció al pacient crònic complex, de l’Hospital Clínic de Barcelona i Promoció de l’activitat física, també de l’Hospital Clínic de Barcelona.

ACT@Scale ha desenvolupat un marc d’avaluació basat en l’experiència, la pràctica i l’evidència, fonamentat en el marc teòric Donabedian. La implementació dels programes s’ha fonamentat en la metodologia col·laborativa (Plan-Do-Study-Act), i per tal d’avaluar els processos d’implementació i escalabilitat, la recerca s’ha fonamentat en quatre paquets de treball:

  1. Service Selection, liderat pel Kronikgune
  2. Bussiness Models, liderat per la Universitat de Groningen
  3. Citizen Empowerment, liderat per NIRE
  4. Change Management and Stakeholder Management, liderat per l’AQuAS

Què hem après en relació amb el Change Management, Stakeholder i Staff Engagement?

  • En relació amb l’Stakeholder Management, els líders dels programes que van respondre els qüestionaris van estar d’acord que, per tal de millorar la qualitat de l’atenció integrada i disminuir la resistència al canvi per part dels stakeholders, és necessària la introducció d’estratègies participatives i de co-creació, on tots els stakeholders identificats es sentin part del procés.
  • Quant al Change Management, en relació amb el lideratge, noves estratègies de comunicació han de ser incorporades i haurien d’estar basades en metodologia col·laborativa, que permet detectar i prioritzar les necessitats, implementar-les i fer el seguiment i l’avaluació en els processos de canvi iniciats.
  • En relació amb l’Staff Engagement, podem confirmar que la implementació dels programes d’atenció integrada és un procés dinàmic en què els riscos potencials han de ser identificats i, per tant, l’avaluació i el redisseny ha de ser un procés continu.

L’atenció integrada contribueix a la creació de nous escenaris de salut, uns en fase de canvi i d’altres encara desconeguts. Aquests nous escenaris ens haurien de fer reflexionar sobre la necessitat de definir nous perfils professionals, noves competències i nous actors i “actrius “.

Consortium ACT@Scale Project

Entrada elaborada per Núria Rodríguez-Valiente.

“Practising wisely”: de Canadà a Catalunya passant per Copenhaguen

5 des.

Johanna Caro Mendivelso

Seguim amb la temàtica del Preventing Overdiagnosis que vam veure en aquest altre post però des d’una perspectiva més pràctica amb experiències d’implementació per reduir pràctiques de poc valor i, per tant, el sobrediagnòstic i el sobretractament, en la línia del projecte Essencial d’AQuAS.

I és que ens continuen interessant temes d’aquest congrés. Des de la perspectiva d’implementació, es van realitzar tallers i comunicacions que van poder tractar aquests temes. Destacaria: “The difficult art of un-doing”, que va oferir un marc teòric d’implementació enfocat a “deixar de fer” amb una dinàmica de “role play” entre metges i pacients. Aquest taller, liderat per John Brodersen i Iona Heath, va exposar els desafiaments a què els professionals actualment s’enfronten a l’hora d’incorporar noves eines tant per comunicar aquests temes, com per utilitzar les decisions compartides en la seva pràctica clínica.

A mesura que augmenta l’evidència sobre aquests temes, el nou repte és saber com utilitzar aquest coneixement. A partir de l’experiència dels metges de família es van descriure exemples de visites clíniques que van demostrar com el coneixement dels conceptes de sobrediagnòstic i sobretractament poden integrar-se en el procés de decisions compartides en el moment de la consulta.

També durant el congrés va haver-hi una formació orientada als professionals que estaven interessats en aprendre sobre els conceptes bàsics del sobrediagnòstic i que desconeixien fins aquell moment. La major part eren professionals assistencials que tracten pacients en la seva pràctica clínica habitual. Aquest espai els va permetre adquirir aquest tipus de coneixement per poder integrar-lo en les seves visites.

Així mateix, es va presentar la iniciativa “Practising Wisely” dels metges de família de l’Ontario College (OFCP), que han desenvolupat una intervenció basada en tallers pràctics dirigits a metges de família per reduir la sobreutilització en atenció primària. Aquesta iniciativa va començar el 2011 i s’està implementant en la major part del Canadà.

L’objectiu és que els professionals puguin desenvolupar habilitats per mantenir converses complexes amb els seus pacients (per exemple, relacionades amb el sobrediagnòstic) i posar en pràctica el procés de decisions compartides.

El taller consta de quatre mòduls d’una hora i mitja i introdueix una reflexió sobre les proves diagnòstiques i els tractaments excessius, la detecció del càncer i la vigilància excessiva de la malaltia. S’aborden pràctiques clíniques de poc valor com ara les proves d’imatge en dolors lumbars, prescripció d’inhibidors de la bomba de protons i estatines, desprescipció en adults d’edat avançada i analítiques anuals en població sana. També es va presentar com es va dur a terme l’avaluació dels professionals centrada en l’adquisició de coneixements i de satisfacció per poder identificar barreres i possibles aspectes de millora en els tallers.

D’altra banda, també es van presentar experiències interesants desenvolupades a Catalunya. Carolina Requeijo, de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, va presentar la iniciativa de DianaSalud i l’impacte que ha tingut com a eina útil per millorar l’adequació de la pràctica clínica i la identificació de recomanacions que evitin pràctiques de poc valor. Així mateix, Karla Salas, des del mateix hospital, va mostrar els resultats d’una enquesta per avaluar el coneixement i l’aplicabilitat clínica de les recomanacions de les pràctiques de poc valor entre metges i gestors a Espanya.

En l’àmbit de l’atenció primària, Carles Brotons, de l’Equip d’Atenció Primària Barcelona Sardenya, va presentar els resultats d’un estudi sobre l’impacte d’utilitzar una guia americana, britànica i europea sobre l’avaluació del risc cardiovascular i Carles Llor, de l’institut d’Investigació Sanitària Pere Virgili, va presentar l’estudi de sobrediagnòstic de l’etiologia bacteriana en les exacerbacions agudes de malaltia pulmonar obstructiva crònica i les discrepàncies de les guies de pràctica clínica actuals a nivell estatal.

Finalment, aquest congrés va posar en relleu la necessitat d’utilitzar eines de comunicació per integrar els conceptes de sobrediagnòstic i sobretractament en la pràctica clínica i abordar aquests temes amb els pacients. Cada vegada són més les experiències sobre implementació d’intervencions per deixar de fer i l’adequació de la pràctica clínica, experiències que es presenten en aquest fòrum científic i que posen de manifest la seva rellevància en la provisió de serveis i en la qualitat de l’atenció sanitària, elements que són també l’horitzó del projecte Essencial.

Entrada elaborada per Johanna Caro Mendivelso (@jmcaro103).

Preventing Overdiagnosis 2018: tres elements clau per reduir el sobrediagnòstic

8 nov.

Johanna Caro Mendivelso

Aquest any la conferència anual del Preventing Overdiagnosis es va realitzar a Copenhaguen copatrocinada per l’Organització Mundial de la Salut i va comptar amb la participació d’aproximadament 30 països.

L’espai que es genera en aquesta conferència permet tractar el tema de com els professionals de la salut, investigadors i pacients poden implementar solucions als problemes relacionats amb el sobrediagnòstic, el sobretractament i la sobreutilització a partir de l’evidència disponible.

En general, els temes que es van tractar van ser la implementació de recomanacions per “deixar de fer”, el repte d’abordar el diagnòstic excessiu a la visita clínica, l’impacte del sobrediagnòstic, el fet de convertir la ciutadania en pacients  i el paper dels factors de risc en el diagnòstic excessiu.

John Brodersen, professor de medicina de família de la Universitat de Copenhaguen, inicia la conferència reflexionant sobre què és i què no és el sobrediagnòstic. En general, el sobrediagnòstic significa fer que les persones siguin pacients innecessàriament, s’identifiquen problemes que mai causarien danys o es medicalitzen experiències de la vida quotidiana a partir d’una ampliació de les definicions de les malalties. Aquest sobrediagnòstic pot desencadenar una cascada de tractaments excessius.

Posteriorment, Iona Heath, metgessa de família i membre del comitè organitzador del Preventing Overdiagnosis,  pregunta a l’audiència Why we are so afraid of normal?  (Per què tenim tanta por de ser normals?). Reflexiona sobre per què els metges tenen tendència a afanyar-se a fer un diagnòstic i posa de manifest que la feina de definició de “qui és normal” és tot un desafiament. Qui ha de definir qui és normal i en base a criteri?

Gisle Roksund, metge de família de Noruega planteja que la tendència general en medicina és: “troba-ho abans i fes més”. Així mateix, remarca que s’estan etiquetant persones com a malalts amb condicions “pre” quan no n’estan. Acaba dient que la vida mateixa és una condició de “premortalitat”.

Per la seva banda, Paul Glasziou, metge de família i professor de la Universitat de Bond Australia va presentar els tres punts clau per reduir el sobrediagnòstic: la reducció de la sobredetecció, la sobredefinició i la medicalització.  Juan Pablo Brito, endocrinòleg i investigador de la Clínica Mayo, en la seva conferència del diagnòstic centrat en la persona, parla d’un terme nou: extradiagnòstic; terme que es referiria a quan el diagnòstic no és apropiat per la biologia, el context o les preferències d’un pacient. El diagnòstic centrat en el pacient es basa en identificar el problema i dur a terme les accions per resoldre’l. És a dir, “arribar junts a una conclusió que tingui sentit intel·lectual, emocional i pràctic“.

En salut mental, Allen Frances, psiquiatra en els Estats Units, va esmentar que el sobrediagnòstic en psiquiatria podria evitar-se si els metges de família disposessin de més temps a la seva consulta per conèixer els seus pacients.

D’altra banda, Steven Woloshin i Lisa Schwartz, metges internistes i codirectors del Center for Medicine and Media en el The Dartmouth Institute, expliquen que algunes campanyes publicitàries poden ampliar les definicions de les malalties i això pot generar un sobrediagnòstic i una medicalització de les experiències de la vida. Aquestes reflexions posen de manifest la importància de l’existència d’una regulació sobre aquestes campanyes.

Finalment, el Preventing Overdiagnosis és un espai que permet compartir experiències tant teòriques com pràctiques de tot allò que actualment s’està duent a terme a nivell mundial respecte al sobrediagnòstic i al sobretractament.

Des d’AQuAS i en col·laboració amb professionals de la salut i societats científiques, el projecte Essencial intenta abordar aquests temes a Catalunya contextualitzant-los en el nostre entorn i intentant implementar recomanacions que eviten les pràctiques de poc valor.

Entrada elaborada per Johanna Caro Mendivelso (@jmcaro103).

Implementation Science i nova regulació HTA: dos temes ben diferents

31 oct.

La implementació de millores, canvis en els processos, introducció de bones pràctiques en contextos determinats de salut i la nova regulació sobre avaluació de tecnologies sanitàries, respectivament, són temes presents a l’agenda d’AQuAS. Avui ho veurem a grans trets i, en properes ocasions, hi aprofundirem més des d’aquest espai.

Per aprendre sobre “implementation science” o “research implementation” vam fer un workshop a la seu d’AQuAS amb Laura J. Damschroeder, consultora experta en ciència de la implementació i investigadora als Estats Units.

De la seva ponència en destaquem la idea de construir coneixement col·lectiu i d’identificar barreres i facilitadors per a la implementació, el factor temps i el valor de l’avaluació.

És important també conèixer el marc teòric i conceptual de la implementació i els “bàsics” de la ciència de la implementació, útils per a qualsevol projecte en fase d’implementació, com també ho és el fet de dissenyar i seguir un pla d’acció adequat.

El workshop va continuar amb diferents exemples d’implementació de bones pràctiques en el context de la REDISSEC, la Red de Investigación en Servicios de Salud en Enfermedades Crónicas .

Tot ve del fet que la setmana passada es va fer a Madrid, a l’Instituto de Salud Carlos III, la reunió anual d’aquesta xarxa i es va plantejar la idea d’organitzar aquest workshop i apropar, d’aquesta manera, alguns continguts de la reunió al context català; amb participació d’AQuAS, de l’Hospital del Mar i de la Fundació Avedis Donabedian.

Pel que fa a AQuAS, es van presentar tres ponències sobre projectes on es fa recerca de la implementació, amb una perspectiva diferent en cada cas:

  • Estàndards de qualitat en la implementació per Vicky Serra-Sutton des del projecte europeu sobre demència Act on Dementia Joint Action. Justament, l’equip d’AQuAS implicat en aquest projecte ha tingut una menció aquesta setmana a l’Alzheimer Europe Conference que s’ha celebrat a Barcelona
  • Transferència de bones pràctiques i avaluació de l’impacte per Elisa Poses-Ferrer des del projecte europeu CHRODIS PLUS sobre cronicitat
  • Avaluació de projectes de millora de l’atenció integrada per Jillian Reynolds des del projecte europeu SUSTAIN sobre atenció integrada en persones grans

Pel que fa a l’Hospital del Mar, vam comptar amb la ponència de Maria Sala sobre la personalització del cribratge de càncer de mama i pel que fa a la Fundació Avedis Donabedian vam comptar amb les ponències de Carola Orrego i de Marta Ballester, que van aportar reflexions sobre aspectes de millora i lliçons apreses en implementació.

Aquest workshop va ser una bona oportunitat per a ponents i assistents a l’hora de compartir experiències i coneixements.

Canviem al segon tema.

Sobre la nova regulació Europea d’HTA que s’està acabant de perfilar en el Parlament Europeu, Iñaki Imaz de l’Instituto de Salud Carlos III de Madrid va fer un seminari que vam poder seguir en directe des d’AQuAS.

Va ser molt interessant per molts aspectes. Es van contextualitzar situacions que justifiquen la necessitat de l’avaluació de tecnologies sanitàries (HTA, per les inicials en anglès) com a punt de partida sempre present en el nostre context.

També es va posar èmfasi en la complexitat de l’avaluació i dels diferents escenaris (o nivells) possibles i es van comentar, amb detall, aspectes que s’estan discutint al voltant de la proposta de legislació que hauria de permetre, entre d’altres objectius, una avaluació clínica conjunta a nivell europeu.

El seminari es pot tornar a veure des del següent enllaç:

Imaz I. El futuro de la evaluación de tecnologías sanitarias en Europa. A propósito de la propuesta de regulación aprobada por el Parlamento Europeo. Madrid: Agencia de Evaluación de Tecnologías Sanitarias. Instituto de Salud Carlos III, 30 de noviembre de 2018.

Si parlem d’HTA a Europa, hi ha molta feina feta (en el marc d’EUnetHTA hi ha disponibles més de 30 avaluacions), feina en curs i, sobretot, la voluntat de guanyar tots plegats en termes de confiança, de garanties, de transparència i de sostenibilitat dels sistemes de salut. Especialment el que es busca és evitar duplicitats i compartir coneixement i metodologies.

Anirem seguint tots aquests temes.

Cuidar en primera persona

2 nov.

Assumpció González Mestre

Assumpció González Mestre, cap del Programa Pacient Expert Catalunya® i Cuidador Expert Catalunya®, respon preguntes en una entrevista de Cari Almazán, sobre la figura del “cuidador expert”.

Els programes de Pacient Expert Catalunya® i de Cuidador Expert Catalunya®, respectivament, treballen en la mateixa direcció de dotar d’eines i de recursos a les persones per facilitar el seu dia a dia.

Aquest tipus de programes d’aprenentatge entre iguals aconsegueixen millorar la qualitat de vida de les persones que se situen a l’entorn d’una malaltia en el context de cronicitat a Catalunya, ja sigui com a pacients, com a cuidadors, o les dues coses a la vegada.

Cari: A qui s’adreça el Programa Cuidador Expert Catalunya®?

Assumpció: El nostre camp d’acció està clarament orientat a cuidadors de persones amb malalties cròniques. Entenem com a “cuidador expert” aquella persona que té cura d’una altra persona amb una malaltia crònica i necessitats d’atenció complexa i que és capaç de responsabilitzar-se’n, tenir cura i adquirir habilitats que l’ajudin a gestionar l’impacte físic, emocional i social del fet de cuidar, millorant així la seva qualitat de vida i la de la persona que cuida.

Cari: Què implica convertir un cuidador en un cuidador expert?

Assumpció: Quan una persona es troba en la situació d’haver de fer-se càrrec d’una altra persona amb una malaltia, la vida d’aquesta persona queda absolutament condicionada a les situacions, planificables o no, previstes o imprevistes, que pot implicar la malaltia. Ajudar una persona en aquest moment crític, sovint genera per a la persona que ho fa un canvi en la seva vida i una sobrecàrrega emocional en el seu dia a dia pel fet d’haver de donar resposta a les necessitats de la persona que cuida. En aquest sentit, el fet de disposar, d’una banda, de més capacitat de responsabilitzar-se i tenir autocura d’ell mateix i de l’altra persona i, d’altra banda, d’adquirir habilitats que l’ajudin a gestionar l’impacte físic, emocional i social que sabem que implica aquesta situació són alguns dels aspectes clau que consideraríem indispensables a l’hora d’identificar un possible cuidador expert.

Cari: Aconseguir millorar la qualitat de vida dels cuidadors és l’objectiu del programa?

Assumpció: És una de les fites principals tot i que n’hi ha d’altres. Donar suport als cuidadors en el maneig i cura de la persona que cuiden; millorar la vida dels cuidadors; aconseguir la implicació i la satisfacció de pacients i cuidadors; millorar l’eficàcia dels cuidadors en la seva autocura i en la cura de la persona que cuiden; aprendre a identificar el grau de sobrecàrrega per part del cuidador; i incidir en aspectes de la salut del cuidador relacionats amb el fet de cuidar són els sis objectius específics del Programa Cuidador Expert®.

Cari: Tots els cuidadors s’han de convertir en cuidadors experts?

Assumpció: La finalitat no és el fet que tots siguin experts sinó el fet que prenguin consciència del que suposa ser cuidador i aprendre a identificar quan es troben en situació de sobrecàrrega i que, per tant, han de demanar ajut a un altra persona de la família o a algun professional per tal de fer front a la situació en què es troben. Els cuidadors, si prenen consciència d’aquesta situació i demanen suport en el moment adequat, podran cuidar i cuidar-se millor. El cuidador expert, doncs, és un voluntari amb capacitat d’autocura i absència de discapacitats psicofísiques, amb empatia, interès per ajudar, alta motivació i fortes habilitats comunicatives. Aquests elements són valorats mitjançant una entrevista individual i la resposta de qüestionaris específics.

Cari: Potser no sempre és fàcil posar-se en la pell de l’altre…

Assumpció: Un dels aspectes fonamentals i diferenciadors d’aquesta iniciativa és el fet que el cuidador expert viu en primera persona el fet de cuidar, la qual cosa el col·loca en una posició de privilegi a l’hora de parlar amb altres persones que estan passant per experiències similars.

Cari: Quin rol juga el professional de la salut en relació amb el cuidador expert?

Assumpció: El professional de la salut (metge, infermera o treballador social) passa a desenvolupar un paper d’observador, que pot actuar com a reconductor de la sessió, només en cas que sigui necessari. El programa Cuidador Expert Catalunya® facilita que totes dues persones col·laborin estretament per a un mateix objectiu: millorar la qualitat de vida del pacient, del cuidador i de l’entorn.

Cari: Quines són les bases del programa quant a continguts i qui els ha elaborat?

Assumpció: Els materials educatius específics i la guia metodològica són el resultat de la participació de molts professionals sanitaris experts en diferents disciplines. Hi ha hagut validació posterior d’aquests continguts amb la participació de cuidadors. Es tracta d’arribar a les persones, per tant, cal usar un llenguatge adient per a tothom.

Cari: Com s’ha implementat el programa Cuidador Expert Catalunya®?

Assumpció: El procés d’implementació en un equip assistencial consta de diferents etapes que inclouen la presentació del programa als professionals, la selecció de cuidadors, la formació dels professionals i dels cuidadors, la constitució del grup de cuidadors i l’inici de les sessions.

Cari: Així resumint… del que es tracta, finalment, és d’organitzar sessions?

Assumpció: No ben bé, es tracta de compartir coneixements i experiències entre cuidadors al llarg de 9 sessions estructurades, on cada dia aborden i tracten un tema diferent cercant eines que els ajudin a autocuidar-se.

Cari: Com s’avalua el programa Cuidador Expert Catalunya®?

Assumpció: S’avalua quantitativament i qualitativa mesurant els coneixements apresos, el grau d’autocura, la qualitat de vida, els problemes autopercebuts, el grau de sobrecàrrega, el grau de satisfacció i la utilització dels serveis. Es comparen els resultats entre l’inici i la finalització de la intervenció i als 6 i 12 mesos després de la seva finalització.

Cari: Quin és l’element clau del projecte?

Sense cap mena de dubte, l’aprenentatge entre iguals i la xarxa relacional. Al llarg de l’experiència acumulada durant la implementació del programa hem tingut l’oportunitat de constatar que el fet que el programa tingui lloc en un mateix barri o comunitat resulta molt positiu. La xarxa relacional entre les persones que participen en els diferents grups facilita que el cuidador expert pugui convertir-se en un agent comunitari. El programa acaba esdevenint una activitat comunitària d’aprenentatge entre iguals.

El valor de la col·laboració i la participació en la Jornada Essencial 2017

4 maig

En el món de la salut, la implicació dels professionals és necessària perquè un projecte tingui èxit i arribi als centres sanitaris. El passat 21 d’abril va tenir lloc la Jornada d’implementació del Projecte Essencial sota el lema “Més no sempre és millor, evitem pràctiques de poc valor”.

Si parlem del projecte Essencial, que és una iniciativa que identifica pràctiques clíniques que aporten poc valor i promou recomanacions per tal d’evitar-ne la realització, aquesta col·laboració entre professionals es torna imprescindible i encara més si ens referim a l’atenció primària, porta d’entrada del pacient al sistema sanitari.

Una jornada dedicada a aquest projecte volíem que pogués comptar amb la participació activa dels professionals de la salut i això no semblava fàcil en una jornada on es preveia l’assistència d’unes 750 persones.

Com fer-los parlar a tots? Com escoltar les seves opinions? Com usar les noves tecnologies per aconseguir aquest repte?

La jornada va comptar amb la presència del Professor Glyn Elwin, metge, investigador i catedràtic del Dartmouth Institute for Health Policy and Clinical Practice dels Estats Units, tota una autoritat en el tema de decisions compartides.

Després es va dur a terme una taula rodona amb ponents que van parlar sobre la implementació del projecte Essencial des de la perspectiva del projecte, de l’organització, dels equips d’atenció primària i dels pacients i estava previst que el públic assistent pogués fer aquí una primera intervenció des d’un torn obert de preguntes. Fins aquí, res que no passi en altres jornades científiques.

Però què va tenir d’especial el plantejament de la jornada Essencial 2017?

Volíem innovar i fer quelcom diferent. Es va escenificar un monòleg del que pot ser el dia a dia d’una consulta d’atenció primària. Amb l’objectiu de reflexionar sobre la comunicació entre professionals de la salut i pacients van mostrar com d’importants són les habilitats comunicatives a l’hora d’explicar a un pacient per què pot ser NO necessari fer una prova o receptar un medicament.

A través de Kahoot (una eina que permet fet votacions en línia) els assistents van poder decidir en temps real les recomanacions més prioritàries per formar part del projecte Essencial. D’aquesta manera, durant la jornada es van poder votar i donar a conèixer les recomanacions seleccionades en un procés en què els professionals van ser els protagonistes.

Per acabar, el lliurament del Premi a la idea més innovadora per evitar pràctiques de poc valor en l’atenció primària formava part del programa de la jornada. El premi consisteix en un viatge al Preventing Overdiagnosis Conference d’enguany que se celebrarà a Canadà al mes d’agost. La guanyadora va ser Mariam de la Poza del CAP Doctor Carles Ribas de Barcelona amb una contribució sobre la recomanació “Més antibiòtic no sempre és millor: evitem efectes secundaris, cost innecessari i resistències antimicrobianes”. Emoció fins a l’últim moment!

Volíem que la jornada fos una bona ocasió per aprendre, participar i compartir les experiències dels diferents equips d’atenció primària. Es va tractar -pensem- d’una jornada en què els protagonistes van ser els professionals de la salut perquè són ells els que seleccionen les pràctiques de poc valor, ajuden a elaborar-les i les implementen. El projecte Essencial no seria possible sense tots aquests professionals.

Val a dir també que l’organització d’una jornada és complexa i que hi intervenen molts professionals que no sempre surten als programes. Un equip expert en comunicació i organització d’actes resulta clau per a l’èxit d’una jornada d’aquest tipus.

Entrada elaborada per la Unitat de Comunicació d’AQuAS.

Indicadors per a l’avaluació de l’atenció a la cronicitat

10 nov.

En un post anterior parlàvem dels avantatges d’utilitzar indicadors en l’avaluació dels serveis sanitaris. Des de l’AQuAS, ja fa temps que s’està aplicant l’ús d’indicadors per avaluar  diferents processos i àmbits assistencials, sent una de les àrees principals d’interès l’avaluació de nous models i programes d’atenció als pacients crònics. Les intervencions en el camp de l’atenció a la cronicitat són extremadament complexes ja que es caracteritzen per la concurrència de múltiples actors i nivells assistencials i per diversos components amb una intensitat molt variable en l’ús dels instruments terapèutics i tecnològics. A més, la seva efectivitat està sovint vinculada a aspectes contextuals, la qual cosa dificulta atribuir l’efecte a un component particular del programa. Llavors, tenint en compte aquest nivell de complexitat, caldria preguntar-nos: per a què l’ús d’indicadors en aquest cas? La resposta és que aquests indicadors ens poden aportar una sèrie de beneficis respecte a altres aproximacions avaluatives, com són:

  • Incorporar l’opinió i el consens dels professionals
  • La possibilitat d’incloure indicadors d’estructura i procés permetent obtenir un coneixement de l’entorn i la realitat en què s’està duent a terme la iniciativa
  • Facilitar un tipus d’avaluació més accessible i comprensible per als professionals
  • Més simplicitat i rapidesa en l’avaluació i obtenció de resultats
  • Possibilitat de definir estàndards
  • Permetre establir comparacions i objectivar tendències
  • Identificar aquelles característiques o factors d’èxit que ens puguin definir quins models són més efectius, per a quins grups de pacients crònics, en quin context i amb quin cost

El primer projecte en què l’AQuAS va començar a utilitzar els indicadors de qualitat assistencial per a l’avaluació de la cronicitat es va iniciar el 2012 amb l’encàrrec del Programa de Prevenció i Atenció a la Cronicitat (PPAC) de definir un conjunt d’indicadors que permetessin avaluar la qualitat dels programes integrats d’atenció a la cronicitat de l’àmbit sanitari, entenent per integrats aquells programes en què participen de forma coordinada diferents nivells assistencials.  Seguint la metodologia descrita en el post anterior (revisió bibliogràfica, establiment d’un marc teòric i opinió dels experts) es van obtenir un total de 18 indicadors, principalment de resultats intermedis i finals, que els experts van considerar com a rellevants i factibles per avaluar aquest tipus de programes i que actualment estan en fase d’implementació (veure taula 1 i web).

Taula 1: Indicadors valorats com a rellevats i factibles per a  l’avaluació dels programes integrats d’atenció a la cronicitat

indicadors-2-paint

A partir d’aquesta experiència, l’AQuAS ha desenvolupat una proposta d’indicadors per avaluar l’atenció a la cronicitat en el marc de l’estratègia per a l’abordatge de la cronicitat del Sistema Nacional de Salud, publicat recentment. Fruit d’aquest treball van sorgir un conjunt d’indicadors considerats clau per a l’avaluació entre els quals es repetien alguns anteriorment prioritzats com ara la polimedicació, els reingressos i les hospitalitzacions evitables, però se n’incorporen de nous més relacionats amb la vivència dels pacients, com la valoració de la qualitat de vida dels pacients i cuidadors, o dels estils de vida dels pacients (veure Taula 2).

Taula 2: Proposta d’indicadors prioritzats per a la promoció de la medició de forma homogènia al conjunt del Sistema Nacional de Salud per a l’avaluació de les estratègies d’atenció a la cronicitatindicadors-2-paint-2

Posteriorment, a partir de 2014 com a encàrrec de l’Institut Català d’Assistència i Serveis Socials (ICASS – Dpt. Benestar Social i Família) i del PPAC (Dept.  Salut), s’ha treballat extensament en l’avaluació de models col·laboratius d’atenció social i sanitària a Catalunya. Aquests models no només consideren els diferents nivells assistencials del sistema sanitari sinó que afegeixen els serveis socials, peça clau en l’assistència a aquest tipus de malalts. Els objectius del projecte eren descriure l’organització i funcionament d’aquestes experiències col·laboratives, identificar barreres i facilitadors, proposar un marc conceptual d’avaluació i definir un conjunt d’indicadors vàlids en aquest context a partir dels discursos dels participants i l’experiència en estudis previs d’avaluació. Els indicadors proposats continuen tenint en compte els indicadors clàssics però es consolida l’avaluació que inclou el punt de vista de les persones, no només del pacient, sinó també dels cuidadors i dels professionals, i fent èmfasi en l’avaluació d’aquestes accions coordinades dels serveis socials i sanitaris, per exemple considerant l’evitació de processos duplicats o la realització d’intervencions conjuntes d’atenció social i sanitària.

Destacar també en aquesta línia el treball que s’està fent en el FORUM ITESS (Forum de la innovació, transformació, i excel·lència en els serveis socials i de salut) per definir un marc d’avaluació comú social i sanitari amb proposta d’indicadors (línia L6) i en què l’AQuAS també participa conjuntament amb altres professionals de diversos àmbits. El Fòrum és una eina que ha de facilitar el debat conceptual necessari per a la transformació dels models d’atenció social i sanitària actuals en favor d’un nou model d’atenció integrada.

Finalment, seguint amb aquesta àrea d’avaluació de la integració dels serveis sanitaris i socials, l’AQuAS participa des de 2015 en el projecte del programa europeu Horizon2020 SUSTAIN (Sustainable tailored integrated care for older people in Europe). Aquest projecte europeu pretén comparar, avaluar i implementar estratègies de millora en diferents experiències d’atenció integrada adreçades a gent gran no institucionalitzada, és a dir, que resideixen als seus domicilis. Així mateix, es busca l’objectiu d’assegurar que les millors iniciatives d’atenció integrada en aquest àmbit siguin aplicables i adaptables a d’altres sistemes sanitaris i regions europees. En aquest projecte es treballarà de forma simultània en 7 països europeus en base a la definició i implementació d’un conjunt d’indicadors pendents de definir ajustat a aquest tipus de població i d’enfocament integrador.

Així doncs, els indicadors són eines útils per avaluar un àmbit tan extens i complex com el de la cronicitat, i poden ser aplicats des de perspectives més o menys àmplies, és a dir, tenint en compte només els diferents nivells assistencials del sistema sanitari, o incloent també els serveis socials. Els resultats obtinguts de la implementació dels indicadors permetrà als professionals comptar amb uns criteris objectius sobre la qualitat de les seves intervencions, facilitant la identificació de les fortaleses dels programes d’atenció a la cronicitat, així com les àrees de millora.

Entrada elaborada per Noemí Robles, Laia Domingo i Mireia Espallargues. Àrea d’Avaluació, AQuAS.

El projecte Essencial al Preventing Overdiagnosis

23 set.

podc2016-aquas-team AQuAS -l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya- ha estat implicada des de fa mesos en el congrés internacional Preventing Overdiagnosis que s’ha celebrat a Barcelona aquesta setmana. Molts professionals han estat treballant en l’organització de l’event i en la presentació de comunicacions i pòsters, l’activitat pròpia d’un event d’aquestes característiques.

El projecte Essencial està centrat en identificar pràctiques clíniques que no aporten valor clínic al pacient i establir recomanacions per evitar-les. Es tracta d’un projecte innovador, ambiciós i complex iniciat fa tres anys, que ha estat present en el congrés Preventing Overdiagnosis amb presentacions que han volgut reflexionar, especialment, al voltant de la implementació d’aquest projecte.

podc2016-oscar-garciaOscar Garcia (@oscargg11) i Iris Lumillo (@iris_eivissa) del CASAP de Castelldefels han presentat un projecte que té per objectiu reduir la prescripció mal indicada de benzodiazepines per tractar l’insomni en majors de 65 anys i la d’antidepressius en episodis lleus en adults sense factors de risc adicionals en un equip d’atenció primària. Per fer-ho, es va realitzar un estudi abans-després i la intervenció que es va fer va consistir en sessions formatives amb material docent, pautes de deprescripció i proposta de tractaments alternatius. Els bons resultats d’aquest projecte fan plantejar, d’una banda, l’anàlisi a llarg termini i la previsió de sessions de recordatori i, d’altra banda, l’oportunitat de traslladar aquesta estratègia a altres nivells assistencials i integrar els pacients de manera habitual en aquest tipus d’estratègies.

podc2016-johanna-caroJohanna Caro (@jmcaro103) d’AQuAS ha presentat un estudi realitzat abans de la implementació del projecte Essencial en atenció primària. A partir d’una aproximació qualitativa es van utilitzar grups focals amb l’objectiu d’identificar a l’avançada les possibles causes de les pràctiques de poc valor. Es va treballar amb les visions i les perspectives de professionals de diferents indrets de Catalunya per promoure un grup variat quant a gènere, lloc de treball i disciplina professional incloent professionals de medicina de família, pediatria i infermeria. A partir d’aquest estudi sabem que les causes de les pràctiques de poc valor estan relacionades amb diferents factors com ara les característiques personals del metge, les demandes del pacient, aspectes de la relació metge-pacient, la falta de temps, la descoordinació entre primària i hospitals o la pressió de la indústria farmacèutica i dels mitjans de comunicació.

podc2016-dimelza-osorioDimelza Osorio (@dimelzaosorio) de l’Hospital Vall d’Hebron ha presentat una enquesta per conèixer el grau d’acord dels metges en relació amb les recomanacions del projecte Essencial i amb les recomanacions de la iniciativa de Compromiso por la Calidad de las Sociedades Científicas del Ministerio de Sanidad, Servicios Sociales e Igualdad. L’enquesta estava dirigida a saber si els metges estaven d’acord, o no, amb algunes de les recomanacions, els motius del possible desacord, veure en quin percentatge consideraven que cada recomanació se seguia a l’hospital i si consideraven útil la recomanació. El repte d’iniciatives com aquesta és la de treballar en la línia de generar millors estratègies per reduir proves diagnòstiques en situacions que no aporten valor clínic.

podc2016-podc2016Un altre estudi presentat per Johanna Caro tenia per objectiu avaluar l’impacte de les recomanacions del projecte Essencial implementades en l’àmbit d’atenció primària. Es va realitzar un estudi abans-després i la intervenció va consistir en la identificació de líders clínics, en la selecció de recomanacions i en el seguiment d’indicadors de la implementació d’aquestes recomanacions. És d’hora per parlar d’impacte del projecte i per atribuir els canvis que s’hagin pogut produir però sí que està clara una de les idees clau del projecte: cal fer arribar i reforçar la cultura del projecte Essencial entre pacients, professionals i organitzacions.

podc2016-nuria-prat-roser-vallesRoser Vallès i Núria Prat (@NuriaPrat3) de la Direcció Atenció Primària Metropolitana Nord (ICS) han destacat el caràcter multidisciplinar de la implementació del projecte Essencial a atenció primària a partir d’un model d’influència per a la gestió del canvi amb líders clínics per fomentar la implementació del projecte. A partir d’una selecció de recomanacions es va avaluar l’impacte d’aquesta intervenció per tal de proposar accions de millora per al futur. El tipus d’estudi que es va realitzar és un estudi prospectiu avaluatiu multicèntric abans-després que va incloure l’aplicació d’un model d’influència per a la gestió del canvi amb la participació de líders clínics, estratègies de comunicació i monitorització d’indicadors de seguiment.

podc2016-sant-rafael-posterFinalment, Anna Càrol Pérez Segarra, des de l’Hospital de Sant Rafael, ha presentat la importància d’una campanya de comunicació interna a l’hora d’implicar professionals mitjançant la Intranet de l’hospital i externa mitjançant la web de l’hospital a l’hora d’implicar els pacients en la implementació de les recomanacions del projecte Essencial. Els resultats d’aquest treball se centren en la reducció de les radiacions que han deixat de rebre els pacients gràcies al fet que l’hospital ha deixat de practicar de manera rutinària algunes proves, fet que és d’interès per als pacients en termes de seguretat. Els resultats d’aquest projecte posen de manifest la importància de plantejar-se les diferents accions que es duen a terme per valorar allò que aporten.

L’element en comú de totes aquestes línies de treball presentades és remarcar la importància de tirar endavant un projecte en equip, incloure l’avaluació de l’impacte del projecte per tal de poder dissenyar les millors estratègies i incloure-hi pacients i decissors clínics. Tot això sense oblidar que l’objectiu del projecte és millorar l’assistència als pacients. Avançar cap a una atenció mèdica on cada vegada hi hagi menys pràctiques de poc valor i cap a una societat coneixedora del concepte de “pràctica de poc valor” és el repte amb què treballen molts professionals actualment. El benefici que poden obtenir els pacients de tot plegat és el que els mou.

Indicadors per a l’avaluació dels serveis sanitaris

4 febr.

Què són i com es defineixen els indicadors?

En l’àmbit de l’avaluació clínica, i concretament de la qualitat assistencial, un indicador és un instrument de mesura que s’utilitza per avaluar o mesurar aspectes concrets de la qualitat de l’atenció, i, a través de diverses estratègies d’anàlisi, que el que es busca en darrera instància és la millora de la qualitat: avaluar per a millorar.

La metodologia que s’utilitza per a la construcció o desenvolupament d’indicadors per l’avaluació de la qualitat dels serveis destaca per la combinació de diferents metodologies. Per començar, a l’hora d’elaborar els indicadors, és habitual i recomanable partir d’un marc conceptual de referència, de forma que en aquest hi puguin quedar reflectits aspectes sobre l’enfocament de l’avaluació, les dimensions, atributs, àrees i aspectes clau de l’atenció propis de l’àmbit d’estudi, així com la població diana. Per altra banda, en el procés de definició dels indicadors es poden tenir en compte dues fonts: l’evidència científica i l’opinió dels experts.

La revisió de la bibliografia permet tenir en compte l’evidència científica disponible i l’experiència prèvia en l´ús de l’indicador. La revisió de l’evidència científica assegura la validesa, tant de constructe (l’indicador mesura el que té per objectiu mesurar), com de criteri (l’indicador es correlaciona fortament amb un resultat final o una altra mesura que es considera el mètode de referència –gold standard). A més, l’experiència prèvia en l’ús d’un indicador en concret aporta coneixement sobre l’acceptabilitat o utilitat del mateix. En general, als usuaris els sembla útil l’indicador si variacions en els seus valors són deguts a canvis en la qualitat assistencial i a l’inversa.

Respecte a l’opinió del experts, cal destacar els avantatges que aporta l’ús de tècniques de consens durant el procés d’identificació i selecció dels indicadors, una metodologia de treball altament participativa. Habitualment es parteix d’un consens més focalitzat (per exemple, un grup de professionals experts que es pot acompanyar de l’opinió també d’un grup pacients i usuaris) per estendre’s posteriorment a un grup més ampli de col·lectius relacionats. Així, la implicació d’un nombre important de participants en el consens dels indicadors reforça la incrustació (embededness) de l’estratègia avaluativa i la corresponsabilització, facilitant l’adopció i la utilització final dels mateixos.

Figura 1. Combinació de metodologies per a la construcció d’indicadors

Metodologia Construcció Indicadors

Com s’implementen?

Un cop definits els indicadors comptem amb diferents abordatges per a la seva implementació. Entre ells trobem l’anàlisi de l’acompliment (desempeño en castellà i performance en anglès) i la comparació entre unitats d’anàlisi (benchmarking en anglès) ja siguin aquestes organitzacions, centres, serveis, equips o professionals. En el primer cas es busca analitzar la relació entre els guanys en salut (en quantitat i qualitat, els outcomes) i els recursos emprats, és a dir, el valor de l’atenció sanitària. La idea és conèixer la distància (o el gap) que hi ha entre el que es pot aconseguir amb la tecnologia i els recursos actuals (eficàcia, el màxim potencial) i el que realment s’està aconseguint (efectivitat), ajustat pels recursos disponibles i altres variables que influeixen sobre el resultat.

Figura 2. Exemple de representació gràfica d’indicadors utilitzats per fer anàlisi d’acompliment (performance). En aquest cas es tractaria d’un mapejat per àrees bàsiques de salut (ABS) de les raons de casos observats/esperats de l’indicador objecte d’estudi.

MapejatFont: Metodologia dels atles de variacions en la pràctica mèdica del SISCAT. Atles de variacions del SISCAT, número 0. Barcelona: Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya. Departament de Salut. Generalitat de Catalunya; 2014.

Finalment, si fem un pas més enllà trobaríem en el benchmarking, que ens serveix per fer avaluacions comparatives. Bàsicament, consisteix en utilitzar com a “comparadors” o benchmarks aquells productes, serveis o processos de treball que pertanyen a organitzacions i que evidenciïn les millors pràctiques sobre l’àrea d’interès, amb el propòsit de transferir el coneixement de les millors pràctiques i la seva aplicació.

Figura 3.Exemple de representació gràfica d’un indicador utilitzat per fer comparacions entre unitats d’anàlisi (benchmarking)

Comparacions entre unitats d'anàlisi

Font: Metodologia dels atles de variacions en la pràctica mèdica del SISCAT. Atles de variacions del SISCAT, número 0. Barcelona: Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya. Departament de Salut. Generalitat de Catalunya; 2014.

Entrada elaborada per Mireia Espallargues, Noemí Robles i Laia Domingo.