What do the following have in common? An integrated circuit of home based hospitalisation, a telephonic nursing management project, a plan to minimise risks and the safe use of drugs, the use of ICTs in patients treated with oral anticoagulants, an assistance route of collaboration between primary and specialised care, the redesign of a programme of assistance in sexual and reproductive health, a functional unit of chronic and subacute patients, the optimisation of assistance to a patient who has undergone surgery and an oncological-geriatric unit of intermediary care?
They are all innovative projects or experiences which are compiled in the Observatory of Innovation in Healthcare Management, a reference framework to detect innovative initiatives and tendencies in the Catalan Health System. You can read about it in this post by Dolors Benítez.
“Promoting collaborations between organisations by creating synergies, interest groups and setting up challenges.”
If talking about challenges, we have quite a few and innovation is in fact intended to provide solutions to make improvements.
Innovating, therefore, can be seen as a constant and necessary attitude that we can identify in all professional fields and areas of life.
In the AQuAS blog, we have shared some projects with a strong innovative component.
¿Qué tiene en común un circuito integrado de hospitalización domiciliaria, un proyecto de gestión infermera telefónica, un plan de minimización de riesgos y uso seguro de los medicamentos, el uso de las TIC en pacientes tratados con anticoagulantes orales, una ruta asistencial de colaboración entre atención primaria y especializada, el rediseño de un programa de atención a la salud sexual y reproductiva, una unidad funcional de pacientes crónicos y subagudos, la optimización de la atención al paciente quirúrgico y una unidad de atención intermedia onco-geriátrica?
Todos son proyectos o experiencias innovadoras recogidas en el Observatori d’Innovació en Gestió de la Sanitat, marco de referencia para detectar iniciativas innovadoras y tendencias en el sistema sanitario catalán. Podéis leer más sobre el tema en este post de Dolors Benítez.
“Promover colaboraciones entre organizaciones creando sinergias, grupos de interés y lanzando retos”
Si hablamos de retos, tenemos unos cuantos y la innovación pretende justamente aportar soluciones para mejorar.
Innovar, por tanto, se puede considerar que es una actitud constante y necesaria que podemos identificar en todos los ámbitos profesionales y vitales.
Desde el blog AQuAS hemos compartido algunos proyectos con un fuerte componente de innovación.
Què té en comú un circuït integrat d’hospitalització domiciliària, un projecte de gestió infermera telefònica, un pla de minimització de riscos i ús segur dels medicaments, l’ús de les TIC en pacients tractats amb anticoagulants orals, una ruta assistencial de col·laboració entre atenció primària i especialitzada, el redisseny d’un programa d’atenció a la salut sexual i reproductiva, una unitat funcional de pacients crònics i subaguts, l’optimització de l’atenció al pacient quirúrgic i una unitat d’atenció intermèdia onco-geriàtrica?
Tots són projectes o experiències innovadores recollides en l’Observatori d’Innovació en Gestió de la Sanitat, marc de referència per detectar iniciatives innovadores i tendències en el sistema sanitari català. En podeu llegir més en aquest post de Dolors Benítez.
“Promoure col·laboracions entre organitzacions creant sinèrgies, grups d’interès i llençant reptes”
Si parlem de reptes, en tenim un quants i la innovació pretén justament aportar solucions per millorar.
Innovar, doncs, es pot considerar una actitud constant i necessària que podem identificar en tots els àmbits professionals i vitals.
Des del blog AQuAS hem compartit alguns projectes amb un fort component d’innovació.
Stroke has a high incidence, a growing prevalence and is the pathology with the second highest impact in the world in terms of disability among adults. Despite important advances in acute stroke management, which have led to a progressive decrease in acute stroke deaths, in terms of residual disability, stroke continues to have an extremely high impact on survivors, their families, their caregivers and on society in general.
On the other hand, and in self-criticism, even though stroke is one of the main reasons for using intermediate or long-term healthcare services, this sector almost never takes part in the decision making process of stroke care organisation. Neither does it do much research in stroke and in general, tends to put little thought into improving knowledge in treatments or in innovating the organisation of services compared to, for example, other conditions such as thighbone fractures.
This is why the Parc Sanitari Pere Virgili organised a monothematic symposium on 27 October, two days before the World Stroke Day. It focused on the treatment and management of stroke in elderly people from a different perspective: we traced the trajectory from the “needle” of the thrombolysis in the acute phase, passing through rehabilitative care and “reablement” in the post-acute phase, to the transition back to home life, describing the care given to patients especially, but not forgetting the attention caregivers need.
The presentations reflected and reinforced the need for a multidisciplinary approach in all phases of stroke. As an added value, in all cases the speakers not only combined recommendations derived from literature with their own practical healthcare experience but also provided data from their own research or innovation projects, in many cases with data published recently.
Among the speakers there was a varied representation from very different disciplines which included neurologists, geriatricians, physiotherapists, occupational therapists, speech therapists, social workers, a health economist and the representative of the stroke patients association who chaired a roundtable.
Some of the items that were highlighted most strongly during the symposium were:
The large amount of increasingly more accurate data available on all phases of stroke management. In Catalonia, this data is being provided by the Results Centre, which encourages transparency and allows for benchmarking thereby facilitating a reduction in variability and the sharing of best practices.
Despite improvements in the treatment of acute stroke patients using mechanical thrombectomy together with systemic thrombolysis, 40% of patients are left with a considerable disability as a consequence of stroke. This “glass half-full” should therefore encourage more to be done in terms of acute stroke management, and also in post-acute care which is still vital.
In acute care, age should not be a discriminating factor. This is in line with the concept that chronological age does not correspond necessarily to biological age and that two elderly people of the same age can have a totally different “functional potential” (a concept which in practice in the field of geriatrics is understood as meaning more or less “frail”).
Advances have not only been made in acute care but also in the field of primary and secondary preventive care. Accordingly, the development, the approval of and the use of NOACs (new oral anticoagulants) have been a determining factor since they offer an alternative for those patients where traditional anticoagulants are not a therapeutic option.
The rehabilitation prognosis is multifactorial. A recent proposal stemming from a multi-centre Catalan study led by our hospital and published recently, is based on a simple algorithm which incorporates the social factor (presence of the caregiver) together with the severity of the stroke (using the NIHSS score), functional status (according to the Barthel index) and cognitive function (a result of the Rancho Los Amigos scale). This allows patients to be classified in three levels of rehabilitation complexity, but who might evolve differently, with different needs for intervention, both in the rehabilitation process and regarding their return home.
Integrated interventions in geriatric rehabilitation can be home-based for certain patients as an alternative to a hospital admission. This model, deeply rooted in England and which has proven to be beneficial, is producing good results in our context in different pathologies including stroke. Innovative formulas such as “Comprehensive Home-based Hospitalisation” have, in our context, come about from the alliance between home-based geriatric care teams (doctor, nurse and social worker) and those of home-based rehabilitation (rehabilitation doctor, physiotherapist, occupational therapist and speech therapist).
In terms of physiotherapy, treatments should be more standardised and their efficacy demonstrated. During the symposium, interesting evidence was presented on the control of the trunk and its importance throughout the rehabilitation process in stroke.
Dysphagia is a very prevalent risk condition in patients who have suffered a stroke. Different proposals of scales for assessment at the bedside were shown which can be applied by nurses, reserving the speech therapist’s intervention for the most complex cases which require a more specialised assessment.
In rehabilitation, the support from the ICT (“telerehabilitation” which patients can receive following the instructions and programme configuration of the physiotherapist) allows treatments to be extended in time and intensity along with face-to-face treatment.
Working with caregivers is important. Apart from guiding them within the system, the availability of support groups for exchanging personal experiences, for a social worker, for example, could have an impact on the adaptation of the caregiver to the new situation. To this effect, an innovative experience was developed in our centre with a high degree of acceptance by patients and their families.
Continuity in the recovery process is key and the integration of health and social services guarantees an added value. The pilot “Return Programme” in the city of Barcelona, the result of the alliance between the Catalan Health Service and the City Council of Barcelona was presented. It allows for the direct activation of social services, from acute care and long-term care hospitals so that patients can receive the necessary aid when they return home and thus avoid unnecessary and dangerous delays.
In summary, much progress has been made in the treatment of stroke, especially in the acute phase, but innovation is also being carried out in the successive phases and the symposium showcased different experiences which have been implemented in our context. Drawing conclusions from the symposium, the take home messages are that a comprehensive view of the entire process is key, as well as an integrated and coordinated approach between the different levels of healthcare and social services. On the other hand, more research needs to be carried out especially in the post-acute and chronic phases resulting from the disease and this poses a challenge because of the difficulty in designing and implementing complex interventions where designs such as standard clinical trials are not the solution.
Post written by Marco Inzitari (@marcoinzi) and Laura Mónica Pérez, Parc Sanitari Pere Virgili, Barcelona.
El ictus presenta una alta incidencia, una creciente prevalencia y es la segunda patología en el mundo con más impacto en forma de discapacidad entre los adultos. A pesar de los importantes avances del tratamiento agudo, que han determinado una reducción progresiva de la mortalidad aguda y de sus consecuencias, en términos de discapacidad residual, el ictus sigue teniendo un altísimo impacto para los supervivientes, sus familias, sus cuidadores y la sociedad en general.
A lo largo de todo el proceso de la atención del ictus desde la fase aguda hasta la fase de la recuperación, y según la evidencia, el abordaje de los pacientes debe ser multidisciplinar, dado que los pacientes tendrán múltiples necesidades sanitarias y sociales que requerirán una fuerte coordinación entre los diferentes niveles asistenciales. Sin embargo, aún se mantiene la tendencia de organizar jornadas y congresos centrados en una única especialidad o un único nivel asistencial.
Por otra parte -y como autocrítica-, aunque el ictus represente una de las causas principales de uso de servicios de atención intermedia o sociosanitaria, este sector participa poco en la toma de decisiones respecto a la organización del ictus, todavía realiza poca investigación sobre el ictus y, en general, tiende a reflexionar poco sobre la mejora del conocimiento a nivel de tratamientos y de innovación en la organización de servicios, por ejemplo, respecto a otras condiciones como la fractura de fémur.
Por todos estos motivos, el 27 de octubre, dos días antes del Día Mundial del Ictus, el Parc Sanitari Pere Virgili organizó una jornada monotemática enfocada al tratamiento y manejo del ictus en las personas mayores con una visión diferente: diseñamos la trayectoria desde “la aguja” de la trombólisis en la fase aguda, pasando por los cuidados de rehabilitación y “recapacitación” (traducción del reablement de los británicos) de la fase post aguda, hasta la transición al domicilio; describiendo la atención sobre todo a los pacientes pero también a los cuidadores.
Las ponencias reflejaron y reforzaron la necesidad de un abordaje multidisciplinar en todas las fases del ictus. Como valor añadido, los ponentes no solo compaginaron recomendaciones derivadas de la literatura con su experiencia asistencial práctica sino que, además, en todos los casos, aportaron datos de sus propios proyectos de investigación o de innovación, en muchos casos con datos publicados recientemente.
Entre los ponentes contamos con una variada representación de disciplinas muy diferentes que incluyó neurólogos, geriatras, fisioterapeutas, terapeutas ocupacionales, logopedas, trabajadores sociales, una economista de la salud y la representante de la asociación de pacientes con ictus moderando una mesa.
Algunos de los puntos que se remarcaron con más fuerza en la jornada son:
La gran disponibilidad de datos, cada vez más precisos, sobre todas las fases de la atención al ictus, con instrumentos como la Central de Resultados del Observatorio del Sistema de Salud de Cataluña, que favorecen la transparencia y el “benchmarking”, estimulando la reducción de la variabilidad y el hecho de compartir las mejores prácticas.
A pesar de la mejora de los tratamientos agudos con trombectomía mecánica asociada a la trombólisis sistémica, un 40% de pacientes sigue manteniendo una discapacidad relevante como consecuencia del ictus. En este sentido, este “vaso medio vacío” debe estimular a hacer más en términos de tratamiento agudo, pero también en los cuidados post agudos, que siguen siendo muy necesarios.
Para el tratamiento agudo, la edad no debe representar un discriminante. Esto va en concordancia con el concepto de que la edad cronológica no se corresponde necesariamente a la biológica y que dos personas mayores de la misma edad pueden tener un “potencial funcional” completamente diferente (concepto que en el campo de la geriatría se traduce como ser más o menos “frágil”).
Ha habido avances no solo en el tratamiento agudo sino también en el campo de la prevención primaria y secundaria. En este sentido, el desarrollo, la aprobación y el uso de los nuevos anticoagulantes orales ha sido determinante, ya que nos permite contar con una alternativa para aquellos pacientes para los que los anticoagulantes tradicionales no son una opción terapéutica.
El pronóstico rehabilitador es multifactorial. Una reciente propuesta derivada de un estudio multicéntrico catalán, liderado por nuestro hospital y de reciente publicación, se basa sobre un algoritmo sencillo que incorpora el factor social (presencia del cuidador), junto a la gravedad del ictus (con la escala NIHSS), el estado funcional (de acuerdo con la escala de Barthel) y la función cognitiva (resultando en la escala Rancho Los Amigos). Esto permite clasificar a los pacientes en tres niveles de complejidad rehabilitadora, que parece que puedan tener una evolución diferente, con necesidades de intervenciones distintas, tanto en lo referente al proceso de rehabilitación como en lo que respecta al regreso al domicilio.
Intervenciones integradas de rehabilitación geriátrica se pueden realizar en el domicili, como alternativas al ingreso, en pacientes seleccionados. Este modelo muy arraigado en Inglaterra y que ha demostrado ser beneficioso, está demostrando tener buenos resultados en diferentes patologías, incluido el ictus, en nuestro entorno. Fórmulas innovadoras como la “Hospitalización Domiciliaria Integral”, en nuestro entorno, han derivado de la alianza entre los equipos de atención geriátrica a domicilio (médico, enfermera y trabajadora social) y los de rehabilitación domiciliaria (médico rehabilitador, fisioterapeuta, terapeuta ocupacional y logopeda).
A nivel de fisioterapia, hay que estandarizar más los tratamientos y demostrar su efectividad. Durante la jornada, se ha presentado evidencia interesante sobre el control del tronco y su importancia a lo largo de todo el proceso rehabilitador del ictus.
La disfagia es una condición de riesgo muy prevalente en los pacientes que han sufrido un ictus. Se mostraron diferentes propuestas de escalas de valoración a pie de la cama, que pueden ser aplicadas por enfermería, reservando la intervención de la logopedia para los casos más complejos que requieren una valoración más especializada.
En la rehabilitación, el apoyo de las TIC (“telerehabilitación” que el paciente puede seguir haciendo siguiendo las indicaciones y la configuración del fisioterapeuta) permite extender los tratamientos en intensidad y tiempo, complementando el tratamiento presencial.
Trabajar con los cuidadores es relevante. Aparte de orientarlos en el sistema, la oferta de grupos de intercambio de experiencias dinamizado, por ejemplo, por una trabajadora social, podría tener un impacto en la adaptación del cuidador a la nueva situación. En este sentido, en nuestro centro se desarrolló una experiencia innovadora con muy buena aceptación por parte de los pacientes y de sus familias.
La continuidad del proceso de recuperación es un punto clave y la integración entre servicios de salud y sociales garantiza un valor añadido. Se presentó el piloto del Plan Retorno en la ciudad de Barcelona, que nace de la alianza entre el Servei Català de la Salut y l’Ajuntament de Barcelona, para permitir la activación directa de servicios sociales, desde los hospitales de agudos y sociosanitarios, para que los pacientes puedan recibir las ayudas necesarias cuando vuelvan a casa para evitar demoras innecesarias y peligrosas.
En resumen, se han hecho muchos avances en el tratamiento del ictus, sobre todo en la fase aguda, pero también se está innovando en las fases sucesivas y la jornada ha enseñado diferentes experiencias que se han implementado en nuestro entorno. Como conclusiones de la jornada, nos quedamos con el hecho de que es clave la visión integral de todo el proceso, así como el abordaje integrado y coordinado entre los diferentes niveles asistenciales y con los servicios sociales. Por otra parte, se necesita hacer más investigación, sobre todo en las fases post aguda y crónica consecuentes a la enfermedad, y esto representa un reto por la dificultad de diseñar e implementar intervenciones complejas en las que diseños como los ensayos clínicos estándares no son la solución
Entrada elaborada por Marco Inzitari (@marcoinzi) y Laura Mónica Pérez, Parque Sanitario Pere Virgili, Barcelona.
L’ictus presenta una alta incidència, una creixent prevalença i és la segona patologia al món amb més impacte en forma de discapacitat entre els adults. Malgrat els importants avenços del tractament agut, que han determinat una reducció progressiva de la mortalitat aguda i de les seves conseqüències, en termes de discapacitat residual, l’ictus segueix tenint un altíssim impacte per als supervivents, les seves famílies, els seus cuidadors i la societat en general.
Al llarg de tot el procés de l‘atenció de l’ictus des de la fase aguda fins a la fase de la recuperació, i segons l’evidència, l’abordatge dels pacients ha de ser multidisciplinar, atès que els pacients tindran múltiples necessitats sanitàries i socials que requeriran d’una forta coordinació entre els diferents nivells assistencials. No obstant això, encara es manté la tendència d’organitzar jornades i congressos centrats en una única especialitat o un únic nivell assistencial.
Per altra part -i com autocrítica-, tot i que l’ictus representi una de les causes principals d’utilització de serveis d’atenció intermèdia o sociosanitària, aquest sector participa poc en la presa de decisions respecte a l’organització de l’ictus, encara fa poca recerca sobre ictus i, en general, tendeix a reflexionar poc sobre la millora del coneixement a nivell de tractaments i d’innovació en l’organització de serveis, per exemple, respecte a altres condicions com la fractura de fèmur.
Per tots aquests motius, el 27 d’octubre, dos dies abans del Dia Mundial de l’Ictus, el Parc Sanitari Pere Virgili va organitzar una jornada monotemàtica enfocada al tractament i maneig de l’ictus en les persones grans amb una visió diferent: vam dissenyar la trajectòria des de “l’agulla” de la trombòlisi en la fase aguda, passant per les cures de rehabilitació i “recapacitació” (traducció del reablement dels britànics) de la fase post-aguda, fins a la transició al domicili; descrivint l’atenció sobretot als pacients però també als cuidadors.
Les ponències van reflectir i reforçar la necessitat d’un abordatge multidisciplinar en totes les fases de l’ictus. Com a valor afegit, els ponents no només van compaginar recomanacions derivades de la literatura amb la seva experiència assistencial pràctica sinó que, a més, en tots els casos, van aportar dades dels seus propis projectes de recerca o d’innovació, en molts casos amb dades publicades recentment.
Entre els ponents vam comptar amb una variada representació de disciplines ben diferents que va incloure neuròlegs, geriatres, fisioterapeutes, terapeutes ocupacionals, logopedes, treballadors socials, una economista de la salut i la representant de l’associació de pacients amb ictus moderant una taula.
Alguns dels punts que es van remarcar amb més força a la jornada són:
La gran disponibilitat de dades, cada vegada més acurades, sobre totes les fases de l’atenció a l’ictus, amb instruments com la Central de Resultats de l’Observatori del Sistema de Salut de Catalunya, que afavoreixen la transparència i el benchmarking, estimulant la reducció de la variabilitat i el fet de compartir les millores pràctiques.
Malgrat la millora dels tractaments aguts amb la trombectomia mecànica associada a la trombòlisi sistèmica, un 40% de pacients segueix mantenint una discapacitat rellevant com a conseqüència de l’ictus. En aquest sentit, aquest “got mig buit” ha d’estimular a fer més en termes de tractament agut, però també en les cures post-agudes, que segueixen ser molt necessàries.
Per al tractament agut, l’edat no ha de representar un discriminant. Això va en concordança amb el concepte que l’edat cronològica no es correspon necessàriament a la biològica i que dos persones grans de la mateixa edat poden tenir un “potencial funcional” completament diferent (concepte que en el camp de la geriatria es tradueix com ser més o menys “fràgil”).
Hi ha hagut avenços no només en el tractament agut sinó també en el camp de la prevenció primària i secundària. En aquest sentit, el desenvolupament, l’aprovació i l’ús dels nous anticoagulants orals ha estat determinant, ja que ens permet comptar amb una alternativa per a aquells pacients per als quals els anticoagulants tradicionals no són una opció terapèutica.
El pronòstic rehabilitador és multifactorial. Una recent proposta derivada d’un estudi multicèntric català, liderat pel nostre hospital i de recent publicació, es basa sobre un algoritme senzill que incorpora el factor social (presència del cuidador), al costat de la gravetat de l’ictus (amb l’escala NIHSS), l’estat funcional (d’acord amb l’escala de Barthel) i la funció cognitiva (resultant en l’escala Rancho Los Amigos). Això permet classificar els pacients en tres nivells de complexitat rehabilitadora, que sembla que puguin tenir una evolució diferent, amb necessitats d’intervencions diferents, tant pel que fa al procés de rehabilitació com pel que respecta al retorn al domicili.
Intervencions integrades de rehabilitació geriàtrica es poden realitzar al domicili, com a alternatives a l’ingrés, en pacients seleccionats. Aquest model molt arrelat a Anglaterra i que ha demostrat ser beneficiós, està demostrant tenir bons resultats en diferents patologies, inclòs l’ictus, en el nostre entorn. Fórmules innovadores com la “Hospitalització Domiciliària Integral”, en el nostre entorn, han derivat de l’aliança entre els equips d’atenció geriàtrica a domicili (metge, infermera i treballadora social) i els de rehabilitació domiciliària (metge rehabilitador, fisioterapeuta, terapeuta ocupacional i logopeda).
A nivell de fisioteràpia, cal estandarditzar més els tractaments i demostrar la seva efectivitat. Durant la jornada, s’ha presentat evidència interessant sobre el control del tronc i la seva importància al llarg de tot el procés rehabilitador de l’ictus.
La disfàgia és una condició de risc molt prevalent en els pacient que han patit un ictus. Es van mostrar diferents propostes d’escales de valoració a peu del llit, que poden ser aplicades per infermeria, reservant la intervenció de la logopèdia per els casos més complexos que requereixen una valoració més especialitzada.
En la rehabilitació, el suport de les TIC (“telerehabilitació” que el pacient pot seguir fent seguint les indicacions i la configuració del fisioterapeuta) permet estendre els tractaments en intensitat i temps, complementat el tractament presencial.
Treballar amb els cuidadors és rellevant. A part d’orientar-los en el sistema, l’oferta de grups d’intercanvi d’experiències dinamitzat, per exemple, per una treballadora social, podria tenir un impacte en l’adaptació del cuidador a la nova situació. En aquest sentit, en el nostre centre es va desenvolupar una experiència innovadora amb molt bona acceptació per part dels pacients i de les seves famílies.
La continuïtat del procés de recuperació és un punt clau i la integració entre serveis de salut i socials garanteix un valor afegit. Es va presentar el pilot del Pla Retorn a Barcelona ciutat, que neix de l’aliança entre el Servei Català de la Salut i l’Ajuntament de Barcelona per permetre l’activació directa de serveis socials, des dels hospitals d’aguts i sociosanitaris, perquè els pacients que puguin rebre les ajudes necessàries quan tornin a casa per tal d’evitar demores innecessàries i perilloses.
En resum, s’han fet molts avenços en el tractament de l’ictus, sobretot en la fase aguda, però també s’està innovant en les fase successives i la jornada ha ensenyat diferents experiències que s’han implementat en el nostre entorn. Com a conclusions de la jornada, ens quedem amb el fet que és clau la visió integral de tot el procés, així com l’abordatge integrat i coordinat entre els diferents nivells assistencials i amb els serveis socials. Per altra part, es necessita fer més recerca, sobretot en les fases post-aguda i crònica conseqüents a la malaltia, i això representa un repte per la dificultat de dissenyar i implementar intervencions complexes en les quals dissenys com els assajos clínics estàndards no són la solució.
Entrada elaborada per Marco Inzitari (@marcoinzi) i Laura Mónica Pérez (twitter), Parc Sanitari Pere Virgili, Barcelona.
