Si pensem en dades de salut podem fàcilment pensar en la Central de Resultats. Es tracta d’una inciativa orientada a la mesura, avaluació i difusió dels resultats assolits pels diferents centres del sistema sanitari públic en l’àmbit de l’assistència sanitària. En concret, ens referim a hospitals, equips d’atenció primària, centres sociosanitaris, centres de salut mental i addicions, centres de recerca i instituts d’investigació sanitària.
Des de l’estiu passat fins avui hem publicat dues col·laboracions de temàtiques molt diferents que són un bon exemple de l’heterogeneïtat de productes i de dades amb què treballa Central de Resultats.
Alícia Avila va contextualitzar la mesura de la qualitat docent de la formació especialitzada en el context de salut i de la Central de Resultats. La formació dels futurs especialistes es realitza en centres sanitaris i unitats docents acreditats i des del Departament de Salut hi ha en marxa un Pla de Gestió de la Qualitat Docent. Aquesta línia de treball permet fer una fotografia de la qualitat docent i analitzar-la cada any.
“La capacitat d’atracció dels centres sanitaris docents de Catalunya ni ha retrocedit, ni ha variat substancialment en els darrers anys; continuem tenint els mateixos hospitals i unitats docents d’atenció familiar i comunitària entre els més desitjats per als nous residents a nivell estatal”
Anna García-Altés va posar el focus de les desigualtats socioeconòmiques en la salut infantil i va reflexionar sobre la necessitat d’enfortir l’estat de benestar amb reformes estructurals i institucionals.
“L’estat de salut dels infants depèn en bona part de l’economia dels seus progenitors i els que pertanyen a famílies amb menor nivell socioeconòmic presenten més problemes de salut, un fet que pot tenir conseqüències nefastes en altres àmbits com l’educatiu i el social, i que condiciona el seu futur”
Comentàvem l’heterogeneïtat pensant que el text sobre formació especialitzada està totalment orientat a la millora constant del sistema de salut i que és un enfocament molt diferent al de l’estudi de les desigualtats, totalment lligat a l’anàlisi dels determinants socials i del seu impacte en la salut de la població.
Però l’element en comú d’aquestes dues aproximacions és l’ús de les dades amb la mirada posada en la millora del sistema. Es tracta de dues pinzellades que hem vist en el blog AQuAS enmig del volum immens de dades a l’abast de tota la ciutadania que es gestionen des de Central de Resultats.
Per acabar, la tercera pinzellada la posem en el futur immediat. El proper 14 de setembre es presentaran a Tarragona les últimes dades de la Central de Resultats. Mesurar, avaluar i difondre aquestes dades és un repte que es manté any rere any. El repte màxim és com interpretem totes aquestes dades.
In recent years, child poverty has increased in Catalonia as a result of the economic crisis. According to the 2016 figures from the Idescat, the latest figures available, and from 2009, children are the group most at risk of poverty, more than the adult population and also more than the 65-year-old or older population group.
“Child health and poverty. What can we learn from the data?” was the title of the conference held within the framework of the Celebration of the 2018 World Health Day.
Data from the latest report related to children and the effects of the crisis on the health of the population were highlighted at the conference, published by the Observatory of the Health System of Catalonia: children with a lower socio-economic level present up to 5 times more morbidity, consume more pharmaceutical drugs (three times more psychotropic drugs) than the remainder of the child population, visit mental health centres more frequently (5.9% of girls and 11.4% of boys as opposed to 1.3% and 2.2% in girls and boys with a higher socio-economic level) and are admitted more to hospitals (45 girls and 58 boys for every 1000 as opposed to 13 and 26, respectively) especially for psychiatric reasons.
A child’s health largely depends on the economy of their parents and those that belong to families with a lower socio-economic level have more health problems, a fact that can have disastrous consequences in other areas such as education and social life and which condition their future. This fact is exacerbated in the case of children with special needs or chronic diseases where their health suffers even more from the effects of poverty because in some cases their care requires specific products which families cannot afford.
This is one of the problems that we are facing right now. There is growing scientific evidence, both in biology and in social sciences, of the importance of the early years in life (including exposure in the womb) in the development of the capacities that stimulate personal well-being throughout the life cycle. Childhood is also a structural transmitter of inequalities, both from a health and socio-economic point of view. If nothing is done, boys and girls who belong to families with few resources run the risk of growing up into adults with worse health and a lower educational and socio-economic level than others.
What can we do? We can of course strengthen the social welfare state, with structural and institutional reforms which are more than ever necessary. Educational policy is fundamental, especially by reinforcing primary education, guaranteeing equal opportunities and putting the spotlight on those children in a disadvantaged situation. Once they are adult, active labour policies are also needed. And from health policies, despite their eminently palliative nature, primary and community care is particularly important as is guaranteeing care to all children.
En els darrers anys la pobresa infantil ha augmentat a Catalunya com a conseqüència de la crisi econòmica. Segons dades de l’Idescat de 2016 -les darreres disponibles-,i des del 2009, els infants són el col·lectiu amb un major risc de pobresa, per sobre de la població adulta i per sobre també de la població de 65 anys i més.
“Salut i pobresa infantil. Què ens diuen les dades?” va ser el nom de la conferència que es va impartir en el marc de l’Acte de celebració del Dia Mundial de la Salut 2018.
A la conferència es van posar de relleu les dades relatives als infants del darrer informe sobre els efectes de la crisi en la salut de la població publicat per l’Observatori del Sistema de Salut de Catalunya: els infants amb menor nivell socioeconòmic presenten fins a 5 vegades més morbiditat, consumeixen més fàrmacs (el triple de psicofàrmacs) que la resta de la població infantil, visiten amb més freqüència els centres de salut mental (5,9% de les nenes i un 11,4% dels nens enfront de l’1,3 i del 2,2% en les nenes i nens de major nivell socioeconòmic) i ingressen més als hospitals (45 nenes i 58 nens per cada 1.000 enfront de 13 i 26, respectivament) i especialment per causes psiquiàtriques.
L’estat de salut dels infants depèn en bona part de l’economia dels seus progenitors i els que pertanyen a famílies amb menor nivell socioeconòmic presenten més problemes de salut, un fet que pot tenir conseqüències nefastes en altres àmbits com l’educatiu i el social, i que condiciona el seu futur. Aquest fet s’agreuja en el cas dels infants que tenen discapacitats o malalties cròniques i que encara pateixen més l’impacte de la pobresa en la seva salut perque en alguns casos la seva cura requereix de productes específics que les famílies no poden comprar.
Aquest és un dels problemes que tenim ara mateix sobre la taula. Hi ha evidència científica creixent, tant des de la biologia com des de les ciències socials, de la importància dels primers anys de vida (inclosa l’exposició a l’úter) en la formació de les capacitats que promouen el benestar al llarg del cicle de vida. La infància també és un transmissor estructural de les desigualtats, tant des del punt de vista de la salut com des del vessant socioeconòmic. Els nens i nenes que pertanyen a famílies amb pocs recursos, si no s’actua, corren el risc d’arribar a adults amb pitjor salut, menor nivell educatiu i socioeconòmic que la resta.
Què podem fer? Per descomptat cal enfortir l’estat de benestar, amb reformes estructurals i institucionals que ara més que mai són necessàries. La política educativa és fonamental, sobretot reforçant l’educació primària, garantint la igualtat d’oportunitats i posant el focus en aquells infants en situacions desavantatjoses. Un cop a l’edat adulta, calen també polítiques actives de treball. I des de les polítiques de salut, tot i el seu caràcter eminentment pal·liatiu, és especialment important l’atenció primària i comunitària, i garantir l’atenció a tots els infants.
Entrada elaborada per Anna García-Altés (@annagaal).
Malauradament, les desigualtats en salut segueixen sent un tema d’actualitat, també en el nostre país. La crisi dels darrers anys ha tornat a posar el focus en aquest tema.
Per aquest motiu avui us plantegem un recorregut pels diferents textos que hem publicat sobre aquest tema en aquest blog i, sobretot, us convidem a aprofundir en la lectura dels treballs originals que s’hi mencionen, bona part d’ells desenvolupats a AQuAS.
Al setembre de l’any passat, Luis Rajmil reflexionava en aquest post sobre les desigualtats socials de salut infantil i la crisi econòmica posant damunt de la taula els conceptes d’igualtat, d’equitat i de realitat.
“Actualment hi ha suficient informació acumulada que mostra que la trajectòria vital i les condicions de vida prenatal i durant els primers anys de vida són factors de gran influència en la salut i la participació social del futur adult”
Més endavant, l’Observatori sobre els efectes de la crisi en la salut de la població va publicar el seu tercer informe però abans es va publicar un post amb un recull de reflexions individuals al voltant d’aquesta iniciativa per part de Xavier Trabado, Angelina González i Andreu Segura centrant-se, respectivament, en els efectes de la crisi en la salut mental de les persones, la coordinació de diferents dispositius de l’atenció primària i especialitzada, la urgència de les actuacions de salut comunitària i la necessitat d’emprendre accions intersectorials.
“És urgent engegar processos de salut comunitària; processos en què la comunitat és la protagonista, que suposen el pas d’una atenció a la malaltia a una aproximació bio-psico-social, que impulsen el treball intersectorial i en xarxa amb els agents locals, amb qui es comparteix l’objectiu de millorar el benestar de la comunitat, que a partir de necessitats detectades i prioritzades de manera participativa i dels actius locals identificats, posen en marxa intervencions amb evidència i que s’avaluen”
En aquest altre post, Cristina Colls va presentar un interessant cas d’aplicació de l’evidència científica a l’acció política, que va tenir lloc amb la revisió de la dimensió socioeconòmica de la fórmula d’assignació de recursos a l’atenció primària.
“La desigualtat social es tradueix en una distribució desequilibrada de la població en el territori, concentrant els problemes socials més greus en determinats municipis o barris amb es unes necessitats d’atenció socials i sanitàries més elevades que la resta de territoris. És en aquest context que si es vol garantir l’equitat en l’assignació dels recursos cal posar més allà on hi ha més necessitat”
Finalment, el post més recent el van signar Anna García-Altés i Guillem López-Casasnovas. Es tracta d’un text que aporta elements per a la reflexió a partir de l’últim informe publicat des de l’Observatori del Sistema de Salut de Catalunya sobre els efectes de la crisi en la salut de la població.
“Comprendre els mecanismes segons els quals les desigualtats socials incideixen en la salut poblacional, a efectes de com es poden combatre o neutralitzar de la manera més efectiva possible, a cada lloc i moment, continua sent una assignatura pendent de la nostra política social”
Esperem que us hagi resultat interessant la lectura d’aquest brevíssim recorregut per tots aquests treballs, iniciatives i anàlisis que volen ser útils en l’abordatge de les desigualtats.
La temporada d’estiu pot ser un bon moment per llegir i/o rellegir textos que potser hem deixat de banda abans. Avui presentem un recull d’articles publicats al blog sobre el sistema de salut en general i sobre alguns canvis de paradigma relacionats amb treballar cap a unes pràctiques més segures, de més valor, i com l’enfocament qualitatiu de la recerca és cada dia més present en l’entorn d’avaluació.
Podem començar el recorregut pensant en el sistema de salut públic. Se sap quin és el sistema sanitari perfecte? Des del punt de vista de la comparativa entre diferents sistemes de salut de diversos països, Mark Britnell ho ha treballat a fons i Joan MV Pons en fa una lectura inspiradora.
I no oblidem una altra reflexió, més local, analitzant el fenomen de la doble cobertura sanitària i les motivacions per les quals un de cada quatre catalans, tot i tenir dret a l’assistència sanitària pública, compra una assegurança de salut. Pensem-hi també.
Seguim el recorregut. En el dia a dia professional i, probablement, personal, és difícil no trobar-nos en alguna situació on ens podem preguntar si hi ha sobretractament o sobrediagnòstic, i aquest moment de dubte (que pot generar un canvi) és l’inici de l’èxit d’iniciatives com el projecte Essencial i la seva implementació. Amb tot, és interessant veure per què resulta difícil reduir pràctiques de poc valor en l’entorn d’un hospital.
La preocupació de “primer de tot, no fer mal”, també és l’objectiu amb què es treballa per a una prescripció segura des de recepta electrònica facilitant la identificació de potencials interaccions farmacològiques, duplicitats terapèutiques, fàrmacs desaconsellats en pacients geriàtrics, fàrmacs teratogènics i dosis màximes.
Continuem el recorregut canviant una mica de tema: potser és un bon moment per posar damunt de la taula la recerca qualitativa. Vam publicar una sèrie d’articles sobre com la recerca qualitativa pot ser un element per ampliar mirades en l’avaluació de serveis sanitaris, quines són les utilitats i els reptes de l’aplicació de la metodologia qualitativa en projectes de salut comunitària i quin paper clau juga en tot això l’element de la motivació, especialment si parlem de promoció d’hàbits saludables dirigida a adolescents.
Acabem el post d’avui veient una aplicació de recerca qualitativa en el context de la Central de Resultats de l’Observatori del Sistema de Salut de Catalunya. El repte era saber quina relació s’estableix entre la ciutadania i les dades de salut. A partir d’una aproximació qualitativa (com, si no?) va aflorar una pregunta ben directa: Oferim a la ciutadania el que vol? Les respostes estan publicades en aquest informe.
Tornant al projecte Essencial, que tracta de disminuir les pràctiques de poc valor, ja s’escalfen motors per al proper congrés Preventing Overdiagnosis, que tindrà lloc ben aviat al Québec. No podem evitar recordar que ara fa un any estàvem preparant-ho a Barcelona.
The Catalan Health System Observatory has recently published a report on the effects of the crisis on the health of the population. Together with this one, the Observatory has now published three reports and a monographic.
The real novelty about this year’s report is that it is the first time that the socioeconomic inequalities in the state of health and the use of public health services have been analysed according to the socioeconomic level of the population using information of individuals of the entire population of Catalonia. To this end, a classification has been designed which takes both the employment situation and income of the person into consideration, based on the information of the social security benefits provided by the Social Security system and the information of the level of co-payment of medicines of people.
What reflections can we make?
The economic crisis of recent years has had a considerable impact on the social determinants of health, limiting the available income of citizens and affecting their conditions of life, work and housing. However, understanding the mechanisms of how social inequalities impact on the health of the population, so as to know how to combat and neutralise them in the most effective way, in every place and moment in time, is still an unresolved issue of our social policies.
Merely acknowledging the effects of the crisis on inequalities in income on the one hand, and on health on the other, gives no clear clues as to how elements arise and interact. Who could possibly think that the main cause of inequalities in health is a consequence of the effects of cuts in health expenditure in order to balance the drop in tax revenue? Or that the increase inequality would be eliminated by simply restoring financial levels to those of before the crisis?
It is true that some European health systems resisted better than others to the crisis and among the factors that could explain this better response is, according to some authors, public policies in health expenditure. Nevertheless, are we talking about the resilience in levels of expenditure or of systems that have been able to respond better to the crisis by refocusing available resources in each case, having accepted that a higher expenditure in health is not always better and that now, more than ever, it has been necessary to prioritise?
Are we then saying that it is inertia, or the incapacity of adapting to changing economic circumstances which is the decisive element? Is it perhaps not more likely that spending “a fixed amount” when facing a reduction in healthcare resources not only worsens the health of the population but makes it less equal? Are factors of demand decisive if higher unemployment rates, lower expectations of consumption, unpaid commitments made senselessly in the past and anxiety and the loss of self-esteem the important vectors?
To prevent more inequality, and not only a greater loss of health, we need to take on board some hypotheses about the behaviour of demand, resulting from of the elasticities between price and income to be able to identify an increase in inequalities in health as a result of the economic crisis.
This might not occur, however, if the system lost universality, were more selective and better prioritised the new and greater relative needs of certain social groups. Or if in the case where elasticity of income existed, groups with medium/high incomes abandoned the complementary insurances which would in turn affect their health.
We can see that these cannot be unusual assumptions for some, because they would follow the same logic as that of many analysts that link health results to healthcare use (but not to appropriately standardised needs), attributing higher levels of health to the users of the services that combine access to both public and private healthcare services.
Other forms of social protection, such as those that would ensure adequate levels of public health expenditure, avoiding loopholes in health coverage, both legal and of cost of opportunity of access to free services, should be considered in a much more specific way. This can affect freelance and self-employed workers, illegal immigrants and regular employees who avoid absenteeism for fear of losing their jobs, and also those citizens that have lower levels of direct payment to cover the costs of alternative private healthcare services
In fact, in general, a change in inequality of income due to an additional increase in unemployment (in the case of Spain) is not the same reaction mechanism as that of an increase in the incomes of the richest with respect to the poorest (as in the case of Nordic countries), or in contexts in which the loss of employment reduces stress and facilitates “jogging” as some American literature points out.
Admittedly, all this must be put within the context of each situation, given the lifestyles, and not assessing income but wealth (the composition of assets here is important considering the huge drop in the prices of assets, with greater effects in large estates), be it by individual, salary earner or head of family.
What is more, even if the mechanisms that interact in health inequalities of socioeconomic origin can be identified, caution obliges one to limit conclusion to a specific country, time and place, with doubts about whether what is known of the past can inform the corrections needed in the future with guarantees.
Reviewing the literature on the impact of the economic crises on the health of populations, prior to the 2008 crisis, and considering all the previous clarifications and nuances, it all points towards an increase in the death rate as a result of all the causes associated with unemployment, of an increase in suicides, albeit with certain nuances, and of an increase in mental health problems. The people most affected by the effects of the crisis are those belonging to the most vulnerable groups (in particular, people of long term unemployment) and children.
In Spain, some global indicators such as life expectancy or the general death rate do not seem to have been affected by the recent economic crisis although there is evidence of the effects of the crisis on health determinants, changes in some lifestyles and in some cases of access to healthcare services.
Beyond the limitations that the data impose, ceteris paribus, in the future it will be very important to monitor the different waves of analysis that the Observatory might offer, so as to understand what vectors provoke variations in the inequalities observed, and inasmuch as these are relevant in the political approach (as the pioneering work of John Roemer reminds us, not all inequalities are in fact precisely that), and how to approach them based on the understanding of how their fundamental mechanisms work.
This emphasises the importance of how an analysis should generate more efforts from scholars and less of a supposed preoccupation of some groups who make political use of the subject of socioeconomic inequalities and health to set their own objectives which do not always correspond to general interests.
Post written by Anna García-Altés (@annagaal) and Guillem López Casasnovas.
La gran novedad del informe de este año es que por primera vez se analizan las desigualdades socioeconómicas en el estado de salud y la utilización de servicios sanitarios públicos según el nivel socioeconómico de la población, utilizando información individual de la totalidad de los habitantes de Cataluña. Para este propósito se ha construido una clasificación que tiene en cuenta tanto la situación laboral de la persona como su nivel de renta, a partir de la información de las prestaciones económicas del sistema de la Seguridad Social y de la información sobre el nivel de copago farmacéutico de las personas.
¿Què reflexiones podemos aportar?
La crisis económica de los últimos años ha tenido un impacto importante sobre los determinantes sociales de la salud, limitando la renta disponible de la ciudadanía y afectando sus condiciones de vida, trabajo y vivienda. Sin embargo, comprender los mecanismos por los que las desigualdades sociales inciden en la salud poblacional, a efectos de cómo combatirlos o neutralizarlos de la manera más efectiva posible, en cada lugar y momento del tiempo, sigue siendo una asignatura pendiente de nuestra política social.
La simple constatación de los efectos de la crisis sobre las desigualdades de renta primero, y de salud después, no da pistas certeras de cómo los elementos surgen e interaccionan. ¿Es que alguien puede pensar que la causa fundamental de las desigualdades en salud son consecuencia de los efectos del recorte en el gasto sanitario para equilibrar la caída de los ingresos fiscales? ¿Y que retornando la financiación a los niveles anteriores a la crisis se puede considerar el incremento de desigualdad eliminado?
Ciertamente, algunos sistemas sanitarios europeos han mostrado una mejor resistencia que otros ante las crisis y, entre los factores que explican esta mejor respuesta, están para algunos autores las políticas públicas de gasto en salud. Pero ¿hablamos de resilencia en los niveles de gasto o de sistemas que han sabido responder mejor a la crisis con la refocalización de los recursos disponibles en cada caso, habiendo aceptado que más gasto sanitario no siempre es mejor y que ahora más que nunca ha sido necesario priorizar?
¿Estamos así diciendo que es la inercia, la incapacidad de adaptación a coyunturas económicas cambiantes el elemento decisivo? Acaso no es probable que gastando “a piñón fijo”, ante una reducción de recursos asistenciales, no sólo empeora la salud de la población, sino que se hace más desigual? ¿Son factores de demanda los decisivos, siendo el paro más elevado, la reducción de expectativas de consumo, los impagos ante compromisos del pasado tomados insensatamente, la angustia y pérdida de autoestima los vectores relevantes?
Para derivar más desigualdad, y no tan sólo mayor pérdida de salud, tenemos que asumir algunas hipótesis sobre el comportamiento de la demanda, resultado de las elasticidades precio y renta, para poder identificar un aumento en las desigualdades de salud como resultado de la crisis económica.
Ello podría no darse, sin embargo, si el sistema perdiera universalismo, fuese más selectivo, priorizara mejor las nuevas y mayores necesidades relativas de determinados colectivos. O en el caso de que dada la elasticidad renta, los grupos de ingreso medio/alto abandonasen los seguros complementarios, y con ello se viese afectada su salud.
Notemos que estos no pueden ser supuestos extraños para algunos, ya que entrarían en la misma lógica que la de los muchos analistas que ligan resultados de salud a consumos sanitarios (no a necesidades correctamente estandarizadas), atribuyendo mayores niveles de salud a usuarios de los servicios que combinan el acceso a los servicios sanitarios públicos y privados.
Otras formas de protección social, como las que asegurasen unos niveles adecuados de gasto sanitario público, evitando lagunas de cobertura sanitaria, tanto legales como de coste de oportunidad de acceso a los servicios gratuitos debieran de contemplarse de modo mucho más específico. Ello puede afectar a trabajadores autónomos, inmigrantes ilegales y trabajadores por cuenta ajena que evitan el absentismo por miedo a perder el puesto de trabajo, y de quienes poseen niveles inferiores de pago directo por parte de la ciudadanía para hacerse cargo de los servicios sanitarios privados alternativos.
Y es que, en general, no supone igual mecanismo de reacción un cambio en desigualdad en renta por un aumento adicional del paro (caso español) que por un aumento de rentas de los más ricos respecto de los menos (como en el caso de los países nórdicos), o en contextos en los que la pérdida de empleo reduce estrés y facilita el “jogging” como señala alguna literatura estadounidense.
Todo ello, ciertamente, ha de ser puesto en el contexto de cada situación, dados los estilos de vida, con valoración no por renta sino por riqueza (la composición de activos aquí es importante vista la enorme caída de los precios de los activos, con mayores efectos en los grandes patrimonios), ya sea por individuo, perceptor de renta o cabeza de familia.
Además, aún pudiendo identificar los mecanismos que interaccionan en las desigualdades de salud de raíz socioeconómica, la prudencia exige limitar las conclusiones a un país concreto, tiempo y lugar, con dudas acerca de si lo que se conozca del pasado pueda informar con garantías las correcciones necesarias del futuro.
La revisión de la literatura sobre el impacto de las crisis económicas -anteriores a la crisis de 2008- en la salud de las poblaciones apunta, con todas las anteriores matizaciones, a un aumento de la mortalidad por todas las causas asociadas al desempleo, al aumento de los suicidios -aunque con matizaciones- y a un aumento de los problemas de la salud mental. Las personas más afectadas por los efectos de la crisis son aquellas pertenecientes a los colectivos más vulnerables (específicamente, personas con desempleo de larga duración) y los niños.
En España, algunos indicadores a nivel global como la esperanza de vida o la mortalidad general no parece que se hayan visto afectados por la crisis económica reciente, aunque sí hay evidencias de efectos de la crisis sobre los determinantes de la salud, los cambios en algunos estilos de vida y en algunos casos de acceso a los servicios sanitarios.
Más allá de las limitaciones que imponen los datos, ceteris paribus, en el futuro será muy importante el seguimiento de las distintas oleadas de análisis que pueda ofrecer el Observatorio, a efectos de entender qué vectores empujan las variaciones en las desigualdades observadas, y en la medida que éstas sean relevantes en el abordaje político (como nos recuerdan los trabajos pioneros de John Roemer, no todas las desigualdades lo son), y cómo abordarlos a partir de la comprensión de como operan sus mecanismos fundamentales.
Ello remarca la importancia de cómo el análisis debería generar más ocupación de los estudiosos y menos una supuesta preocupación de grupos que en el uso político del tema de las desigualdades socioeconómicas y la salud mantienen objetivos propios que no siempre se corresponden con los intereses generales.
Entrada elaborada por Anna García-Altés (@annagaal) y Guillem Lopez Casasnovas.
La gran novetat de l’informe d’aquest any és que per primera vegada s’analitzen les desigualtats socioeconomiques en l’estat de la salut i la utilització de serveis sanitaris públics segons el nivell socioeconòmic de la població, utilitzant informació individual de la totalitat dels habitants de Catalunya. Amb aquest propòsit s’ha construït una classificació que té en compte tant la situació laboral de la persona com el seu nivell de renda, a partir de la informació de les prestacions econòmiques del sistema de la Seguretat Social i de la informació sobre el nivell de copagament farmacèutic de les persones.
¿Quines reflexions podem aportar?
La crisi econòmica dels últims anys ha tingut un impacte important sobre els determinants socials de la salut, limitant la renda disponible de la ciutadania i afectant les seves condicions de vida, treball i vivenda. Malgrat això, comprendre els mecanismes segons els quals les desigualtats socials incideixen en la salut poblacional, a efectes de com es poden combatre o neutralitzar de la manera més efectiva possible, a cada lloc i moment, continua sent una assignatura pendent de la nostra política social.
La simple constatació dels efectes de les crisis sobre les desigualtats de renda primer, i de salut després, no dóna pistes sobre com els elements sorgeixen i interaccionen. Algú pot pensar que la causa fonamental de les desigualtats en salut són conseqüència dels efectes de la retallada en la despesa sanitària per equilibrar la caiguda dels ingressos fiscals? Que retornant el finançament als nivells anteriors a la crisi es pot considerar l’increment de desigualtat eliminat?
Certament, alguns sistemes sanitaris europeus han mostrat una millor resistència que d’altres davant de la crisi i, entre els factors que expliquen aquesta millor resposta, hi ha per alguns autors les polítiques públiques de despesa en salut. Però, parlem de resiliència en els nivells de despesa o de sistemes que han sabut respondre millor a la crisi amb la refocalització dels recursos disponibles en cada cas, amb l’acceptació que més despesa sanitària no sempre és millor i que ara més que mai ha estat necessari prioritzar?
Estem dient, d’aquesta manera, que la inèrcia, la incapacitat d’adaptació a les conjuntures econòmiques canviants, és l’element decisiu? No és potser probable que gastant “a pinyó fix”, davant d’una reducció de recursos assistencials, no només s’empitjora la salut de la població, sinó que la fa més desigual? Són factors de demanda els decisius, com l’atur més elevat, la reducció de les expectatives de consum, els impagaments davant compromisos del passat assumits amb poc seny, l’angoixa i la pèrdua d’autoestima els vectors rellevants?
Per derivar més la desigualtat, i no només la major pèrdua de salut, encara hem d’assumir algunes hipòtesis sobre el comportament de la demanda, resultat de les elasticitats preu i renda, per poder identificar un augment en les desigualtats de salut com a resultat de la crisi econòmica.
Això podria no tenir lloc, però, si el sistema perdés universalisme, fos més selectiu, prioritzés millor les noves i majors necessitats relatives de determinats col·lectius. O en el cas que donada l’elasticidad-renda, els grups d’ingrès mig/alt abandonessin les assegurances complementàries, i amb aquest fet es veiés afectada la seva salut.
Notem que aquestes poden ser suposicions no estranyes per alguns pel fet que seguirien la mateixa lògica que la de molts analistes que enllacen resultats de salut amb consums sanitaris (no a necessitats correctament estandarditzades), atribuint majors nivells de salut a usuaris dels serveis que combinen l’accés als serveis sanitaris públics i privats.
Altres formes de protecció social com les que asseguressin uns nivells adequats de despesa sanitària pública evitant llacunes de cobertura sanitària, tant legals com de cost-oportunitat d’accés als serveis gratuït haurien de contemplar-se d’una manera molt més específica. Això pot afectar treballadors autònoms, immigrants il·legals i treballadors per compte d’altri que eviten l’absentisme per por a perdre un lloc de feina, i dels que tenen nivells inferiors de pagament directe per part de la ciutadania per fer-se càrrec dels serveis sanitaris privats alternatius.
I és que, en general, no suposa igual mecanisme de reacció un canvi en desigualtat en renda per un augment addicional de l’atur (cas espanyol) que per un augment de rendes dels més rics respecte dels menys (com en el cas dels països nòrdics), o en contextos en què la pèrdua de feina redueix estrés i facilita el “jogging” com assenyala alguna literatura nord-americana.
Tot això, certament, s’ha de posar en el context de cada situació, considerar els estils de vida, valorar no per renda sinó per riquesa (la composició d’actius aquí és important atesa l’enorme caiguda dels preus dels actius, amb majors efectes en els grans patrimonis), ja sigui per individu, perceptor de renda o cap de família.
A més, tot i poder identificar els mecanismes que interaccionen en les desigualtats de salut d’arrel socioeconòmica, la prudència exigeix limitar les conclusions a un país concret, temps i lloc, amb dubtes sobre si el que es conegui del passat pugui informar amb garanties les correccions necessàries del futur.
La revisió de la literatura sobre l’impacte de les crisis econòmiques -prèvies a la crisi de 2008- en la salut de les poblacions apunta, amb totes les matisacions anteriors, a un augment de la mortalitat per totes les causes associades a l’atur, l’augment dels suïcidis -tot i que amb matisos- i a un augment dels problemes de salut mental. Les persones més afectades pels efectes de la crisi són les que pertanyen als col·lectius més vulnerables (específicament, persones amb atura de llarga durada) i els nens.
A Espanya, alguns indicadors a nivell global com l’esperança de vida o la mortalitat general no sembla que s’hagin vist afectats per la crisi econòmica recent però sí que hi ha evidències d’efectes de la crisis sobre els determinants de la salut, els canvis d’alguns estils de vida i en alguns casos d’accés als serveis sanitaris.
Més enllà de les limitacions que imposen les dades, ceteris paribus. En el futur serà molt important el seguiment de les diferents onades d’anàlisis que pugui oferir l’Observatori, a efectes d’entendre quins vectors empenyen les variacions en les desigualtats observades i en la mesura que aquestes siguin rellevants en l’abordatge polític (tal com ens recorden els treballs pioners de John Roemer, no totes les desigualtats ho són), i com abordar-los a partir de la comprensió de com operen els seus mecanismes fonamentals.
Això remarca la importància de com l’anàlisi hauria de generar més ocupació entre els estudiosos i menys una suposada preocupació de grups que en l’ús polític del tema de les desigualtats socioeconòmiques i la salut mantenen objectius propis que no sempre es corresponen amb els interessos generals.
Entrada elaborada per Anna García-Altés (@annagaal) i Guillem López Casasnovas.
En las próximas semanas se publicará un nuevo informe del Observatorio sobre los efectos de la crisis en la salud de la población elaborado desde el Observatorio del Sistema de Salud de Cataluña. Con el objetivo de aportar desde un punto de vista experto elementos para la reflexión individual y comunitaria, queremos compartir unas líneas de Xavier Trabado, Angelina González Viana y Andreu Segura alrededor de esta iniciativa que empezó hace tres años (podéis consultar los informes 2014 y 2015).
Xavier Trabado
“El trabajo precario, los cambios en el sistema de trabajo, el paro, los desaucios, el endeudamiento, la inestabilidad en el hogar y la pobreza inciden directamente en la salud mental de las personas. La Encuesta de Salud de Catalunya muestra el porcentaje de personas que tienen riesgo de sufrir algún tipo de problema de salud mental. Para evitar que esta cifra aumente y trabajar para que disminuya necesitamos programas que actuen desde la prevención, que permitan detectar mejor los casos que podrían pasar desapercibidos. Es imprescindible intervenir en los momentos iniciales para evitar que las situaciones se agraven, dando el apoyo y las herramientas adecuadas. Existen programas como el de apoyo a la atención primaria, evaluado y con resultados muy positivos, que aún no están desplegados en todo el territorio. La formación de los profesionales de atención primaria permite un abordaje rápido, preventivo e intervenir aportando soluciones. Finalmente, la coordinación entre los dispositivos de la atención primaria y la atención especializada es clave para poder hacer un primer diagnóstico y dar continuidad al seguimiento de los casos detectados. Necesitamos un cambio en la manera de atender a las personas, que permita integrar los esfuerzos y el trabajo de los diferentes ámbitos y profesionales, dotando de herramientas a la persona afectada, empoderándola, informando la familia y acompañándola en su proceso a través de grupos psicoeducativos y grupos de ayuda mutua” (Xavier Trabado es Vocal de la Federación Salud Mental Catalunya)
Angelina González Viana
“El informe del Observatorio sobre los efectos de la crisis en la salud pone de relieve las comunidades que más han sufrido la crisis y cómo ésta ha afectado su salud. En estos territorios es urgente empezar procesos de salud comunitaria; procesos donde la comunidad es la protagonista, que suponen el paso de una atención a la enfermedad a una aproximación bio-psico-social, que impulsen el trabajo intersectorial y en red con los agentes locales, con quien se comparte el objetivo de mejorar el bienestar de la comunidad, que a partir de necesidades detectadas y priorizadas de forma participativa y de los activos locales identificados, ponen en funcionamiento intervenciones con evidencia y que se evaluan. En definitiva, la salud comunitaria es la aplicación a nivel local de la salud en todas las políticas” (Angelina González Viana coordina proyectos comunitarios, como COMSalut, en la Subdirección general de Promoción de la Salud de la Agència de Salut Pública)
Andreu Segura
“La crisis ha incrementado las desigualdades de renta, la pobreza económica y el riesgo de exclusión social. Todo esto ha generado y genera preocupación, malestar y desesperación, alteraciones del estado de ánimo que no son, al menos de entrada, enfermizas y que los servicios sanitarios no curan. La salud de la población tiene mucho que ver con las condiciones de vida de las personas y con su aptitud para afrontar las vicisitudes. De aquí la importancia del nivel educativo y también de la capacidad adquisitiva -trabajo y, en su caso, pensiones y subsidios- y otras medidas de apoyo social que nos hacen sentir parte de una comunidad saludable. A este propósito quiere contribuir el Plan Interdepartamental de Salud Pública de Catalunya a través de acciones intersectoriales que aumenten la eficiencia de las iniciativas coordinadas de las administraciones públicas y la sociedad civil en todos los ámbitos que tienen una influencia relevante sobre la salud de las personas y la población (Andreu Segura ha sido Secretario de la Comisión Interdepartamental de Salud Pública y coordinador del proyecto COMSalut. Actualmente jubilado, es Vocal del Consejo Asesor de Salud Pública y del Comité de Bioética de Catalunya
En les properes setmanes es publicarà un nou informe de l’Observatori sobre els efectes de la crisi en la salut de la població elaborat des de l’Observatori del Sistema de Salut de Catalunya. Amb l’objectiu d’aportar des de l’expertesa elements per a la reflexió individual i comunitària volem compartir unes línies de Xavier Trabado, Angelina González Viana i Andreu Segura al voltant de la iniciativa que va començar ara fa tres anys (podeu consultar els informes 2014 i 2015).
Xavier Trabado
“El treball precari, els canvis en el sistema de treball, l’atur, els desnonaments, l’endeutament, la inestabilitat a la llar i la pobresa incideixen directament en la salut mental de les persones. L’Enquesta de salut de Catalunya mostra el percentatge de persones que tenen risc de patir algun tipus de problema de salut mental. Per evitar que aquesta xifra augmenti i treballar perquè disminueixi ens calen programes que actuïn des de la prevenció i que permetin detectar millor els casos que podrien passar desapercebuts. És imprescindible intervenir en els moments inicials per evitar que les situacions s’agreugin, donant el suport i les eines adients. Existeixen programes com el de suport a l’atenció primària, avaluat i amb resultats molt positius, que encara no estan desplegats a tot el territori. La formació dels professionals d’atenció primària permet un abordatge ràpid, preventiu i intervenir aportant solucions. Finalment, la coordinació entre els dispositius de l’atenció primària i de l’atenció especialitzada és clau per poder fer un primer diagnòstic i donar continuïtat al seguiment dels casos detectats. Ens cal un canvi en la manera d’atendre les persones, que permeti integrar els esforços i la feina dels diferents àmbits i professionals, dotant d’eines a la persona afectada, apoderant-la, informant-ne la família i acompanyant-la en el seu procés a través de grups psicoeducatius i grups d’ajuda mútua” (Xavier Trabado és Vocal de la Federació Salut Mental Catalunya)
Angelina González Viana
“L’informe de l’Observatori sobre els efectes de la crisi en la salut posa de relleu les comunitats que han patit més la crisi i com aquesta ha afectat la seva salut. En aquests territoris és urgent engegar processos de salut comunitària; processos en què la comunitat és la protagonista, que suposen el pas d’una atenció a la malaltia a una aproximació bio-psico-social, que impulsen el treball intersectorial i en xarxa amb els agents locals, amb qui es comparteix l’objectiu de millorar el benestar de la comunitat, que a partir de necessitats detectades i prioritzades de manera participativa i dels actius locals identificats, posen en marxa intervencions amb evidència i que s’avaluen. En definitiva, la salut comunitària és l’aplicació a nivell local de la salut a totes les polítiques” (Angelina González Viana coordina projectes comunitaris, com ara COMSalut, a la Subdirecció general de Promoció de la Salut de l’Agència de Salut Pública)
Andreu Segura
“La crisi ha incrementat les desigualtats de renda, la pobresa econòmica i el risc d’exclusió social. Tot plegat ha generat i genera neguit, malestar i desesperació, alteracions de l’estat d’ànim que no són, d’entrada almenys, malaltisses i que els serveis sanitaris no guareixen. La salut de la població té molt a veure amb les condicions de vida de les persones i amb la seva aptitud per afrontar les vicissituds. D’aquí la importància del nivell educatiu i també de la capacitat adquisitiva -treball i, en el seu cas, pensions i subsidis- i d’altres mesures de recolzament social que ens fan sentir-nos part d’una comunitat saludable. En aquest propòsit vol contribuir el Pla Interdepartamental de Salut Pública de Catalunya mitjançant accions intersectorials que augmentin l’eficiència de les iniciatives coordinades de les administracions públiques i la societat civil en tots els àmbits que tenen una influència rellevant sobre la salut de les persones i la població” (Andreu Segura ha estat Secretari de la Comissió Interdepartamental de Salut Pública i coordinador del projecte COMSalut. Actualment jubilat, és Vocal del Consell Assessor de Salut Pública i del Comitè de Bioètica de Catalunya
Si pensem en dades de salut podem fàcilment pensar en la Central de Resultats. Es tracta d’una inciativa orientada a la mesura, avaluació i difusió dels resultats assolits pels diferents centres del sistema sanitari públic en l’àmbit de l’assistència sanitària. En concret, ens referim a hospitals, equips d’atenció primària, centres sociosanitaris, centres de salut mental i addicions, centres de recerca i instituts d’investigació sanitària.
