Joan MV Pons, Responsable Avaluació AQuAS
L’any 2007 es publicava un treball de recerca en economia de la salut de gran interès i que havia estat promogut des del Departament de Salut.1 L’estudi distribuïa el pressupost sanitari públic de l’any 2005, no només entre les 17 categories de la Classificació Internacional de Malalties (CIM), sinó també pel tipus d’assistència i línies principals de serveis. No hi ha dubte que el treball aportava un punt de referència per a la planificació i gestió sanitària i el sorprenent ha estat que, fins molt darrerament,2 no apareguessin dades més recents d’aquesta mena i obtingudes amb una metodologia semblant. Em consta que ha estat interès personal del Conseller el fet de veure les dades d’aquesta manera.
I en aquest interval, 2005-2015, què diuen els números, millor dit, els euros? Primer mirem el global i desprès els gràfics per apartats.
Diguem per començar que el període fort de retallades van ser els anys 2011-2013 durant el qual el pressupost del CatSalut s’ha hagut de reduir en 1,5 mil milions d’euros (els bilions dels americans) en relació al 2010, l’any on aquesta despesa (per a alguns inversió i el que no hi ha dubte és que proveeix molts beneficis -de salut i financers- per a molta gent) va assolir el seu nivell màxim. Val a dir que en el període 2003-2010, el creixement del pressupost del CatSalut superava amb escreix (amb molt d’escreix) l’increment del PIB, però això és un fet molt persistent d’abans de la crisi. No entrarem aquí amb les minúcies de, si malgrat la reducció de despesa pública, el pressupost de polítiques socials (salut, ensenyament, benestar i família) del govern català ha augmentat en percentatge dins dels pressupostos de la Generalitat (71,2% el 2015). Pròpiament, el pressupost de salut del 2005 representava el 40% del pressupost de la Generalitat i el 2015 el mateix percentatge, però les quantitats són molt diferents. Aquí podria ser d’aplicació la frase atribuïda tant a Mark Twain com a Benjamin Disraeli dels tres tipus de mentides: les mentides, les grans mentides i les estadístiques.
Si seguim per les grans línies de serveis, ho hem de mirar amb gràfics de pastissos com els següents.
Si examinem la distribució pressupostària entre els grans àmbits o línies (classificació funcional) sorgeixen coses cridaneres que val la pena comentar. La primera, sens dubte, és la reducció de la despesa en farmàcia que havia assolit, a mitjans de la dècada passada, nivells estratosfèrics (quasi del 24% de tot el pressupost assistencial). Moltes mesures s’han implementat, des de les més efectives a nivells de preus i de genèrics, fins a les més formatives (als professionals) i incentivadores (direcció per objectius) pel que fa a la qualitat de la prescripció. Està clar que durant anys la indústria farmacèutica, local i forània, va viure en un núvol per manca d’una veritable política pública de farmàcia en aquest país. Per això aquells pactes que obligaven a un retorn dels guanys i amb els quals es finançaven xarxes de recerca (ISCIII) i, el que resulta més divertit, sorgien els fons per a les activitats adreçades a l’ús racional del medicament i que el Ministeri distribuïa entre nacionalitats i regions.
Baixa, doncs, la despesa en farmàcia (com també el retorn de la indústria farmacèutica per a recerca i ús racional), però aquella farmàcia més particular, d’alt nivell tecnològic (biotecnològic que diríem, siguin medicaments d’origen recombinant o bé anticossos monoclonals) com és la MHDA (medicació hospitalària de dispensació ambulatòria), segueix pujant, amb un increment absolut del 61,6% entre 2005 i 2015 (de 390,29 milions d’€ a 630,93 milions d’€). Una anàlisi més en profunditat dels canvis en la despesa en farmàcia, sigui o no hospitalària de dispensació ambulatòria, obligaria a examinar amb més detall la diferent tipologia de medicaments i consums.
Es pot veure també l’increment en la despesa per a atenció sanitària, tant de primària com d’especialitzada i com aquesta última creix molt més fins arribar a representar més de la meitat (58%) de la despesa de l’asseguradora pública. L’hospitalcentrisme i atenció especialitzada desbocada, però això també ve de lluny. Es pot dir, tot i no mostrar-se les dades, que hi ha un incipient gir en els darrers anys, reduint-se una mica l’atenció especialitzada i augmentant l’atenció primària. La necessitat creixent d’atenció a la cronicitat i d’integració dels serveis socials (atenció sanitària i social), les dues cares d’una mateixa moneda, haurien d’anar revertint aquesta situació.
1 Gisbert R, Brosa M, Bohigas L. Distribución del presupuesto sanitario público de Catalunya del año 2005 entre las 17 categorías CIE-9-MC. Gac Sanit 2007;21:124-31.