Guillem López-Casasnovas
A El benestar desigual analitzo l’estat de malestar en què es troba avui el nostre Estat de benestar. El títol no és un joc de paraules, sinó la constatació de la realitat d’una ciutadania descontenta que s’havia acostumat a esperar més i més de la protecció social.
La crisi econòmica viscuda ha suposat un cert retorn al passat. La manca de creixement de la renda i la conseqüent disminució dels ingressos fiscals han fet que les cotes de serveis ja consolidats, així com les noves prestacions que es consideraven merescudes, no siguin financerament sostenibles. Si la despesa social havia crescut abans, fins i tot per damunt del que ho havia fet la renda, la recessió soferta va alentir si més no el seu ritme de creixement.
La indignació que ha causat el repartiment dels costos de la crisi, la creixent desigualtat de la seva incipient sortida i la percepció que poc o res s’ha fet per immunitzar l’economia enfront d’una altra pandèmia futura, han focalitzat en les retallades de despeses socials les ires ciutadanes. Es clama així en mitjans polítics i ciutadans contra l’austeritat, sense valorar el que s’ha aconseguit, sense qüestionar la manera en què s’ha assolit, si el mateix o menys pot ser millor i més raonable davant d’un potencial malbaratament; factors tots ells que erosionen la sostenibilitat financera i alimenten corporacions professionals que volen decidir per compte propi i cobrar com a compte d’altri.
En aquest context els assumptes sanitaris s’han trobat enmig de les batalles polítiques i, com a conseqüència d’això, s’ha ressentit la percepció sobre la bona salut que caracteritza objectivament al nostre sistema de salut. Per això s’ha atemorit als seus usuaris i professionals davant la suposada privatització d’un dels serveis més estimats per al benestar de la nostra ciutadania. Però l’economia és una disciplina: els recursos són limitats, cal considerar-los en les seves diferents alternatives i no es pot gastar el que no s’ingressa. De manera que sense reconduir el creixement de la despesa social i/o augmentar la pressió fiscal, el recurs del dèficit no és altra cosa que una mostra d’insolidaritat cap a les generacions futures.
El que es podria presentar com solidaritat intrageneracional (rics enfront de pobres) es converteix en insolidaritat intergeneracional, amb un trencament dels equilibris en l’equitat amb què les generacions se solapen. Per això, més enllà de la millora de finançament, cal revisar els vells instruments de la despesa de la nostra protecció social, incorporant elements d’innovació i de ruptura d’inèrcies. Per exemple, la provisió sanitària pública hauria d’aspirar a un finançament solidari per a totes les prestacions que siguin plenament cost-efectives. I per als serveis que restin fora de la prestació pública per inassumibles, efectius, però de cost massa alt, potser caldria aplicar un copagament del 100% per als més rics i un acompanyament a percentatge variable per a la resta de col·lectius. Es tractaria, no de portar la renda al copagament, sinó d’incloure els serveis copagables a la declaració de la renda. Això suposaria vincular els consums sanitaris susceptibles de copagament a la base imposable de la renda, com si es tractés d’un benefici en espècie no gratuït.
Els canvis requereixen nous valors, una cultura i manera d’entendre el benestar ciutadà que no acaba de morir, encara esperant albirar el que no acaba de néixer, en paraules de Gramsci. El vell és la pretensió que l’Estat ens acompanyi des del bressol fins a la tomba. El nou és una societat que promou responsabilitats individuals i que només concorre al rescat individual davant de contingències adverses per a les quals la manca d’autocura és descartable. Reorientar les polítiques socials no és només un assumpte de pressupost, implica identificar l’origen de les desigualtats i determinar quin és el millor àmbit des del qual es poden abordar.