Mark Britnell is an international expert in health systems having held several senior positions in the NHS and currently provides consulting services for several countries. With this wealth of experience, Britnell wrote a book in 2015 with the inspiring title of, In search of the perfect health care system (1). In it, Britnell examines the dilemmas facing governments, the global challenges such as demographic, epidemiological, technological and economic transitions, as well as the more specific cases facing each country.
A significant portion of the book, more than half, is dedicated to examining individual countries grouped by continent: the Asian region including Australia (with large countries from Japan, China and India, to small densely populated enclaves such as Singapore and Hong Kong) Africa and the Middle East (just three very different examples such as Qatar, Israel and South Africa), Europe (from Portugal to Russia via the Nordic countries, Germany, Italy, France and the English) and the Americas (from the north; Canada, USA and Mexico and the south, such as Brazil). Too bad that the section on the Iberian Peninsula only speaks of our western neighbours (the eastern side but a general walk through).
There is no questioning that Britnells’ knowledge has been acquired first hand, given his worldwide expertise in conferences and consultancy. As the author mentions, he is often asked which country has the best health care system? Since the WHO report, Health systems: Improving performance (2), published in 2000, several country rankings have been published according to the assessment of their health systems using a variety of methodologies and outcomes. The table below serves as an example.
Nowadays, rankings proliferate as can be seen in universities and research institutions/centres. The indicators may be different, but it seems that one may always end up finding the most favourable ranking for them. Catalan public universities are a good example, given that centre advertises their position – besides that of excellence in comparison to other universities which are not necessarily British – in the ranking system which makes it stand out to a greater degree that other Catalan universities.
Britnell, getting back to our point, after so many rankings, lectures and consulting, make a proposal on what the best health system might be by taking the best areas from the different countries. If the world could have a perfect health system, it would have to possess the following characteristics:
– Universal healthcare values (UK)
– Primary health care (Israel)
– Community services (Brazil)
– Mental health and welfare (Australia)
– Promoting health (Scandinavian countries)
– Empowerment of patients and communities (certain African nations)
– Research and development (USA)
– Innovation and new ways of doing things (India)
– IT and Communication technologies (Singapore)
– The capacity of choice (France)
– Funding (Switzerland)
– Care for the elderly (Japan)
Mark Britnell es un experto internacional en sistemas sanitarios que ha tenido varios cargos de responsabilidad en el NHS y que actualmente realiza tareas de consultoría para distintos países. Con toda esta experiencia, en 2015 ha escrito un libro de título tan inspirador como En la búsqueda del sistema sanitario perfecto (1). En él examina los dilemas a los que se enfrentan los gobiernos, esos desafíos globales como las transiciones demográficas, epidemiológicas, tecnológicas y económicas, y los que son más específicos de cada país.
Una parte importante del libro, más de la mitad, se dedica a examinar países concretos agrupados por continentes: la zona asiática incluida Australia (con grandes países desde Japón, China y la India a pequeños enclaves bastante poblados como Singapur y Hong Kong), África y Oriente Medio (solo tres ejemplos bastante distintos como Qatar, Israel y Sudáfrica), Europa (desde Rusia hasta Portugal pasando por los nórdicos, los alemanes, italianos, franceses e ingleses) y las Américas (del norte como Canadá, EE. UU. y México y del sur como Brasil). Es una lástima, sin embargo, que de la península ibérica solamente habla de los vecinos occidentales (los orientales, pero dando toda la vuelta).
Su conocimiento, sin duda, es de primera mano, dadas las conferencias y consultorías que ha hecho por todo el mundo. A menudo, como dice, le preguntan: ¿qué país tiene el mejor sistema sanitario? Desde el informe de la OMS del año 2000, Health systems: improving performance (2), se han publicado, con metodologías y resultados diferentes, distintos rankings de países según la valoración que se da a su sistema sanitario. La siguiente tabla lo ejemplifica.
Hoy en día proliferan los rankings, y así puede verse por las universidades y centros o instituciones de investigación. Los indicadores pueden ser diversos, pero parece ser que siempre es posible encontrar el ranking que más le favorece a uno. Las universidades públicas catalanas son un buen ejemplo de ello, puesto que cada una hace publicidad de su posición -que nunca es de excelencia en comparación con otras universidades no necesariamente anglosajonas- en el ranking que más las destaca respecto al resto de universidades del país.
Britnell, volviendo a lo nuestro, después de tantos rankings, conferencias y asesorías, también hace su propuesta de cuál podría ser el mejor sistema sanitario tomando de los distintos países lo mejor que tienen. Si el mundo pudiera tener un sistema sanitario perfecto, debería tener las siguientes características:
– Los valores y la atención sanitaria universal (Reino Unido)
– La atención primaria (Israel)
– Los servicios comunitarios (Brasil)
– La salud mental y del bienestar (Australia)
– La promoción de la salud (países escandinavos)
– El empoderamiento de pacientes y comunidades (algunos países africanos)
– La investigación y el desarrollo (de los Estados Unidos)
– La innovación y formas nuevas de trabajar (la India)
– Las tecnologías de la información y la comunicación (Singapur)
– La capacidad de elección (Francia)
– El financiamiento (Suiza)
– La atención a la ancianidad (Japón)
Mark Britnell és un expert internacional en sistemes sanitaris que ha tingut diversos càrrecs de responsabilitat a l’NHS i que actualment porta a terme tasques de consultoria per diversos països. Amb tota aquesta experiència ha escrit el 2015 un llibre que porta un títol tan inspirador com: A la cerca del sistema sanitari perfecte (1). En ell examina els dilemes amb què s’enfronten els governs, aquells desafiaments globals com les transicions demogràfiques, epidemiològiques, tecnològiques i econòmiques, i els més específics de cada país.
Una part important del llibre, més de la meitat, es dedica a examinar països concrets agrupats per continents: la zona asiàtica inclosa Austràlia (amb grans països des del Japó, Xina i l’Índia, a petits enclavaments ben poblats com Singapur i Hong Kong), l’Àfrica i l’Orient Mitjà (sols tres exemples ben diferents com Qatar, Israel i Sud-àfrica), Europa (des de Rússia fins a Portugal passant pels nòrdics, els alemanys, italians, francesos i anglesos) i les Amèriques (del nord com Canadà, EEUU i Mèxic, i del sud com Brasil). Llàstima que de la península Ibèrica sols parla dels veïns occidentals (els orientals, però donant tot el tomb).
La coneixença, no hi ha dubte, és de primera mà, doncs de conferències i consultories n’ha fet per tot el món. Sovint, com diu, li pregunten: quin país té el millor sistema sanitari? Des del report de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) de l’any 2000, Health systems: improving performance (2), s’han publicat, amb metodologies i resultats diferents, uns quants rànquings de països segons la valoració que es dona al seu sistema sanitari. La taula següent ho exemplifica.
Avui en dia proliferen els rànquings i així es pot veure per les universitats i centres/institucions de recerca. Els indicadors poden ser diversos però semblaria que hom pot acabar sempre trobant el rànquing que més l’afavoreix. Les universitats públiques catalanes en són un bon exemple, doncs cadascuna va publicitat de la seva posició -mai d’excel·lència en comparació amb altres universitats no necessàriament anglosaxones- en aquell rànquing que més la destaca sobre les altres universitats d’aquí.
Britnell, tornant al nostre tema d’avui, després de tants rànquings, conferències i assessories, no s’està de fer una proposta de quin podria ser el millor sistema sanitari prenent dels diferents països allò que tenen de més bo. Si el món pogués tenir un sistema sanitari perfecte, hauria de tenir les característiques següents:
– El valors i l’atenció sanitària universal (Regne Unit)
– L’atenció primària (Israel)
– Els serveis comunitaris (Brasil)
– La salut mental i del benestar (Austràlia)
– La promoció de la salut (països escandinaus)
– L’apoderament de pacients i comunitats (alguns països africans)
– La recerca i desenvolupament (dels Estats Units)
– La innovació i maneres noves de fer (Índia)
– Les tecnologies de la informació i comunicació (Singapur)
– La capacitat d’elecció (França)
– El finançament (Suïssa)
– L’atenció a l’ancianitat (Japó)
This is a follow up of the previous post regarding health-applied qualitative methodology. It is linked to the VII Ibero-American Congress of Qualitative Health Research but today’s approach is focused on the application of this methodology in community health projects.
During the process of construction and implementation of community health programs, dynamics of participation and networking are promoted in all its phases: from the analysis and identification of needs, to prioritizing initiatives and subsequent implementation. Such processes involve the corresponding allocation of actions, according to technical areas, which should enable for planning the specific programs required for each population centre, and the initiatives proposed to tackle health inequalities.
In this sense, the Catalan Agency of Public Health (ASPCAT) is making a significant commitment to community health. PINSAP (Interdepartmental Public Health Plan) is concrete evidence of this fact and a government instrument which collects and promotes health actions from a global approach (health in all policies). The aim is to improve the health of the Catalan population by involving the entire community (from Primary Care, Public Health and municipal agents from all areas, to the community – cultural, social, sports, neighbourhood, youth, school associations, etc.).
One aspect which justifies this networking and cross-sector collaboration is one of the premises of PINSAP, that of determinants of health and the fight against social inequalities. As we all know, the health of the population depends not only on factors directly related to this element, but multiple factors in the immediate environment and the daily lives of people. For this reason, the objective is to develop a multidisciplinary type of project at a community level including health in all policies.
Within the context of PINSAP, community health projects called COMSalut (Health and Community) are being implemented in different municipalities throughout Catalonia. The community itself can, and does assist in providing health. The starting point for these community projects is the creation of a local steering committee or team (EML, as per the Catalan acronym) which includes members of the different areas mentioned above (primary care, public health, municipal services and members of the community fabric). The second step is the diagnosis of health, to be followed by the prioritization and proposals for action phases. The health diagnostic process begins with a quantitative diagnosis, in which different indicators of health and lifestyles and determinants of health are identified. This phase is then followed by a qualitative diagnosis.
One of the objectives of health diagnosis in a community process is to identify needs and resources/assets which influence the health of the population in a specific neighbourhood, district or town, by drawing on the opinion of the community, both from members of the public as well as professionals, within the framework of the community process. In order to do this, a qualitative diagnosis must be carried out using the specific techniques which this methodology entails given that the aim is to identify the individual opinions of informants resulting from shared experience in that particular environment, placing the health diagnosis in a specific socioeconomic and political context. It was decided to conduct two nominal groups in each local process, one professional and one made up of members of the public, during which participants were invited to discuss positive aspects of the community, areas for improvement and potential proposals for improvement, both in general terms, as well as issues that might directly affect health. The issues are presented from a general perspective so that informants take the broadest possible approach in the area of health, expanding their viewpoint to include all community resources which might contribute to or subtract from health.
This is precisely one of the challenges involved in these community processes, since during the course of these sessions, especially in the case of groups comprising members of the public, attendees tend to focus the discussion on issues regarding urban infrastructure and local organization, as well as airing political demands and discarding for example, aspects of habits and individual and shared group lifestyles (family, neighbours, close friends, etc.).
The experience of using qualitative tools adds value to the research process carried out by the Catalan Department of Health and this is exactly what we brought to the VII Ibero-American Congress of Qualitative Health Research, which took place in Barcelona from 5 to 7 September.
It is very interesting to see how the same qualitative process is weaving a network of collaboration and participation at the professional as well as community level. Networking is a successful tool in the process, but at the same time is a result that remains within the community and becomes an asset. The first phase of the process requires the setting up of a Local Committee to carry out a community diagnosis and subsequent follow-up. The succession of meetings and interdisciplinary teamwork leads to networking.
At this point we encounter one of the greatest challenges, and that is to raise awareness within the community, through joint reflection, of the assets and resources of their immediate environment that affect their individual and collective health. This is presented as a driving force for change to achieve increased health.
On the other hand, these community processes present a number of challenges to be faced:
In the first place, appropriate sampling strategies should be used to ensure the participation of key members and those who are knowledgeable of the community to be researched. The latter can be achieved by involving the local team or committee in the process in order to reach vulnerable population groups or those with special needs, as would be the case for youth, elderly people living alone, women, long-term unemployed, immigrants, etc. The individuals who should contact potential informants must be those who know the community well and are appreciated by the community.
Secondly, this type of community process involves another challenge which is, how to translate the results into a credible technical report and one that is beneficial to local team members and the community at large.
As a reflection within the context of this conference and the development of local community processes, we can see that qualitative tools can provide opportunities for active participation. This leads to networking and motivation and the implication of the team and the community. The process itself achieves the ultimate goal of raising awareness within the community about the factors present in the immediate environment and this represents a potential driving force for change.
This result is achieved through interdisciplinary activities and motivation, values which are ever-present and very current. However, I believe that we should carefully rethink what is really involved in a multidisciplinary project. Is it simply the sum of forces or does it involve something else? I think we should undertake the task to put into practice networking operationally, through incorporating all those in the community and shouldering responsibility together. Interdisciplinary work implies cooperation between different agents, combining efforts towards a common goal and establishing synergies and talent-sharing.
Post written by Dolors Rodríguez Arjona, sociologist specializing in qualitative health research.
Hoy presentamos una continuación de este otro post sobre metodología cualitativa aplicada en salud. El punto de partida son las presentaciones que se hicieron en el Congreso Iberoamericano de Investigación Cualitativa en Salud pero el enfoque de hoy se dirige a la aplicación de esta metodología en proyectos de salud comunitària.
Durante el proceso de construcción e implementación de programas de salud comunitaria se promueven dinámicas de participación y trabajo en red en todas sus fases: desde el análisis y la detección de necesidades hasta la priorización de acciones e implementación de éstas. Este tipo de procesos suponen el correspondiente reparto de acciones, según áreas técnicas, que deben permitir la planificación del Programa específico para cada núcleo de población, y la propuesta de acciones para reducir las desigualdades en salud.
En este sentido, desde la Agencia de Salud Pública de Catalunya (ASPCAT) se está realizando una fuerte apuesta por la salud comunitaria. Prueba de ello, está el PINSAP, Pla Interdepartamental de Salud Pública, como herramienta de gobierno que reúne y potencia las actuaciones en salud desde un enfoque global (salud en todas las políticas). Se pretende mejorar la salud de la población catalana a partir de la implicación de toda la comunidad (desde Atención Primaria, Salud Pública o agentes municipales de todos los ámbitos, hasta la comunidad – asociaciones culturales, sociales, deportivas, de vecinos, de jóvenes, escuelas…).
Un aspecto que justifica este trabajo en red e intersectorial es una de las premisas del PINSAP, el de los determinantes de la salud y la lucha contra las desigualdades sociales. Como todos ya saben, la salud de la población no solamente depende de factores directamente relacionados con este componente, sino de múltiples factores del entorno inmediato y de la vida diaria de las personas. Por este motivo, se pretende desarrollar un trabajo de tipo multidisciplinario y a nivel comunitario incluyendo la salud en todas las políticas.
En el marco del PINSAP se están llevando a cabo proyectos de salud comunitaria en diferentes municipios del territorio catalán, denominados COMSalut (Salud y COMunidad). La propia comunidad puede y ayuda a prestar salud. Estos proyectos comunitarios parten de la creación de un equipo motor local (EML) que incluye miembros de los diferentes ámbitos mencionados anteriormente (Atención Primaria, Salud Pública, servicios municipales y tejido comunitario). El segundo paso es el diagnóstico de salud, al que le seguirán las fases de priorización y de propuestas de acción. El proceso de diagnóstico de salud se inicia con un diagnóstico de tipo cuantitativo, en el que se identifican diferentes indicadores sobre salud y estilos de vida y sobre determinantes de salud. Posteriormente se sigue con el diagnóstico cualitativo.
Uno de los objetivos del diagnóstico de salud en un proceso comunitario es identificar necesidades y recursos / activos que influyen en la salud de la población de un determinado barrio, distrito o municipio, a partir de la opinión de la comunidad, tanto de vecinos como de profesionales, en el marco del proceso comunitario. Para ello se deberá realizar un diagnóstico de tipo cualitativo, utilizando técnicas propias de esta metodología, ya que se pretende conocer las opiniones individuales de los informantes surgidas de la experiencia compartida en aquel entorno concreto, situando el diagnóstico de salud en un contexto socioeconómico y político concreto. Se decidió realizar dos grupos nominales en cada proceso local, uno con profesionales y otro con ciudadanía, durante los cuales se solicita a los participantes que comenten aspectos positivos del territorio, aspectos a mejorar y posibles propuestas de mejora, tanto en general, como cuestiones que puedan afectar directamente a la salud. Se plantea desde una visión general para intentar situar al informante en la perspectiva de la globalidad en el ámbito de la salud, ampliando su mirada hacia todos los recursos comunitarios que le pueden aportar o no salud.
Precisamente éste es uno de los retos de estos procesos comunitarios, ya que durante el desarrollo de las sesiones, sobre todo en el caso de los grupos de ciudadanos, los asistentes tienden a centralizar el discurso en aspectos de infraestructura urbana y de organización del territorio, así como reivindicaciones políticas. Dejando de lado, por ejemplo, aspectos de hábitos y estilos de vida individuales y compartidos en grupo (familia, vecinos, amigos cercanos…).
Esta experiencia de utilización de herramientas de tipo cualitativo aporta un valor añadido a los procesos de investigación que lleva a cabo el Departament de Salut de Catalunya y así lo hemos trasladado al VII Congreso Iberoamericano de Investigación Cualitativa en Salud, que se ha llevado a cabo en Barcelona del 5 al 7 de septiembre.
Resulta muy interesante ver cómo el mismo proceso cualitativo va tejiendo una red de colaboración y participación a nivel profesional y de la comunidad. El trabajo en red es una herramienta de éxito del proceso, pero a la vez es un resultado que queda como activo en la comunidad. En la primera fase de los procesos se requiere la creación de un Equipo Local que llevará a cabo el proceso de diagnóstico comunitario, así como su posterior seguimiento. La sucesión de encuentros y de trabajo interdisciplinar de equipo lleva al trabajo en red.
Aquí se plantea un gran reto, y es conseguir que, a partir de la reflexión conjunta, la comunidad tome conciencia de los activos y recursos de su entorno inmediato que repercuten en su salud individual y colectiva. Y esto se presente como un motor de cambio para conseguir más salud.
Por otro lado, estos procesos comunitarios conllevan una serie de retos a afrontar:
En primer lugar, se deben utilizar estrategias de muestreo adecuadas para garantizar la participación de personas clave y conocedoras de la comunidad a investigar. Este último aspecto se conseguirá a partir de la implicación del equipo local en el proceso, para poder llegar a grupos de población con necesidades especiales o vulnerables, como podrían ser jóvenes, gente mayor en soledad, mujeres, parados de larga duración, inmigrantes… Las personas que deben contactar con los potenciales informantes deben ser personas conocedoras de la comunidad y bien valoradas por ésta.
En segundo lugar, este tipo de procesos comunitarios conllevan otro reto que es el de cómo derivar los resultados en un informe técnico creíble y de utilidad para los miembros del equipo local y la comunidad.
Como reflexión en el marco de este congreso y del desarrollo de los procesos comunitarios locales podemos ver que las herramientas cualitativas ofrecen espacios de participación activa. Este aspecto lleva a la creación de redes y la motivación e implicación del equipo y de la comunidad. El proceso en sí mismo consigue como fin último la toma de conciencia, por parte de la comunidad, acerca de los factores presentes en el entorno inmediato, lo que representa un motor potencial de cambio.
Este resultado se consigue a través de la interdisciplinariedad y la motivación, valores muy presentes y muy actuales. Pero creo que debemos repensar bien qué es lo que realmente implica un trabajo multidisciplinar. ¿Es la simple suma de fuerzas o implica algo más? Creo que debemos asumir esta tarea de llevar a la práctica el trabajo en red de forma operativa, a partir de la transversalidad y la corresponsabilización. El trabajo interdisciplinar conlleva la cooperación entre los diferentes agentes, uniendo esfuerzos hacia un fin común, y estableciendo sinergias e intercambiando talentos.
Entrada elaborada por Dolors Rodríguez Arjona, socióloga especialista en investigación cualitativa en salud.
Avui presentem una continuació d’aquest altre post sobre metodologia qualitativa aplicada en salut. El punt de partida són les presentacions que es van fer en el Congrés Iberoamericà d’Investigació Qualitativa en Salut però l’enfocament d’avui se centra en l’aplicació d’aquesta metodologia en projectes de salut comunitària.
Durant el procés de construcció i implementació de programes de salut comunitària es promouen dinàmiques de participació i treball en xarxa en totes les seves fases: des de l’anàlisi i la detecció de necessitats fins a la priorització d’accions i la seva implementació. Aquest tipus de processos suposen la corresponent distribució d’accions, segons àrees tècniques, que han de permetre la planificació del Programa específic per a cada nucli de població, i la proposta d’accions per tal de reduir les desigualtats en salut.
En aquest sentit, des de l’Agència de Salut Pública de Catalunya (ASPCAT) s’està apostant amb força per la salut comunitària. Com a prova d’això, hi ha el PINSAP, el Pla Interdepartamental de Salut Pública, eina de govern que reuneix i potencia les actuacions en salut des d’un enfocament global (salut en totes les polítiques). Es pretén millorar la salut de la població catalana a partir de la implicació de tota la comunitat (des d’Atenció Primària, Salut Pública o agents municipals de tots els àmbits, fins a la comunitat – associacions culturals, socials, esportives, de veïns, de joves, escoles…).
Un aspecte que justifica aquest treball en xarxa i intersectorial es una de les premisses del PINSAP, es tracta dels determinants de la salut i la lluita contra les desigualtats socials. Com sap tothom, la salut de la població no depèn tan sols de factors relacionats directament amb aquest component, sinó de factors diversos de l’entorn més proper i de la vida diària de les persones. Per aquest motiu, es pretén desenvolupar un treball de tipus multidisciplinari i en l’àmbit comunitari, que inclogui la salut en totes les polítiques.
En el marc del PINSAP s’estan realitzant projectes de salut comunitària a diferents municipis del territori català, anomenats COMSalut (Salut i COMunitat). La mateixa comunitat pot i ajuda a prestar salut. Aquests projectes comunitaris parteixen de la creació d’un equip motor local (EML) que inclou membres dels diversos àmbits que hem citat anteriorment (Atenció Primària, Salut Pública, serveis municipals i teixit comunitari). El segon pas és el diagnòstic de salut, al qual seguiran les fases de priorització i de propostes d’acció. El procés de diagnòstic de salut s’inicia amb un diagnòstic de tipus quantitatiu, en què s’identifiquen diferents indicadors sobre salut i estils de vida, i sobre determinants de salut. Posteriorment es continua amb el diagnòstic qualitatiu.
Un dels objectius del diagnòstic de salut en un procés comunitari és identificar necessitats i recursos / actius que influeixen en la salut de la població d’un barri, d’un districte o d’un municipi determinats, a partir de l’opinió de la comunitat, tant de veïns com de professionals, en el marc del procés comunitari. Per a això caldrà realitzar un diagnòstic de tipus qualitatiu, utilitzant tècniques pròpies d’aquesta metodologia, ja que es pretén conèixer les opinions individuals dels informants sorgides de l’experiència compartida en aquell entorn concret. Es va decidir realitzar dos grups nominals en cada procés local, un amb professionals i l’altre amb ciutadania, durant els quals es demana als participants que comentin aspectes positius del territori, aspectes que caldria millorar i possibles propostes de millora, tant en general, com qüestions que puguin afectar directament la salut. Es planteja des d’una visió general per tal d’intentar situar l’informant en la perspectiva de la globalitat en l`àmbit de la salut, i ampliar així la seva mirada cap a tots els recursos comunitaris que li puguin aportar o no salut.
Precisament aquest és un dels reptes d’aquests processos comunitaris, atès que durant el desenvolupament de les sessions, sobretot en el cas de grups de ciutadans, els assistents tendeixen a centralitzar el discurs en aspectes d’infraestructura urbana i d’organització del territori, així com reivindicacions polítiques. I deixen de banda, per exemple, aspectes d’hàbits i estils de vida individuals i compartits en grup (família, veïns, amics propers…).
Aquesta experiència d’utilització d’eines de tipus qualitatiu aporta un valor afegit als processos d’investigació que duu a terme el Departament de Salut de Catalunya, i així ho hem traslladat al VII Congrés Iberoamericà d’Investigació Qualitativa en Salut, que s’ha celebrat a Barcelona del 5 al 7 de setembre.
Resulta molt interessant veure com el mateix procés qualitatiu va teixint una xarxa de col·laboració i participació a nivell professional i de la comunitat. El treball en xarxa és una eina d’èxit del procés, però a la vegada és un resultat que queda com a actiu en la comunitat. En la primera fase dels processos es requereix la creació d’un Equip Local que durà a terme el procés de diagnòstic comunitari, així com el seu posterior seguiment. La successió de trobades i de treball interdisciplinari d’equip condueix al treball en xarxa.
Aquí es planteja un gran repte, aconseguir que, a partir de la reflexió conjunta, la comunitat prengui consciència dels actius i recursos del seu entorn immediat que repercuteixen en la seva salut individual i col·lectiva. I que això es presenti com un motor de canvi per aconseguir més salut.
Per altra banda, aquests processos comunitaris comporten una sèrie de reptes que cal afrontar:
En primer lloc, s’han d’utilitzar estratègies de mostreig adequades per garantir la participació de persones clau i coneixedores de la comunitat que s’investigui. Aquest últim aspecte s’aconseguirà a partir de la implicació de l’equip local en el procés, per poder arribar a grups de població amb necessitats especials o vulnerables, com podrien ser joves, gent gran en soledat, dones, aturats de llarga durada, immigrants… Les persones que han de contactar amb els potencials informants han de ser persones que coneguin la comunitat i que estiguin ben valorades per ella.
En segon lloc, aquest tipus de processos comunitaris comporten un altre repte, que és el de com derivar els resultats en un informe tècnic creïble i que sigui útil per als membres de l’equip local i la comunitat.
Com a reflexió en el marc d’aquest congrés i del desenvolupament dels processos comunitaris locals podem veure que les eines qualitatives ofereixen espais de participació activa. Aquest aspecte porta a la creació de xarxes i a la motivació i la implicació de l’equip i de la comunitat. El procés en ell mateix aconsegueix com a objectiu últim la presa de consciència, per part de la comunitat, al voltant dels factors presents en l’entorn immediat, fet que representa un motor potencial de canvi.
Aquest resultat s’aconsegueix mitjançant la interdisciplinarietat i la motivació, valors molt presents i molt actuals. Però crec que hem de repensar bé què implica realment un treball multidisciplinari. És simplement la suma de forces o bé implica quelcom més? Crec que hem d’assumir aquesta tasca de portar a la pràctica el treball en xarxa de manera operativa, a partir de la transversalitat i la coresponsibilització. El treball interdisciplinari comporta la cooperació entre els diferents agents, unint esforços cap a un fi comú, establint sinergies i intercanviant talents.
Entrada elaborada per Dolors Rodríguez Arjona, sociòloga especialista en investigació qualitativa en salut.
The Latin expression “Primum non nocere” attributed to Hippocrates roughly translates as “first, do no harm”. The aim of the expression is to remind physicians to consider the damage that their practice might entail. In industrialized countries, drug consummption has experienced a significant increase in the lasts decades resulting in greater exposure of patients to these and their possible side effects. In this context, the development of tools to improve patient safety is of particular importance.
The rational use of medicine aims to obtain the greatest possible therapeutic benefit with the maximum efficiency, preventing the appearance of risks that drug treatment might cause. This rational use is intended to reduce drug-related problems (DRPs). For example, if a patient is taking two blood-thinning drugs simultaneously, this may produce haemorrhaging, which in turn can have serious consequences. Correct prescription is one of the best ways to prevent DRPs. Some of the most common DRPs associated with prescription include therapeutic duplications, administration of a higher dosage than the maximum recommended, or inadequate dosing schedule or prescription duration, drug interactions, administration of teratogenic drugs to pregnant women and drugs which are not recommended in geriatric patients.
Thus, the increased consumption of drugs offers us new challenges as well as new opportunities.
In the field of clinical safety in electronic prescription, the Program for Innovation and Support in the field of Medication (PISAM, as per the Catalan acronym), part of the Agency for Health Quality and Assessment of Catalonia (AQuAS) works together with Pharmaceutical and Medication Management division of the Catalan Health Service in developing clinical content for an integrated model in the Integrated Electronic Prescription System (SIRE, as per the Catalan acronym) to improve the safety of pharmaceutical services for each patient according to their characteristics and the concomitant medication prescribed.
Currently this system integrates five security dimensions:
Pharmaceutical interactions. These may occur when two drugs administered at the same time cause or have the potential to cause an undesirable effect and as such, should not be administered together.
Therapeutic duplication. This refers to the simultaneous prescription of two or more drugs with the same active substance or the same pharmacological action.
Drugs not advisable for use among geriatric patients. Drugs in which the risk-benefit ratio is not favourable in geriatric patients.
Teratogenic drugs. Drugs with proven negative side effects on the embryo or foetus in women of childbearing age.
Maximum dosage. Prescribing a higher dosage of a drug than can be tolerated without causing toxic side effects.
This system is being implemented gradually, firstly taking into consideration the drugs dispensed in community pharmacy, whether or not these are financed by CatSalut. Currently, the system is beginning to include drugs dispensed by hospital pharmacy services to outpatients, which will enable us to obtain a more comprehensive patient medication plan.
The data is updated with the commercialization of new drugs and the incorporation of the new evidence available. In addition, there are regular operations carried out on the data used in order to identify which alerts are systematically rejected by doctors and to review whether there is any clinical justification for the withdrawal or modification of these alerts.
In the future, plans are underway to provide SIRE with a system to facilitate the conciliation and systematic review of medication.
Se atribuye a Hipócrates la expresión latina «Primum non nocere», que vendría a traducirse como “lo primero es no hacer daño” y pretende recordar al médico que debe considerar los daños que su práctica puede provocar. En las últimas décadas, en los países industrializados el consumo de fármacos ha experimentado un gran aumento provocando una mayor exposición de los pacientes a éstos y a sus posibles efectos adversos. En este contexto, el desarrollo de herramientas para mejorar la seguridad del paciente es de especial importancia.
El uso racional del medicamento tiene por objetivo la obtención del mayor beneficio terapéutico posible con la máxima eficiencia, evitando la aparición de los riesgos que el tratamiento farmacológico puede provocar. Este uso racional pretende disminuir los problemas relacionados con los medicamentos (PRM). Por ejemplo, si un paciente toma simultáneamente dos fármacos anticoagulantes se puede producir una hemorragia que puede tener consecuencias graves. La prescripción adecuada es uno de los factores importantes para evitar los PRM. Entre los PRM asociados a la prescripción están las duplicidades terapéuticas, la administración de una dosis superior a la dosis máxima recomendada, pautas o duraciones no adecuadas, las interacciones entre medicamentos, la administración de medicamentos teratogénicos a mujeres embarazadas y de fármacos no recomendados en pacientes geriátricos.
Así, el aumento del consumo de fármacos nos plantea nuevos retos, pero también nuevas oportunidades.
En el ámbito de la seguridad clínica en la receta electrónica, el Programa de Innovación y Soporte al Ámbito del Medicamento (PISAM) de la Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS) trabaja conjuntamente con la Gerència de Farmàcia i del Medicament del Servei Català de la Salut en la elaboración del contenido clínico de un módulo integrado en el Sistema Integral de Receta Electrónica (SIRE) para mejorar la seguridad de la prestación farmacéutica en cada paciente de acuerdo con sus características y la medicación concomitante.
Actualmente este sistema integra cinco dimensiones de seguridad:
Interacciones farmacológicas. Ocurren cuando dos medicamentos administrados a la vez producen o pueden producir un efecto no deseado y por tanto no se deben de administrar conjuntamente.
Duplicidades terapéuticas. Es la prescripción de dos o más medicamentos con el mismo principio activo o la misma acción farmacológica de manera simultánea.
Fármacos desaconsejados en pacientes geriátricos. Fármacos en los cuales el balance beneficio/riesgo no es favorable en la población geriátrica.
Fármacos teratogénicos. Fármacos con efectos negativos demostrados sobre el embrión o el feto en mujeres en edad fértil.
Dosis máximas. Prescripciones de fármacos a dosis superiores a la que puede ser tolerada sin provocar efectos tóxicos.
La implantación se está realizando de una manera gradual, considerando primero los medicamentos dispensados en oficina de farmacia, ya sean financiados o no por el CatSalut. Actualmente se está empezando a trabajar para incluir los medicamentos de dispensación hospitalaria a pacientes ambulatorios, lo que permitirá obtener unos planes de medicación de los pacientes más completos.
Los contenidos se van actualizando con la comercialización de nuevos fármacos y la incorporación de la nueva evidencia disponible. Además se realizan explotaciones periódicas de los datos utilizados con el objetivo de identificar qué alertas son rechazadas de manera sistemática por los médicos y revisar si hay algún motivo clínico que justifique la retirada o modificación de estas alertas.
En un futuro está previsto dotar también a SIRE de un sistema que facilite la conciliación y revisión sistemática de la medicación.
«Primum non nocere» és una expressió llatina atribuïda a Hipòcrates que podria traduir-se com “primer de tot, no fer mal”, i que pretén recordar al metge que ha de sospesar els danys que pot provocar amb la seva pràctica. En les últimes dècades, el consum de fàrmacs als països industrialitzats ha augmentat molt, fet que ha provocat que els pacients estiguin més exposats als fàrmacs i als seus possibles efectes adversos. En aquest context, és de gran importància el desenvolupament d’eines per a millorar la seguretat del pacient.
L’ús racional del medicament té per objecte l’obtenció del major benefici terapèutic possible, amb la màxima eficiència, evitant que apareguin els riscos que pot provocar el tractament farmacològic. Aquest ús racional pretén disminuir els problemes relacionats amb els medicaments (PRM). Per exemple, si un pacient pren simultàniament dos fàrmacs anticoagulants es pot produir una hemorràgia que pot tenir conseqüències greus. La prescripció adequada és un dels factors importants per tal d’evitar els PRM. Entre els PRM associats amb la prescripció, trobem les duplicitats terapèutiques, l’administració d’una dosi superior a la dosi màxima recomanada, pautes o durades inadequades, les interaccions entre medicaments, l’administració de medicaments teratogènics a dones embarassades i de fàrmacs no recomanats en pacients geriàtrics.
Així, l’augment del consum de fàrmacs ens planteja nous reptes, però també noves oportunitats.
En l’àmbit de la seguretat clínica en la recepta electrònica, el Programa d’Innovació i Suport a l’Àmbit del Medicament (PISAM) de l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS) treballa conjuntament amb la Gerència de Farmàcia i del Medicament del Servei Català de la Salut en l’elaboració del contingut clínic d’un mòdul integrat en el Sistema Integral de Recepta Electrònica (SIRE) per a millorar la seguretat de la prestació farmacèutica en cada pacient d’acord amb les seves característiques i la medicació concomitant.
Actualment, aquest sistema integra cinc dimensions de seguretat:
Interaccions farmacològiques. Tenen lloc quan dos medicaments administrats alhora produeixen o poden produir un efecte no desitjat i, per tant, no han d’administrar-se conjuntament.
Duplicitats terapèutiques. És la prescripció simultània de dos o més medicaments amb el mateix principi actiu o la mateixa acció farmacològica.
Fàrmacs desaconsellats en pacients geriàtrics. Fàrmacs en els quals el balanç benefici/risc no és favorable en la població geriàtrica.
Fàrmacs teratogènics. Fàrmacs amb efectes negatius demostrats sobre l’embrió o el fetus en dones en edat fèrtil.
Dosis màximes. Prescripcions de fàrmacs en dosis superiors a la que pot ser tolerada sense provocar efectes tòxics.
La implantació s’està realitzant d’una manera gradual, considerant primer els medicaments dispensats en oficina de farmàcia, tant si són finançats pel CatSalut com si no. Actualment s’està començant a treballar per incloure els medicaments de dispensació hospitalària a pacients ambulatoris, fet que permetrà obtenir uns plans de medicació dels pacients més complets.
Els continguts es van actualitzant amb la comercialització de nous fàrmacs i la incorporació de la nova evidència disponible. A més, es duen a terme explotacions periòdiques de les dades utilitzades amb l’objectiu d’identificar quines alertes són rebutjades de manera sistemàtica pels metges i revisar si hi ha algun motiu clínic que justifiqui la retirada o modificació d’aquestes alertes.
En un futur està previst dotar també SIRE amb un sistema que faciliti la conciliació i revisió sistemàtica de la medicació.
– Your post code is more important than your genetic code when it comes to children’s health (Anonymous).
– It takes the whole tribe to raise the children (African proverb).
Currently, there is a wealth of accumulated information to show that life experience and living conditions during prenatal and early life are extremely influential factors when it comes to the health and social participation of the future adult. The World Health Organization (WHO) Commission on Social Determinants of Health (CSDH) has proposed eliminating the health gap within a generation noting that inequalities during the early growth and development of children are one of the main contributing factors in creating and perpetuating inequalities in health in adulthood. According to the CSDH, the academic level of a family, education in the school-going years and academic performance all play a crucial role, in addition to exposure to a situation of family economic vulnerability.
The UNICEF Innocenti Report Card 13 shows that among developed countries, Spain rates very poorly in relation to the state’s capacity to reduce the socioeconomic inequality gap since the beginning of the Great Recession.
Children are the most vulnerable population risk group and the worst affected by the current economic crisis: in Catalonia it is estimated that one in three children live at risk of poverty, according to data from the Statistical Institute of Catalonia (IEC) for 2015. The IEC data reflects the serious impact of unemployment, household employment insecurity and the impact of the historical public investment deficit in child protection policies (or lack thereof) on the lives of children. In Spain, the number of families who turn to non-governmental organizations in search for assistance to cover their basic needs has tripled since 2007.
The short-term effects of the economic crisis on children’s health depends on the degree of exposure to material deprivation, family living conditions and access to basic minimum services as well as the family’s economic capacity to meet the children’s needs. As a result of the crisis, the already existing social gradients in health have increased. Thus, the inequality in life expectancy at birth of a child between the more and less prosperous districts of Barcelona has grown to 8 years’ difference (thereby reinforcing the claim that post code is more important in children’s health that genetic code). The evidence shows generally poorer health and worse mental health in children of at-risk families who require assistance to maintain their homes or have been evicted, according to a study carried out by the SOPHIE project and Caritas of people at-risk of eviction or who have been evicted. Evidence also shows an increase in obesity and overweight children in the general population of Catalonia but this increase cannot be attributed solely to the economic crisis as it had been detected before the onset of the recession. However, obesity is linked to important social gradients and these have increased in recent years. The perception of quality of life related to health has deteriorated for children of families with primary level studies in comparison with those with third-level education between 2006 and 2012. Studies have also detected an impact on perinatal health with decreased fertility and increased maternity age, above all for the first child, an increase in abortions among women aged 15-24, and an increase in low birthweight among young women in Spain.
The policies implemented to deal with the situation however have not resolved the problem, but instead they are helping to increase the gap. Investment in public policies targeting children in Spain is the lowest in the European Union. Local scientific societies such as the Catalan Paediatric Society (SCP), state bodies such as Spanish Society of Public Health and Administration (SESPAS) and international organisations like the International Society of Social Paediatrics (ISSOP), NGOs such as UNICEF and other organizations are calling on governments to ensure that vulnerable children are not subject to further disadvantages due to cutback policies. These bodies propose the following measures: suspend evictions of families with children / ensure basic measures against energy poverty and housing for all families; promote quality employment for young people and parents; maintain and finance school canteens throughout the year; ensure a guaranteed minimum income for families with fewer resources; and reduce regional disparities prioritizing disadvantaged districts and municipalities.
Early enrolment has shown a positive impact on cognitive development, academic level and future possibilities for social insertion of the general population and which has a particularly positive effect on the members of society who are not as well educated and have fewer resources. The proposals regarding education are summarized in ensuring children’s access to education; universal access to educational material and activities and early detection and intervention in cases of children with disadvantages.
As far as health policy is concerned, the objectives include fostering healthy nutrition and eating habits, promoting breastfeeding, extending programs and policies that have shown greater effectiveness, ensuring the rights of children with and without disabilities and complying with The United Nations Convention on the Rights of the Child, and guaranteeing universal access to effective health services for the entire population and the repeal of Royal Decree Law 16/2012 regarding exclusion from healthcare.
It is essential that all professionals responsible for the care of children and families become aware of and take an active role in reducing social inequalities in health and education if the goal is to ensure future generations of adults with equal opportunities to healthcare.
Currently, there is a wealth of accumulated information to show that life experience and living conditions during prenatal and early life are extremely influential factors when it comes to the health and social participation of the future adult. The