Per poc que hom hagi publicat i s’hagi identificat amb un correu electrònic, no se sorprendrà de rebre molt, però que molt sovint, correus que el convidin a publicar en revistes aparentment científiques (pel títol), participar en congressos o conferències sobre temes que semblen d’interès o bé passar a formar part d’algun consell editorial. És constant rebre aquests correus que sempre acabo marcant com a correu brossa per no haver de perdre-hi més temps.
I el cert és que aquesta mena de negoci, doncs és sols això, ha proliferat en els darrers temps en bona part promogut per l’afany de lucre consubstancial de l’espècie humana, però també per la gran proliferació d’investigadors i instituts de recerca. Hi ha molt de diner en joc i és ben sabut que amb poc esforç hom pot acabar publicant tot allò que es proposi publicar. Si abans els editors de revistes buscaven lectors i subscriptors, ara, i més en aquestes revistes d’accés obert, el que es busquen són articulistes, gent que publiqui en les seves pàgines… a canvi d’una petita (i no tan petita) tarifa. No cal parlar dels avantatges d’aquestes revistes d’accés obert i com algunes d’elles en poc temps han assolit un factor d’impacte força elevat. Aquí, el factor d’impacte és una mesura correcta perquè dóna una aproximació de les cites que reben els articles que es publiquen en una revista; erroni, ja se sap, és utilitzar el factor d’impacte de la revista com a mesura aproximada o substitut (proxy o surrogate) de la vàlua d’un article.
Jeffrey Beall, un bibliotecari, és qui va introduir aquest terme i qui elabora i actualitza periòdicament un llistat de revistes que poden entrar en aquesta tipologia. Tal com ho defineix la wikipedia, reben la consideració de “revistes (de)predadores” aquelles publicacions d’accés obert que sorgeixen com un model de negoci sustentat en l’explotació de publicacions d’accés obert mitjançant el cobrament de tarifes de publicació als autors sense proporcionar els serveis d’edició i de publicació de les revistes considerades legítimes (d’accés obert, o no). La llista de Beall i fins a desembre del 2016 -una bona mostra de com la wikipedia s’actualitza en alguns temes- tenia unes 1.155 revistes incloses.
La mateixa enciclopèdia cibernètica universal facilita una sèrie de característiques associades a aquesta mena de revistes depredadores (també predadores, que cacen per subsistir) i que tradueixo tot seguit:
No sembla que Charles Perrault (1628-1703) fos qui originalment creés aquesta figura que després també copiaren els germans Grimm, però segur que això és una qüestió força banal pel que volem explicar avui.
Tanmateix, la història tothom la coneix: la princesa, l’encanteri que la deixa dormida, els anys que passen i passen i, finalment, el príncep que amb el petó la desperta.
Belles Dorments també se’n diu d’aquells articles científics que semblen passar sense reconeixement fins que algú els rescata tardanament i els dóna el crèdit que mereixen.
L’article de Mendel i com les característiques de la planta dels pèsols es passen a la descendència en podria ser un exemple. Tot i que l’article va ser publicat en una revista científica -crec que en alemany-, ningú no hi va parar compte fins anys més tard quan tres investigadors a la vegada van reconèixer el gran mèrit del seu treball.
L’investigador les va anomenar CRISPR per les inicials en anglès de “repeticions palindròmiques curtes agrupades i regularment interespaiades”.
A partir d’aquí, altres investigadors han acabat derivant la tècnica CRISPR/cas9 d’edició genètica que -diuen- transformarà la biologia i la biomedicina.
Aquest concepte passà a tenir descriptors MeSH propis a Pubmed/MEDLINE l’any 2014.
El reconeixement tardà, desprès d’una període, diguem-ne, de somnolència, no és tan estrany en el món de la ciència i una forma de posar-ho de manifest és amb el comptatge de les citacions que un article rep.
No cal dir que gràficament això es mostra claríssimament.
Exemple de cerca a Pubmed/MEDLINE de “CRISPR” en llenguatge lliure que passa d’1 ítem l’any 2002 i arriba fins a 2590 ítems l’any 2017, a data d’avui:
2002 2017
Nombre de citacions rebudes a Web of Science de l’article de 1993:
Anàlisi de citacions rebudes a Web of Science en el període 2009-2017 d’articles de l’autor publicats en el període 2009-2017 amb “CRISPR” en el títol:
Les Belles Dorments, durant la dormida, reben de mitjana poques cites, però un cop han despertat, en els 4 anys següents reben un gran nombre de cites: un despertar excitant.
De Sleeping Beauties en trobem a tots els camps de la ciència, tot i que en l’estudi sistemàtic de les mateixes, és en els camps de la física, la química i la matemàtica on n’hi ha més.
Un dels fets que expliquen el despertar és que una altra disciplina el descobreixi i sigui inspirador en el seu camp, un xic més lluny o apartat del camp original on va sortir.
La temporada d’estiu pot ser un bon moment per llegir i/o rellegir textos que potser hem deixat de banda abans. Avui presentem un recull d’articles publicats al blog sobre el sistema de salut en general i sobre alguns canvis de paradigma relacionats amb treballar cap a unes pràctiques més segures, de més valor, i com l’enfocament qualitatiu de la recerca és cada dia més present en l’entorn d’avaluació.
Podem començar el recorregut pensant en el sistema de salut públic. Se sap quin és el sistema sanitari perfecte? Des del punt de vista de la comparativa entre diferents sistemes de salut de diversos països, Mark Britnell ho ha treballat a fons i Joan MV Pons en fa una lectura inspiradora.
I no oblidem una altra reflexió, més local, analitzant el fenomen de la doble cobertura sanitària i les motivacions per les quals un de cada quatre catalans, tot i tenir dret a l’assistència sanitària pública, compra una assegurança de salut. Pensem-hi també.
Seguim el recorregut. En el dia a dia professional i, probablement, personal, és difícil no trobar-nos en alguna situació on ens podem preguntar si hi ha sobretractament o sobrediagnòstic, i aquest moment de dubte (que pot generar un canvi) és l’inici de l’èxit d’iniciatives com el projecte Essencial i la seva implementació. Amb tot, és interessant veure per què resulta difícil reduir pràctiques de poc valor en l’entorn d’un hospital.
La preocupació de “primer de tot, no fer mal”, també és l’objectiu amb què es treballa per a una prescripció segura des de recepta electrònica facilitant la identificació de potencials interaccions farmacològiques, duplicitats terapèutiques, fàrmacs desaconsellats en pacients geriàtrics, fàrmacs teratogènics i dosis màximes.
Continuem el recorregut canviant una mica de tema: potser és un bon moment per posar damunt de la taula la recerca qualitativa. Vam publicar una sèrie d’articles sobre com la recerca qualitativa pot ser un element per ampliar mirades en l’avaluació de serveis sanitaris, quines són les utilitats i els reptes de l’aplicació de la metodologia qualitativa en projectes de salut comunitària i quin paper clau juga en tot això l’element de la motivació, especialment si parlem de promoció d’hàbits saludables dirigida a adolescents.
Acabem el post d’avui veient una aplicació de recerca qualitativa en el context de la Central de Resultats de l’Observatori del Sistema de Salut de Catalunya. El repte era saber quina relació s’estableix entre la ciutadania i les dades de salut. A partir d’una aproximació qualitativa (com, si no?) va aflorar una pregunta ben directa: Oferim a la ciutadania el que vol? Les respostes estan publicades en aquest informe.
Tornant al projecte Essencial, que tracta de disminuir les pràctiques de poc valor, ja s’escalfen motors per al proper congrés Preventing Overdiagnosis, que tindrà lloc ben aviat al Québec. No podem evitar recordar que ara fa un any estàvem preparant-ho a Barcelona.
La robustesa, la solidesa d’una ciència (per això informalment es parla a vegades de “ciències dures” i de “ciències toves”) es troba en funció de la seva capacitat de predicció.
Una ciència no només ha d’explicar -de la manera més versemblant possible- el que passa, sinó que també hauria de predir -amb la major precisió- què passarà.
De la mateixa manera que els models economètrics (matemàtics, plens de fórmules i d’equacions) volen mostrar, amb números, com de bé s’aproximen a la realitat i, per tant, com modificant els paràmetres inicials el càlcul ens mostrarà el final que podem esperar, d’igual manera estan proliferant el que s’anomenen “calculadors de l’esperança de vida” o “rellotges de la mort”. A Internet, d’aquestes “eines” se’n poden trobar unes quantes, de més serioses i de més divertides.
Preguntar-se quant ens queda per viure no deixa de ser una bona pregunta.
Sabem molt dels factors que influeixen en la malaltia i apropen la mort i també coneixem com el progrés (no queda clar en què, doncs no és una qüestió exclusivament mèdica) ha allargat l’esperança de vida, si més no en els països desenvolupats. I no és el mateix l’esperança de vida que la longevitat, malgrat que tot sovint es confonguin els termes.
Sabem també que els professionals de la salut, malgrat l’experiència, no l’encerten tant en el pronòstic com els models predictius estadístics que poden incorporar multiplicitat de variables. Un comentari recent al BMJ esmentava aquests factors pronòstics i els calculadors d’esperança de vida. N’inclou uns quants, dels seriosos, en la bibliografia.
Perdoneu-me la llicència però avui compartiré amb vosaltres -en clau irònica- una passejada que he fet per Internet buscant alguna d’aquestes eines pronòstiques que volen predir-nos el que ens queda de vida en aquest món.
Abaris és un d’aquests pronosticadors matemàtics, desenvolupat per “professors” de la Universitat de Pennsilvània i amb el suport de Times i The Wall Street Journal, i pot semblar dels més acurats. Té en compte el sexe (potser seria més acurat referir-se a “gènere” però “sexe” és la nomenclatura que apareix en l’aplicació), el pes i l’alçada (atenció perquè cal seleccionar el sistema mètric, altrament la informació surt en lliures i polzades), per arribar així a l’índex de massa corporal, factor pronòstic ben conegut amb una corba en U en relació a la probabilitat de morir, el nivell educatiu, l’estat civil (casat, vidu, divorciat, mai casat, separat -desconec la diferència entre el tercer i el darrer-), si ja estàs jubilat, el nivell d’ingressos (en dòlars), el grau d’exercici que fas, com és la teva salut en general, si tens diabetis i amb quins vicis convius habitualment (alcohol i tabac, bàsicament).
El programa mostra tota aquesta informació en una infografia molt bonica i després, si prems un botó, fa els càlculs pertinents. Ara, si en vols conèixer el resultat has d’enviar la teva adreça electrònica perquè t’ho enviïn. Potser algú ho farà però de moment jo no dono res i menys per la xarxa; ja ho prenen sense preguntar.
Anem a un altre pronosticador promogut per una empresa d’assegurances (qui millor!): Lifespan calculator. Aquesta eina té de bo que a mesura que vas responent ja et mostra l’esperança de vida i aleshores pots veure com va pujant i baixant segons el que responguis. Tanmateix, no pregunta ni per l’estat civil ni pel nivell d’ingressos ni d’estudis, però sí per la història familiar, la pressió arterial, l’estrès, l’exercici que fas, la dieta, si fas servir o no el cinturó de seguretat en el cotxe i els hàbits tòxics, entre d’altres dades. Aquí també has de convertir l’alçada a peus i polzades.
La seguretat social dels Estats Units també n’ofereix un de calculador però és molt més fred i no considera ni factors de risc ni factors protectors. Sols demana sexe i data de naixement i facilita l’esperança de vida segons la teva edat actual i la teva cohort de naixement. Així, jo que tinc 58 anys i 8 mesos, puc esperar 24,4 anys més de vida fins assolir els 83,1 anys d’esperança de vida estimada per la meva cohort. Val a dir que aquest calculador també fa una estimació de l’edat de jubilació.
Living to 100 és un altre pronosticador, un xic menys sofisticat, fet per un metge a nivell particular. Inclou molts més elements que els altres: nutrició, relacions socials, angoixa vital, hores de son i els vicis de sempre. El que té d’especial és que incorpora també la ingesta de cafè i te, la contaminació atmosfèrica, l’exercici i la història familiar. Lamentablement, també envia els resultats per correu electrònic.
I encara hi ha una altra manera de buscar pronosticadors d’aquest tipus: posant ”death clock”, mai millor dit, el rellotge de la mort, a Google o a qualsevol altre cercador.
Què he trobat? Doncs que n’hi ha uns quants de força divertits per les seves pantalles humorístiques (la mort, que amb la seva dalla t’espera a la tomba, que ja està preparada). Així he arribat a The Death Clock, programa que demana la data de naixement, el sexe, l’alçada i el pes (en centímetres i quilos aquesta vegada), el país on vius, si fumes, com et veus (pessimista, optimista, neutral, suïcida) i quant d’alcohol beus. Aquest “rellotge” calcula de seguida i amb força precisió perquè aventura a dir el dia en què moriràs (amb la comicitat que ja s’entreveu del fet que surt la data gravada en una tomba). Tanmateix, sembla massa simple.
Finalment, tot i que segur que se’n poden trobar més, he trobat un altre The Death Clock molt semblant a l’anterior, també amb imatges tenebroses perquè quedi clar que entrem en un terreny força fosc. També pregunta el sexe i la data de naixement. Però aquí, en lloc de demanar per l’alcohol, pregunta pel tabac (fumador o no, sense matisos) i quant a l’estat d’ànim, considera el normal, el pessimista i l’optimista (com l’anterior), però afegeix el sàdic, cosa ben sorprenent. També demana pes i talla per calcular l’índex de massa corporal. Si et surt bé, també et diu el dia, mes i any que moriràs i et mostra, en segons, el temps de descompte.
Va ser justament usant aquest calculador que, amb molta elegància, havent posat pessimista (de mena) em va dir: I’m sorry, but your time has expired. Have a nice day (en català: “Em sap greu, però el teu temps s’ha esgotat. Que tinguis un bon dia”).
La robustesa, la solidesa d’una ciència (per això informalment es parla a vegades de “ciències dures” i de “ciències toves”) es troba en funció de la seva capacitat de predicció.
Una ciència no només ha d’explicar -de la manera més versemblant possible- el que passa, sinó que també hauria de predir -amb la major precisió- què passarà.
De la mateixa manera que els models economètrics (matemàtics, plens de fórmules i d’equacions) volen mostrar, amb números, com de bé s’aproximen a la realitat i, per tant, com modificant els paràmetres inicials el càlcul ens mostrarà el final que podem esperar, d’igual manera estan proliferant el que s’anomenen “calculadors de l’esperança de vida” o “rellotges de la mort”. A Internet, d’aquestes “eines” se’n poden trobar unes quantes, de més serioses i de més divertides.
Preguntar-se quant ens queda per viure no deixa de ser una bona pregunta.
Sabem molt dels factors que influeixen en la malaltia i apropen la mort i també coneixem com el progrés (no queda clar en què, doncs no és una qüestió exclusivament mèdica) ha allargat l’esperança de vida, si més no en els països desenvolupats. I no és el mateix l’esperança de vida que la longevitat, malgrat que tot sovint es confonguin els termes.
Sabem també que els professionals de la salut, malgrat l’experiència, no l’encerten tant en el pronòstic com els models predictius estadístics que poden incorporar multiplicitat de variables. Un comentari recent al BMJ esmentava aquests factors pronòstics i els calculadors d’esperança de vida. N’inclou uns quants, dels seriosos, en la bibliografia.
Perdoneu-me la llicència però avui compartiré amb vosaltres -en clau irònica- una passejada que he fet per Internet buscant alguna d’aquestes eines pronòstiques que volen predir-nos el que ens queda de vida en aquest món.
Abaris és un d’aquests pronosticadors matemàtics, desenvolupat per “professors” de la Universitat de Pennsilvània i amb el suport de Times i The Wall Street Journal, i pot semblar dels més acurats. Té en compte el sexe (potser seria més acurat referir-se a “gènere” però “sexe” és la nomenclatura que apareix en l’aplicació), el pes i l’alçada (atenció perquè cal seleccionar el sistema mètric, altrament la informació surt en lliures i polzades), per arribar així a l’índex de massa corporal, factor pronòstic ben conegut amb una corba en U en relació a la probabilitat de morir, el nivell educatiu, l’estat civil (casat, vidu, divorciat, mai casat, separat -desconec la diferència entre el tercer i el darrer-), si ja estàs jubilat, el nivell d’ingressos (en dòlars), el grau d’exercici que fas, com és la teva salut en general, si tens diabetis i amb quins vicis convius habitualment (alcohol i tabac, bàsicament).
El programa mostra tota aquesta informació en una infografia molt bonica i després, si prems un botó, fa els càlculs pertinents. Ara, si en vols conèixer el resultat has d’enviar la teva adreça electrònica perquè t’ho enviïn. Potser algú ho farà però de moment jo no dono res i menys per la xarxa; ja ho prenen sense preguntar.
Anem a un altre pronosticador promogut per una empresa d’assegurances (qui millor!): Lifespan calculator. Aquesta eina té de bo que a mesura que vas responent ja et mostra l’esperança de vida i aleshores pots veure com va pujant i baixant segons el que responguis. Tanmateix, no pregunta ni per l’estat civil ni pel nivell d’ingressos ni d’estudis, però sí per la història familiar, la pressió arterial, l’estrès, l’exercici que fas, la dieta, si fas servir o no el cinturó de seguretat en el cotxe i els hàbits tòxics, entre d’altres dades. Aquí també has de convertir l’alçada a peus i polzades.
La seguretat social dels Estats Units també n’ofereix un de calculador però és molt més fred i no considera ni factors de risc ni factors protectors. Sols demana sexe i data de naixement i facilita l’esperança de vida segons la teva edat actual i la teva cohort de naixement. Així, jo que tinc 58 anys i 8 mesos, puc esperar 24,4 anys més de vida fins assolir els 83,1 anys d’esperança de vida estimada per la meva cohort. Val a dir que aquest calculador també fa una estimació de l’edat de jubilació.
Living to 100 és un altre pronosticador, un xic menys sofisticat, fet per un metge a nivell particular. Inclou molts més elements que els altres: nutrició, relacions socials, angoixa vital, hores de son i els vicis de sempre. El que té d’especial és que incorpora també la ingesta de cafè i te, la contaminació atmosfèrica, l’exercici i la història familiar. Lamentablement, també envia els resultats per correu electrònic.
I encara hi ha una altra manera de buscar pronosticadors d’aquest tipus: posant ”death clock”, mai millor dit, el rellotge de la mort, a Google o a qualsevol altre cercador.
Què he trobat? Doncs que n’hi ha uns quants de força divertits per les seves pantalles humorístiques (la mort, que amb la seva dalla t’espera a la tomba, que ja està preparada). Així he arribat a The Death Clock, programa que demana la data de naixement, el sexe, l’alçada i el pes (en centímetres i quilos aquesta vegada), el país on vius, si fumes, com et veus (pessimista, optimista, neutral, suïcida) i quant d’alcohol beus. Aquest “rellotge” calcula de seguida i amb força precisió perquè aventura a dir el dia en què moriràs (amb la comicitat que ja s’entreveu del fet que surt la data gravada en una tomba). Tanmateix, sembla massa simple.
Finalment, tot i que segur que se’n poden trobar més, he trobat un altre The Death Clock molt semblant a l’anterior, també amb imatges tenebroses perquè quedi clar que entrem en un terreny força fosc. També pregunta el sexe i la data de naixement. Però aquí, en lloc de demanar per l’alcohol, pregunta pel tabac (fumador o no, sense matisos) i quant a l’estat d’ànim, considera el normal, el pessimista i l’optimista (com l’anterior), però afegeix el sàdic, cosa ben sorprenent. També demana pes i talla per calcular l’índex de massa corporal. Si et surt bé, també et diu el dia, mes i any que moriràs i et mostra, en segons, el temps de descompte.
Va ser justament usant aquest calculador que, amb molta elegància, havent posat pessimista (de mena) em va dir: I’m sorry, but your time has expired. Have a nice day (en català: “Em sap greu, però el teu temps s’ha esgotat. Que tinguis un bon dia”).
With his passing away, Dr Joan Rodés (1938-2017) will be remembered by many people in person, and in many fields, for those who had the good fortune to know him as a doctor, researcher, manager and assessor (of politicians), as his was a life full to the brim. No matter which professional activity he took part in, and with the responsibilities he took on throughout his life, he left his mark and the accolades expressed these days are a clear demonstration of this.
To AQuAS (originally AATM), Joan Rodés has been an exceptional figure and I say this without any rhetoric whatsoever. When the Agency was created in 1994, he presided its scientific board of assessors and at the end of 1999, when the institution became known as Catalan Agency for Health Tecnology Assessment and Research (CAHTA), in Catalan Agència d’Avaluació de Tecnologia i Recerca Mèdiques (AATRM), he presided its Administrative Board, a position that he held till 2010. It was in that period (2000-2006) that, due to my responsabilities within the Agency as Managing Director, I was able to get to know this great personality more closely, very much a big strong fellow (in Catalan, a homenot) was Joan, as Josep Pla would say. At that time, we saw each other often, and I had frequent exchanges with him, aside from the more or less termly meetings of the Administrative Board. I did this in that minute office of the haematology services and later in that of the General Manager at the Hospital Clinic.
No matter what the position he occupied, he was always watchful -very much so- of events at the Agency, being a great facilitator of its duties. It was like this, without a doubt, because with Joan Rodés there was no need to convince him of the importance of informing well about decisions taken in the health services, using the most updated and precise knowledge that was available, not only that regarding the benefits and risks to health of medical interventions, but also in terms of its economic, ethical and social impact. For him and I quote his words literally from the AATRM Newsletter, 10 years of the Agency, of November 2004:
“critical assessment and continued learning are basic tools that need to be maintained and improved, not only by the Agency, in its everyday activity, but also by all the multiple actors and stakeholders in the health system (professionals, managers, politicians and citizens) that wish to continue sustaining this element of such importance for our social well-being”
I said this because of his role of facilitator as highest representative of the Agency giving constant support to the activities it carried out, but also because of his extensive experience and network of relationships that contributed to giving strength to many initiatives that were then being undertaken, especially in the field of research and its assessment. I was able to discuss this with him on many occasions at a later date, and I never once perceived an interventionist or managerial attitude; quite the opposite, always with a laissez-faire approach where each one had to do their assigned task (the technicians and managing director of the Agency, the scientific board and the administrative board) while facilitating that of others.
It has always been a great pleasure for me -a privilege better said- to have maintained contact at dinners and get-togethers, even during the last period in which his respiratory illness worsened, but he would still go to IDIBAPS from time to time despite this. I cannot end without saying that during those times when we would talk about any and everything (medicine, science, politics, society, the past, present and future) we had a really good laugh. Then as now that you have left us, you are and will very much be in my thoughts.
Post written by Joan MV Pons
Joan Rodés presiding an Administrative Board of AATRM in 2004
Con su muerte, la figura del doctor Joan Rodés (1938-2017) será rememorada por muchas personas y desde diferentes ámbitos, pues ha sido una vida llena a rebosar, como persona para aquellos que han tenido la suerte de conocerlo y como médico, investigador, gestor y asesor (de políticos). En cualquiera de las tareas profesionales donde ha actuado, con las responsabilidades que fue asumiendo al largo de la vida, ha dejado su huella y los laudatorios de estos días lo demuestran claramente.
Para AQuAS (primeramente AATM), Joan Rodés ha sido una figura transcendental y no es retórico lo que digo. Con la creación el 1994 de la Agencia, presidió su consejo científico asesor y, a finales del 1999, cuando la institución pasó a llamarse Agencia de Evaluación de Tecnología e Investigación Médica, en catalán Agència d’Avaluació de Tecnologia i Recerca Mèdiques (AATRM), a presidir su consejo de administración, cargo que ocupó hasta el 2010. Fue en ese período (2000-2006) que, por mis responsabilidades dentro de la Agencia como director, pude conocer de cerca a este gran personaje, un homenot que diría Josep Pla, que ha sido Joan. Entonces nos veíamos a menudo, reportaba frecuentemente con él, además de las reuniones, más o menos trimestrales, del consejo de administración. Lo hice en aquel minúsculo despacho del servicio de hepatología del Hospital Clínic y después en el de director general del Hospital Clínic.
En cada una de las distinas posiciones que ocupó siempre estuvo atento -y mucho- a los temas de la Agencia siendo un gran facilitador de sus actividades. Esto era así, sin duda, porque Joan Rodés fue de los primeros convencidos de la relevancia de informar bien sobre las decisiones que se toman en los servicios sanitarios, con el conocimiento más actualizado y más preciso disponible, no sólo por lo que se refiere a los beneficios y riesgos para la salud de las intervenciones médicas, sinó tambien considerando su impacto económico, ético y social. Para él, y copio literalmente palabras suyas en el Informativo AATRM 10 años de Agencia, de noviembre de 2004:
“la evaluación crítica y el aprendizaje constante son herramientas básicas que es necesario mantener y potenciar, no solamente en la Agencia, en su trabajo cotidiano, sinó también para todos los múltiples actores y partícipes del sistema sanitario (profesionales, gestores, políticos y ciudadanos) que quieren seguir sosteniendo este elemento tan importante de nuestro bienestar social”
Mencionaba su papel facilitador como máximo representante de la Agencia con su apoyo constante a las actividades que ésta desarrollaba, pero también por su amplia experiencia y red de relaciones que contribuyeron a la solidez de muchas iniciativas que entonces se iniciaron, especialmente en el campo de la investigación y de su evaluación. Lo he podido hablar con él posteriormente muchas veces, nunca percibí una actitud intervencionista o dirigista; al contrario, siempre dejando hacer y donde cada uno tiene que hacer la tarea que le corresponde (los técnicos y el director de la Agencia, el consejo científico y el consejo de administración) facilitando la de los demás.
Siempre ha sido para mí una gran satisfacción -diría un privilegio- haber mantenido el contacto en comidas y encuentros, incluso en el último período cuando la enfermedad respiratoria se acentuó, pero todavía iba de vez en cuando al IDIBAPS. No puedo dejar de decir que en esos momentos cuando hablábamos de todo (medicina, ciencia, política, sociedad, pasado, presente y futuro) nos reíamos mucho. Como antes y ahora que te has ido, te tengo y te tendré bien presente.
Entrada elaborada por Joan MV Pons.
Joan Rodés presidiendo un Consejo de Administración de la AATRM el año 2004
Amb la seva mort, la figura del doctor Joan Rodés (1938-2017) serà rememorada per moltes persones i des de diferents àmbits, doncs ha estat una vida plena a vessar, com a persona per aquells que han tingut la sort de conèixer-lo i com a metge, investigador, gestor i assessor (de polítics). En qualsevol de les tasques professionals on ha actuat, amb les responsabilitats que va anar assumint al llarg de la vida, ha deixat la seva empremta i els laudatoris d’aquests dies ho demostren ben clarament.
Per a l’AQuAS (primerament AATM), en Joan Rodés ha estat una figura transcendental i no és pas retòrica el que dic. Amb la creació el 1994 de l’Agència, va presidir el seu consell científic assessor i, a finals del 1999, quan la institució va passar a anomenar-se Agència d’Avaluació de Tecnologia i Recerca Mèdiques (AATRM), a presidir el seu consell d’administració, càrrec que ocupà fins al 2010. Va ser en aquell període (2000-2006) que, per les meves responsabilitats dins de l’Agència com a director, vaig poder conèixer de més a prop aquest gran personatge, tot un homenot que diria Pla, que ha estat en Joan. Aleshores ens vèiem sovint, reportava freqüentment amb ell, a part de les reunions, més o menys trimestrals, del consell d’administració. Ho vaig fer en aquell minúscul despatx del servei d’hepatologia de l’Hospital Clínic i després en el de director general de l’Hospital Clínic.
En qualsevulla de les posicions que va ocupar sempre va estar amatent -i molt- als temes de l’Agència sent un gran facilitador de les seves tasques. Això era així, sense cap mena de dubte, pel fet que en Joan Rodés era dels primers convençuts de la rellevància d’informar bé sobre les decisions que es prenen en els serveis sanitaris, amb el coneixement més actualitzat i més precís que es tingui a l’abast, no sols pel que fa als beneficis i riscos per a la salut de les intervencions mèdiques, sinó també quant al seu impacte econòmic, ètic i social. Per a ell, i copio literalment paraules seves en l’Informatiu AATRM 10 anys d’Agència, de novembre de 2004:
“l’avaluació crítica i l’aprenentatge constant són eines bàsiques que cal mantenir i potenciar, no només per a l’Agència, en la seva feina quotidiana, sinó també per a tots aquells múltiples actors i partícips del sistema sanitari (professionals, gestors, polítics i ciutadans) que volen seguir sostenint aquest element tan important del nostre benestar social”
Deia del seu paper facilitador com a màxim representant de l’Agència amb el seu recolzament constant a les activitats que aquesta desenvolupava, però també per la seva àmplia experiència i xarxa de relacions que contribuïren a la solidesa de moltes iniciatives que aleshores s’endegaren, especialment en el camp de la recerca i de la seva avaluació. Ho he pogut parlar amb ell posteriorment moltes vegades, mai vaig percebre una actitud intervencionista o dirigista; ben el contrari, sempre deixant fer i on cadascú ha de fer la tasca que correspon (els tècnics i el director de l’Agència, el consell científic i el consell d’administració) facilitant la dels altres.
Sempre ha estat per a mi una gran satisfacció -diria un privilegi- haver mantingut el contacte en dinars i trobades, fins i tot en el darrer període en què la malaltia respiratòria s’accentuà, però encara anava de tant en tant a l’IDIBAPS. No puc estar de dir que en aquells moments en què parlàvem de tot (medicina, ciència, política, societat, passat, present i futur) ens fèiem un tip de riure. Com abans i ara que has marxat, et tinc i et tindré ben present.
Entrada elaborada per Joan MV Pons.
Joan Rodés presidint un Consell d’Administració de l’AATRM l’any 2004
Joan MV Pons has published an opinion article in the Diari de la Sanitat where he gives his report on the congress of Preventing Overdiagnosis which was held in Barcelona last September.
Some of the subjects of the congress have been repeated and expanded on year after year such as that of polypharmacy this time round, centering on the need for sensible deprescription, selections made and the overdiagnosis resulting from early diagnosis interventions.
The article highlights the as yet incipient nature of this international initiative but which is becoming more and more of interest: in Barcelona, there was an increase of 30% in the number of presentations given comparing to the year before and more than 500 people registered and, needles to say, English speakers predominating. The role of AQuAS in this current which aims to appease the medical hyperbole in which we find ourselves immersed is also highlighted.
Joan MV Pons ha publicado un artículo de opinión en el Diari de la Sanitat donde ofrece su crónica sobre el congreso del Preventing Overdiagnosis celebrado en Barcelona el pasado mes de septiembre.
Algunos de los temas de este congreso se van repitiendo año tras año como la polifarmacia, la necesidad de una deprescripción racional, los cribados y el sobrediagnóstico que estas intervenciones de diagnóstico precoz conllevan.
El artículo destaca el carácter todavía joven de esta iniciativa internacional pero caca vez más atractiva: en Barcelona ha tenido lugar un aumento del 30% del número de comunicaciones presentadas respecto al año anterior y más de 500 inscritos, si bien con gran predominio anglosajón. También se destaca el papel de AQuAS en este corriente que mira de apaciguar la hipérbole médica donde nos encontramos inmersos.
