Una medicina d’excessos

27 oct.
JoanMVPons
Joan MV Pons

Joan MV Pons ha publicat un article d’opinió al Diari de la Sanitat on ofereix la seva crònica sobre el congrés del Preventing Overdiagnosis celebrat a Barcelona el passat mes de setembre.

Alguns dels temes d’aquest congrés es van repetint i ampliant any rere any com ara la polifarmàcia, la necessitat d’una desprescripció racional, els cribratges i el sobrediagnòstic que aquestes intervencions de diagnòstic precoç comporten.

L’article destaca el caràcter encara jove d’aquesta iniciativa internacional però cada cop més atractiva: a Barcelona hi ha hagut un augment del 30% del nombre de comunicacions presentades respecte a l’any anterior i més de 500 inscrits, val a dir, amb gran predomini anglosaxó. També es destaca el paper de l’AQuAS en aquest corrent que mira d’apaivagar la hipèrbola mèdica en què ens trobem immersos.

Article

The “perfect” health system

20 oct.
Joan MV Pons
Joan MV Pons

Mark Britnell is an international expert in health systems having held several senior positions in the NHS and currently provides consulting services for several countries. With this wealth of experience, Britnell wrote a book in 2015 with the inspiring title of, In search of the perfect health care system (1). In it, Britnell examines the dilemmas facing governments, the global challenges such as demographic, epidemiological, technological and economic transitions, as well as the more specific cases facing each country.

A significant portion of the book, more than half, is dedicated to examining individual countries grouped by continent: the Asian region including Australia (with large countries from Japan, China and India, to small densely populated enclaves such as Singapore and Hong Kong) Africa and the Middle East (just three very different examples such as Qatar, Israel and South Africa), Europe (from Portugal to Russia via the Nordic countries, Germany, Italy, France and the English) and the Americas (from the north; Canada, USA and Mexico and the south, such as Brazil). Too bad that the section on the Iberian Peninsula only speaks of our western neighbours (the eastern side but a general walk through).

There is no questioning that Britnells’ knowledge has been acquired first hand, given his worldwide expertise in conferences and consultancy. As the author mentions, he is often asked which country has the best health care system? Since the WHO report, Health systems: Improving performance (2), published in 2000, several country rankings have been published according to the assessment of their health systems using a variety of methodologies and outcomes. The table below serves as an example.

pons-comparison-health-systems

Nowadays, rankings proliferate as can be seen in universities and research institutions/centres. The indicators may be different, but it seems that one may always end up finding the most favourable ranking for them. Catalan public universities are a good example, given that centre advertises their position – besides that of excellence in comparison to other universities which are not necessarily British –  in the ranking system which makes it stand out to a greater degree that other Catalan universities.

Britnell, getting back to our point, after so many rankings, lectures and consulting, make a proposal on what the best health system might be by taking the best areas from the different countries. If the world could have a perfect health system, it would have to possess the following characteristics:

–    Universal healthcare values (UK)
–    Primary health care (Israel)
–    Community services (Brazil)
–    Mental health and welfare (Australia)
–    Promoting health (Scandinavian countries)
–    Empowerment of patients and communities (certain African nations)
–    Research and development (USA)
–    Innovation and new ways of doing things (India)
–    IT and Communication technologies (Singapore)
–    The capacity of choice (France)
–    Funding (Switzerland)
–    Care for the elderly (Japan)

References

(1) Britnell M. In Search of the Perfect Health System. London (United Kingdom): Palgrave Macmillan Education; 2015.

(2) The World Health Report 2000. Health systems: improving performance. Geneva (Switzerland): World Health Organization (WHO); 2000.

(3) Where do you get the most for your health care dollar?. Bloomberg Visual Data; 2014.

(4) Davis K, Stremikis K, Squires D, Schoen C. 2014 Update. Mirror, mirror on the wall. How the performance of the U.S. Health Care System Compares Internationally. New York, NY (US): The Commonwealth Fund; 2014.

(5) Health outcomes and cost: A 166-country comparison. Intelligence Unit. The Economist; 2014.

Post written by Joan MV Pons.

El sistema sanitario “perfecto”

20 oct.
JoanMVPons
Joan MV Pons

Mark Britnell es un experto internacional en sistemas sanitarios que ha tenido varios cargos de responsabilidad en el NHS y que actualmente realiza tareas de consultoría para distintos países. Con toda esta experiencia, en 2015 ha escrito un libro de título tan inspirador como En la búsqueda del sistema sanitario perfecto (1). En él examina los dilemas a los que se enfrentan los gobiernos, esos desafíos globales como las transiciones demográficas, epidemiológicas, tecnológicas y económicas, y los que son más específicos de cada país.

Una parte importante del libro, más de la mitad, se dedica a examinar países concretos agrupados por continentes: la zona asiática incluida Australia (con grandes países desde Japón, China y la India a pequeños enclaves bastante poblados como Singapur y Hong Kong), África y Oriente Medio (solo tres ejemplos bastante distintos como Qatar, Israel y Sudáfrica), Europa (desde Rusia hasta Portugal pasando por los nórdicos, los alemanes, italianos, franceses e ingleses) y las Américas (del norte como Canadá, EE. UU. y México y del sur como Brasil). Es una lástima, sin embargo, que de la península ibérica solamente habla de los vecinos occidentales (los orientales, pero dando toda la vuelta).

Su conocimiento, sin duda, es de primera mano, dadas las conferencias y consultorías que ha hecho por todo el mundo. A menudo, como dice, le preguntan: ¿qué país tiene el mejor sistema sanitario? Desde el informe de la OMS del año 2000, Health systems: improving performance (2), se han publicado, con metodologías y resultados diferentes, distintos rankings de países según la valoración que se da a su sistema sanitario. La siguiente tabla lo ejemplifica.

pons-comparativa-sistemas-sanitarios

Hoy en día proliferan los rankings, y así puede verse por las universidades y centros o instituciones de investigación. Los indicadores pueden ser diversos, pero parece ser que siempre es posible encontrar el ranking que más le favorece a uno. Las universidades públicas catalanas son un buen ejemplo de ello, puesto que cada una hace publicidad de su posición -que nunca es de excelencia en comparación con otras universidades no necesariamente anglosajonas-  en el ranking que más las destaca respecto al resto de universidades del país.

Britnell, volviendo a lo nuestro, después de tantos rankings, conferencias y asesorías, también hace su propuesta de cuál podría ser el mejor sistema sanitario tomando de los distintos países lo mejor que tienen. Si el mundo pudiera tener un sistema sanitario perfecto, debería tener las siguientes características:

–    Los valores y la atención sanitaria universal (Reino Unido)
–    La atención primaria (Israel)
–    Los servicios comunitarios (Brasil)
–    La salud mental y del bienestar (Australia)
–    La promoción de la salud (países escandinavos)
–    El empoderamiento de pacientes y comunidades  (algunos países africanos)
–    La investigación y el desarrollo (de los Estados Unidos)
–    La innovación y formas nuevas de trabajar (la India)
–    Las tecnologías de la información y la comunicación (Singapur)
–    La capacidad de elección (Francia)
–    El financiamiento (Suiza)
–    La atención a la ancianidad (Japón)

Referencias

(1) Britnell M. In Search of the Perfect Health System. London (United Kingdom): Palgrave Macmillan Education; 2015.

(2) The World Health Report 2000. Health systems: improving performance. Geneva (Switzerland): World Health Organization (WHO); 2000.

(3) Where do you get the most for your health care dollar?. Bloomberg Visual Data; 2014.

(4) Davis K, Stremikis K, Squires D, Schoen C. 2014 Update. Mirror, mirror on the wall. How the performance of the U.S. Health Care System Compares Internationally. New York, NY (US): The Commonwealth Fund; 2014.

(5) Health outcomes and cost: A 166-country comparison. Intelligence Unit. The Economist; 2014.

Entrada elaborada por Joan MV Pons.

 

El sistema sanitari “perfecte”

20 oct.
JoanMVPons
Joan MV Pons

Mark Britnell és un expert internacional en sistemes sanitaris que ha tingut diversos càrrecs de responsabilitat a l’NHS i que actualment porta a terme tasques de consultoria per diversos països. Amb tota aquesta experiència ha escrit el 2015 un llibre que porta un títol tan inspirador com: A la cerca del sistema sanitari perfecte (1). En ell examina els dilemes amb què s’enfronten els governs, aquells desafiaments globals com les transicions demogràfiques, epidemiològiques, tecnològiques i econòmiques, i els més específics de cada país.

Una part important del llibre, més de la meitat, es dedica a examinar països concrets agrupats per continents: la zona asiàtica inclosa Austràlia (amb grans països des del Japó, Xina i l’Índia, a petits enclavaments ben poblats com Singapur i Hong Kong), l’Àfrica i l’Orient Mitjà (sols tres exemples ben diferents com Qatar, Israel i Sud-àfrica), Europa (des de Rússia fins a Portugal passant pels nòrdics, els alemanys, italians, francesos i anglesos) i les Amèriques (del nord com Canadà, EEUU i Mèxic, i del sud com Brasil). Llàstima que de la península Ibèrica sols parla dels veïns occidentals (els orientals, però donant tot el tomb).

La coneixença, no hi ha dubte, és de primera mà, doncs de conferències i consultories n’ha fet per tot el món. Sovint, com diu, li pregunten: quin país té el millor sistema sanitari? Des del report de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) de l’any 2000, Health systems: improving performance (2), s’han publicat, amb metodologies i resultats diferents, uns quants rànquings de països segons la valoració que es dona al seu sistema sanitari. La taula següent ho exemplifica.

pons-comparativa-sistemes-sanitaris

Avui en dia proliferen els rànquings i així es pot veure per les universitats i centres/institucions de recerca. Els indicadors poden ser diversos però semblaria que hom pot acabar sempre trobant el rànquing que més l’afavoreix. Les universitats públiques catalanes en són un bon exemple, doncs cadascuna va publicitat de la seva posició -mai d’excel·lència en comparació amb altres universitats no necessàriament anglosaxones- en aquell rànquing que més la destaca sobre les altres universitats d’aquí.

Britnell, tornant al nostre tema d’avui, després de tants rànquings, conferències i assessories, no s’està de fer una proposta de quin podria ser el millor sistema sanitari prenent dels diferents països allò que tenen de més bo. Si el món pogués tenir un sistema sanitari perfecte, hauria de tenir les característiques següents:

–    El valors i l’atenció sanitària universal (Regne Unit)
–    L’atenció primària (Israel)
–    Els serveis comunitaris (Brasil)
–    La salut mental i del benestar (Austràlia)
–    La promoció de la salut (països escandinaus)
–    L’apoderament de pacients i comunitats (alguns països africans)
–    La recerca i desenvolupament (dels Estats Units)
–    La innovació i maneres noves de fer (Índia)
–    Les tecnologies de la informació i comunicació (Singapur)
–    La capacitat d’elecció (França)
–    El finançament (Suïssa)
–    L’atenció a l’ancianitat (Japó)

Referències

(1) Britnell M. In Search of the Perfect Health System. London (United Kingdom): Palgrave Macmillan Education; 2015.

(2) The World Health Report 2000. Health systems: improving performance. Geneva (Switzerland): World Health Organization (WHO); 2000.

(3) Where do you get the most for your health care dollar?. Bloomberg Visual Data; 2014.

(4) Davis K, Stremikis K, Squires D, Schoen C. 2014 Update. Mirror, mirror on the wall. How the performance of the U.S. Health Care System Compares Internationally. New York, NY (US): The Commonwealth Fund; 2014.

(5) Health outcomes and cost: A 166-country comparison. Intelligence Unit. The Economist; 2014.

Entrada elaborada per Joan MV Pons.

Perspectives on Preventing Overdiagnosis

15 set.

Preventing Overdiagnosis Barcelona 2016We continue drawing inspiration from the Preventing Overdiagnosis Congress (in Twitter: #PODC2016), which is due to take place this coming week. There are many issues in play that we must take into consideration and we will try to demonstrate just some of those here.  Joan MV Pons in this post reflects on the public health measures implemented over the past centuries which have had a role in the history of overcoming poverty and increasing life expectancy after reading the book by Nobel Prize winning Economist Angus Deaton.

Without detracting from developments made over time, in this post Andreu Segura comments on the futility of medicine and of procedures with unrealistic expectations regarding the benefits. Segura mentions the report “To err is human” and the estimation made by Barbara Starfield concerning mortality caused by adverse side effects of medicine. At the same time, the author mentions the very specific case of prescribing preventive measures and how these have evolved over the years.

It is not a straightforward task, but thanks to this post by Cari Almazan, it is easy to understand exactly what is being referred to when we talk about overdiagnosis. Almazan takes us on a journey from the origins of the concept itself through to some current examples and discusses the challenges we face in the future in this area, which begins with a good communications strategy.

No es fácil pero gracias a este post de Cari Almazan resulta fácil entender qué significa y qué no significa sobrediagnóstico. Almazan propone un recorrido por los orígenes de este concepto pasando por algunos ejemplos actuales y planteando algunos retos de futuro en este ámbito, empezando por una buena estrategia de comunicación.

The concept of overdiagnosis is equivalent to diagnosing a disease that does not present symptoms throughout a person’s life and, meanwhile, the treatment and monitoring the patient is subject to in order to treat the disease can be more harmful and fail to produce any benefits.

The interest of working along the lines of diagnosing less can be seen on an individual and population-wide level. On an individual level, overdiagnosis is associated with the negative effects of unnecessary labels, such as the effects of radiation and false positives and false negatives as a result of unnecessary diagnostic tests and therapies (surgery or medication). On a population-wide level we are talking about the opportunity cost derived from wasting resources that might have been allocated to preventing and treating diseases.

That said, we can ask ourselves what the primary care professionals think. In this regard we find some interesting pointers in this post by Johanna Caro where we can see the principal results of a survey of GPs and paediatricians post by Johanna Caro Mendivelso where we can see the principal results of a survey of GPs and paediatricians. One of the most striking results of the survey is the fact that around 80% of physicians surveyed find themselves in the position of making a decision whether to request an unnecessary test or prescribe unnecessary treatment at least once the week.

The interest in the impact that this issue can have is growing significantly. For this reason, Preventig Overdiagnosis will be a brainstorming session which will enable us to design strategies and make decisions to address the fallout from overdiagnosis and overtreatment. We think that this new topic for debate is increasingly present in both our professional and personal lives.

johanna-caro-cari-almazan
Johanna Caro Mendivelso and Cari Almazan, members of the Essencial Project team, participating in the Preventing Overdiagnosis.

Perspectivas del Preventing Overdiagnosis

15 set.

Preventing OverdiagnosisSeguimos inspirándonos en el congreso Preventing Overdiagnosis (en Twitter: #PODC2016), que se celebrará la próxima semana en Barcelona. Hay muchos elementos en juego a tener en cuenta y hoy intentaremos mostrar algunos de estos elementos. Joan MV Pons en este post reflexionaba sobre las medidas de salud pública implicadas en la historia de la superación de la pobreza y el aumento de la esperanza de vida que han tenido lugar durante los últimos siglos a partir de la lectura de un libro del premio nobel de economía Angus Deaton.

Sin desmerecer la evolución de los tiempos, Andreu Segura en este post compartía varias reflexiones alrededor de la futilidad de la medicina y de aquellas intervenciones con expectativas no demasiado sensatas de beneficio. Se hacía mención del informe “To err is human” y a la estimación que hizo Barbara Starfield sobre la mortalidad causada por los efectos adversos de la medicina. También comentaba el caso muy específico de la prescripción de actividades preventivas y su evolución a lo largo de los años.

No es fácil pero gracias a este post de Cari Almazan resulta fácil entender qué significa y qué no significa “sobrediagnóstico”. Almazan propone un recorrido por los orígenes de este concepto pasando por algunos ejemplos actuales y planteando algunos retos de futuro en este ámbito, empezando por una buena estrategia de comunicación.

El concepto de sobrediagnóstico equivale a diagnosticar una enfermedad que no ocasionará síntomas a lo largo de la vida de una persona y que, en cambio, el tratamiento y el seguimiento a que se va a someter la persona para tratar esta enfermedad puede ocasionar daños y costes y ningún beneficio.

El interés de trabajar en esta línea de diagnosticar menos lo encontramos a nivel individual y a nivel poblacional. A nivel individual, diagnosticar demasiado se relaciona con los efectos de etiquetas innecesarias, daños como los efectos de las radiaciones y de falsos positivos y falsos negativos en consecuencia de pruebas diagnósticas y terapias (cirugías o medicamentos). A nivel poblacional, estaríamos hablando del coste de oportunidad ocasionado por el derroche de recursos que se podrían haber dedicado a prevenir y tratar enfemedades.

Dicho ésto, nos podemos preguntar qué opinan los profesionales de atención primaria. Podemos encontrar pistas interesantes al respecto en este post de Johanna Caro Mendivelso donde se pueden ver los principales resultados de una encuesta realizada a médicos de familia y pediatras. Uno de los resultados más impactantes de esta encuesta es el hecho que aproximadamente un 80% de los médicos encuestados se encuentran en la situación de tomar una decisión sobre la solicitud de una prueba o la prescripción de un fármaco innecesario al menos una vez a la semana.

En los últimos años el interés por el impacto que puede comportar toda esta problemática está creciendo de manera importante. Por este motivo, el Preventig Overdiagnosis será una puesta en común que va a permitir diseñar estrategias y tomar decisiones para abordar las consecuencias derivadas de situaciones de sobrediagnóstico y sobretratamiento. Pensamos que este nuevo espacio de debate será cada vez más presente en nuestro entorno profesional y personal.

johanna-caro-cari-almazan
Johanna Caro Mendivelso y Cari Almazan, parte del proyecto Essencial de AQuAS que participa en el Preventing Overdiagnosis

Perspectives del Preventing Overdiagnosis

15 set.

Preventing Overdiagnosis Barcelona 2016Seguim inspirant-nos en el congrés Preventing Overdiagnosis (a Twitter: #PODC2016), que tindrà lloc la setmana que ve a Barcelona. Hi ha molts elements en joc que cal tenir en compte i avui intentarem mostrar-ne alguns. Joan MV Pons en aquest post reflexionava sobre les mesures de salut pública implicades en la història de la superació de la pobresa i l’augment de l’esperança de vida que han tingut lloc durant els últims segles a partir de la lectura d’un llibre del premi nobel d’Economia Angus Deaton.

Sense desmerèixer aquesta evolució dels temps, Andreu Segura en aquest post feia diverses reflexions al voltant de la futilitat de la medicina i d’aquelles intervencions amb expectatives no massa sensates de benefici. Feia referència a l’informe “To err is human”  i a l’estimació que va fer Barbara Starfield sobre la mortalitat causada pels efectes adversos de la medicina. Així mateix, feia esment al cas molt específic de la prescripció d’activitats preventives i com aquestes han pogut evolucionar al llarg dels anys.

No és fàcil però gràcies a aquest post de Cari Almazan resulta fàcil entendre què vol dir i què no vol dir “sobrediagnòstic”. Almazan proposa un recorregut pels orígens d’aquest concepte passant per alguns exemples actuals i plantejant alguns reptes de futur en aquest àmbit, començant per una bona estratègia de comunicació.

El concepte de sobrediagnòstic equival a diagnosticar una malaltia que no ocasionarà símptomes al llarg de la vida d’una persona i que, en canvi, el tractament i el seguiment a què se sotmetrà la persona per tractar aquesta malaltia pot ocasionar danys i costos i cap benefici.

L’interès de treballar en aquesta línia de diagnosticar menys el trobem a nivell individual i a nivell poblacional. A nivell individual, diagnosticar massa es relaciona amb els efectes negatius d’etiquetes innecessàries, danys com ara els efectes de les radiacions i de falsos positius i falsos negatius en conseqüència de proves diagnòstiques i teràpies (cirurgies o medicaments) innecessàries. A nivell poblacional, estaríem parlant del cost d’oportunitat ocasionat per un malbaratament de recursos que podrien haver estat dedicats a prevenir i tractar malalties.

Dit tot això, ens podem preguntar què en pensen els professionals d’atenció primària i podem trobar pistes interessants al respecte en aquest post de Johanna Caro Mendivelso on es poden veure els principals resultats d’una enquesta realitzada a metges de família i pediatres. Un dels resultats més impactants d’aquesta enquesta és el fet que aproximadament un 80% dels metges enquestats es troben en la situació de prendre una decisió sobre la sol·licitud d’una prova o la prescripció d’un tractament innecessari almenys una vegada a la setmana.

En els últims anys l’interès per l’impacte que pot comportar tota aquesta problemàtica està creixent de manera important. Per aquest motiu, el Preventig Overdiagnosis serà una posada en comú que permetrà dissenyar estratègies i prendre decisions per abordar les conseqüències derivades de les situacions de sobrediagnòstic i sobretractament. Pensem que aquest nou espai de debat serà cada vegada més present en el nostre entorn professional i personal.

johanna-caro-cari-almazan
Johanna Caro Mendivelso i Cari Almazan, part del projecte Essencial d’AQuAS que participa en el Preventing Overdiagnosis

Post de verano sobre sobrediagnóstico y sobretratamiento

19 ag.

prat verd floritEl congreso Preventig Overdiagnosis es un congreso abierto a toda la sociedad que quiere fomentar el debate y la reflexión sobre temas controvertidos muy actuales con la mirada puesta en la mejora de la atención sanitaria y en hacer pedagogía entre los profesionales y toda la ciudadanía sobre el hecho que, a veces, hacer más no siempre implica hacer aquello que más puede beneficiar un paciente.

Esto nos hace recordar el post del 2012 en el blog Gestión Clínica y Sanitaria donde se usaba el concepto de Mies van der Rohe “menos es más” aplicado a calidad asistencial y exceso de asistencia o sobreuso, y se aportaba una recopilación de las iniciativas existentes en aquel momento en esta líniea.

Tambien recordamos que en el blog Farmacia de Atención Primaria se publicaron dos posts en el 2014 sobre esta temática: un post que llevaba por título: “Más vale prevenir (el sobrediagnóstico) que curar (el sobretratamiento)” y una entrevista a Margaret McCartney de la Universidad de Glasgow.

Está claro que cualquier intervención médica (preventiva, diagnóstica y terapéutica) conlleva sus riesgos y el reto es saber valorar ésto con sabiduría. Como apuntaba Joan MV Pons en este post, a veces, no hacer nada es la acción más correcta. El autor hace un recorrido brillante que va desde la cita de Voltaire “el arte de la medicina está en entretener al paciente mientras la naturaleza cura la enfermedad” hasta la cuestión de los incentivos que pueden modular conductas, pasando por la “medicina defensiva”, algunas expectativas de algunos pacientes que prefieren salir de la consulta con la prescripción de algún fármaco, la solicitud para hacerse alguna prueba médica o la derivación a un especialista, sin olvidar la importancia de la comunicación médico-paciente (impossible no hacer hincapié aquí en el post de Carme Carrion) y el tiempo que esta comunicación requiere.

La tendencia humana de “hacer” y “actuar” se puede contraponer a los perjuicios y efectos adversos de este hacer y actuar y, si nos encontramos en el contexto médico, de lo que estamos hablando es de someter a una persona a pruebas médicas o a un tratamiento. ¿Con algún beneficio?

Seguimos inspirándonos en el congreso Preventing Overdiagnosis.

CEBM - Barcelona - Thirsty

[Para ver las colaboraciones AQUAS en el congreso Preventing Overdiagnosis que se celebrará en Barcelona el próximo mes de septiembre, no os perdáis este enlace]

Post d’estiu sobre sobrediagnòstic i sobretractament

19 ag.

prat verd floritEl congrés Preventig Overdiagnosis és un congrès obert a tota la societat que vol fomentar el debat i la reflexió al voltant de temes controvertits ben actuals amb la mirada posada a millorar l’atenció sanitària i a fer pedagogia entre els professionals i tota la ciutadania sobre el fet que, a vegades, fer més no sempre implica fer allò que més pot beneficiar un pacient.

Això ens fa recordar el post del 2012 al blog Gestión Clínica y Sanitaria on s’usava el concepte de Mies van der Rohe “menys és més” referit a qualitat assistencial i excès d’assistència o sobreús, i es feia un recull de les iniciatives existents en aquell moment en aquesta línia.

També recordem que en el blog Farmacia de Atención Primaria es van publicar dos posts al 2014 sobre aquesta temàtica: un post que portava per títol “Más vale prevenir (el sobrediagnóstico) que curar (el sobretratamiento)” i una entrevista a Margaret McCartney de la Universitat de Glasgow.

Està clar que qualsevol intervenció mèdica (preventiva, diagnòstica i terapèutica) comporta els seus riscos i el repte és saber valorar-los amb saviesa. Com apuntava Joan MV Pons en aquest post, a vegades, no fer res és l’acció més correcta. L’autor fa un recorregut brillant que va des de la cita de Voltaire “l’art de la medicina està en entretenir al pacient mentre la naturalesa cura la malaltia” fins a la qüestió dels incentius que poden modular conductes, passant per la “medicina defensiva”, algunes de les expectatives d’alguns pacients que prefereixen sortir de la consulta amb la prescripció d’algun fàrmac, la sol·licitud de fer-se una prova o la derivació a un especialista, sense oblidar la importància de la comunicació metge-pacient (impossible no esmentar aquí el post de Carme Carrion) i el temps que aquesta comunicació requereix.

La tendència humana de “fer” i “d’actuar” es pot contraposar als perjudicis i efectes adversos d’aquest fer i actuar i, si ens trobem en el context mèdic, del que estem parlant és de sotmetre a una persona a proves mèdiques o a un tractament. Amb algun benefici?

Seguim inspirant-nos en el congrés Preventing Overdiagnosis.

CEBM - Barcelona - Thirsty

[Si voleu veure quines col·laboracions AQUAS hi haurà al congrés Preventing Overdiagnosis que se celebrarà a Barcelona el proper mes de setembre, no us perdeu aquest enllaç]

Post de verano sobre el congreso internacional Preventing Overdiagnosis

12 ag.

Preventing OverdiagnosisReducir las situaciones de sobrediagnóstico y de sobretratamiento para mejorar la práctica clínica es el tema del congreso Preventing Overdiagnosis.

Como ha dicho Ray Moynihan en el blog Cochrane Community: “for anyone who currently doesn’t have overdiagnosis and overtreatment on their radar, it might be time you did”.

El congreso Preventing Overdiagnosis de este año viene cargado de temes controvertidos y ha registrado un aumento de un 30% en el número de resúmenes presentados.

Las participaciones de los profesionales de la Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS) en este congreso las encontramos desde la conferencia inaugural hasta la participación en varias mesas redondas, ponencias, comunicaciones orales y pósters.

Colaboraciones AQuAS en la agenda del Preventing Overdiagnosis de 2016:

PRIMER DíA: Martes 20 de septiembre de 2016

08:45-09:00. Dedeu T. Introduction. [conferencia inaugural]

10.30-11.00 Room 131. García-Altés A. Overuse and Economic consequences of overdiagnosis. [chair]

10.30-11.00 Room 134. Marinelli M. Análisis de coste efectividad y de los daños causados por sobrediagnósticos de un programa de cribado de aneurismos de aorta abdominal.

12.40-13.30 Room 111/112 Colls C. Evaluation of the main factors related to hip fracture in people over 64

SEGUNDO DÍA: Miércoles 21 de septiembre de 2016

12:15-12.45 Room 111/112 Vivanco RM. Dyslipidemia, statin use  and lipid profile in epilepsy patients and general population: EPIVASMAR-REGICOR comparative study

12:45-13:30 Room 130. Pons JMV. Ageing and overdiagnosis, dediagnosis and deprescribing [Chair]

12:45-13:30 Room 130. Ageing and overdiagnosis, dediagnosis and deprescribing. Caro J. Impact of ESSENCIAL recommendations in primary care

15:30-17:15 Room 129. Widening disease definitions that cause overdiagnosis. Colls C. Actors and factors influencing treatment with drugs for attention deficit and hyperactivity disorder (ADHD)

15:30-17:15 Room 130. Interventions to mitigate overdiagnosis and overtreatment. Obach M. QPI tool: an intervention in primary care to enhance prescription quality

TERCER DÍA: Jueves 22 de septiembre de 2016

09:00-10:30 Room 111/112. Moving from Evidence to Action. Almazan C. How to avoid unnecessary interventions in primary care.

11:00-12:30. Room 134. Marinelli M. Atlas de variaciones de la práctica clínica: ¿una herramienta para identificar posible sobre o infra-tratamiento? El caso de las artroplastias en Catalunya.

12:30-13:30 Room 111/112. Caro J. Drivers for low-value practices in primary care setting: a qualitative study

***

Podeis acceder al programa entero del congreso y seguir el hashtag del congreso en Twitter: #PODC2016.

Si estais de vacaciones, desde el blog AQUAS os deseamos unas felices vacaciones.

vacances2016