Quan jo vaig néixer, l’any 1950, l’esperança de vida al néixer era de 65 anys. Ara he complert 65 anys i per tant, segons aquella data, estaria a prop de perdre l’esperança. Afortunadament, en aquests anys, la medecina, la sanitat i els estils de vida han millorat i la meva esperança de vida s’ha allargat i segons les dades de l’Idescat és de 20 anys. És a dir, he guanyat un any de vida per cada 3 que he viscut, no està malament! Aquests càlculs em posen content, però n’hi ha un altre que em preocupa, que es denomina Esperança de vida en bona salut. Es calcula tot combinant les dades de mortalitat que ens donen l’esperança de vida amb les dades de morbilitat que ens diuen quants anys estarem malalts. La meva esperança de vida en bona salut actualment es de 12 anys, és a dir dels 20 anys que em queden en puc passar 12 sa i 8 malalt. Tot això estadísticament parlant.
I de que estaré malalt? Doncs bé, les malalties més importants de cara a la mort són les cardiovasculars i el càncer. Val a dir que bona part dels guanys que hem assolit en allargar la vida ha estat gràcies a reduir la mortalitat cardiovascular. També els càncers estan en regressió, gràcies a les millores i descobriments de la sanitat. Alguns càncers no apareixen tant gràcies a que fumem menys; per exemple, el de pulmó que s’està reduint en els homes però augmenta en les dones. Per altres càncers hi ha medicaments i intervencions molt potents que fan cronificar la malaltia. Però aquests malalties tot i ser greus no són les que ens fan anar cada dia al metge. Anem al metge per culpa de la hipertensió, el colesterol, la diabetis, la insuficiència cardíaca, etc. Algunes d’aquestes malalties estan lligades al mes gran problema de salut pública d’avui dia: l’obesitat. Ara ja no és el tabac o l’alcohol el gran problema de salut pública, sinó l’obesitat que va creixent dia a dia i que està a l’origen de malalties com la diabetis.
L’obesitat es produeix per dos factors: mengem més del que necessitem i fem menys exercici del que deuríem. La majoria d’avenços d’avui dia ens conviden a fer menys exercici: ascensors, escales mecàniques, teleconferències, etc, i molts estímuls mediàtics ens conviden a menjar més, o consumir begudes ensucrades. El conjunt fa que avui dia al voltant del 15% de la població catalana és obesa.
La malaltia més freqüent en les persones de més de 65 anys avui dia es diu polimedicació, és a dir consumir més de 3 medicaments diaris, en molts casos més de 10 i hi ha persones amb un consum de 20 fàrmacs diaris. Cada fàrmac respon a un problema de salut, i els problemes de salut s’han multiplicat, avui dia no tenim una sola malaltia, en tenim unes quantes i per cada malaltia hi ha el seu arsenal terapèutic. El metge ha de vigilar, no tan sols la malaltia que controla, sinó donar medicaments que no perjudiquin les altres malalties de cada malalt. Quan anem al metge de capçalera, aquest ha de tenir en compte un gran nombre de paràmetres, i quan anem a l’hospital hem de visitar una gran nombre de serveis mèdics diferents. Un dels problemes de salut més greus avui son les interaccions entre medicaments o activitats terapèutiques que es fan nosa entre elles.
La medicina ha millorat molt des que jo vaig néixer fins ara. Coneixem molt millor les malalties i tenim medicaments i cirurgia per guarir moltes malalties. Malgrat tot, la medicina està molt mal preparada per al nou malalt: vell, amb vàries malalties, alguna mental (Alzheimer, demència, depressió, etc.), sense família, prenent un munt de medicaments. Com que no pot amb aquesta complexitat acaba enviant-lo a una residència sociosanitària.
Des de fa uns anys s’han alçat veus en la sanitat que demanen una reorganització dels serveis per donar atenció als nous malalts. Aquestes veus tenen dificultats en fer-se sentir, és molt difícil canviar la manera de fer dels serveis sanitaris. Hem reduït la mortalitat gràcies a l’especialització i la superespecialització, on les malalties han estat definides de forma més precisa, però el malalt ha quedat reduït a un sac de malalties. La nova medicina demana veure el malalt en el seu conjunt i no solament cadascuna de les malalties. Hi ha molta feina a fer.
La paradoxa actual és que mai havíem estat tant sans i a la vegada mai havíem estat tant malalts. Mai havíem pogut viure tants anys en bona salut i mai havíem viscut tants anys plens de vàries malalties que ens molesten, ens limiten i ens fan dependents del serveis sanitaris. Davant d’aquesta situació, els serveis sanitaris hauran d’adaptar-se i els pacients hauran de fer un paper més actiu en al cura de la seva malaltia.
Entrada elaborada per Lluís Bohígas (@bohigasl), economista.
Gràcies Lluís!
Veig que segueixes “en actiu”,
Una abtaçada
I tant! mentre el cos aguanti
hola Lluis,
m’agradat el teu article !
Crec que has descrit molt be un problema d’oferta i demanda. Els mercats que evolucionen són els que saben adaptar la seva oferta a la demanda. Tu has descrit molt be una demanda canviant (des de que tu vas neixer a ara) pero malauradament l’oferta assistencial sols ha anat creixent (i fins i tot no es sostenible) i no ha estat suficientment permeable a la nova demanda.
Com molt be dius, l’oferta s’haura d’adaptar, pero, quin es el cost de no fer-ho ? …
gracies Roser!
En vaig publicar un el 14 de febrer, a veure si t’agrada!
perdó 14 de gener
El més divertit de tot aquest panorama és que s’ha estès la convicció que aquesta mala salut de ferro que tenim ens proporciona infinits drets d’atenció fins al darrer alè. Es clar que els serveis sanitaris s’han d’adaptar, però abans la societat ha de d’entendre que si vol viure un % alt de la seva vida malalt però perfectament atès, haurà de dedicar-hi més recursos. Simplement aquells que estiguin d’acord amb el que valorem ser malalts pluripatològics més temps.
Que tinguem la possibilitat de viure més és només la condició necessària per poder-ho aconseguir, la suficient és però, que li donem més importància que a altres coses a les que dediquem la nostra riquesa (riquesa fins el 2010, pobresa des de 2010…)
Sembla mentida s’ha reduit un 12% el pressupost sanitari públic i excepte les llistes d’espera, tots els indicadors pubicats per l’AQUAS han millorat. tu ho entens?
Gràcies per fer-me arribar el post!
Tens molta raó en el que, com sempre, tan bé expliques. Tot recau en l’atenció primària que segurament no necessita més especialistes sinó altres professionals i dispositius de suport (dietistes, fisioterapeutes, promotors activitat física, psicòlegs, infermeres…) que permetin que el metge de família faci de metge i l’atenció primària sigui més resolutiva
Espero llegir-ne més!
el 14 de gener en vaig publicar un sobre els 2 milions de persones que reben assistència sanitaria a traves de l’estat, a veure que et sembla!
Lluís, molt encertada la teva reflexió. Gràcies.
gracies lluis!
Gràcies Lluís per fer-me arribar la teva reflexió. Aquesta és la realitat que tenim i tindrem en el futur. I sense autoresponsabilitat no podem esperar que es pugui donar el mateix servei des del sistema sanitari. O potser hi ha un futur que no ens imaginem? O potser apareixerà un nou perfil de pacient. Afegir anys a la vida i vida als anys….i qui farà sostenible aquest sistema?
De fet, les malalties pròpies de la senectut ens marcaran una mica el camí…i, com sempre, qui pugui costejar-se els serveis d’ajuda podrà viure amb dignitat, i, qui no, buscarà ajuda en els serveis sanitaris, serveis que per altra banda no haurien de ser destinats a aquestes funcions.
Tenim un repte important de planificació i reconsideració.
Una abraçada
Salomé, Roser Artal Rocafort, Francesc Cots, Maria Pueyo, Lluís Triquell, M. Baré: Moltes gràcies per deixar-nos comentaris. Si voleu llegir l’altre post escrit per en Lluís Bohígas en el blog AQUAS, aquest és el link: https://blog.aquas.cat/2016/01/14/17-mes-1/ Fins aviat.
Molt acertada la teva reflexió. Es presenten nous reptes per als professionals de la salut. S’haurà de treballar per evitar cismes entre els superespecialistes i els generalistes/primaristes. Els esforços tindran que anar dirigits a millorar el treball en equip. Les facultats de medicina han de jugar un paper clau i reorientar els seus plans de formació.
Moltes gràcies per deixar-nos aquest comentari, Miquel.
A mi també m’ha agradat molt la teva reflexió . Opino que no només els professionals de la salut hauran de reflexionar, també la societat, vull dir tots. Cada malaltia te una pastilla. Tot ens sembla que es susceptible de tractament farmacològic : 20 pastilles !!!!! No és “sostenible”. No des del punt de vista de la economia, si no des-de el punt de vista de la salut.
Moltes gràcies, Helena, pel teu comentari al blog AQUAS.
Una reflexió excelent i totalment certa. De cada cop l’especialitat de geriatria està tenint més força en els centres sanitaris…
Personalment, igual soc massa optimista, però en els últims mesos estic rebent feedback + sobre la idea de centralitzar els diferents serveis mèdics al voltant del pacient.
Soc metgessa radiòloga i és totalment cert que quan un pacient entra per la porta d’urgs, igual acaba sent visitat per 4 ó 5 especialistes, justament per la complexitat de la tercera edat (els pacients no tenen una malaltia i prou), sent un dels especialistes un radiòleg. De cada cop està agafant més força la possibilitat de fer que el pacient no hagi de traslladar-se a veure als especialistes, sino que ells facin equips multidisciplinaris i estiguin al voltant del pacient.
Amb això vull dir que els sanitaris ens estem adonant del problema que es comenta en aquest blog, i penso o vull pensar o vull desitjar, que estan havent moviments.
Una forta abraçada. We’ll keep in touch
Moltes gràcies, Sandra, pel teu comentari al blog. Gràcies per llegir-nos i per la reflexió que aportes
Benvolgut lluís
Molt encertada la reflexió que molts compartim, i malgrat la seva obvietat el camí està ple de paranys per dur a terme qualsevol millora. Deixant de banda els interessos polítics i de gestió la resistència dels professionals es notoria per tota arreu i per a mi la més rellevant i m’ho confirma com metges valents i sentit crític en fan resó com Stephen Bolsin, Ataul Gawande, Henry Marsh, etc
Caldria matitzar, si bè la medicina moderna ha augmentat l’esperança de vida (sense oblidar el pes de àmbient higiènic i del socio econòmic) no ha allargat la vida natural ni un sol any. però com diu Yuval Noah Harari per primera vegada en la història, moren més persones per menjar massa que per menjar poc i moren més persones de velles que per malalties infeccioses.
La medicina i els professionals hem de ser més humils i que malgrat ser espectacular la nostra feina, en molts casos, es anecdòtica i com bé dius lluís “Davant d’aquesta situació, els serveis sanitaris hauran d’adaptar-se i els pacients hauran de fer un paper més actiu en al cura de la seva malaltia.”
Molt d’acord! Bon any 2017!
Moltes gràcies, Jordi Colomer, pel teu comentari i la teva interessant aportació crítica.