2018 – Pàgina 13 – AQuAS Blog

Medical information in the press and the doctor-patient relationship

15 febr.

For years, I have been under the impression of not having a clear idea of how information related to the complex world of medicine and health should be disseminated in the daily news media, both of the science that it is based on and of the difficulties and dilemmas in applying it in practice.

I have repeatedly refused offers, with only rare exceptions, to write texts on these subjects in newspapers or books of a non-professional nature: I had serious doubts of how to transmit this knowledge to the public at large. Looking back critically on these reservations I have had, I think they have been related to the paternalism inherent in the medical training received by the professionals of my generation: the fear that the public will make an incorrect interpretation and come to abhorrent conclusions of the facts disseminated, an audience with little knowledge on the theoretical foundations and subtleties of these facts, which are only accessible with proper professional training. Indeed, experience has shown me that these reservations were indeed justified.

However, at the same time, I have witnessed the growth of citizens’ autonomy, now widely acknowledged, and their right to take “informed decisions”. This position, which has come to define the 21^st Century as “the patients’ century”, acknowledges their right to know relevant professional data so as to be able to take accurate decisions autonomously; it has an undeniable foundation but if we are to avoid that this leads to the proliferation of distorted facts it will require a rigorous preparation and an absence of spurious interests on the part of those divulging information. Ideally, these informants should contribute to “health literacy” in a way that is balanced, objective and unemotional.

The tension between these two conceptions of health information goes in parallel with that which exists between two extreme views of the doctor-patient relationship: the classical paternalistic one (“the doctor knows better than anyone what is best for a patient and their decision must be accepted”) and that of the “informed consumer” with autonomous decisions. The other extreme of this corresponds to an “imminent revolution” in which it would be the very well-informed patient, (basically as a result of the spread of refined computer technology) that would take the most important decisions concerning themselves.

Personally, like many others, I prefer a more balanced approach: that corresponding to the “interpretative” and “deliberative” models of the doctor-patient relationship, in which the experience and knowledge of the former interact with the latter respecting their autonomy.

I think that this dilemma runs parallel to the medical information found in daily news media: on the one hand, there is the social demand to inform citizens of current advances so they know their options or opportunities as “informed consumers”; on the other, there is the temptation to fuel the emotions (triumphalism or fear) of the reader who is untrained by offering them information which is largely uncritical, lacks rigour or is insufficient, with the risk of a biased, distorted or exaggerated interpretation. The more or less unreal notions that some informants may have on medical and health problems (common, alas, among many professionals) can be transmitted like this directly to the citizen and to their emotions and desires.

In the case of news related to medical advances and innovations, I would like citizens to know what expectations these novelties raise, maybe now within their reach, and the magnitude or relevance of the problem that can be lessened or resolved, and that this be done by using a rigorous and prudent terminology so that citizens can also create their own opinion on the solidity or temporariness of an innovation, and of the related uncertainties and limitations: not only of the benefits that they can provide them with but also of the undesired, uncomfortable or harmful side effects they might produce, and whether they are in anyway frequent or probable. In other words, I would not like the main aim of this information to be that of creating hope or fear in the reader, or give them the idea in a triumphal tone that in the wonderful world of science, the war against disease has claimed a new victory, especially at the hands of local researchers.

I have recently taken part in an analysis of the news published in the daily press in Catalonia on medical innovations.

Even though some well-documented news described in sufficient detail was found that could provide balanced information to the reader in this analysis, in many other cases the information was one-sided or not very thorough and was devoid of facts related to questionable aspects of the innovation and their risks. It resulted in a biased message which often tended to induce optimism in the reader rather than educate them in the knowledge of the pros and cons of the medical innovations.

At a time when there is a call for a user’s well-informed autonomy, I would be delighted if healthcare culture and the attitude of the news media did not amount to a paternalistic doctor-patient relationship. In this regard, there is no doubt that much still needs to be done.

Post written by Gaietà Permanyer Miralda. Emeritus physician. Unit of Epidemiology, Cardiology Service. Hospital Vall d’Hebron, Barcelona.

La información médica en la prensa y la relación médico-enfermo

15 febr.

Durante años me ha parecido que no tenía una idea clara de cómo tenía que ser la divulgación, en la prensa diaria, del complejo mundo de la medicina y la sanidad, tanto de la ciencia que la fundamenta como de la problemática y dilemas de su aplicación en la práctica.

He rechazado, con raras excepciones, los ofrecimientos que he recibido de escribir textos sobre estas materias en diarios o libros de ámbito no profesional: no he visto demasiado claro cómo se debían transmitir estos conocimientos al gran público. Mirando retrospectivamente de forma crítica estos reparos míos, pienso que han guardado relación con el paternalismo inherente a la formación médica de los profesionales de mi generación: el miedo a una interpretación incorrecta y a conclusiones aberrantes de los datos divulgados por parte de un público poco conocedor de sus fundamentos teóricos y sutilezas, sólo asequibles con una formación profesional. Ciertamente, la experiencia me ha mostrado que estos reparos no carecían de fundamento.

Pero, al mismo tiempo, he presenciado el predominio creciente que actualmente se reconoce a la autonomía del ciudadano y a su derecho de tomar “decisiones informadas“. Esta postura, que ha llevado a definir el siglo XXI como “el siglo de los pacientes”, reconoce su derecho a conocer los datos profesionales para tomar decisiones autónomas correctas; tiene un fundamento innegable, pero si se quiere evitar que conduzca a una proliferación de datos distorsionados exige una notable preparación y una ausencia de intereses espurios por parte de los informadores. Idealmente, éstos deberían contribuir al “alfabetismo sanitario” de una forma equilibrada, objetiva y poco emocional.

La tensión entre estas dos concepciones de la información médica es paralela a la que existe entre dos visiones extremas de la relación médico-enfermo: la paternalista clásica (“el médico sabe mejor que nadie qué le conviene al enfermo y éste ha de aceptar sus decisiones”) y la propia del “consumidor informado” con decisiones autónomas. El extremo de ésta corresponde a una ”inminente revolución” en la que sería el paciente, ampliamente informado (básicamente por la difusión de refinamientos informáticos), quien tomaría las decisiones más pertinentes para él.

Personalmente, com tanto otros, prefiero una orientación más equilibrada: los que se han denominado modelos “interpretativo” y “deliberativo” de la relación médico-enfermo en los que la experiencia y conocimiento del primero interactuan con el segundo respetando su autonomía.

Creo que este dilema es paralelo al de la información médica en la prensa diaria: por un lado, la exigencia social de informar al ciudadano de los avances en curso para que conozca sus opciones u oportunidades como “consumidor informado”; por otro lado, la tentación de alimentar las emociones (triunfalismo o miedo) del lector poco preparado ofreciéndole una información poco crítica, poco rigurosa o insuficiente, con el riesgo de interpretación sesgada, distorsionada o desmedida. El imaginario más o menos irreal que pueden tener algunos informadores sobre los problemas médicos y sanitarios (común, ay, en muchos profesionales) se puede transmitir así directamente al ciudadano y a sus emociones y anhelos.

En el caso de las noticias sobre innovaciones médicas, me gustaría que el ciudadano conociera qué esperanzas despiertan las novedades, ahora quizás a su alcance, y la magnitud o relevancia del problema que pueden aliviar o resolver. Y que fuera con lenguaje riguroso y prudente, de forma que también llegara a formarse una opinión de la solidez o provisionalidad de la innovación, de sus incertidumbres y limitaciones: no sólo los beneficios que le puede reportar sinó también sus efectos indeseables, incómodos o nocivos, y si son muy frecuentes o probables. Dicho en otros términos, me gustaría que esta información no tuviera por objetivo primordial ilusionar o atemorizar al lector, o darle a entender con un tono triunfal que el maravilloso mundo de la ciencia la guerra contra la enfermedad ha alcanzado una nueva victoria, especialmente en manos de investigadores locales.

Recientemente he participado en un análisis sobre las noticias de la prensa diaria publicadas en Cataluña sobre innovaciones médicas.

Aunque en este análisis se han encontrado noticias bien documentadas y descritas con suficiente detalle, que podrían conducir a una información equilibrada del lector, en muchas otras la información era parcial o poco rigurosa y sin datos relativos a los aspectos cuestionables de la innovación o a sus riesgos. El resultado era un mensaje sesgado que a menudo tendía a inducir optimismo en el lector más que educarlo en el conocimiento de los pros y contras de las innovaciones médicas.

Me complacería que, en unos tiempos en los que se reclama la autonomía del usuario bien informado, la cultura sanitaria y la actitud de los medios de comunicación no equivalga a una relación médico-enfermo paternalista. Seguro que, en este sentido, aún hay trabajo por hacer.

Entrada elaborada por Gaietà Permanyer Miralda, médico emérito. Unidad de Epidemiología. Servicio de Cardiología. Hospital Vall d’Hebron de Barcelona.

La informació mèdica a la premsa i la relació metge-malalt

15 febr.

Durant anys m’ha semblat que no tenia una idea clara de com havia de ser la divulgació, a la premsa diària, del complex món de la medicina i la sanitat, tant de la ciència que el fonamenta com de la problemàtica i dilemes de la seva aplicació a la pràctica.

He refusat, amb rares excepcions, els oferiments que he rebut d’escriure textos sobre aquestes matèries en diaris o llibres d’àmbit no professional: no he vist gaire clar com s’havien de transmetre aquests coneixements al gran públic. Mirant retrospectivament de manera crítica aquestes recances meves, penso que han guardat relació amb el paternalisme inherent a la formació mèdica dels professionals de la meva generació: la por a una interpretació incorrecta i a conclusions aberrants de les dades divulgades per part d’un públic poc coneixedor dels seus fonaments teòrics i subtileses, només assequibles amb una formació professional. Certament, l’experiència m’ha mostrat que aquesta recança no mancava de fonament.

Però, alhora, he presenciat el predomini creixent que actualment es reconeix a l’autonomia del ciutadà i al seu dret a prendre “decisions informades”. Aquesta postura, que ha portat a definir el segle XXI com “el segle dels pacients”, reconeix el seu dret a conèixer les dades professionals rellevants per prendre decisions autònomes correctes; té un fonament innegable, però si es vol evitar que condueixi a una proliferació de dades distorsionades exigeix una notable preparació i una manca d’interessos espuris per part dels informadors. Idealment, aquests haurien de contribuir a “l’alfabetisme sanitari” d’una manera equilibrada, objectiva i poc emocional.

La tensió entre aquestes dues concepcions de la informació mèdica és paral·lela a la que existeix entre dues visions extremes de la relació metge-malalt: la paternalista clàssica (“el metge sap millor que ningú què li convé al malalt i aquest ha d’acceptar les seves decisions”) i la pròpia del “consumidor informat” amb decisions autònomes. L’extrem d’aquesta correspon a una ”imminent revolució” en la qual seria el pacient, àmpliament informat (bàsicament per la difusió de refinaments informàtics), qui prendria les decisions més pertinents per a ell.

Personalment, com tants altres, prefereixo una orientació més equilibrada: el que s’han anomenat models “interpretatiu” i “deliberatiu” de la relació metge-malalt (traducció catalana a la revista Annals de Medicina aquí i aquí) en els quals l’experiència i coneixement del primer interactuen amb el segon respectant la seva autonomia (traducció catalana a la revista Annals de Medicina aquí).

Crec que aquest dilema és paral·lel al de la informació mèdica a la premsa diària: per una banda, l’exigència social d’informar el ciutadà dels avenços en curs per tal que conegui les seves opcions o oportunitats com a “consumidor informat”; per l’altra, la temptació d’alimentar les emocions (triomfalisme o por) del lector poc preparat oferint-li una informació poc crítica, poc rigorosa o insuficient, amb el risc d’interpretació esbiaixada, distorsionada o desmesurada. L’imaginari més o menys irreal que poden tenir alguns informadors sobre els problemes mèdics i sanitaris (comú, ai, a molts professionals) es pot transmetre així directament al ciutadà i a les seves emocions i anhels.

En el cas de les notícies sobre innovacions mèdiques, m’agradaria que el ciutadà conegués quines esperances desperten les novetats, ara potser al seu abast, i la magnitud o rellevància del problema que poden alleujar o resoldre. I que fos amb llenguatge rigorós i prudent, de manera que també arribés a formar-se una opinió de la solidesa o provisionalitat de la innovació, de les seves incerteses i limitacions: no tan sols dels beneficis que li pot reportar sinó també dels seus efectes indesitjables, incòmodes o nocius, i si són gaire freqüents o probables. Dit en altres termes, m’agradaria que aquesta informació no tingués per objectiu primordial il·lusionar o atemorir el lector, o donar-li a entendre amb to triomfal que en el meravellós món de la ciència la guerra contra la malaltia ha assolit una nova victòria, especialment en mans d’investigadors locals.

Recentment he participat en una anàlisi sobre les notícies de la premsa diària publicada a Catalunya sobre innovacions mèdiques.

Encara que en aquesta anàlisi s’han trobat notícies ben documentades i descrites amb suficient detall, que podrien conduir a una informació equilibrada del lector, en moltes altres la informació era parcial o poc rigorosa i sense dades relatives als aspectes qüestionables de la innovació o als seus riscos. En resultava un missatge esbiaixat que sovint tendia a induir optimisme en el lector més que a educar-lo en el coneixement dels pros i contres de les innovacions mèdiques.

Em complauria que, en uns temps en què es reclama l’autonomia de l’usuari ben informat, la cultura sanitària i l’actitud dels mitjans de informació no equivalguessin a una relació metge-malalt paternalista. Segur que, en aquest sentit, encara hi ha feina per fer.

Entrada elaborada per Gaietà Permanyer Miralda, metge emèrit. Unitat d’Epidemiologia, Servei de Cardiologia. Hospital Vall d’Hebron de Barcelona.

What are we doing about low-value medical practices?

8 febr.

The aim of the Essencial Project is to improve the quality of healthcare by providing professionals with evidence that is useful for them to make informed decisions in their day to day work.

What is special about this project is that this is done by identifying routine low-value practices in the health system and by using a strategy aimed at avoiding these practices.

Cari Almazán, the person in charge of this project, responds to questions in an interview.

What is the Essencial Project?

It is a project of the Department of Health of Catalonia led by the Agency for Health Quality and Assessment of Catalonia (AQuAS – its Catalan acronym), in which researchers from the AQuAS, health professionals, scientific societies and the Advisory Board of Patients participate. Each and every one, in their role, work with a clear objective: improving the quality of healthcare using a very specific strategy to identify low-value practices and thereby provide information to professionals to help them avoid doing all the things they do which do not offer any health benefits to the patient.

What is a low-value practice?

In usual medical practice, there are known routines that do not offer any benefit to the patient and it is difficult to understand why these occur but it is even more difficult to try and avoid them. In all likelihood there is a resistance to change and we need to spend a lot of time explaining what this project is about.

How does the Essencial Project work?

It works at different levels and we try to be systematic and transparent. This involves a line of work which includes: identifying low-value practices, finding knowledge (the evidence), informing about and implementing the project.

If a routine does not offer any benefit to the patient, why is it followed?

This is precisely what we ask professionals in primary care, among many other things. The comments “because we have always done it like this” or “because it is a request of the patient” are frequent. There is a certain tendency to want to feel we are being useful, a human one I would say. Both the professional and the patient feel better but on occasion, there is evidence which indicates that this “feeling better” is not accompanied by any benefit for the patient. This is what needs to be explained very carefully.

What role does the Essencial Project have in the day to day activity of a health professional and that of a potential patient?

There are many projects aligned with the initiative to improve the quality of healthcare. In this context, the Essencial Project is a tool of the health system to help health professionals make decisions. The Essencial Project thus aims to be useful to the health system and professionals. In addition, for a potential patient, knowing about this project can also help contribute to their understanding of why a health professional does not recommend a certain diagnostic test or treatment.

I am unsure as to whether the project is aimed at professionals or at citizens.

The Essencial Project is aimed at the entire population. On the one hand, it is aimed at professionals to provide them with this tool, but also at citizens. Why not? Whether citizens want this information is another thing altogether.

Do citizens show an interest in having all this information available to them?

We don’t know, we should ask them. We know of experiences where it is not clear that the information which is given is the information that citizens want but at the AQuAS we believe that sharing knowledge and methodology is an exercise in responsibility.

Who chooses the recommendations?

Cari: They are chosen in collaboration with the different scientific societies. Right now, there is a participative process on the go to prioritise low-value clinical practices in the framework of the Third Conference of Care in Sexual and Reproductive Health. In the Essencial Conference 2017 subjects for recommendation were prioritised based on the participation of the professionals that attended the conference. The idea is that it is the professionals themselves who identify when and where practices of this sort occur.

Who creates the contents of the Essencial Project?

The contents that accompany each recommendation are the result of the participation of many expert professionals in different disciplines. These contents are then validated. In terms of the videos, professionals at the AQuAS along with health professionals produce these which explain the key idea of each recommendation in the first person in an informative manner.

What would you highlight of the Essencial Project?

That we offer every recommendation, the chance to collaborate with health professionals, a bibliography and files for patients in a systematic way. This last idea of files for patients is a subject which we will delve into more deeply shortly from the agency. Perhaps, what I would say is most important here is that all this forms a part of a commitment to bring the culture of assessment and the culture of Choosing Wisely at all levels closer to everyone: the citizenry, professionals and the health system.

¿Qué hacemos con las prácticas médicas de poco valor?

8 febr.

El proyecto Essencial tiene por objetivo mejorar la calidad de la atención sanitaria mediante la aportación de evidencia a los profesionales que les resulte útil para tomar decisiones informadas en su día a día.

La particularidad de este proyecto es que ésto se realiza identificando prácticas de poco valor habituales en el sistema de salud y con una estrategia para conseguir evitar estas prácticas.

Cari Almazán, responsable de este proyecto, responde preguntas en la siguiente entrevista.

¿Qué es el proyecto Essencial?

Cari: Se trata de un proyecto del Departamento de Salud de Cataluña liderado desde la Agencia de Calidad y Evaluación Sanitarias de Cataluña (AQuAS), en el que participan investigadores de AQuAS, profesionales de la salud, sociedades científicas y el Consejo Consultivo de Pacientes. Cada uno, desde su rol, trabaja con un objetivo claro: mejorar la calidad de la atención sanitaria a partir de una estrategia muy concreta de identificar prácticas de poco valor y facilitar información a los profesionales para ayudarles a dejar de hacer todo aquello que no aporta un beneficio en salud al paciente.

¿Qué es una práctica de poco valor?

Cari: En la práctica médica habitual hay rutinas que se sabe que no aportan ningún beneficio al paciente y resulta complejo entender por qué suceden, pero aún es más complejo tratar de evitarlas. Seguramente hay resistencias al cambio y tenemos mucho trabajo por hacer explicando este proyecto.

¿Cómo funciona el proyecto Essencial?

Cari: Funcionamos a diferentes niveles y tratamos de ser sistemáticos y transparentes. Ésto implica un recorrido de trabajo que incluye: identificar prácticas de poco valor, encontrar el conocimiento (la evidencia), comunicar e implementar.

Si una rutina no aporta ningún beneficio, ¿por qué se hace?

Cari: Justamente preguntamos ésto a los profesionales de atención primaria, entre muchas otras cosas. Destaca aquello de “porque siempre se ha hecho así” o “porque lo pide el paciente”. Existe una cierta tendencia -yo diría que humana- de querernos sentir útiles. Tanto el profesional como el paciente se sienten mejor pero a veces hay evidencia que indica que este “sentirse mejor” no va acompañado de un beneficio para el paciente. Ésto se tiene que explicar muy bien.

¿Qué rol tiene el proyecto Essencial en el día a día de un profesional de salud y de un potencial paciente?

Cari: Hay muchos proyectos alineados con esta iniciativa para mejorar la calidad de la atención sanitaria. En este contexto, el proyecto Essencial se situa como una herramienta del sistema de salud para ayudar a la toma de decisiones del profesional de la salud. El proyecto Essencial quiere ser útil, de esta forma, al sistema de salud y a los profesionales. Además, para un potencial paciente, conocer este proyecto también puede contribuir a entender por qué un profesional de la salud no recomiende una determinada prueba diagnóstica o tratamiento.

No me queda claro si el proyecto está dirigido a profesionales o a ciudadanía

Cari: El proyecto Essencial va dirigido a toda la población. Por un lado, a los profesionales para que dispongan de esta herramienta pero también a la ciudadanía. ¿Por qué no? Otra cosa es que los ciudadanos quieran esta información.

Los ciudadanos encuentran interesante disponer de toda esta información?

Cari: No lo sabemos, deberíamos preguntarlo. Conocemos experiencias en las que no queda claro que la información que se facilita sea la información que la ciudadanía quiere pero desde AQuAS creemos que es un ejercicio de responsabilidad compartir conocimiento y metodología.

¿Quién elige las recomendaciones?

Cari: Se eligen conjuntamente con la implicación de las diferentes sociedades científicas. Ahora mismo esta en marcha un proceso participativo para priorizar prácticas clínicas de poco valor en el marco de la III Jornada de Atención a la Salud Sexual y Reproductiva. En la jornada del proyecto Essencial del año pasado se realizó una priorización de temas para las recomendaciones a partir de la participación de los profesionales que asistieron a la jornada. La idea es que sean los profesionales los que puedan identificar cuándo y dónde tienen lugar prácticas de este tipo.

¿Quién elabora los contenidos del proyecto Essencial?

Cari: Los contenidos que acompañan cada recomendación son el resultado de la participación de muchos profesionales expertos en diferentes disciplinas. Hay una validación posterior de estos contenidos. Por lo que refiere a los vídeos, los elaboran profesionales de AQuAS y profesionales de la salud que explican en primera persona de una forma divulgativa la idea principal de cada recomendación.

¿Qué destacarías del proyecto Essencial?

Cari: Ofrecemos de forma sistemática cada recomendación, el trabajo colaborativo con con profesionales sanitarios, bibliografía y fichas para pacientes, tema sobre el cual profundizaremos próximamente desde aquí. Quizás, lo que destacaría más es el hecho que todo esto forma parte de un compromiso para acercar la cultura de evaluación y la cultura del Choosing Wisely a todos los niveles: ciudadanía, profesionales y sistema de salud.

Què fem amb les pràctiques mèdiques de poc valor?

8 febr.

El projecte Essencial té per objectiu millorar la qualitat de l’atenció sanitària mitjançant l’aportació d’evidència als professionals que els resulti útil per a prendre decisions informades en el seu dia a dia.

La particularitat d’aquest projecte és que això es fa identificant pràctiques de poc valor habituals en el sistema de salut i amb una estratègia per aconseguir evitar aquestes pràctiques.

Cari Almazán, responsable d’aquest projecte, respon preguntes en una entrevista.

Què és el projecte Essencial?

Cari: Es tracta d’un projecte del Departament de Salut de Catalunya liderat des de l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS), en què participen investigadors d’AQuAS, professionals de la salut, societats científiques i el Consell Consultiu de Pacients. Cadascú, des del seu rol, treballa amb un objectiu clar: millorar la qualitat de l’atenció sanitària a partir d’una estratègia molt concreta d’identificar pràctiques de poc valor i facilitar informació als professionals per ajudar-los a deixar de fer tot allò que no aporta un benefici en salut al pacient.

Què és una pràctica de poc valor?

Cari: A la pràctica mèdica habitual hi ha rutines que se sap que no aporten cap benefici al pacient i és complex entendre per què passen però encara és més complex tractar d’evitar-les. Segurament hi ha resistències al canvi i hem de fer molta feina explicant aquest projecte.

Com funciona el projecte Essencial?

Cari: Funcionem a diferents nivells i tractem de ser sistemàtics i transparents. Això implica un recorregut de treball que inclou: identificar pràctiques de poc valor, trobar el coneixement (l’evidència), comunicar i implementar el projecte.

Si una rutina no aporta cap benefici al pacient, per què es fa?

Cari: Justament preguntem això als professionals d’atenció primària, entre moltes altres coses. Destaca allò de “perquè sempre s’ha fet així” o “perquè m’ho demana el pacient”. Hi ha una certa tendència -jo diria que humana- de voler-nos sentir útils. Tant el professional com el pacient se senten millor però, a vegades, hi ha evidència que indica que aquest “sentir-se millor” no va acompanyat d’un benefici per al pacient. Això s’ha d’explicar molt bé.

Quin rol té el projecte Essencial en el dia a dia d’un professional de la salut i d’un potencial pacient?

Cari: Hi ha molts projectes alineats amb aquesta iniciativa per millorar la qualitat de l’atenció sanitària. En aquest context, el projecte Essencial se situa com una eina del sistema de salut per ajudar a la presa de decisions del professional de la salut. El projecte Essencial vol ser útil, d’aquesta manera, al sistema de salut i als professionals. A més, per a un potencial pacient, conèixer aquest projecte també pot contribuir a entendre per què un professional de la salut no recomana una determinada prova diagnòstica o tractament.

No em queda clar si el projecte està dirigit a professionals o a ciutadania

Cari: El projecte Essencial va dirigit a tota la població. D’una banda, als professionals per tal que disposin d’aquesta eina però també a la ciutadania. Per què no? Altra cosa és que els ciutadans vulguin aquesta informació.

Els ciutadans troben interessant disposar de tota aquesta informació?

Cari: No ho sabem, els ho hauríem de preguntar. Coneixem experiències on no queda clar que la informació que es facilita sigui la informació que la ciutadania vol però des d’AQuAS creiem que és un exercici de responsabilitat compartir coneixement i metodologia.

Qui tria les recomanacions?

Cari: Es trien conjuntament amb la implicació de les diferents societats científiques. Ara mateix hi ha en marxa un procés participatiu per prioritzar pràctiques clíniques de poc valor en el marc de la III Jornada d’Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva. En la jornada del projecte Essencial de l’any passat es va fer una priorització de temes per a les recomanacions a partir de la participació dels professionals que van assistir a la jornada. La idea és que siguin els professionals els que puguin identificar quan i on tenen lloc pràctiques d’aquest tipus.

Qui elabora els continguts del projecte Essencial?

Cari: Els continguts que acompanyen cada recomanació són el resultat de la participació de molts professionals experts en diferents disciplines. Hi ha validació posterior d’aquests continguts. Pel que fa als vídeos, els elaboren professionals d’AQuAS i professionals de la salut que expliquen en primera persona d’una manera divulgativa la idea clau de cada recomanació.

Què destacaries del projecte Essencial?

Cari: Oferim de manera sistemàtica cada recomanació, treball col·laboratiu amb els professionals sanitaris, bibliografia i fitxes per a pacients, tema sobre el qual aprofundirem properament des d’aquí. Potser, el que destacaria més és que tot això forma part d’un compromís per apropar la cultura d’avaluació i la cultura del Choosing Wisely a tots nivells: ciutadania, professionals i sistema de salut.

Hip and knee arthroplasty: What prosthesis did you say I would get? (part two)

1 febr.

We continue the interview with Olga Martínez expert at the Catalan Arthroplasty Register (RACat) and Xaxier Mora, specialist in traumatology and orthopaedic surgery with a Master in biomaterials.

The aim of today’s post is to know a little more about prostheses and the biomaterials used in arthroplasties.

With this post and the previous one, we have wanted to present the opinions of these two professionals.

Are all prostheses the same?

Xavier: No, because each patient is different. Therefore, the orthopaedic surgeon will recommend one type of prosthesis or another, depending on the extent to which the bone is affected, the patients’ age, associated diseases and the daily activity of a the patient.

Olga: At present, there are different types of prosthesis on the market in terms of design, materials used in their manufacture and the way they are anchored to the bone. There are prostheses that range from replacing only a part of the joint to more complex joint replacements in situations where bone damage is extensive.

As a user of the health system, to which hospital should I go to receive the best prosthesis?

Xavier: One cannot talk about better or worse prostheses because all prostheses used for implants have to follow a standardised procedure according to specific international standards, such as those of the American FDA and the European CE seal of approval, for materials that will be implanted in humans. In the same way, hospitals in Catalonia are certified to be able to carry out this type of surgery.

Olga: The prostheses which are commercialised in Catalonia meet the international standards of quality and public hospitals base their choices of prostheses on the scientific evidence available. This is allows them to select those with the best results according to arthroplasty registries, using recommendations from different institutions such as the NICE (National Institute of Healthcare and Clinical Excellence) and the ODEP (Orthopaedic Data Evaluation Panel).

Olga: In addition, the new European legislation passed in 2016, regarding implants used in health, aims to increase the supervision of the industry by implementing stricter norms and regulations including the obligation of clinical assessment, while at the same time fostering innovation in this field.

Who does the research into the best materials available and what factors are taken into account?

Olga: These days, the research of new materials and manufacturing techniques as well as the design and improvement of new prosthetic implants is a multidisciplinary process. The contributions of orthopaedic surgeons are especially important together with studies in joint biomechanics and surgical technique. In Catalonia there are research centres in biomaterials such as Leitat and the Technical University of Catalonia (UPC).

Olga: From the AQuAS we have written up and published short reports on biomaterials (polyethylene, cements and ceramics and metals) aimed at professionals that work in services of orthopaedic surgery and traumatology, with the aim of updating their knowledge.

Reports available in Catalan:

Xavier: Nowadays, when manufacturing new materials, the interaction between the surface of a biomaterial and the bone is taken into account more and more often, so that bone cells can consider an implant as part of its own structure and thereby avoid the prosthesis from moving about because this is one of the biggest problems in getting an implant to function well.

How have materials evolved since the first prostheses to the present day?

Olga: The discovery of new materials and/or the progress made both in terms of manufacturing techniques and the knowledge gained in the biomechanics of the human body have influenced the design of prostheses over time.

Xavier: The first experiences in joint implants date back to the 20s of last century. One of the first attempts at replacing the surface of the head of the hip was done by manufacturing a metal socket or dome (Smith-Petersen).

Xavier: In the last 20 years, many important advances have been made regarding the use of new biomaterials, much safer and of greater resistance to wear, thus extending the life of an implant in a biological environment such as the human body. Together with metallic biomaterials, these days ceramic biomaterials are used with good results in relation to their integration in bone tissue.

Xavier: On the other hand, research in 3D technology has paved the way for a more precise surgery, and in the future it will be possible to manufacture more personalised implants.

Xavier and Olga: We both agree that we are getting closer and closer to having a prosthesis that is for life.

Artroplastia de cadera y rodilla: ¿qué prótesis dice que me van a poner? (segunda parte)

1 febr.

Continuamos la entrevista a Olga Martínez, técnico del Registro de Artroplastias de Cataluña (RACat) y Xavier Mora, especialista en traumatología y cirugía ortopédica y máster en biomateriales.

El objetivo del post de hoy es saber un poco más sobre prótesis y biomateriales usados en artroplastias.

Con este post y el anterior hemos querido presentar las opiniones de estos dos profesionales.

¿Todas las prótesis son iguales?

Xavier: No, porque cada paciente es diferente. Por este motivo, el cirujano ortopédico indicará un tipo de prótesis u otra, en función del grado de afectación ósea, la edad, las enfermedades asociadas y la actividad del paciente.

Olga: Actualmente, existen en el mercado diferentes tipos de prótesis según su diseño, el material de fabricación y la forma de anclaje al hueso. Se pueden encontrar desde prótesis para el recambio de solamente una parte de la articulación hasta recambios más complejos para situaciones con gran afectación ósea.

Como usuaria del sistema de salud: ¿a qué hospital debo ir para que me pongan la mejor prótesis?

Xavier: No se puede hablar de prótesis mejores o peores ya que toda prótesis para ser implantada ha de seguir un proceso de homologación según unos estándares internacionales, como son los de la FDA americana y la marca CE europea, específicos para materiales que han de ser implantados en humanos. De la misma forma, los hospitales de Cataluña están acreditados para poder realizar este tipo de cirugía.

Olga: Las prótesis que se comercializan en Cataluña cumplen con los estándares de calidad internacional y los hospitales públicos se apoyan en la evidencia científica disponible para la selección de las prótesis que presentan mejores resultados según los registros de artroplastias, las recomendaciones de varias instituciones como el NICE (National Institute of Healthcare and Clinical Excellence) y el ODEP (Orthopaedic Data Evaluation Panel).

Olga: Además, la nueva legislación europea aprobada el 2016 sobre productos sanitarios implantables quiere aumentar la supervisión sobre la industria, con normas más estrictas y la obligatoriedad de la evaluación clínica, a la vez que se incentiva la innovación en este campo.

¿Quién se dedica a investigar los mejores materiales disponibles y qué elementos se tienen en cuenta?

Olga: Actualmente, la investigación de nuevos materiales y técnicas de fabricación, así como el diseño y mejora de nuevos implantes protésicos es multidisciplinaria. Es especialmente importante la aportación de cirujanos ortopédicos con los estudios de biomecánica articular y la técnica quirúrgica. En Cataluña hay centros de investigación en biomateriales como Leitat y la Universidad Politécnica de Cataluña (UPC).

Olga: Desde AQuAS se han elaborado y publicado informes breves sobre biomateriales (polietileno, cementos y cerámicas y metales) orientados a los profesionales que trabajan en los servicios de cirugía ortopédica y traumatología, con el objetivo de actualizar sus conocimientos.

Xavier: Actualmente, en la fabricación de nuevos materiales se tiene cada vez más en cuenta la interacción de la superficie del biomaterial con el hueso, que las céluas óseas puedan considerar el implante como una estructura propia y así evitar la movilización de la prótesis porque éste es uno de los principales problemas para el buen funcionamiento del implante.

¿Cómo ha evolucionado los materiales desde las primeras prótesis hasta la actualidad?

Olga: El descubrimento de nuevos materiales y/o los avances en técnicas de fabricación y en conocimientos sobre biomecánica del cuerpo humano han influenciado a lo largo del tiempo el diseño de las prótesis.

Xavier: Las primeras experiencias con implantes articulares datan de los años 20 del siglo pasado. Uno de los primeros intentos para sustituir la superficie de la cabeza del fémur se realizaron fabricando una cúpula metálica (Smith-Petersen).

Xavier: En los últimos 20 años se han producido avances muy importantes en relación con la utilización de nuevos biomateriales, mucho más seguros y con una mayor resistencia al desgaste, alargando la supervivencia del implante en un medio biológico como el del cuerpo humano. Junto con los biomateriales metálicos, se utilizan actualmente biomateriales cerámicos con buenos resultados en relación con su integración al tejido óseo.

Xavier: Por otro lado, la investigación en tecnología 3D permite una técnica quirúrgica más cuidada, y en un futuro se podrán fabricar implantes más personalizados.

Xavier y Olga: Los dos coincidimos que cada vez estaremos más cerca del objetivo de una prótesis para toda la vida.

Artroplàstia de maluc i genoll: quina pròtesi diu que em posaran? (segona part)

1 febr.

Continuem l’entrevista a l’Olga Martínez, tècnic del Registre d’Artroplàsties de Catalunya (RACat) i el Xavier Mora, especialista en traumatologia i cirurgia ortopèdica i màster en biomaterials.

L’objectiu del post d’avui és saber una mica més sobre pròtesis i biomaterials usats en artroplàsties.

Amb aquest post i l’anterior hem volgut presentar les opinions d’aquests dos professionals.

Totes les pròtesis són iguals?

Xavier: No, perquè cada pacient és diferent. Per això, el cirurgià ortopèdic indicarà un tipus de pròtesi o una altra, en funció del grau d’afectació òssia, l’edat, les malalties associades i l’activitat del pacient.

Olga: Actualment, existeixen en el mercat diferents tipus de pròtesis quant al seu disseny, el material amb què estan fabricades i la forma d’ancoratge a l’os. Es poden trobar des de pròtesis per al recanvi de només una part de l’articulació fins a recanvis articulars més complexos per a situacions amb gran afectació òssia.

Com a usuària del sistema de salut: a quin hospital he d’anar perquè em posin la millor pròtesi?

Xavier: No es pot parlar de pròtesis millors o pitjors ja que tota pròtesi per a ser implantada ha de seguir un procés d’homologació segons uns estàndards internacionals, com són els de la FDA americana i la marca CE europea, específics per a materials que han de ser implantats en humans. De la mateixa manera, els hospitals de Catalunya estan acreditats per a poder fer aquest tipus de cirurgia.

Olga: Les pròtesis que es comercialitzen a Catalunya compleixen amb els estàndards de qualitat internacional i els hospitals públics es recolzen en l’evidència científica disponible per a la selecció de les pròtesis que presenten millors resultats segons els registres d’artroplàsties, les recomanacions de diverses institucions com el NICE (National Institute of Healthcare and Clinical Excellence) i l’ODEP (Orthopaedic Data Evaluation Panel).

Olga: A més, amb la nova legislació europea aprovada el 2016 sobre productes sanitaris implantables es vol augmentar la supervisió sobre la indústria, amb normes més estrictes i l’obligatorietat de l’avaluació clínica, alhora que s’incentiva la innovació en aquest camp.

Qui es dedica a investigar els millors materials disponibles i quins elements es tenen en compte?

Olga: Actualment, la recerca de nous materials i tècniques de fabricació, així com el disseny i millora de nous implants protètics és multidisciplinària. És especialment important l’aportació de cirurgians ortopèdics amb els estudis de biomecànica articular i la tècnica quirúrgica. A Catalunya hi ha centres de recerca en biomaterials com ara Leitat i la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC).

Olga: Des d’AQuAS s’han elaborat i publicat informes breus sobre biomaterials (polietilè, ciments i ceràmiques i metalls) orientats als professionals que treballen en els serveis de cirurgia ortopèdica i traumatologia, amb l’objectiu d’actualitzar els seus coneixements.

Xavier: Actualment, en la fabricació de nous materials es té en compte cada vegada més la interacció de la superfície del biomaterial amb l’os, que les cèl·lules òssies puguin considerar l’implant com una estructura pròpia i així evitar la mobilització de la pròtesi perquè aquest és un dels principals problemes per al bon funcionament de l’implant.

Com han evolucionat els materials des de les primeres pròtesis fins a l’actualitat?

Olga: El descobriment de nous materials i/o els avenços tant pel que fa a les tècniques de fabricació com dels coneixements sobre biomecànica del cos humà han influenciat al llarg del temps el disseny de les pròtesis.

Xavier: Les primeres experiències amb implants articulars daten dels anys 20 del segle passat. Un dels primers intents per substituir la superfície del cap del maluc es va realitzar fabricant una cúpula metàl·lica (Smith-Petersen).

Xavier: En els últims 20 anys s’han produït avenços molt importants en relació amb la utilització de nous biomaterials, molt més segurs i amb major resistència al desgast, allargant la supervivència de l’implant en un medi biològic com el del cos humà. Juntament amb els biomaterials metàl·lics, s’utilitzen actualment biomaterials ceràmics amb bons resultats en relació amb la seva integració al teixit ossi.

Xavier: D’altra banda, la recerca en tecnologia 3D permet una tècnica quirúrgica més acurada, i en un futur es podran fabricar implants més personalitzats.

Xavier i Olga: Tots dos coincidim que cada vegada serem més a prop de l’objectiu d’una pròtesi per a tota la vida.

Hip and knee arthroplasty: What prosthesis did you say I would get? (part one)

25 gen.

Today, we interview Olga Martínez expert at the Catalan Arthroplasty Register (RACat) and Xavier Mora, specialist in traumatology and orthopaedic surgery with a Master in biomaterials. They are two professionals involved in arthroplasties, a subject of great impact among a large sector of the population. We focus on aspects of recommendation and prognosis related to the pathology and on the value of registries for quality care.

In what cases is an arthroplasty intervention recommended?

Xavier: The most important surgical indication to carry out a knee or hip arthroplasty is arthrosis. Advanced arthrosis has a considerable social impact with a loss of life quality for the person affected due to pain, a loss of personal autonomy and an increase in dependency. In addition, the loss or reduction in mobility can worsen existing diseases such as diabetes or heart diseases. It is in these situations when an arthroplasty is recommended which will reduce pain and improve joint mobility.

Olga: In our field, according to the data from the Conjunt Mínim de Dades dels Hospitals d’Aguts (Minimum Set of Data from Acute Care Hospitals) and the Catalan Arthroplasty Register (RACat), the main reason for an intervention in knee and also hip arthroplasties is arthrosis. In the case of the hip, femoral neck fractures are the second cause for arthroplasty recommendation.

It seems that there are more and more people who undergo arthroplastic surgery each day to implant a prosthesis. Is this a fact?

Xavier: Yes, around 9,6% of the Spanish population suffer from this disease to some degree, a percentage that increases up to 33,7% among people aged between 70 and 80. With the ageing of the population, it is evident that there will be an increase in the number of people who could be candidates for arthroplastic surgery in the future. In the context of Catalonia, if we do a simulation with 2026 as the time horizon, based on data from the Idescat, the population aged between 15 and 39 will decrease while the population of 40 to 64 will increase (227,000 people and 330,000 people respectively).

Olga: At present, knee arthrosis has a prevalence of 10,2% and that of the hip is around 5%, more frequent among women, even though the data vary between one study and another.

The AQuAS, the Agency for Quality and Health Assessment of Catalonia, has been managing the Catalan knee and hip arthroplasty registry (prosthesis) for many years. What purpose does a registry like this have?

Xavier: The aim of all orthopaedic surgery is the survival and good functioning of a prosthesis and in consequence, the improvement in the quality of life of patients. Although a prosthetic implant undergoes strict manufacturing procedures before being used and follows a rigorous surgical technique during surgery, the functional results in a patient need to be assessed via follow up sessions from the time they receive an implant. To this effect, arthroplasty registries can help detect models of prosthesis with a malfunction, both in the short and long term, and identify the patients who have received these implants.

Olga: This is what happened a few years ago with the ASR model, a hip prosthesis that some publications and registries, such as the National Joint Registry, pointed out due to an unusual increase in the rate of revisions. This motivated an international health alert and a protocol was adopted to monitor patients.

Olga: One of the first prosthetic failures that prompted the creation of registries was that of the 3M Capital Hip, a hip prosthesis introduced in 1991 in the United Kingdom as an inexpensive prosthesis. After six years and more than 4,600 prosthesis implants, the risk of undergoing a revision was considered to be 4 times higher than that expected with the added difficulty of the traceability of the implants as no registry existed at a national level.

Olga: The Registry for Arthroplasties of Catalonia created in 2005, an epidemiological tool of surveillance in the Catalan Health System, stemmed from the collaboration between the AQuAS, CatSalut and the Catalan Society of Orthopaedic Surgery and Traumatology.

Are there other similar experiences of registries of this type in other countries?

Olga: Sweden (1975) and Finland (1980) were the first countries to push for a national registry of arthroplasties of a demographic nature.

Olga: At present, many countries have implemented this tool, be it in Europe, America, Oceania, etc… with different territorial coverage, but with a common aim: to be a valid instrument in assessing arthroplasty procedures and implants used.

As a patient or as a family member of a person that suffers from joint arthrosis, what is the message that you would like to get across based on your experience?

Xavier: The first consultation that a patient has is always because of the pain they are experiencing in the hip or knee joint when walking, going up or down stairs, getting up from a sitting position in a chair, having difficulty to put on shoes, etc. The aim of treatment should be to eliminate pain by using medication, doing physical exercise and physiotherapy that help improve 95% of patients. An arthroplasty intervention should only be considered as a last therapeutic resort. In this context, shared decisions between professionals and patients are very important too when talking about arthroplasties. We should all ask ourselves whether the best option to reduce this pain is to implant a prosthesis.

Does a patient go back to normal routine life after an arthroplasty intervention?

Xavier: After a surgical intervention and once the period of functional recovery has come to an end, a normal lifestyle can begin, due to the disappearance of pain and an improvement in joint mobility. In certain cases, constraints will be limited to intense activity that could overburden the joint.

(To be continued …)