Author Archives: AQuAS

Health and poverty are hereditary: can we remedy this?

17 maig
Anna Garcia-Altés
Anna García-Altés

In recent years, child poverty has increased in Catalonia as a result of the economic crisis. According to the 2016 figures from the Idescat, the latest figures available, and from 2009, children are the group most at risk of poverty, more than the adult population and also more than the 65-year-old or older population group.

“Child health and poverty. What can we learn from the data?” was the title of the conference held within the framework of the Celebration of the 2018 World Health Day.

Data from the latest report related to children and the effects of the crisis on the health of the population were highlighted at the conference, published by the Observatory of the Health System of Catalonia: children with a lower socio-economic level present up to 5 times more morbidity, consume more pharmaceutical drugs (three times more psychotropic drugs) than the remainder of the child population, visit mental health centres more frequently (5.9% of girls and 11.4% of boys as opposed to 1.3% and 2.2% in girls and boys with a higher socio-economic level) and are admitted more to hospitals (45 girls and 58 boys for every 1000 as opposed to 13 and 26, respectively) especially for psychiatric reasons.

A child’s health largely depends on the economy of their parents and those that belong to families with a lower socio-economic level have more health problems, a fact that can have disastrous consequences in other areas such as education and social life and which condition their future. This fact is exacerbated in the case of children with special needs or chronic diseases where their health suffers even more from the effects of poverty because in some cases their care requires specific products which families cannot afford.

This is one of the problems that we are facing right now. There is growing scientific evidence, both in biology and in social sciences, of the importance of the early years in life (including exposure in the womb) in the development of the capacities that stimulate personal well-being throughout the life cycle. Childhood is also a structural transmitter of inequalities, both from a health and socio-economic point of view. If nothing is done, boys and girls who belong to families with few resources run the risk of growing up into adults with worse health and a lower educational and socio-economic level than others.

What can we do? We can of course strengthen the social welfare state, with structural and institutional reforms which are more than ever necessary. Educational policy is fundamental, especially by reinforcing primary education, guaranteeing equal opportunities and putting the spotlight on those children in a disadvantaged situation. Once they are adult, active labour policies are also needed. And from health policies, despite their eminently palliative nature, primary and community care is particularly important as is guaranteeing care to all children.

Post written by Anna García-Altés (@annagaal).

La salud y la pobreza son hereditarias: ¿Intentamos remediarlo?

17 maig
Anna Garcia-Altés
Anna García-Altés

En los últimos años la pobreza infantil ha aumentado en Cataluña como consecuencia de la crisis económica. Según datos del Idescat de 2016 -los últimos disponibles-, y desde el 2009, los niños son el colectivo con un mayor riesgo de pobreza, por encima de la población adulta y por encima también de la población de 65 años y más.

“Salut y pobreza infantil. ¿Qué nos dicen los datos?” fue el nombre de la conferencia que se impartió en el marco del acto de celebración del Día Mundial de la Salud 2018.

En la conferencia se pusieron de relieve los datos relativos a la infancia del último informe sobre los efectos de la crisis en la salud de la población publicados por el Observatorio del Sistema de Salud de Cataluña: los niños con menor nivel socioeconómico presentan hasta 5 veces más morbilidad, consumen más fármacos (el triple de psicofármacos) que el resto de la población infantil, visitan con más frecuencia los centros de salud mental (5,9% de las niñas y un 11,4% de los niños frente al 1,3 y el 2,2% en las niñas y niños de mayor nivel socioeconómico) e ingresan más en los hospitales (45 niñas y 58 niños por cada 1.000 frente  a 13 y a 26, respectivamente) y especialmente por causas psiquiátricas.

El estado de salud de los niños depende en buena parte de la economía de sus progenitores y los que pertenecen a familias con menor nivel socioeconómico presentan más problemas de salud, un hecho que puede tener consecuencias nefastas en otros ámbitos como el educativo y el social, y que condiciona su futuro. Este hecho se agrava en el caso de los niños que tienen discapacidades o enfermedades crónicas y que aún sufren más el impacto de la pobreza en su salud porque en algunos casos su cuidado requiere productos específicos que las familias no pueden comprar.

Este es uno de los problemas que tenemos ahora mismo encima de la mesa. Hay  evidencia científica creciente, tanto desde la biología como desde las ciencias sociales, de la importancia de los primeros años de vida (incluyendo la exposición en el útero) en la formación de las capacidades que promueven el bienestar a lo largo del ciclo de vida. La infancia también es un transmisor estructural de las desigualdades, tanto desde el punto de vista de la salud como desde la vertiente socioeconómica. Los niños y niñas que pertenecen a familias con pocos recursos, si no se actúa, corren el riesgo de llegar a adultos con peor salud, menor nivel educativo y socioeconómico que el resto.

¿Qué podemos hacer? Por supuesto hay que fortalecer el estado del bienestar, con reformas estructurales e institucionales que ahora más que nunca son necesarias. La política educativa es fundamental, sobre todo reforzando la educación primaria, garantizando la igualdad de oportunidades y poniendo el foco en aquellos niños en situaciones desventajosas. Una vez en la edad adulta, son necesarias también políticas activas de trabajo. Y desde las políticas de salud, a pesar de su carácter eminentemente paliativo, es especialmente importante la atención primaria y comunitaria, y garantizar la atención a todos los niños y niñas.

Entrada elaborada por Anna García-Altés (@annagaal).

La salut i la pobresa són hereditàries: intentem posar-hi remei?

17 maig
Anna Garcia-Altés
Anna García-Altés

En els darrers anys la pobresa infantil ha augmentat a Catalunya com a conseqüència de la crisi econòmica. Segons dades de l’Idescat de 2016 -les darreres disponibles-,i des del 2009, els infants són el col·lectiu amb un major risc de pobresa, per sobre de la població adulta i per sobre també de la població de 65 anys i més.

“Salut i pobresa infantil. Què ens diuen les dades?” va ser el nom de la conferència que es va impartir en el marc de l’Acte de celebració del Dia Mundial de la Salut 2018.

A la conferència es van posar de relleu les dades relatives als infants del darrer informe sobre els efectes de la crisi en la salut de la població publicat per l’Observatori del Sistema de Salut de Catalunya: els infants amb menor nivell socioeconòmic presenten fins a 5 vegades més morbiditat, consumeixen més fàrmacs (el triple de psicofàrmacs) que la resta de la població infantil, visiten amb més freqüència els centres de salut mental (5,9% de les nenes i un 11,4% dels nens enfront de l’1,3 i del 2,2% en les nenes i nens de major nivell socioeconòmic) i ingressen més als hospitals (45 nenes i 58 nens per cada 1.000 enfront de 13 i 26, respectivament) i especialment per causes psiquiàtriques.

L’estat de salut dels infants depèn en bona part de l’economia dels seus progenitors i els que pertanyen a famílies amb menor nivell socioeconòmic presenten més problemes de salut, un fet que pot tenir conseqüències nefastes en altres àmbits com l’educatiu i el social, i que condiciona el seu futur. Aquest fet s’agreuja en el cas dels infants que tenen discapacitats o malalties cròniques i que encara pateixen més l’impacte de la pobresa en la seva salut perque en alguns casos la seva cura requereix de productes específics que les famílies no poden comprar.

Aquest és un dels problemes que tenim ara mateix sobre la taula. Hi ha evidència científica creixent, tant des de la biologia com des de les ciències socials, de la importància dels primers anys de vida (inclosa l’exposició a l’úter) en la formació de les capacitats que promouen el benestar al llarg del cicle de vida. La infància també és un transmissor estructural de les desigualtats, tant des del punt de vista de la salut com des del vessant socioeconòmic. Els nens i nenes que pertanyen a famílies amb pocs recursos, si no s’actua, corren el risc d’arribar a adults amb pitjor salut, menor nivell educatiu i socioeconòmic que la resta.

Què podem fer? Per descomptat cal enfortir l’estat de benestar, amb reformes estructurals i institucionals que ara més que mai són necessàries. La política educativa és fonamental, sobretot reforçant l’educació primària, garantint la igualtat d’oportunitats i posant el focus en aquells infants en situacions desavantatjoses. Un cop a l’edat adulta, calen també polítiques actives de treball. I des de les polítiques de salut, tot i el seu caràcter eminentment pal·liatiu, és especialment important l’atenció primària i comunitària, i garantir l’atenció a tots els infants.

Entrada elaborada per Anna García-Altés (@annagaal).

Conversations on gender in the nursing context

10 maig
Marc Fortes, Núria Rodríguez-Valiente, Mercè Salvat

Like every 12 May, the International Nurses Day is celebrated and to commemorate this date, three colleagues in the profession, Mercè Salvat, Marc Fortes and Nuria Rodríguez got together to talk about the relationship between gender and giving care.

We would like to share our reflections on how socially, the profession has been related to vocation, altruism, submissiveness and invisibility…, in short, to the social stereotypes of the female gender.

Questions arose during this conversation such as why the term caregiving is associated with women in our society, why this care does not have nor has had social recognition when opinion is favourable in the processes of health-illness, how the men who have chosen this profession experience it and finally, how it would be possible to “deconstruct” this social and cultural construct.

Let’s take it a step at a time.

Why is the concept of caregiving associated with women in our society?

It is a historical fact that in our patriarchal society, women have been linked to the function of reproduction and taking care of the home. This care should be seen in its widest sense: from the routine chores of housekeeping, to curing and maintaining the health of older people, babies and family members who are ill. At the same time, they have been attributed with a whole series of connotations such as servitude, self-sacrifice, unconditional commitment and in short, of little value. On the other hand, in this context, men have been linked to productivity and the economic sustenance of the family and associated with professionalism and social prestige.

Why does this caregiving not have nor has had social prestige?

This deeply rooted social construct has normalised the idea of caregiving as something feminine. It is taken a step further by establishing stereotypes between that which is feminine, caregiving and the social vocation-intuition-servitude-invisibility. Finally, a symbolic association with essential professions in the care of people is made; this would be the case of nursing. In fact, the stereotyped identification of the profession is replicated socially and the role of the nurse is a professional continuation of home care (Germán, 2004).

In addition, to this collective worldview mentioned previously, we also need to add the sexual-recreational perspective of the profession which unfortunately continues to be present. An example, in the most recent cases, is the flu campaign of 2017 by the Ministry of Health and the TV programme Telepasión – El Musical 2017.

How do the men who have chosen this profession experience it?

This is a question we male nurses have always asked ourselves: What problem is there in carrying out this career? Would anybody have questioned my decision had I decided to be a doctor or pharmacist? This is the first battle to be fought by the men who decide to give care professionally to other people. It is not a battle against themselves but rather against established social prejudices. We will attempt to briefly summarise some of these prejudices:

– “To be able to care for someone, a special sensitivity is needed which only women have.” It appears that men are strong, do not waste time on feelings and of course never cry. Luckily, many of us have shown that professional care requires a set of skills which in the first place can be trained and which secondly do not depend on gender whatsoever, or, as Joan Tronto, the political scientist puts it: “Giving care is not more natural for women; they do it as a privilege for men.”

– As we mentioned earlier, the social construct says that “men are the economic pillar of the family”. Nowadays, the average salary of a male nurse might not be enough to sustain a family. In our present day society we need to consider shared responsibility in family management.

– “Men that choose a profession of this type are not very masculine”; the social construct means that some men do not go into these professions because, from a social viewpoint, it is thought that their masculinity might be questioned and consequently, the superiority of gender too. What is more, this idea leads to the attribution of a sexual orientation because of belonging to this collective.

How can this social and cultural construct be deconstructed?

The “deconstruction” of this social construct should lead us towards the revolution of equating caregiving with healing from a human perspective and not from a gender perspective. To be able to give care, it is without doubt necessary to have a predisposition towards solidarity, an emotional commitment and flexibility but these grand values belong to humanity and not to any gender or profession. The perspective of gender is in itself enriching and should bestow on men and women the condition of equality when carrying out their chosen professions regardless of their gender.

In order to “deconstruct” the stereotype of gender in our patriarchal society, we should learn that giving care is a skill that people have and that it has nothing to do with the dichotomy of gender (Barragán, 2009). A feminine or masculine view regardless of sex is necessary in order to look at our profession historically and in terms of the future (Chamizo, 2004) and what is more, we feel the need to add that it is necessary in order to deal with the present and future of society.

In this respect, our proposals are a step towards the definition of a common strategic line proposed by professional colleges of health, where the democratic values which are imbued in taking care and in giving care are promoted.

Post written by Núria Rodríguez-Valiente, Marc Fortes and Mercè Salvat.

Conversaciones sobre género en el contexto enfermero

10 maig
Marc Fortes, Núria Rodríguez-Valiente, Mercè Salvat

Como cada 12 de mayo se celebra Día Internacional de la Enfermera y en conmemoración de esta fecha tres compañeros de profesión, Mercè Salvat, Marc Fortes y Núria Rodríguez, nos hemos encontrado para conversar sobre la relación entre el género y el cuidar.

Queremos compartir nuestras reflexiones sobre cómo socialmente la profesión se ha relacionado con aspectos vocacionales, altruistas, de submisión y de invisibilidad…, en definitiva, con los estereotipos sociales sobre el género femenino.

Durante esta conversación surgen preguntas como por qué en nuestra sociedad el término cuidar está asociado a la mujer, por qué este cuidar no tiene ni ha tenido reconocimiento social cuando la valoración es positiva durante los procesos de salud-efermedad, cómo lo viven los hombres que han elegido esta profesión y, finalmente, cómo sería posible “deconstruir” este constructo social y cultural.

Vamos por partes.

¿Por qué en nuestra sociedad el término cuidar está asociado a la mujer?

Es conocido que históricamente y en nuestra sociedad patriarcal, se ha vinculado a la mujer con la función reproductora y el cuidado doméstico. Este cuidado hay que contemplarlo en su sentido más amplio: desde tareas rutinarias de mantenimiento del hogar, al cuidado y mantenimiento de la salud de personas mayores, niños y familiares enfermos. A la vez, se le han atribuido una serie de connotaciones de servidumbre, abnegación, entrega incondicional, y en conjunto de poco valor. Por otro lado, en este contexto, al hombre se le ha relacionado con la producción y el sostenimiento económico de la unidad doméstica y se ha asociado con la profesionalidad y el prestigio social.

¿Por qué este cuidar no tiene ni ha tenido prestigio social?

Este constructo social profundamente arraigado ha naturalizado el hecho de cuidar con aquello femenino, llevándolo aún más allá con la asignación de estereotipos como la relación entre lo femenino, el cuidar y con la vocación-intuición-servilismo-invisibilidad social, para finalmente hacer también la asociación simbólica de profesiones fundamentada en la atención a las personas; éste sería el caso de la profesión enfermera. De hecho, la identificación estereotipada de la profesión se replica socialmente y el rol enfermero es una continuidad profesionalizada del cuidado doméstico (Germán, 2004).

Además, a este imaginario colectivo, mencionado préviamente, también tenemos que añadirle la perspectiva sexo-lúdica de la profesión, desgraciadamente presente, por ejemplo y entre los casos más recientes, en la campaña de la gripe del año 2017 del Ministerio de Salud y El programa Telepasión – El Musical 2017.

¿Cuál es la vivencia de los hombres que han elegido esta profesión?

Esta es la pregunta que los enfermeros nos hemos hecho siempre: ¿Qué problema hay por desempeñar esta profesión? ¿Alguién me hubiera cuestionado la decisión si hubiera decidido ser médico o farmacéutico? Esta es la primera de las batallas que debe librar un hombre que decide dedicarse profesionalmente a cuidar otras personas. Una batalla no con él mismo, sinó con los prejuicios socialmente establecidos. Intentaremos matizar brevemente algunos de estos prejuicios:

–“Para cuidar hay que tener una sensibilidad especial que sólamente tienen las mujeres”. Parece que los hombres son fuertes, no pierden el tiempo en sensibilidades y por supuesto nunca lloran. Por suertes muchos hemos demostrado que los cuidados profesionalizados requieren una serie de habilidades que en primer lugar se pueden entrenar y que en segundo lugar no dependen del género en ningún caso, o como lo expone la politóloga Joan Tronto: “Cuidar no es más natural para las mujeres, lo hacen por el privilegio de los hombres”.

-Como hemos comentado antes, el constructo social dice que “los hombres son el puntal económico de la familia”. Actualmente, el sueldo medio de un enfermero quizás no permite sustentar una familia, en nuestra sociedad actual hay que hacer un planteamiento de la responsabilidad compartida hacia la gestión familiar.

–“Los hombres que eligen una profesión de este tipo no son tan masculinos”, el constructo social hace que algunos hombres no desempeñen estas profesiones porque desde el imaginario social se cree que se puede poner en duda su masculinidad y consecuentemente, la superioridad de género. Además, este imaginario conduce a la atribución de la orientación sexual por el hecho de pertenecer a este colectivo.

¿Cómo sería posible deconstruir este constructo social y cultural?

La “deconstrucción” de este constructo social deberíamos encaminarla hacia la revolución de equiparar el cuidar con el curar, desde una perspectiva humanizada y no desde la perspectiva de género. Sin lugar a dudas, para cuidar es necesaria una predisposición hacia la solidaridad, el compromiso emocional y la flexibilidad pero estos grandes valores pertenecen a la humanidad y no a ningún género ni profesión. La perspectiva de género por si misma es enriquecedora y debería contribuir a hombres y a mujeres la condición de igualdad al desempeñar la profesión elegida independientemente de su género.

Para “deconstruir” el estereotipo de género en nuestra sociedad patriarcal, tendríamos que aprender que cuidar es una habilidad que tenemos las personas y que no tiene que ver con la dicotomía del género (Barragán, 2009). La mirada femenina o masculina independientemente del sexo es necesaria para el abordaje histórico y de futuro de nuestra profesión (Chamizo, 2004) y es más, pensamos que sería necesario añadir que es necesaria para abordar el presente y el futuro de la sociedad.

En este sentido, nuestras propuestas se dirigen hacia la definición de una línea estratégica común propuesta por los colegios profesionales sanitarios, donde se promuevan los valores democráticos impregnados en el cuidar.

Entrada elaborada por Núria Rodríguez-Valiente, Marc Fortes y Mercè Salvat.

Converses sobre gènere en el context infermer

10 maig
Marc Fortes, Núria Rodríguez-Valiente, Mercè Salvat

Com cada 12 de maig es celebra el Dia Internacional de la Infermera i en commemoració d’aquesta data tres companys de professió, la Mercè Salvat, el Marc Fortes i la Núria Rodríguez, ens hem trobat per conversar sobre la relació entre el gènere i cuidar.

Volem compartir les nostres reflexions sobre com socialment la professió s’ha relacionat amb aspectes vocacionals, altruistes, de submissió i d’invisibilitat…, en definitiva, amb els estereotips socials del gènere femení.

Durant aquesta conversa sorgeixen preguntes com per què a la nostra societat el terme cuidar està associat a la dona, per què aquest cuidar no té ni ha tingut reconeixement social quan la valoració és positiva durant els processos de salut-malaltia, com ho viuen els homes que han triat aquesta professió i, finalment, com seria possible “deconstruir” aquest constructe social i cultural.

Anem a pams.

Per què a la nostra societat el terme cuidar està associat a la dona?

És conegut que històricament i a la nostra societat patriarcal, la dona ha estat vinculada a la funció reproductora i a la cura domèstica. Aquesta cura l’hem de contemplar en el seu sentit més ampli: des de les feines rutinàries del manteniment de la llar, al guariment i manteniment de la salut de la gent gran, infants i familiars malalts. A la vegada, se li han atribuït tot un seguit de connotacions de servitud, abnegació, entrega incondicional, i en conjunt de poc valor. Per una altra banda, en aquest context, a l’home se l’ha relacionat amb la producció i el sosteniment econòmic de la unitat domèstica associat amb la professionalitat i el prestigi social.

Per què aquest cuidar no té ni ha tingut prestigi social?

Aquest constructe social profundament arrelat ha naturalitzat el fet del cuidar com allò femení, portant-ho encara més enllà amb l’assignació d’estereotips com la relació entre allò femení, el cuidar i amb la vocació-intuïció-servilisme-invisibilitat social, per a finalment, fer també l’associació simbòlica de professions fonamentades en l’atenció a les persones; aquest seria el cas de la professió infermera.  De fet, la identificació estereotipada de la professió es replica socialment i el rol infermer és una continuïtat professionalitzada de la cura domèstica (Germán, 2004).

A més a més, a aquest imaginari col·lectiu, mencionat prèviament, també li hem d’afegir la perspectiva sexo-lúdica de la professió, que malauradament continua estant present, com per exemple i entre els casos més recents,  la campanya de la grip de l’any 2017 del Ministerio de Salud i El programa Telepasión – El Musical 2017.

Quina és la vivència dels homes que han triat aquesta professió?

Aquesta és la pregunta que els infermers ens hem fet sempre: Quin problema hi ha per desenvolupar aquesta professió? Algú m’hagués qüestionat la decisió si hagués decidit ser metge o farmacèutic? Aquesta és la primera de les batalles que ha de lliurar un home que decideix dedicar-se professionalment a cuidar d’altres persones. Una batalla no pas amb ell mateix, sinó amb els prejudicis socialment establerts. Intentarem matissar breument, alguns d’aquests prejudicis:

–“Per cuidar cal una sensibilitat especial que només tenen les dones”. Sembla ser que els homes són forts, no perden el temps en sensibilitats i per descomptat mai ploren. Per sort molts hem demostrat que les cures professionalitzades requereixen d’una sèrie d’habilitats que en primer lloc es poden entrenar i que en segon lloc no depenen del gènere en cap cas, o com ho exposa la politòloga Joan Tronto: “Cuidar no és més natural per a les dones, ho fan pel privilegi dels homes”

-Tal i com hem comentat abans, el constructe social diu que “els homes són el puntal econòmic de la família”. Actualment, el sou mig d’un infermer potser no permet sustentar una família, en la nostra societat actual cal fer el plantejament de la responsabilitat compartida envers la gestió familiar.

–“Els homes que trien una professió d’aquest tipus, no són tan masculins”, el constructe social fa que alguns homes no desenvolupin aquestes professions perquè des de l’imaginari social es creu que es pot posar en dubte la seva masculinitat i conseqüentment, la superioritat de gènere. A més a més, aquest imaginari condueix a l’atribució de l’orientació sexual pel fet de pertànyer a aquest col·lectiu.

Com seria possible deconstruir aquest constructe social i cultural?

La “deconstrucció” d’aquest constructe social l’hauríem d’encaminar cap a la revolució d’equiparar el cuidar amb el curar, des d’una perspectiva humanitzada i no des de la perspectiva de gènere. Sense cap dubte, per cuidar és necessària una predisposició cap a la solidaritat, el compromís emocional i la flexibilitat però, aquests grans valors pertanyen a la humanitat i no a cap gènere ni a cap professió. La perspectiva de gènere per si mateixa és enriquidora i hauria de contribuir a homes i dones la condició d’igualtat al desenvolupar la professió triada independentment del seu gènere.

Per tal de “deconstruir” l’estereotip de gènere en la nostra societat patriarcal, hauríem d’aprendre que cuidar és una habilitat que tenim les persones i no té a veure amb la dicotomia del gènere (Barragán, 2009). La mirada femenina o masculina independentment del sexe és necessària per a l’abordatge històric i de futur de la nostra professió (Chamizo, 2004) i és més, pensem que caldria afegir que és necessària per a abordar el present i el futur de la societat.

En aquest sentit, les nostres propostes es dirigeixen cap a la definició d’una línia estratègica comuna proposada pels col·legis professionals sanitaris, on es promoguin els valors democràtics impregnats en el tenir cura i en el cuidar.

Entrada elaborada per Núria Rodríguez-Valiente, Marc Fortes i Mercè Salvat.

Who talks about what at EUnetHTA?

3 maig
Marta Millaret

AQuAS is analysing the activities of dissemination of the EUnetHTA project, a European Joint Action comprised of 61 organisations from 29 countries and coordinated from the Zorginstituut Nederland in Holland. It is the European health technology assessment network.

Assessment, as Emmanuel Giménez talked about in this post,”can directly help in the practice, management and sustainability of different health systems” by providing the best available knowledge for taking decisions at different levels.

It is precisely on this subject that a proposal has recently been published regarding the regulation of drugs and health products within the framework of the European Commission and which is being debated and outlined for implementation.

The aim of the EUnetHTA project is to facilitate cooperation between different institutions in the field of health technology assessment to take advantage of expertise and useful knowledge to favour health systems which will consequently provide potential benefits for the health of citizens. It is about generating quality knowledge by using common methodologies in a systematic and transparent way and it is about doing this by working collaboratively and by avoiding duplicities.

AQuAS participates very actively in different work groups in the project (assessment, implementation, generation of evidence, dissemination) and today we are going to put the spotlight on the dissemination group, led by Iñaki Imaz of the Instituto de Salud Carlos III (Institute of Health Carlos III) in Madrid. This work group has the challenge of communicating more and better regarding what the EUnetTHA project is.

To do this, there are different strategies and one of these is the assessment of the dissemination itself, a task led by AQuAS. To this end, the different activities are being brought together and a first analysis has been carried out which will be repeated every four months with the idea of obtaining recommendations and specific actions.

In the first intake, almost a 100 activities have been included. 78% correspond to the activities in scientific meetings (workshops, presentations, oral communications and posters); 5% are articles in scientific publications with an impact factor in the Journal Citation Reports and the remainder (17%) are other publications, e-meetings and activity done in social networks.

This analysis will make it possible to look at who disseminates, what is disseminated and where it is disseminated as well as looking at the content and who the majority target audience is of these dissemination activities within the framework of the EUnetHTA project. The results of the first analysis will be presented at the next general assembly of the project in Cologne (Germany) at the end of the month.

We feel that it is interesting to find the way to involve all those participating in facilitating the dissemination of the project so as to achieve a more active communication of the EUnetHTA project. Involvement in dissemination means getting the people that work on a project to disseminate both their work and their project at the same time. In this way, everyone stands to gain.

Will we succeed in getting all participants more involved in the activities of dissemination? Will our assessment serve to improve things? That is to be seen.

Post written by Marta Millaret (@MartaMillaret).

¿Quién habla de qué en EUnetHTA?

3 maig
Marta Millaret

AQuAS está analizando las actividades de diseminación del proyecto EUnetHTA, Joint Action europea integrada por 81 organizaciones de 29 países y coordinada desde el Zorginstituut Nederland de Holanda. Se trata de la red europea de evaluación de tecnologías sanitarias.

La evaluación, como comentaba Emmanuel Giménez en este post, “puede ayudar directamente a la práctica, a la gestión y a la sostenibilidad de los diferentes sistemas de salud” al facilitar el mejor conocimiento disponible para la toma de decisiones en diferentes niveles.

Justamente sobre este tema, recientemente se ha publicado una propuesta de regulación sobre evaluación de fármacos y productos sanitarios en el marco de la Comisión Europea, que se está debatiendo y perfilando para su puesta en funcionamiento.

El objetivo del proyecto EUnetHTA es facilitar la cooperación entre diferentes instituciones en el ámbito de la evaluación de tecnologías sanitarias para aprovechar conocimiento experto y útil para los sistemas sanitarios y, por tanto, con potenciales beneficios para la salud de la ciudadanía. Se trata de generar conocimiento de calidad utilizando metodologías comunes de una forma sistemática y transparente, y se trata de hacerlo trabajando colaborativamente y evitando duplicidades.

AQuAS tiene una fuerte participación en diferentes grupos de trabajo del proyecto (evaluación, implementación, generación de evidencia, diseminación) y hoy pondremos el foco en el grupo de diseminación, liderado por Iñaki Imaz del Instituto de Salud Carlos III de Madrid. Este grupo de trabajo tiene como reto comunicar más y mejor qué es el proyecto EUnetHTA.

Para hacerlo, hay diferentes estrategias y una de ellas es la evaluación de la propia diseminación, tarea liderada por AQuAS. En este sentido, se están recogiendo las distintas actividades realizadas y se ha realizado un primer análisis que está previsto que se repita cada 4 meses con la idea que de ello se puedan derivar recomendaciones y acciones concretas.

En esta primera fotografía se han recogido casi 100 actividades. El 78% se corresponden con actividades en reuniones científicas (workshops, ponencias, comunicaciones orales y pósters); el 5% son artículos en publicaciones científicas con factor de impacto en el Journal Citation Reports y el resto (17%) son otras publicaciones, e-meetings y actividades en redes sociales.

Este análisis va a permitir estudiar quién difunde, qué se difunde, dónde se difunde, así como el contenido o el público mayoritario al que van destinadas las actividades de diseminación en el marco del proyecto EUnetHTA. Los resultados del primer análisis se presentarán en la próxima asamblea general del proyecto en Colonia (Alemania) a finales de este mes.

Pensamos que es interesantes buscar la forma de implicar y facilitar la diseminación del proyecto por parte de sus participantes para conseguir una comunicación más activa del proyecto EUnetHA. Implicar en la diseminación significa conseguir que las personas que trabajan en un proyecto difundan, al mismo tiempo, su trabajo y el proyecto. De este modo, todos salen ganando.

¿Conseguiremos implicar más a todos los participantes en las actividades de diseminación? ¿Lograremos que nuestra evaluación sirva para mejorar? Lo iremos viendo.

Entrada elaborada por Marta Millaret (@MartaMillaret).

Qui parla de què a EUnetHTA?

3 maig
Marta Millaret

AQuAS està analitzant les activitats de disseminació del projecte EUnetHTA, Joint Action europea integrada per 81 organitzacions de 29 països i coordinada des del Zorginstituut Nederland d’Holanda. Es tracta de la xarxa europea d’avaluació de tecnologies sanitàries.

L’avaluació, com comentava Emmanuel Giménez en aquest post, “pot ajudar directament a la pràctica, a la gestió i a la sostenibilitat dels diferents sistemes de salut” al facilitar el millor coneixement disponible per a la presa de decisions en diferents nivells.

Justament sobre aquest tema, recentment s’ha publicat una proposta de regulació sobre avaluació de fàrmacs i productes sanitaris en el marc de la Comissió Europea que s’està debatent i perfilant per a la seva posada en funcionament.

L’objectiu del projecte EUnetHTA és facilitar la cooperació entre diferents institucions en l’àmbit de l’avaluació de tecnologies sanitàries per aprofitar experteses i coneixement útil per als sistemes sanitaris i, per tant, amb potencials beneficis per a la salut de la ciutadania. Es tracta de generar coneixement de qualitat utilitzant metodologies comunes d’una manera sistemàtica i transparent, i es tracta de fer-ho treballant col·laborativament i evitant duplicitats.

AQuAS té una forta participació en diferents grups de treball del projecte (avaluació, implementació, generació d’evidència, disseminació) i avui posarem el focus en el grup de disseminació, liderat per Iñaki Imaz de l’Instituto de Salud Carlos III de Madrid. Aquest grup de treball té com a repte comunicar més i millor què és el projecte EUnetHTA.

Per fer-ho, hi ha diferents estratègies i una d’elles és l’avaluació de la pròpia disseminació, tasca liderada per AQuAS. En aquest sentit, s’estan recollint les diferents activitats i s’ha realitzat una primera anàlisi que està previst repetir cada 4 mesos amb la idea que se’n puguin derivar recomanacions i accions concretes.

En aquesta primera fotografia s’han recollit gairebé 100 activitats. El 78% es corresponen amb activitats en reunions científiques (workshops, ponències, comunicacions orals i pòsters); el 5% són articles en publicacions científiques amb factor d’impacte en el Journal Citation Reports i la resta (17%) són altres publicacions, e-meetings i activitat en xarxes socials.

Aquesta anàlisi permetrà estudiar qui difon, què es difon, on es difon, així com el contingut i el públic majoritari a qui van destinades les activitats de disseminació en el marc del projecte EUnetHTA. Els resultats de la primera anàlisi es presentaran en la propera assemblea general del projecte a Colònia (Alemanya) a finals de mes.

Pensem que és interessant buscar la manera d’implicar i facilitar la disseminació del projecte per part de tots els seus participants per aconseguir una comunicació més activa del projecte EUnetHA. Implicar en la disseminació significa aconseguir que les persones que treballen en un projecte difonguin, al mateix temps, la seva feina i el projecte. Així tots hi surten guanyant.

Aconseguirem implicar més a tots els participants en les activitats de disseminació? Aconseguirem que la nostra avaluació serveixi per millorar? Ho anirem veient.

Entrada elaborada per Marta Millaret (@MartaMillaret).

Post post Sant Jordi 2018

26 abr.

The subjects talked about in the blog of AQuAS often include links to reports, articles, webs and books. We have the tendency to cite recent articles and reports.

The blog is a space from which to present ideas and subjects in a general way in which the reader can later delve deeper depending on their interests (professional and personal), time available and enthusiasm.

Today we present a compilation of books which we have talked about in some way over the course of the last 12 months.

Thanks for reading us and sharing knowledge and literature.