La importancia de los registros en cuatro preguntas

15 nov.
Kayla Smith

Hoy seguimos hablando de registros en el blog AQuAS. El mes pasado Jorge Arias habló del tema fijándose en la colaboración clínico-investigador y a principios de año tratamos el mismo tema con dos entrevistas a Olga Martínez i Xavier Mora con el foco puesto en las artroplastias y los nuevos materiales usados para las prótesis. Hace más tiempo, en el 2015, celebramos los 10 años del Registro de Artroplastias de Cataluña (RACat), coordinado y gestionado desde la Agencia de Calidad y Evaluación Sanitarias de Cataluña (AQuAS) y en esa ocasión Olga Martínez y Laia Domingo hablaron de la experiencia del registro en términos de su historia y funcionamiento.

Empezamos el post de hoy sobre la importancia de los registros.

1. ¿Qué queremos decir con “registro”’?

Un registro es una recopilación de información estandarizada que puede incluir desde el diagnóstico de un paciente, los resultados, los procedimientos, las enfermedades, el rendimiento de un dispositivo, entre otros aspectos, y todos estos datos son utilizados para evaluar resultados específicos con objetivos predefinidos de carácter clínico, científico o de investigación.

De forma más concisa, un registro recopila información estandarizada, que se utiliza para un propósito específico, sobre pacientes que comparten una condición o determinadas características. Los registros de pacientes han existido durante décadas, con los primeros registros de artroplastias, en la región nórdica, que debutaron en la década de 1970: el Swedish Hip Arthroplasty y el Swedish Knee Arthroplasty Registers, el año 1975 y 1979, respectivamente, seguido del Finnish Arthroplasty Registry el año 1980.

Esta publicación se centrará específicamente en los registros de implantes y su importancia a nivel local, nacional e internacional, aunque hay otro tipo de registros.

2. ¿Por qué son importantes?

Los registros son de vital importancia por varios motivos.

Por lo que refiere al sector sanitario, como se recopila un conjunto estandarizado de datos, un registro permite a los profesionales y a los investigadores del ámbito salud hacer comparaciones sistemáticas a través de múltiples conjuntos de datos y considerar ubicaciones geográficas. El personal sanitario puede estar al tanto de las variables que se tienen en cuenta en diferentes registros y pueden extraer conclusiones a partir de las experiencias de otros. Los registros pueden facilitar el desarrollo profesional al mismo tiempo que hacen visibles prácticas clínicas, resultados y posibles áreas de mejora.

Con estos datos, podemos identificar mejores prácticas, utilizar los resultados previos como guía y obtener información importante, de forma muy rápida, si se plantea la necesidad de retirada de un implante.

Encontraríamos un ejemplo de esta situación con el caso de los implantes mamarios Poly Implant Prothèse (PIP), que se hicieron en Francia con una silicona más económica e industrial que no estaba aprobada para uso médico. Los implantes se rompían dos veces más frecuentemente que la media y causaron problemas de salud en miles de mujeres.

Pasado ésto, el NHS británico creó e implementó un registro, el The Breast and Cosmetic Implant Registry (2016), para pacientes de Inglaterra con implantes de mama y otros implantes cosméticos que permite rastrear los implantes de forma rápida y eficiente, en caso que surjan problemas de seguridad similares.

3. ¿Fortalezas y barreras de los registros internacionales?

Los registros no sólo son importantes para hacer un seguimiento de la información a nivel local o nacional, sinó que también son muy útiles en el contexto internacional, para comparar fácilmente técnicas y métodos entre países.

Sin embargo, algunas barreras pueden dificultar el acceso a datos internacionales. Los últimos cambios en la regulación europea por lo que refiere a protección de datos del paciente, podrían tener efectos en los registros internacionales.

Según un experto del Dutch Arthroplasty Register (LROI), esta legislación introducida en mayo de 2018 podría perjudicar los registros por el hecho que hasta el momento estaban regulados por legislaciones nacionales más flexibles y que ahora se verán obligados a adaptarse a una normativa más rígida.

Sobre el personal implicado en los registros internacionales, ya sean stakeholders, decisores, profesionales de la salud, o otros, deben saber de las posibles barreras derivadas de abarcar varios países y también de otros aspectos de regulaciones a nivel regional, estatal y europeo para garantizar la correcta implementación y funcionamiento del registro.

Los expertos de dos registros internacionales, el Nordic Arthroplasty Register Association (NARA) y el International Collaboration of Breast Registry Activities (ICOBRA), afirman que varios países y, por tanto, múltiples jurisdicciones, participando en un solo registro es una situación que implica dificultades por el hecho que el registro en conjunto está obligado a funcionar utilizando las normas impuestas por el país más estricto.

A pesar de estas barreras, los registros internacionales siguen siendo una fuente de información útil. Facilitan el avance en los conocimientos, procesos y datos sobre los tipos de implante a usar y/o evitar.

4. ¿Qué puede hacer este conocimiento por AQuAS?

La implementación de un registro, la funcionalidad a largo plazo y las mejores prácticas son de gran importancia para AQuAS, que creó y está al cargo del RACat.

Actualmente, el RACat recopila información sobre los procedimientos de artroplastia de cadera y rodilla de 53 de los 61 centros sanitarios del Sistema Integrado de Salud de la Red de Salud Pública de Cataluña (SISCAT) y está a punto de incluir los procedimientos de artroplastia de hombro.

Dada la amplitud y la profundidad de los conocimientos existentes en la comunidad internacional, AQuAS y los que participan estrechamente con el RACat están interesados en la información disponible en términos de buenas prácticas de implementación y sostenibilidad, y también con los tipos de variables incluidas en los registros.

Con la idea de seguir los pasos de los registros que ya están bien establecidos, AQuAS, el sistema de salud catalán y la comunidad internacional, en conjunto, pueden mejorar la atención de sus poblaciones.

Entrada elaborada por Kayla Smith.

La importància dels registres en quatre preguntes

15 nov.
Kayla Smith

Avui seguim parlant de registres al blog AQuAS. El mes passat Jorge Arias va parlar-ne fixant-se en la col·laboració clínic-investigador i a començaments d’any vam tractar el mateix tema amb dues entrevistes a Olga Martínez i Xavier Mora amb el focus posat en les artroplàsties i en els nous materials utilitzats per a les pròtesis. Fa més temps, l’any 2015, vam celebrar els 10 anys del Registre d’Artroplàsties de Catalunya (RACat), coordinat i gestionat des de l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS) i en aquella ocasió Olga Martínez i Laia Domingo van parlar de l’experiència del registre en termes de la seva història i funcionament.

Comencem el post d’avui sobre la importància dels registres.

1. Què volem dir amb “registre”’?

Un registre és una recopilació d’informació estandarditzada que pot incloure des del diagnòstic d’un pacient, els resultats, els procediments, les malalties, el rendiment d’un dispositiu, entre d’altres aspectes, i totes aquestes dades són utilitzades per avaluar resultats específics amb objectius predefinits de caràcter clínic, científic o de recerca.

De manera més concisa, un registre recopila informació estandarditzada, que s’utilitza per a un propòsit específic, sobre pacients que comparteixen una condició o determinades característiques. Els registres de pacients han existit durant dècades, amb els primers registres d’artroplàsties, a la regió nòrdica, que van debutar a la dècada de 1970: el Swedish Hip Arthroplasty i el Swedish Knee Arthroplasty Registers, l’any 1975 i 1979, respectivament, seguit del Finnish Arthroplasty Registry l’any 1980.

Aquesta publicació se centrarà específicament en els registres d’implants i la seva importància a nivell local, nacional i internacional, tot i que hi ha més tipus de registres.

2. Per què són importants?

Els registres són de vital importància per diversos motius.

Pel que fa al sector sanitari, atès que es recopilen un conjunt estandarditzat de dades, un registre permet als professionals i als investigadors de l’àmbit de la salut fer comparacions sistemàtiques a través de múltiples conjunts de dades i considerar ubicacions geogràfiques. El personal sanitari pot estar al cas de les variables que es tenen en compte en diferents registres i poden extreure conclusions a partir de les experiències dels altres. Els registres poden facilitar el desenvolupament professional al mateix temps que fan visibles pràctiques clíniques, resultats i possibles àrees de millora.

Amb aquestes dades, podem identificar millors pràctiques, utilitzar els resultats previs com a guia, i obtenir informació important, de manera molt ràpida, si es planteja la necessitat de retirada d’un implant.

Trobaríem un exemple d’aquesta situació amb el cas dels implants mamaris Poly Implant Prothèse (PIP), que es van fer a França amb una silicona més econòmica i industrial que no estava aprovada per a ús mèdic. Els implants es van trencar dues vegades més freqüentment que la mitjana i van causar problemes de salut en milers de dones.

Després d’aquest fet, el NHS britànic va crear i implementar un registre, el  The Breast and Cosmetic Implant Registry (2016), per a pacients d’Anglaterra amb implants de mama i altres implants cosmètics que permet rastrejar els implants de forma ràpida i eficient, en cas que sorgeixin problemes de seguretat similars.

3. Fortaleses i barreres dels registres internacionals?

Els registres no només són importants per fer un seguiment de la informació a nivell local o nacional, sinó que també són molt útils en el context internacional, per comparar fàcilment tècniques i mètodes entre països.

Tanmateix, algunes barreres poden dificultar l’accés a dades internacionals. Els últims canvis en la regulació europea pel que fa a protecció de dades del pacient, podrien tenir efectes en els registres internacionals.

Segons un expert del Dutch Arthroplasty Register (LROI), aquesta legislació introduïda al maig de 2018 podria perjudicar els registres pel fet que fins ara estaven regulats per legislacions nacionals més flexibles i que ara es veuran obligats a adaptar-se a una normativa més rígida.

Pel que fa al personal implicat en els registres internacionals, ja siguin stakeholders,  decisors, professionals de la salut, o d’altres, han d’estar al corrent de les possibles barreres derivades d’abarcar diversos països, així com d’altres aspectes de regulacions a nivell regional, estatal i europeu per garantir la correcta implementació i funcionament del registre.

Els experts de dos registres internacionals, el Nordic Arthroplasty Register Association (NARA) i l’International Collaboration of Breast Registry Activities (ICOBRA), afirmen que diversos països i, per tant, múltiples jurisdiccions, participant en un sol registre implica dificultats pel fet que el registre en conjunt està obligat a funcionar utilitzant les normes imposades pel país més estricte.

Malgrat aquestes barreres, els registres internacionals segueixen sent una font d’informació útil. Faciliten l’avenç en el coneixements, processos i dades sobre els tipus d’implants a utilitzar i/o evitar.

4. Què pot fer aquest coneixement per AQuAS?

La implementació d’un registre, la funcionalitat a llarg termini i les millors pràctiques són de gran importància per a AQuAS, que va crear i està a càrrec del RACat.

Actualment, el RACat recopila informació sobre els procediments d’artroplàstia de maluc i genoll de 53 dels 61 centres sanitaris del Sistema Integrat de Salut de la Xarxa de Salut Pública de Catalunya (SISCAT) i està a punt d’incloure els procediments d’artroplàstia d’espatlla.

Atesa l’amplitud i la profunditat dels coneixements existents a la comunitat internacional, AQuAS i els que participen estretament amb el RACat estan interessats en la informació disponible en termes de bones pràctiques d’implementació i sostenibilitat, i també amb els tipus de variables incloses en altres registres.

Amb la idea de seguir els passos dels registres que ja estan ben establerts, AQuAS, el sistema de salut català i la comunitat internacional, en conjunt, poden millorar l’atenció de les seves poblacions.

Entrada elaborada per Kayla Smith.

Preventing overdiagnosis 2018: Three key points to reduce overdiagnosis

8 nov.
Johanna Caro Mendivelso

This year, the annual Preventing Overdiagnosis conference was held in Copenhagen, co-sponsored by the World Health Organisation, where delegates from about 30 countries attended.

The space generated in this conference provides the opportunity to approach the subject of how health professionals, researchers and patients can implement solutions to problems related to overdiagnosis, overtreatment and overuse by using the evidence available.

Overall, some of the subjects discussed were the implementation of recommendations to “stop doing”, the challenge of dealing with excessive diagnosis in clinical visits, the impact of overdiagnosis, the fact of converting citizens into patients and the role of risk factors in excessive diagnosis.

John Brodersen, professor of family medicine at the University of Copenhagen, started the conference by making a reflection on what is and what is not overdiagnosis. In general, overdiagnosis means turning people into patients unnecessarily by identifying problems that were never going to cause harm or by medicalising ordinary life through expanded definitions of diseases. This overdiagnosis can trigger a cascade of excessive treatments.

Later, Iona Heath, general practitioner and member of the Organising Committee of Preventing Overdiagnosis, asked the audience the question Why are we so afraid of normal? She reflected on why doctors are willing to rush into a diagnosis and pointed out that the task of defining “who is normal” is a challenge. Who should define who is normal and with what criteria?

Gisle Roksund, general practitioner in Norway stated that the general tendency in medicine is: “find it as soon as possible and do more”. Similarly, he pointed out that people are being labelled as ill with “pre” conditions when they are not. And he ended off by saying that life itself is a “pre-mortality” condition.

On his part, Paul Glasziou, general practitioner and professor at the Bond University in Australia, presented three key points to reduce overdiagnosis: reducing over-detection, over-definition and medicalisation. Juan Pablo Brito, endocrinologist and researcher at the Mayo Clinic, talked about a new term in his conference on diagnosis centred on the person: Extradiagnosis: when the diagnosis is not appropriate for the biology, context or preferences of a patient. The diagnosis centred on the patient is based on identifying the problem and carrying out actions to find the solution. That is, “reaching a conclusion together which makes intellectual, emotional and practical sense”.

In mental health, Allen Frances, psychiatrist in the United States, highlighted that overdiagnosis in psychiatry could be avoided if general practitioners had more time in their visits to get to know their patients better.

On the other hand, Steven Woloshin and Lisa Schartz, general internists and co-directors of the Center for Medicine and Media at The Dartmouth Institute, explained that some advertising campaigns could broaden the definition of diseases which can lead to an overdiagnosis and a medicalisation of life experiences. These reflections highlight the importance of having regulation related to these campaigns.

Lastly, the Preventing Overdiagnosis is a space which allows for the sharing of experiences, both theoretical and practical, of what is being done in the world with regards overdiagnosis and overtreatment.

From the AQuAS, and in collaboration with health professionals and scientific societies, the Essencial project in Catalonia tries to address these issues by contextualising them in our environment and by trying to implement recommendations that avoid low value practices and in consequence, an overuse.

Post written by Johanna Caro Mendivelso (@jmcaro103).

Preventing Overdiagnosis 2018: Tres claves para reduir el sobrediagnóstico

8 nov.
Johanna Caro Mendivelso

Este año la conferencia anual del Preventing Overdiagnosis se realizó en Copenhague co-patrocinada por la Organización Mundial de la Salud y contó con la participación de delegados de aproximadamente 30 países.

El espacio que se genera en esta conferencia permite abordar el tema de cómo los profesionales de la salud, investigadores y pacientes pueden implementar soluciones a los problemas relacionados con el sobrediagnóstico, el sobretratamiento y la sobreutilización empleando la evidencia que está disponible.

En general, algunos de los temas que se trataron fueron la implementación de recomendaciones para “dejar de hacer”, el desafío de abordar el diagnóstico excesivo en la visita clínica, el impacto del sobrediagnóstico, el hecho de convertir a la ciudadanía en pacientes y el papel de los factores de riesgo en el diagnóstico excesivo.

John Brodersen, profesor de medicina de familia de la Universidad de Copenhague, inicia la conferencia haciendo una reflexión de lo que és y lo que no es el sobrediagnóstico. En general, el sobrediagnóstico significa hacer que las personas sean pacientes innecesariamente, identificando problemas que nunca iban a causar daño o medicalizando las experiencias de la vida cotidiana ampliando las definiciones de las enfermedades. Este sobrediagnóstico puede desencadenar una cascada de tratamientos excesivos.

Posteriormente, Iona Heath, médico de familia y miembro del Comité organizador del Preventing Overdiagnosis,  pregunta a la audiencia Why we are so afraid of normal?  (¿Por qué tenemos tanto miedo de ser normales?). Reflexiona sobre por qué los médicos están dispuestos a apresurarse a hacer un diagnóstico y pone de manifiesto que la tarea de la definición de “quién es normal” es un desafío. ¿Quién tiene que definir quién es normal y usando qué criterio?

Gisle Roksund, un médico de familia de Noruega refiere que la tendencia general en medicina es: “encuéntralo antes y haz más”. Así mismo, resalta el hecho de que se están etiquetando a las personas como enfermas con condiciones “pre” cuando no lo están. Y finaliza diciendo que la vida misma es una condición de “pre-mortalidad”.

Por su parte,  Paul Glasziou, médico de familia y profesor de la Universidad de Bond Australia presentó las tres claves para reducir el sobrediagnóstico: reduciendo la sobredetección, la sobredefinición y la medicalización. Juan Pablo Brito, endocrinólogo e investigador de la Clínica Mayo, en su conferencia del diagnóstico centrado en la persona habla de un nuevo término: Extradiagnóstico; termino que referiría a cuando el diagnóstico no es apropiado para la biología, el contexto o las preferencias de un paciente. El diagnóstico centrado en el paciente se basa en identificar el problema y llevar a cabo las acciones para resolverlo. Es decir, “llegar juntos a una conclusión que tenga sentido intelectual, emocional y práctico“.

En salud mental, Allen Frances, psiquiatra en Estados Unidos, resalto que el sobrediagnóstico en psiquiatría podría evitarse si los médicos de familia tuvieran más tiempo en su consulta para conocer a sus pacientes.

Por otro lado, Steven Woloshin and Lisa Schwartz, médicos internistas y co-directores del Center for Medicine and Media en el The Dartmouth Institute, explican que algunas campañas publicitarias pueden ampliar las definiciones de las enfermedades y ésto puede generar un sobrediagnóstico y una medicalización de las experiencias de la vida. Estas reflexiones ponen de manifiesto la importancia de la existencia de una regulación alrededor de estas campañas.

Finalmente, el Preventing Overdiagnosis es un espacio que permite compartir experiencias tanto teóricas como prácticas  de lo que actualmente se está llevando a cabo a nivel mundial respecto al sobrediagnóstico y al sobretratamiento.

Desde AQuAS y en colaboración con profesionales de la salud y sociedades científicas, el proyecto Essencial en Cataluña intenta abordar estos temas contextualizándolos en nuestro entorno e intentando implementar las recomendaciones que evitan las prácticas de poco valor.

Entrada elaborada por Johanna Caro Mendivelso (@jmcaro103).

Preventing Overdiagnosis 2018: tres elements clau per reduir el sobrediagnòstic

8 nov.
Johanna Caro Mendivelso

Aquest any la conferència anual del Preventing Overdiagnosis es va realitzar a Copenhaguen copatrocinada per l’Organització Mundial de la Salut i va comptar amb la participació d’aproximadament 30 països.

L’espai que es genera en aquesta conferència permet tractar el tema de com els professionals de la salut, investigadors i pacients poden implementar solucions als problemes relacionats amb el sobrediagnòstic, el sobretractament i la sobreutilització a partir de l’evidència disponible.

En general, els temes que es van tractar van ser la implementació de recomanacions per “deixar de fer”, el repte d’abordar el diagnòstic excessiu a la visita clínica, l’impacte del sobrediagnòstic, el fet de convertir la ciutadania en pacients  i el paper dels factors de risc en el diagnòstic excessiu.

John Brodersen, professor de medicina de família de la Universitat de Copenhaguen, inicia la conferència reflexionant sobre què és i què no és el sobrediagnòstic. En general, el sobrediagnòstic significa fer que les persones siguin pacients innecessàriament, s’identifiquen problemes que mai causarien danys o es medicalitzen experiències de la vida quotidiana a partir d’una ampliació de les definicions de les malalties. Aquest sobrediagnòstic pot desencadenar una cascada de tractaments excessius.

Posteriorment, Iona Heath, metgessa de família i membre del comitè organitzador del Preventing Overdiagnosis,  pregunta a l’audiència Why we are so afraid of normal?  (Per què tenim tanta por de ser normals?). Reflexiona sobre per què els metges tenen tendència a afanyar-se a fer un diagnòstic i posa de manifest que la feina de definició de “qui és normal” és tot un desafiament. Qui ha de definir qui és normal i en base a criteri?

Gisle Roksund, metge de família de Noruega planteja que la tendència general en medicina és: “troba-ho abans i fes més”. Així mateix, remarca que s’estan etiquetant persones com a malalts amb condicions “pre” quan no n’estan. Acaba dient que la vida mateixa és una condició de “premortalitat”.

Per la seva banda, Paul Glasziou, metge de família i professor de la Universitat de Bond Australia va presentar els tres punts clau per reduir el sobrediagnòstic: la reducció de la sobredetecció, la sobredefinició i la medicalització.  Juan Pablo Brito, endocrinòleg i investigador de la Clínica Mayo, en la seva conferència del diagnòstic centrat en la persona, parla d’un terme nou: extradiagnòstic; terme que es referiria a quan el diagnòstic no és apropiat per la biologia, el context o les preferències d’un pacient. El diagnòstic centrat en el pacient es basa en identificar el problema i dur a terme les accions per resoldre’l. És a dir, “arribar junts a una conclusió que tingui sentit intel·lectual, emocional i pràctic“.

En salut mental, Allen Frances, psiquiatra en els Estats Units, va esmentar que el sobrediagnòstic en psiquiatria podria evitar-se si els metges de família disposessin de més temps a la seva consulta per conèixer els seus pacients.

D’altra banda, Steven Woloshin i Lisa Schwartz, metges internistes i codirectors del Center for Medicine and Media en el The Dartmouth Institute, expliquen que algunes campanyes publicitàries poden ampliar les definicions de les malalties i això pot generar un sobrediagnòstic i una medicalització de les experiències de la vida. Aquestes reflexions posen de manifest la importància de l’existència d’una regulació sobre aquestes campanyes.

Finalment, el Preventing Overdiagnosis és un espai que permet compartir experiències tant teòriques com pràctiques de tot allò que actualment s’està duent a terme a nivell mundial respecte al sobrediagnòstic i al sobretractament.

Des d’AQuAS i en col·laboració amb professionals de la salut i societats científiques, el projecte Essencial intenta abordar aquests temes a Catalunya contextualitzant-los en el nostre entorn i intentant implementar recomanacions que eviten les pràctiques de poc valor.

Entrada elaborada per Johanna Caro Mendivelso (@jmcaro103).

Implementation Science and new HTA regulation: two very different subjects

31 oct.

The implementation of improvements, changes in procedures, the introduction of good practices in specific health contexts and the new regulation regarding the assessment of health technologies, respectively, are subjects on the agenda at the AQuAS. Today, we will look at them in broad terms and in the future we will delve into them in more detail from this space.

To learn more about “implementation science” or “research implementation” we held a workshop at the headquarters of AQuAS with Laura J. Damschroder, an expert consultant in implementation science and researcher in the United States.

From her talk we highlight the idea of building collective knowledge and identifying the barriers and facilitators in implementation, the time factor and the value of assessment.

It is also important to know the theoretical and conceptual framework of implementation and the “basics” of implementation science which is useful for any project being implemented, as is designing and following an adequate plan of action.

 

The workshop proceeded by looking at different examples of the implementation of good practices in the context of REDISSEC, the Health Services Research on Chronic Patients Network.

It all stems from the annual meeting of this network held in Madrid last week at the Instituto de Salud Carlos III, in which the idea of organising this workshop was put forward in order to bring some of the contents of the meeting closer to the Catalan context, with the participation of the AQuAS, the Hospital del Mar, and the Fundació Avedis Donabedian.

In terms of the AQuAS, three talks were given on projects in which implementation research is being done, with a different perspective in each case:

  • Quality standards in implementation by Vicky Serra-Sutton from the European project on dementia Act on Dementia Joint Action. The AQuAS team involved in this project was in fact given a mention this week at the Alzheimer Europe Conference which was held in Barcelona
  • The transfer of good practices and impact assessment by Elisa Poses-Ferrer from the European Project CHRODIS PLUS on chronicity
  • The assessment of projects for improvement in integrated care by Jillian Reynolds from the European project SUSTAIN on integrated care for older people.

Regarding the Hospital del Mar, we heard a talk by Maria Sala on the personalisation of screening for breast cancer and regarding the Fundació Avedis Donabedian, we heard a talk by Carola Orrego and Marta Ballester, who brought reflections on aspects of improvement and lessons learnt in implementation.

This workshop was a good opportunity for speakers and attendees to share experiences and knowledge.

Moving on to the second subject.

In terms of the new European HTA regulation, which is in its final stages of discussion in the European Parliament, Iñaki Imaz, from the Instituto de Salud Carlos III in Madrid gave a seminar which we were able to follow live at the AQuAS.

It was very interesting for many reasons. Situations were contextualised that justify the need for health technology assessment (HTA) as a starting point, which is always present in our context.

The emphasis was also placed on the complexity of assessment and the different possible scenarios (or levels). On the other hand, aspects being discussed regarding the proposal for legislation which would allow for, among other objectives, joint clinical assessment at a European level, were commented on in detail.

The seminar can be found on the following link:

Imaz I. The future of health technology assessment in Europe. Regarding the proposal for regulation passed by the European Parliament. Madrid: Agency for Health Technology Assessment. Instituto de Salud Carlos III, 30 November, 2018.

Talking about HTA in Europe, a lot has been done (more than 30 assessments available within the framework of EUnetHTA), there is work in progress and, above all, there is the desire for all to gain in terms of confidence, guarantees, transparency and the sustainability of health systems. What is especially sought after is to avoid duplicities and to share knowledge and methodologies.

We will keep track of all these subjects.

Implementation Science y nueva regulación HTA: dos temas bien diferentes

31 oct.

La implementación de mejoras, cambios en los procesos, introducción de buenas práctias en contextos determinados de salud y la nueva regulación sobre evaluación de tecnologías sanitarias, respectivamente, son temas presentes en la agenda de AQuAS. Hoy presentamos estos temas a grandes rasgos y en un futuro tendremos ocasión de profundizar más desde este espacio.

Para aprender sobre “implementation science” o “research implementation” realizamos un workshop en la sede de AQuAS con Laura J. Damschroeder, consultora experta en ciencia de la implementación e investigadora en Estados Unidos.

De su ponencia destacamos la idea de construir conocimiento colectivo, identificar barreras y facilitadores para la implementación, el factor tiempo y el valor de la evaluación.

También vimos que es importante conocer el marco teórico y conceptual de la implementación  y los “básicos” de la ciencia de la implementación, útiles para cualquier proyecto de investigación en fase de implementación, como también lo es el hecho de diseñar y seguir un plan de acción adecuado.

El workshop continuó con diferente ejemplos de implementación de buenas prácticas en el contexto de la REDISSEC, la Red de Investigación en Servicios de Salud en Enfermedades Crónicas.

La semana anterior se celebró en Madrid, en el Instituto de Salud Carlos III, la reunión anual de esta red y se planteó la posibilidad de organizar este workshop y acercar, de este modo, algunos contenidos de la reunión al contexto catalán; con la participación de AQuAS, del Hospital del Mar y de la Fundación Avedis Donabedian.

Respecto a AQuAS, se presentaron tres ponencias sobre proyectos donde se hace investigación de la implementación, con una perspectiva diferente en cada caso:

  • Estándares de calidad en la implementación por Vicky Serra-Sutton desde el proyecto europeo sobre demencia Act on Dementia Joint Action. Justamente, el equipo AQuAS implicado en este proyecto ha sido mencionado esta semana en la Alzheimer Europe Conference que se ha celebrado en Barcelona
  • Transferencia de buenas prácticas y evaluación del impacto por Elisa Poses-Ferrer desde el proyecto europeo CHRODIS PLUS sobre cronicidad
  • Evaluación de proyectos de mejora de la atención integrada por Jillian Reynolds desde el proyecto europeo SUSTAIN sobre atención integrada en personas mayores

Del Hospital del Mar contamos con la ponencia de Maria Sala sobre la personalización del cribado de cáncer de mama y de la Fundación Avedis Donabedian contamos con las ponencias de Carola Orrego y Marta Ballester con reflexiones sobre aspectos de mejora y lecciones aprendidas en implementación.

Este workshop fue una buena oportunidad para ponentes y asistentes para compartir experiencias y conocimientos.

Canviamos al segundo tema.

Sobre la nueva regulación Europea de HTA que se está acabando de perfilar en el Parlamento Europeo, Iñaki Imaz del Instituto de Salud Carlos III de Madrid realizó un seminario que seguimos en directo des de AQuAS.

Fue muy interesante por muchos aspectos. Se contextualizaron situaciones que justifican la necesidad de la evaluación de tecnologías sanitarias (HTA, por las iniciales en inglés) como punto de partida siempre presente en nuestro contexto.

También se hizo hincapié en la complejidad de la evaluación y de los diferentes escenarios (o niveles) posibles y se comentaron, con detalle, aspectos que se están discutiendo sobre la propuesta de legislación que debería permitir, entre otros objectivos, una evaluación clínica conjunta a nivel europeo.

El seminario se puede volver a ver desde el siguiente enlace:

Imaz I. El futuro de la evaluación de tecnologías sanitarias en Europa. A propósito de la propuesta de regulación aprobada por el Parlamento Europeo. Madrid: Agencia de Evaluación de Tecnologías Sanitarias. Instituto de Salud Carlos III, 30 de noviembre de 2018.

Si hablamos de HTA en Europa, hay mucho trabajo hecho (en el marco de EUnetHTA hay disponibles más de 30 evaluaciones), trabajo en curso y, sobre todo, la voluntad de ganar todos en términos de confianza, de garantías, de transparencia y de sostenibilidad de los sistemas de salud. Especialmente lo que se busca es evitar duplicidades y compartir conocimiento y metodologías.

Iremos siguiendo todos estos temas.

Implementation Science i nova regulació HTA: dos temes ben diferents

31 oct.

La implementació de millores, canvis en els processos, introducció de bones pràctiques en contextos determinats de salut i la nova regulació sobre avaluació de tecnologies sanitàries, respectivament, són temes presents a l’agenda d’AQuAS. Avui ho veurem a grans trets i, en properes ocasions, hi aprofundirem més des d’aquest espai.

Per aprendre sobre “implementation science” o “research implementation” vam fer un workshop a la seu d’AQuAS amb Laura J. Damschroeder, consultora experta en ciència de la implementació i investigadora als Estats Units.

De la seva ponència en destaquem la idea de construir coneixement col·lectiu i d’identificar barreres i facilitadors per a la implementació, el factor temps i el valor de l’avaluació.

És important també conèixer el marc teòric i conceptual de la implementació i els “bàsics” de la ciència de la implementació, útils per a qualsevol projecte en fase d’implementació, com també ho és el fet de dissenyar i seguir un pla d’acció adequat.

El workshop va continuar amb diferents exemples d’implementació de bones pràctiques en el context de la REDISSEC, la Red de Investigación en Servicios de Salud en Enfermedades Crónicas .

Tot ve del fet que la setmana passada es va fer a Madrid, a l’Instituto de Salud Carlos III, la reunió anual d’aquesta xarxa i es va plantejar la idea d’organitzar aquest workshop i apropar, d’aquesta manera, alguns continguts de la reunió al context català; amb participació d’AQuAS, de l’Hospital del Mar i de la Fundació Avedis Donabedian.

Pel que fa a AQuAS, es van presentar tres ponències sobre projectes on es fa recerca de la implementació, amb una perspectiva diferent en cada cas:

  • Estàndards de qualitat en la implementació per Vicky Serra-Sutton des del projecte europeu sobre demència Act on Dementia Joint Action. Justament, l’equip d’AQuAS implicat en aquest projecte ha tingut una menció aquesta setmana a l’Alzheimer Europe Conference que s’ha celebrat a Barcelona
  • Transferència de bones pràctiques i avaluació de l’impacte per Elisa Poses-Ferrer des del projecte europeu CHRODIS PLUS sobre cronicitat
  • Avaluació de projectes de millora de l’atenció integrada per Jillian Reynolds des del projecte europeu SUSTAIN sobre atenció integrada en persones grans

Pel que fa a l’Hospital del Mar, vam comptar amb la ponència de Maria Sala sobre la personalització del cribratge de càncer de mama i pel que fa a la Fundació Avedis Donabedian vam comptar amb les ponències de Carola Orrego i de Marta Ballester, que van aportar reflexions sobre aspectes de millora i lliçons apreses en implementació.

Aquest workshop va ser una bona oportunitat per a ponents i assistents a l’hora de compartir experiències i coneixements.

Canviem al segon tema.

Sobre la nova regulació Europea d’HTA que s’està acabant de perfilar en el Parlament Europeu, Iñaki Imaz de l’Instituto de Salud Carlos III de Madrid va fer un seminari que vam poder seguir en directe des d’AQuAS.

Va ser molt interessant per molts aspectes. Es van contextualitzar situacions que justifiquen la necessitat de l’avaluació de tecnologies sanitàries (HTA, per les inicials en anglès) com a punt de partida sempre present en el nostre context.

També es va posar èmfasi en la complexitat de l’avaluació i dels diferents escenaris (o nivells) possibles i es van comentar, amb detall, aspectes que s’estan discutint al voltant de la proposta de legislació que hauria de permetre, entre d’altres objectius, una avaluació clínica conjunta a nivell europeu.

El seminari es pot tornar a veure des del següent enllaç:

Imaz I. El futuro de la evaluación de tecnologías sanitarias en Europa. A propósito de la propuesta de regulación aprobada por el Parlamento Europeo. Madrid: Agencia de Evaluación de Tecnologías Sanitarias. Instituto de Salud Carlos III, 30 de noviembre de 2018.

Si parlem d’HTA a Europa, hi ha molta feina feta (en el marc d’EUnetHTA hi ha disponibles més de 30 avaluacions), feina en curs i, sobretot, la voluntat de guanyar tots plegats en termes de confiança, de garanties, de transparència i de sostenibilitat dels sistemes de salut. Especialment el que es busca és evitar duplicitats i compartir coneixement i metodologies.

Anirem seguint tots aquests temes.

The arthroplasty registry of Catalonia and the collaboration between clinicians and researchers

25 oct.
Jorge Arias

Establishing collaborations with different research projects driven from the arthroplasty registry of Catalonia (RACat) reveals the importance of the relationships and communication between professionals who manage and analyse data on the one hand and clinicians on the other.

A registry is a data base with a huge potential. The RACat, both in the number of cases registered and in the way data is used, is a very powerful research tool which needs the collaboration between clinicians and researchers. It concerns two visions, both equally necessary and complementary.

Today, we interview Jorge Arias, a researcher that works at the RACat who is involved in different research projects driven by the registry itself at the AQuAS.

Do clinicians and researchers speak the same language?

Yes and no. Even though we are usually in it together, we do not have the clinical experience to be able to fully interpret results and propose sufficiently precise studies which reflect the reality of clinical practice. Clinicians, on the other hand, are often not used to the different analyses used so that collaboration becomes a key element to obtain results of interest.

How do you solve this?

By speaking, of course.

Who decides what statistical analyses are done?

I would say that the researcher directs things but in practice it doesn’t happen quite like this. In some ways, the analysis is determined by the data itself and the objective that is established.

Let me explain. Depending on what one wants to investigate, to achieve the greatest possible precision the analysis needs to be “pre-defined”, in some way or another, so to speak. It is true that there is always scope for innovation and you almost always need to choose (from among several approaches to the problem) the most appropriate one. But in my opinion, in most cases the type of analysis is determined, as I mentioned before, by the aim of the research and the data available.

What are you working on at the moment?

At a Catalan level, we are starting a relatively new line of work in our environment in collaboration with the Hospital de Sant Rafael. It is related to the assessment of results according to the annual volume of procedures (arthroplasties in our case), and we are pleased with the interest which the project seems to be generating.

When you talk of interest, what are you referring to?

In this case, we are referring to the fact that we presented our results at the congress Sociedad Española de Cirugía Ortopédica (SECOT) (Spanish Society for Orthopaedic Surgery) and several

hospitals have since contacted us showing their interest in collaborating in this line. We feel this is very important.

Could you point out any other experience?

Yes. We are also involved in comparing results based on specific models of prosthesis, in comparing a “more general” type of implant, bone cements and in analysing the possible influence of comorbidity in surgical results.

In terms of patients, how do you incorporate their views or experiences?

Although the patient is at the centre of all the projects mentioned, in particular I would like to highlight the projects related to those known as “PROMS”, Patient Reported Outcome Measures. These results are particularly interesting because it is in fact the patient who rates the surgical results in terms of, for example, pain and improvement in life quality.

Focusing on the idea of collaboration, I would like to highlight what I think is a particularly relevant project. We began it with clinicians at the University of Exeter in the United Kingdom by “looking for” the questionnaires we could include in the registry, but seeing that the most used questionnaires in other registries were not available in our context we decided to take the initiative and adapt them ourselves.

In addition, in the following weeks, we hope to obtain a “direct” product from this project in collaboration with the University of León and the University of Oviedo, respectively, because I am in fact right now working with them to pilot one of these questionnaires on the quality of life, more specifically the HOOS, Hip disability and Osteoarthritis Outcome Score.

What do all these experiences have in common?

Without doubt, collaboration.

In your opinion, what influence can this collaboration have?

Collaboration in any field of science is basic and necessary in order to obtain results with real practical implications which in the end improve some important aspect.

We have spoken of collaboration at a clinical-researcher level but I guess we should talk of the need for this collaboration at all levels; that is, not only with clinicians but also with patients, managers and even the industry.

The subject is vast but focusing on the clinician-researcher collaboration, I would like to end by saying that from the RACat we encourage and are delighted to work with health professionals with foresight and clinical experience that want to collaborate with us. And, it goes without saying, us with them.

El registro de artroplastias de Cataluña y la colaboración entre clínicos e investigadores

25 oct.
Jorge Arias

El establecimiento de colaboraciones con diferentes proyectos de investigación impulsados desde el registro de artroplastias de Cataluña (RACat) pone de manifiesto cómo de relevante es la relación y la comunicación entre los profesionales que gestionan y analizan datos y los profesionales clínicos.

Un registro es una base de datos  con un enorme potencial. El RACaT, tanto por número de casos recogidos como por el modo cómo se explotan los datos, es un elemento muy potente de investigación que requiere la colaboración entre clínicos e investigadores. Se trata de dos visiones igualmente necesarias y complementarias.

Hoy entrevistamos a Jorge Arias, investigador que trabaja en el RACat involucrado en diferentes proyectos de investigación impulsados desde el propio registro en AQuAS.

¿Clínicos e investigadores habláis el mismo idioma?

Sí y no. Aunque habitualmente estamos involucrados en proyectos comunes, nosotros no tenemos experiencia clínica como para interpretar al 100% los resultados y plantear estudios lo suficientemente precisos y ajustados a la realidad de la práctica clínica.  Los clínicos, por su parte, muchas veces no están acostumbrados a los diferentes análisis estadísticos utilizados por lo que la colaboración se convierte en un elemento clave para obtenir resultados de interés.

¿Y cómo lo solucionáis?

Evidentemente, hablando.

¿Quién decide qué análisis estadísticos realizar?

Diría que lo dirige el investigador pero no pasa así exactamente en la realidad. En cierto modo, el análisis lo dirigen los propios datos y el objectivo del estudio que se plantee.

Me explico, dependiendo de lo que se quiera investigar, para lograr la mayor precisión posible, el análisis se debe realizar de un modo u otro “ya definido” por así decirlo. Es cierto que siempre hay margen para innovar y casi siempre se debe seleccionar (de entre diversas aproximaciones al problema) la más correcta pero en mi opinión, en la mayoría de los casos, el tipo de análisis lo guían -como he dicho- el objetivo de investigación y los datos con que se cuenta.

¿Qué tenéis entre manos ahora mismo?

A nivel de Cataluña estamos comenzando una línea de trabajo relativamente nueva en nuestro entorno en colaboración con el Hospital de Sant Rafael, relacionada con la evaluación de resultados según volumen de procedimientos (artroplastias en nuestro caso) anuales.  Estamos contentos con el interés que parece estar despertando este proyecto.

Cuando hablas de interés, ¿a qué te refieres?

En este caso nos referimos a que hemos presentado los resultados en el congreso de la Sociedad Española de Cirugía Ortopédica (SECOT) y varios hospitales se han puesto en contacto con nosotros mostrando su interés en colaborar en esta línea. Esto nos parece muy importante.

¿Quieres destacar alguna experiencia más?

Sí. También estamos implicados en la comparación de resultados en base a modelos concretos de prótesis, comparación de tipos “más en general” de implantes, de cementos óseos, analizando la posible influencia de la comorbilidad sobre los resultados quirúrgicos.

A nivel de pacientes, ¿cómo incorporáis sus visiones o experiencias?

Aunque en todos los proyectos mencionados el paciente está en el centro de todo, quizás más específicamente me gustaría destacar los proyectos relacionados con los llamados “PROMS”, que son los resultados reportados por los propios pacientes (por la sigla en inglés Pacient Reported Outcome Measures). Estos resultados son particularmente interesantes ya que es el propio paciente el que valora los resultados quirúrgicos en términos, por ejemplo, de dolor, mejora de su calidad de vida, etc.

Centrándonos en la idea de colaboración me gustaría destacar que al menos desde mi punto de vista éste es un proyecto particularmente relevante. Lo empezamos junto con clínicos de la Universidad de Exeter en Reino Unido “viendo” qué cuestionarios podríamos incorporar al registro y al ver que los cuestionarios que más se utilizaban en otros registros no estaban disponibles en nuestro entorno decidimos dar un paso adelante y adaptarlos nosotros mismos.

En este sentido, además durante las próximas semanas esperamos obtener un producto “directo” de este proyecto en colaboración con la Universidad de León y la Universidad de Oviedo, respectivamente, ya que justo en estos momentos estoy realizando una estancia con ellos para pilotar uno de estos cuestionarios de calidad de vida, en concreto el HOOS, el Hip disability and Osteoarthritis Outcome Score.

¿Qué tienen en común todas estas experiencias?

Sin duda, la colaboración.

Cómo crees que puede influir esta colaboración?

La colaboración en cualquier campo de la ciencia creo que es básica y necesaria para obtener resultados con implicacions prácticas reales y que finalmente mejoren algun aspecto importante.

Hemos hablado de colaboración a nivel clínico-investigador pero supongo que habría que hablar de la necesidad de esta colaboración a todos los niveles; es decir, no solo con los clínicos, sinó también con los pacientes, gestores e incluso con la industria.

El tema da para mucho pero si nos centramos en esta colaboración clínico-investigador, me gustaría terminar comentando que desde el RACat animamos y estamos encantados de recibir a profesionales de la salud (traumatología, enfermería, fisioterapia, reumatología, medicina interna, …) con visión y experiencia clínica que quieran colaborar con nosotros. Y por supuesto, nosotros con ellos.